Introducció: A la tendre edat dels 15 anys, un company de l’Institut i jo varem emprendre la gran aventura de creuar el Montseny, tot pujant dalt d’aquests cims que, per mi, eren tan emblemàtics.
El camí triat va ser d’allò menys inapropiat, al
menys pel que es refereix a la primera part. No se’ns va ocórrer cap altre cosa
que baixar a l’estació de tren de Hostalets de Balenyà i pujar per la carretera
asfaltada fins al Coll Formic. No obstant,
a partir d’aquell moment, les coses van canviar.- Varem començar a pujar
vers al Matagalls, i poc abans del cim, davallaren cap a la Plana Jugadora a la
recerca d’un indret on acampar i dormir (llavors el tema d’acampada no tenia
restriccions). Recordo amb especial emoció el final de la tarda, el foc de camp
(que tampoc no era delicte, fer-ho), la fresca del capvespre, la fredor de la
nit, la brillantor de les estrelles.
FOTO PAKO CRESTAS
Escrivint aquestes línies he pres una polèmica
decisió. Convertir-me en delinqüent i repetir l’acampada amb la companyia del
meu fill petit, i ensenyar-li, de primera ma, totes aquelles emocions retrobades.
Punt de partida: COLL FORMIC, 1.144 metres.
Punt d’arribada: cim del MATAGALLS, 1.696 metres.
Desnivell: 525 metres.
Horari: 1 hora 25 minuts.
FOTO PAKO CRESTAS
Punts de referència: * COLL FORMIC* SANTANDREU DE LA
CASTANYA * SOT DE LA ROCA. SOT
DEL CINGLE * SOT DE LA CANAL * LES PLANIQUES * PLANA JUGADORA * SOT DE LA CARENA D’EN BESSA *
COLLET DE L’ESTANYOL * COLLET DELS LLOPS * MATAGALLS
Itinerari: Sortint del COLLFORMIC, prenem
l’ample camí amb escales que passa pel costat de la creu que recorda les morts
que van haver-hi a aquest indret durant les guerres carlistes, i a pocs metres
trobem la pista que caldrà prendre cap a la dreta, tot deixant de banda les
marques de GR que indiquen la pujada clàssica al cim. Tot seguint la pista que
puja molt suament, arribem, després d’un giravolt, a les portes de la masia més
alta de tot el Montseny: SANTANDREUDE LA CASTANYA. 1.220
m. (0,10 h). Passar pel vessant nord de lla masia,
baixant suaument cap als camps llaurats situats cap a llevant, i just per sobre
aquest trobem el camí que ens portarà per la soleia del Matagalls.
FOTO PAKO CRESTAS
Una vegada que encarrilem la senda, aquesta no te
pèrdua. Va resseguint el vessant, en lleugera línia ascendent, tot traspassant
el llit de insignificants torrenteres que acostumen a ser-hi eixutes: SOT DE LA
ROCA. SOT DEL CINGLE. Just quan estem
sota els cingles del vessant sud del TURÓ GROS DE SANTANDREU (parany rocallós
amb una cicatriu força característica situada una mica per sota la cadena)., el
camí es va desdibuixant, fins a fer-se un pel complexa de seguir amb les
proximitats del SOT DE LA
CANAL. En el lloc on el mapa anomena “LES PLANIQUES”, la senda es
destria, es perd, es fa intermitent. A l’altre costat de la torrentera seca
prendrem unes lloses de pedra com a referència. A la part alta de la mateixa
trobem una fita. De cop i volta el paisatge s’obre i la línia a seguir (malgrat
no haver-hi mes fites i camins traçats) es fa evident. Pugem pel suau lloc vers
a la cadena (cap al nord), traspassem els verds i bucòlics prats de la PLANA
JUGADORA, i tot seguint el nervi central d’una petita
coma, que resulta ser la capçalera del SOT
DE LA CARENA D’EN
BESSA, assolim l’aresta al COLLET DE
L’ESTANYOL, 1.526 m.
(1:00 h), lloc on coincidim amb el camí traçadíssim del que seria l’itinerari
clàssic de pujada al cim des del Coll Formic i que em ressenyat al capítol
anterior.
FOTO PAKO CRESTAS
Seguim
pujant vers al nord-est per flanquejar per l’esquerra el TURO DE L’ESTANYOL,
fins arribar al COLLET DELS LLOPS, 1.565 m, i d’aquí, sense
pèrdua possible, per un camí ample que fins i tot a trams està empedrat, i
pujant sempre en direcció N.O. arribem al punt culminant de la muntanya, el cim
del MATAGALLS, 1.696 m. (1:25 h).
FOTO PAKO CRESTAS
Descens: Per la carena del Turó Gros de Santandreu (veure fitxa corresponent), si be, per tal de tornar a passar per la masia de SANTANDREU DE LA CASTANYA, podem prendre el camí que davalla a la mateixa en diagonal des del PLA DE LA BARRACA, per tros de vessant que el mapa de l’alpina nomena com EL CLOPER. Es tracta d’una camí evident, de baixada constant, sense ser molt accentuada, ja que traça una llarga diagonal en mig del vessant sud del TURÓ DEL PLA DE LA BARRACA. Sigui com sigui comptar poc mes d’una hora per baixar del cim al punt de partida.
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor
Introducció: Clàssica
excursió entre les clàssiques del país. Tot un referent, imprescindible de
l’ABC bàsic de qualsevol excursionista català.
Cada cap de setmana, un veritable formiguer de
persones pugen pels marcats camins que enllacen el Coll Formic amb el cim del
Matagalls. No ha pèrdua, no hi ha secret. Tot tipus de personatges es donen
cita, tot fent cames vers a la tercera alçada de la serralada.
FOTO PAKO CRESTAS
Segurament, no es gens descabellat, considerar
l’ascensió al cim del Matagalls des del Coll Formic, com l’excursió més
freqüentada de tota Catalunya.
Punt de partida: COLL FORMIC. 1.144 m.
Punt d’arribada: cim del MATAGALLS, 1.696 m.
Desnivell: 552
metres.
Horari: 1 hora.
FOTO PAKO CRESTAS
Itinerari: Sortint
del COLL FORMIC, (cartell
indicador), prenem el marcat camí que neix al costat nord de la carretera,
passant per la creu que recorda els morts de les guerres carlistes. Creuem la
pista, passem per sota de la línia d’alta atenció, i pugem el marcadíssim camí
de la coneguda com a CARENA DE LES ROQUES. Creuem de nou la pista i
pugem en diagonal ascendent vers al collet que serà la connexió amb la cadena,
coll situat a 1.365 metres, entre els Turons d’en Bessa i el Turó del Pla de la
Barraca. (0,20 h)
FOTO PAKO CRESTAS
El camí torna a discorre pel vessant sud de la cadena tot flanquejant el TURÓ DEL PLA DE LA BARRACA. Arribem a un collet. PLA DE LA BARRACA, 1.367 m. Restes visibles d’un antic pou de neu. Superem una pujada força pronunciada i ) i continuem flanquejant pel costat esquerra el següent promontori de la cadena, que es tracta de TURÓ GROS DE SANTANDREU, 1.542 m. Seguint les marques verdes i vermelles, arribem al COLLET DE L’ESTANYOL. 1.526 m. El camí no te pèrdua possible, ja que està molt marcat, seguim vers al E.N.E. pujant pel costat esquerra del TURÓ DE L’ ESTANYÓ, i arribant a un altre suau depressió, que es el COLLET DELS LLOPS, 1.565 metres. Tan sols resta la darrera pujada, suau però constant i xic monòtona, en direcció N.O. i que ens porta a la creu del MATAGALLS. 1.696 metres. (1,00 h)
FOTO PAKO CRESTAS
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor
Introducció: La pujada al Matagalls des de
Coll Formic tot seguint la cadena del Turó Gros de Santandreu es tracta,
segurament, de la excursió més resseguida de tot el Montseny.
El Matagalls es el cim per excel·lència per als
excursionistes, lluny de les bases i les carreteres que han malmès el Turó de
l’Home i de retruc han desvirtuat totalment el cim de les Agudes.
FOTO PAKO CRESTAS
No es d’estranyar dons que el camí que puja pel
cordal estigui trillat, ple de diferents corriols paral·lels, marques i fites.
De fet forma part de l’emblemàtica cursa de muntanya de la «Matagalls – Montserrat»
en menys de 24 hores, esdeveniment que any rere any, pels mitjans de setembre,
organitza el centre excursionista de Gràcia (Barcelona).
No obstant el recorregut com a tal es bastant
avorrit i monòton, i sovint es veu massificat per tot un formigueig
d’excursionistes, turistes i grups familiars que volen estirar una mica més les
cames i anar més enllà de la simple passejada. Per aquest motiu us aconsello
deixar aquest itinerari com a la part del descens i pujar al Matagalls donant
una mica més de volta i perdent-nos per la que podríem anomenar «la ruta
de les Fonts», que discorre pel Sot de la Fagetona. Com al seu
nom indica en endinsem en un encisador bosc de fagedes, el qual es pot
considerar com un dels més atractius del massís. Les fonts estan dedicades a
personatges tant insignes com en Mossèn Cinto Verdaguer, Antoni Maria Claret i
Jaume Balmes, pilars essencials de la cultura catalana.
FOTO PAKO CRESTAS
A tall d’anècdota fer constar que la masia de
Santandreu va ser, temps ençà, un refugi pels excursionistes, i el lloc de
recollida dels participant de la cursa d’esquí i trineus que es va fer al
Matagalls a principis del segle passat. Quan a l’edat de setze anys vaig
realitzar la meva primera travessa del Montseny, des del Figaró a Sant Celoni
passant pels principals cims (Tagamanent, Pla de la Calma, Matagalls, Agudes i
Turó de l’Home), el grup d’excursionistes varem fer nit al paller de la masia
(amb el corresponent permís del amos, es clar), encara recordo les picades de
les puces i els lladrucs del gossos, que durant hores es van esforçar per a que
els estranys ostes marxéssim de casa seva.
Punt de partida: COLL
FORMIC, 1.144
metres.
Punt d’arribada: CREU DEL MATAGALLS, 1.696 metres.
Desnivell: 582 metres de pujada.
Horari: 1
hores i 30 minuts.
FOTO PAKO CRESTAS
Punts de
referència: * COLL FORMIC * PLA D’EN BESA O DE LA TERMA * PLA DE CENT
SOUS * FONT DELS MANLLEUENCS *
FONTS DE LA SARDANA I
LA FONT DEL
PLA DE LA GAVARRERA * COLLET DELS LLOPS * FONT FREDA ó FONT DEL COLLET DELS LLOPS *
CREU DEL MATAGALLS.
Itinerari: Des
de l’aparcament del COLL FORMIC prendre el camí que neix just al costat
de la carretera i que en un principi son unes escales empedrades. (G.R. i
marques verdes i vermelles del G.R. Matagalls – Montserrat). A uns quants
metres provem la creu construïda en memòria dels assassinat durant la guerra
carlista els «dies 10 y 11 de janer del 1874.» El camí esta molt ben
marcat i no ofereix dubte. Pujada bastant pronunciada. Al 4 minuts creuem la
pista que duu a SANTANDREU DE LA CASTANYA. Continuem pel camí que puja pel dret en
direcció N.-N.E.. Creuem un tram de roureda i alzinar i continuem pel ample
camí descarnat. Passem sota un línia de tensió elèctrica (0,10 h) i ràpidament
arribem a una altre secció de pista. (0,15 h). Es llavors quan deixarem les
taques del G.R. i continuarem la pista en sentit lleugerament ascendent vers al
N.O. La pista, molt còmoda, voreja de manera semicircular el Turó d’en Besa.
FOTO PAKO CRESTAS
Bifurcació al PLA D’EN BESA O DE LA TERMA. (0,25 h) Prendre el ramal descendent (esquerra). L’altre dur al propi TURÓ D’EN BESA, que tot just estem flanquejant. Trobem un marcat revolt on la pista pren direcció O i continua baixant molt lleugerament. Aquest revolt es el PLA DE CENT SOUS, lloc on es va fer el concurs de trineus a l’any 1909, un dels primers esdeveniment de l’historia dels esports de neu a Catalunya.
Ens dirigim cap al bosc de fageda. Deixem la pista just al arribar al riu. (0,45 h) Cal prendre el camí que puja pel costat dret de la torrentera i que en un principi, de tant ample que es, gairebé podríem dir que es tracta d’una pista. El sender discorre en mig de un bosc encisador. Duran el primer tram trobem tres fonts amb les respectives escultures i construccions. Destaca la primera d’ella, que es la FONT DELS MANLLEUENCS, i que es troba al altre costat del riu (pontet minúscul per facilitar el pas sobre les tranquil·les aigües). les altres fonts, molt properes la segona de la tercera, son les FONTS DE LA SARDANA I LA FONT DEL PLA DE LA GAVARRERA. poc després el camí es fica de ple al llit del riu, creuem una torrentera que davalla de la nostre dreta i poc mes tard deixem el llit del riu per pujar pel costerut bosc de fagedes situat a la dreta. La marxa estarà sempre orientada en direcció est. La pujada per aquest tram de fageda es una mica perdedora ja que en realitat es dibuixen diversos camins alternatius i potser ens costarà seguir el més marcat. Quan el bosc es torna o obrir ens trobem en una mena de llom herbat o, malgrat les fites esporàdiques, les traces tendeixen a diluir-se per desaparèixer a estones. Bastant a dalt del petit llom en desviarem gradualment cap a la dreta a la recerca del llit del riu que discorre per una mena de coma paral·lela a la que em pujat. Aquesta secció no te un camí definit però el terreny es prou obert i localitzarem a la rodalies el camí traçat que discorre pel costat oposat del llit de la torrentera. Creuarem dons aquesta pel lloc que considerem més adient (la torrentera acostuma a estar eixuta) i arribarem a la pista que flanqueja, sempre cap a l’est. El vessant sud del Sot de la Fagetona. Poc mes a dalt el camí que seguim es fon de nou amb el G.R. que havíem abandonat al creuar la segona secció de pista. la fusió es fa al COLLET DELS LLOPS. 1.565 m. (1,10 h). Val la pena «perdre» un parell de minuts i fer la vista a la propera i vistosa FONT FREDA ó FONT DEL COLLET DELS LLOPS. La segona més alta del massís i potser la més popular. La mateixa està dedicada a JAUME BALMES.
FOTO PAKO CRESTAS
Inscripcions de la font: «Si voleu
evitar les revolucions feu evolucions» (d’en Balmes) i el poema
que li va dedicar en Mossèn Cinto Verdaguer a la seva mort: «Ah! si
volant a la glòria pogués posar-me en ton cim per dir-li adéu a ma terra. La
terra que tant amí!…«
Des del COLL fins al cim la pujada es evident ja que una munió de camins paral·lels a descarnat completament la pujada final. Direcció N.E. Suau llom de monòtona ascensió, per sort aquesta es breu. CREU DEL MATAGALLS, 1.696 m. (1,30 h).
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor
Introducció: Bonic i refrescant itinerari per
pujar al Matagalls; força recomanable per èpoques càlides. També ens farà
gaudir d’una major soledat, com a bona alternativa en vers del camí trillat i
força concorregut que va al Matagalls des de Sant Marçal. A partir del Coll
Pregon tots dos itineraris coincideixen. El prat, que capta tota l’essència de
les parts altes de la muntanya montsenyenca, es un racó de pau, un espai obert
que convida al repòs, al breu descans i a la contemplació. Al cor, en ben mig
de tan idíl·lic paisatge, una fita dedicada a un dels catalans més
internacionals: la primera persona que va parlar en la seu de l’ONU en llengua
catalana, per expressar-se, seguidament, de la millor manera que ho sabia fer,
amb el violoncel. Estem parlant d’en Pau Casals.
FOTO PAKO CRESTAS
A la fita o menhir commemoratiu, que es va instal·lar
coincidint amb el XXVI aplec del Matagalls, de l’any 1975, es pot llegir la
següent inscripció:
A Pau
Casals, mestre del violoncel
i missatger de la pau cristiana arreu del mon.
Ara ve el
temps del gran repòs
de la pau a
les muntanyes
el primer
fred marcí les flors
fan veles
de plata les aranyes.
Ara comença
enllà del camp
el tomb
august de la natura;
el faig ja
té color d’aram
i és el
pollanc or que fulgura
Felip
Graugés
FOTO PAKO CRESTAS
Punt de partida: COLL DE BORDORIOL, 1.089 metres. Situat a
la carretera que davalla de SANT MARÇAL a VILADRAU. Zona d’aparcament al propi
coll. Des de pàrking de SANT MARÇAL, o des de la propera TAULA DELS TRES
BISBES, el COLL DE BORDORIOL es ben visible.
Punt d’arribada: CIM DEL MATAGALL, 1.696 metres
Desnivell: 617 metres.
Horari: 2 hores i 10 minuts per la pujada i 1 hora i 40 minuts per la baixada.
FOTO PAKO CRESTAS
Punts de
referència: * COLL DE BORDORIOL * CORRAL DE LA VILA * COLLET DE JOAN * COLL SABÈNIA DE
BAIX * COLL SABÈNIA DE DALT * COLL PREGON
* COLLET DE L’HOME MORT * CIM DEL MATAGALLS * COLL PREGON * FONT DELS
MOSQUITS * FONT DELS LLOPS * COLLET DE JOAN * COLL DE BORDORIOL
Itinerari: Des del mateix COLL DE BORDORIOL, 1.089 metres, neix una
pista orientada vers al sud, al marge dret de la carretera. Als cinc minuts
deixem de banda un camí que neix ver a la dreta, passem pel costat d’un corral,
CORRAL DE LA VILA, i arribem a una
mena de coll, COLLET DE JOAN, 1.137 metres. (0,15 h)
De fet fins a aquest collet es pot arribar en cotxe.
FOTO PAKO CRESTAS
D’aquí neix una drecera, deixant a la nostre
esquerra la pista. Pugem pel mig del bosc per un camí ben traçat, creuant la
pista principal una vegada, a l’anomena’t COLL
SABÈNIA DE BAIX, (0,30 h) i retrobant-la a l’anomena’t COLL SABÈNIA DE DALT, 1.275 metres (0,45 h). A partir d’aquest moment
ja no abandonem la pista que al principi segueix una mena de llom per després
traçar una llarga línia en diagonal ascendent, direcció O-S.O. pel mig de
meravellosos boscos caducifolis. A l’alçada d’un gran revolt trobem les restes
d’un pou de glaç, en aquest indret deixem la pista i per un camí indicat i ben
traçat pugem directes, direcció sud, fins al COLL PREGON, 1.532 m, (1,30 h). En aquest indret coincidim amb el
clàssic camí que puja des de SANT MARÇAL, només haurem de seguir la senda
ascendent que es torna a endinsar dins del bosc de fageda, ara en direcció O, i
que conclou en el COLLET DE L’HOME MORT,
1.639 metres,
(1:50 h) indret on el bosc dona pas al llom de l’aresta del cim del MATAGALLS,
prèviament, per guanyar els darrers metres abans d’assolir la creu, passarem
per petites cotes i collets secundaris molt poc rellevants. CIM DEL MATAGALLS, 1.696 metres (2:10 h).
FOTO PAKO CRESTAS
Descens: Desfem les nostres passes fins al COLL PREGON (2:40 h), i baixant cap al nord fins al revolt on hi ha les restes del pou de glaç, enlloc de baixar pel mateix camí, seguim tot recte en sentit descendent (taques vermelles), fins assolir una pista, FONT DELS MOSQUITS (3:00 h), seguim la pista un centenar de metres cap a l’esquerra i al arribar a l’alçada d’un rètol, tornem a abandonar la pista per baixar de nou pel mig de bosc, camí traçat, fins a que topem amb una segona pista. La seguim vers a l’esquerra, passant per la FONT DELS LLOPS (cadena) i sempre vers a l’esquerra (direcció E.-N.E.) arribem a una altre cadena, situada a la unió de la pista amb el COLLET DE JOAN, 1.137 metres, indret on tornarem a coincidir amb el camí de pujada. El punt d’arribada ja es ben a prop. COLL DE BORDORIOL, 1.089 metres. (3:50 h).
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor
Introducció: Curta,
còmoda i gratificant excursió que més aviat es tracta d’un passeig. Destaca la
conclusió de la mateixa, o sigui, l’arribada i visita de les mines. Tot però
està en un estat deplorable d’abandonament. Hi ha restes de rails i fins i tot
alguna carreta oxidada. Les pedres, — que van ser tretes de les entranyes de
la terra –; formen lletjos marges, fruit d’un temps en que l’estètica i la
necessitat d’evitar impactes ecològics no tenien la menor cabuda dins de les
inquietuds de la societat.
Caminant per la pista, — passejada que convida a
la introspecció –, no ens costarà gaire imaginar la vida i els sentiments
d’aquells homes que es ficaven dins de les entranyes de la muntanya, tot
arriscant la seva vida (cal tenir en compte que les mesures de seguretat
laboral dins d’aquestes excavacions eren del tot precàries, per no dir
inexistents). Deurien ser un homes durs, de caràcter agre, que deurien maleir
els dies en que el fred, la boira, la humitat o fins i tot la freda neu, els hi
rebia fora d’aquest petit infern.
FOTO PAKO CRESTAS
Punt de partida: COLL DE BORDORIOL, 1.089 m. Aparcament de
vehicles. El coll es troba a 1 quilòmetres i 300 metres després de
SANT MARÇAL, en direcció a VILADRAU.
Punt d’arribada: MINES DE SANT MARÇAL, a 1.310 m.
Desnivell: 221 metres.
Horari: 45
minuts.
FOTO PAKO CRESTAS
Itinerari: Des
del COLL DE BORDORIOL, prenen la
carretera com si tornéssim a SANT MARÇAL,
i als 100 metres
veiem la pista que neix a la nostre dreta, en sentit ascendent, que es la que
haurem de prendre. Es tracta d’una pista molt ample i ben marcada que seria
transitable per vehicles si no fora per que als pocs metres una cadena ho
priva. Al primer revolt deixem a la dreta una bifurcació (pista secundaria en
pitjor estat) i continuem sense pèrdua per la pista principal. Al 10 minuts
passen per davant d’un corral abandonat. CORRAL
D’EN SEGALARS. Mes a dalt, a mig camí, una altre pista secundaria neix cap
a la dreta, pista que, per suposat, deixarem de banda.
FOTO PAKO CRESTAS
Ja a les proximitats de les mines la pista descriu
un gran revolt on ja son visibles les restes abandonades de l’explotació: una
canonada oxidada i el detritus de petites pedres extretes del interior de les
cavitats mitjançant cops de pic i explosius. Passat al revolt trobem les MINESDE SANT MARÇAL, indret on finalitza la pista. 1.310 m. (0,45 h).
Descens: Pel mateix itinerari
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor
Per la localització pròpia de la muntanya, ben visible des de totes les planes que l’envolten (Vic, la Selva i el Vallès), fa que es doni més rellevància a la quantitat de neu que acostuma a quedar-s’hi als cims durant l’hivern.
De fet quan el Montseny es nevat, la muntanya blanca sembla agafar una major presencia i aparença, i en dies serens destaca sobre les blaves aigües del litoral català, a l’alçada del port de Barcelona o de les rodalies de Mataró. En realitat la presencia de neu als cims no es continua durant l’hivern, però si que es força freqüent, (despenent de l’any), restant molts dies i de manera residual a les zones obagues.
No obstant, no sempre que hi ha precipitació a l’hivern aquesta es en forma de neu al cim. Per altre banda, i com a contrapunt, les èpoques de major precipitació de neu als cims no coincideix amb els mesos més freds (desembre i gener), ja que aquest acostumen a ser més eixuts. La neu, amb el seu encís màgic, transforma la muntanya, els boscos evoquen paisatges de altres contrades i els cims es presenten més altívols i provocadors. Quan la neu es abundant el Montseny deixa de ser una muntanya urbana per recuperar l’aspecte de gran massís; sembla renàixer aquella fortalesa natural que creava recels i temors als pobladors de fa un segle ençà, quan les carreteres i el turisme encara no havien ferit de mort les entranyes d’aquesta terra alta.
Els dies freds de l’any la precipitació acostuma a comportar neu a partir del 1.200 a 1500 metres. De vegades, de manera excepcional, la quota de neu pot baixar als 500 metres o menys, però això tan sols es dona en cas de que una ona de fred polar o siberiana afecti tota Catalunya. Llavors els boscos mediterranis, els pobles més altius i les masies resten per uns dies sota el paisatge blanquinós, oferint un entranyable aspecte on el paisatge sovint evoca imatges del pessebre nadalenc.
Val la pena rescatar les paraules que el gran escriptor Pere Ribot ens transmet al seu llibre magne sobre el Montseny: ….L’espectacle de la neu és impressionant, d’un silenci misteriós. Hi ha com un repòs de l’aire, es perden les distàncies, s’esborren els camins. Solament el crit de l’au cercant pitança trenca l’encantament. Una veu, un crit, queden com ofegats. De tant en tant veus caure, feixuc, sec, un grapat de neu que es desprèn de les branques dels arbres quiets, contemplatius. El fumerol de les xemeneies es confon amb la neu, que, a sol alt, brilla com un cristall i et fereix els ulls.
La neu et mena al recolliment, a la intimitat de la llar. El pagès mata les hores amb torrades amb all vora el foc i traguejant el “vi petit”. Les parets de la cas suen d’humitat greixosa, amargant.
En mossèn Pere Ribot també ens fa esment del refranyer popular per donar fe de la importància de la neu dins de la vida hivernal dels antics pobladors de la muntanya:
Quan el Montseny porta abric,
fred a la Plana de Vic.
Fa com el Montseny:
com més blanqueja, mes bogeja.
La neu, pel gener
s’hi asseu com un cavaller.
La neu, pel febrer,
fuig com un ca llebrer.
Una altre dita de Sant Andreu de la Castanya, sobre Collformic, ens diu el següent:
Bon país, Sant Andreu,
si no fos
a l’estiu, la boira
i, a l’hivern, la neu
L’existència del observatori dalt del cim més alt, fa que els registres de les precipitacions de neu es duguin a terme amb el màxim rigor just al punt on, en teoria, més quantitat de nevades rep de tot el massís. Dins de les fonts publicades procedents d’informació facilitada pel propi observatori, trobem les següents dades:
* El dia més nevós, conegut com la nevadassa, va ser el 14 de març del 1.984, quan van caure 199 cm en 24 hores, del quals 125 cm van caure en tant sols 5 hores; una precipitació espectacular i extraordinària que ens pot evocar les copioses nevades que afecten els cims més alts de la terra els dies de major incidència del monsó.
* El màxim gruix de neu acumulat sobre terra va ser just poc després de la nevadassa, el 18 de març del 1.984, amb un total de 260 cm. El segon registre pertany al 24 de gener del 1.992 amb 250 cm.
* La nevada més primerenca es va donar el 14 de setembre del 1.972, amb 40 cm de gruix, i la més tardana, amb un gruix gens menyspreable de 100 cm, va tenir lloc un 11 de juny de l’any 1.956.
* L’hivern amb major dies de neu cobrint el terra del cim va ser el del 1972 – 73, amb 163 dies. Al contrari, l’hivern amb menys dies de neu cobrint el terra, va ser a la temporada 1965 – 66, amb tant sols 30 dies blancs.
En relació a la famosa “nevadassa” tinc ben viu el record a la memòria, sobretot del magnífic espectacle de tota la part alta del vessant sud del Turó de l’Home coberta d’un mantell blanc net i uniforme. Totes les pedres i matolls restaven soterrats i la visió dels cims em recordava paisatges que tan sols havia vist en fotografies d’altres muntanyes anomenades Pirineus. Durant tot un cap de setmana vaig passar hores embadalit, dalt d’un arbre, tot observant el majestuós espectacle de la muntanya excessivament nevada. La neu, malgrat que la primavera ja estava trucant a la porta, va aguantar varies setmanes a plena soleia. Per la festivitat de la setmana santa varem anar d’excursió, en un dia de temperatures gairebé estiuenques, pel voltants de l’esglesiola de Santa Susanna, i mentre tots nosaltres (la meva família i jo) caminaven en màniga curta pels verds prats florits del voltant de l’església, encara podíem veure unes petites taques residuals al Turó de l’Home; darrers vestigis d’aquella gran nevada que, gràcies a la seva quantitat, havia lliurat durant més de un mes una lluita perduda contra el sol d’abril.
No obstant, les quantitats de neu encara deuria ser més important a principis del segle passat i dels anteriors, com ho demostra l’existència de tota una activitat econòmica la voltant dels pous de neu i de glaç (veure capítol específic sobre el tema –>). Una referència escrita que es remunta a l’any 1600, del jesuïta Pere Gil, ens diu el següent:
… La muntanya del Montseny, després dels Pirineus, és la més alta de Catalunya. Sempre en aquesta muntanya, exceptuant els mesos de juliol i agost, hi ha neu.Les poues de neu que hi ha són per a fer gel i servir durant l’estiu a la ciutat de Barcelona i d’altres ciutats i viles i llocs veïns. ..
No ens ha d’estranyar aquesta crònica, ja que estem al període conegut com la Petita Edat de Gel (1300 – 1850), que va condicionar per complert la població, amb gran fams i variants climàtiques extremes (grans tempestes, grans sequeres, grans glaçades). La paleoclimatologia, una ciència força jove, encara te moltes coses per desvetllar de la climatologia del passat, que ens ajudarà a comprendre millor els futurs fenòmens que, arran de l’actual canvi climàtic, puguin tornar a pertorbar, de manera sorprenent, el dia a dia de la nostre civilització. Segons investigacions recents, se sap que el riu Ebre es va congelar, a prop de la seva desembocadura, set vegades durant els anys 1505 y el 1789, i en aquest darrer el gel va durar més de 15 dies seguits cobrint les aigües. Entre el 1820 i el 1860 una gran tempesta va inundar i arrasar tot el sistema de terrasses fluvials a la comarca del Penedès, i al 1894 les glaceres del Pirineu cobrien 1.779 hectàrees enfront de les 290 de l’any 2000. (*1)
Altres testimonis de que les nevades i els freds eren més rigorosos en temps passats ho demostra el recull de les manifestacions fetes pel canonge, escriptor i excursionista, Jaume Almera, en una conferència pronunciada a l’any 1882, o les seves paraules van ser força taxatives: “Guardémonos de visitarla (referint-se a la muntanya del Montseny) y de trepar por ella durante los rigores del crudo invierno, en que casi siempre está cubierta por un espeso manto de nieve …”
Els testimonis d’en Artur Osona el primer gran excursionista divulgador del Montseny, tampoc no tenen malbaratament. Som a l’any 1.882, i les seves paraules transcrites diuen el següent: “… L’espectacle que del coll (d’Alzinelles, a l’entrada de la Vall de Santa Fe per la banda de Font de Corts) s’albirava donava una idea de les regions glacials, descrites pels màrtirs de la ciència que les han explorades. Gran fou la sorpresa de l’ermità de Santa Fe, en Francesc Pintu, al veure’ns; digué que feia més de 20 dies que estava sitiat per la neu…” “En Francesc Pintu, l’ermità, ens digué que, a primers d’aquest segle o bé a últims del passat, estant assetjats durant molts dies per la neu els habitants de la casa de Penyacans (a quaranta-cinc minuts de Santa Fe), situada sota el coll de Santa Helena, sortiren per la finestra i intentaren baixar muntanya avall per dirigir-se a Fogars per raó d’haver esgotat les provisions; mes als pocs passos torbaren tots la mort, persones i bèsties, soterrats a les congestes. Aquesta catàstrofe, que els vells de l’encontrada recorden haver sentit contar als seus pares, demostra el perillós que és el Montseny durant les grans nevades, tan freqüents a l’esmentada muntanya” .. “Aquests excursió hivernal a Santa Fe (12 de febrer de 1882) em recordà alguns viatges que tinc fets amb trineu al cor de l’hivern, a través dels ports dels Alps, a les muntanyes de la Suàbia (Württemberg) i a la Selva Negra (Baden), i perquè la meva il·lusió fos completa, hi faltava sols un trineu” … “..En el nostre Montseny també hi ha tourmentes (així en francès) com als Alps, encara que en més petita escala ja per la menor altitud com també per la diferència de latitud” i esmenta el cas dels habitants de Can Penyasans, casa situada sota el Coll de Santa Elena, avui desapareguda, que al començament de segle (XIX) quedaren assetjats per la neu i durant un intent de dirigir-se a Fogars, per haver esgotat les provisions, sortiren per una finestra i als pocs passos trobaren la mort soterrats a les congestes.
En l’estens recull de testimonis de gent gran feta per la Ma. Àngels Bonet, al seu llibre “Una passeig per la cultura popular del Montseny”, també ens deixa anar unes pinzellades de com abans nevava força més que ara: “… Ara no hi ha neu, que jo hi havia vist nou pams de neu, a Santa Fe. Però, en general, eh! Te n’anaves a dormir que ja havia nevat tot el dia. Deien: “Mira, avui ja n’ha ha un pam i mig o dos, i l’endemà ja n’hi havia quatre. Sis, set pams, vuit. Cinc pams, per un regular; en una nit, ja els posava. I les glaçades: aquelles canaleres, fins a terra, caramells de glaç …”
En l’actualitat l’escalfament generalitzat de l’atmosfera fa que els hiverns siguin més suaus i més curts, el que afecta de manera sensible en l’existència de neu als cims del Montseny. Cal recordar que portem més d’una dècada en la qual s’han registrat els anys més calorosos de tota la història a nivell mundial, almenys de l’historia de registres meteorològics existents. Lluny resten aquells dies de principis dels segle passat quan les zones altes del Matagalls i de Santa Fe eren lloc de trobada dels amants de la llavors nova pràctica dels esports d’hivern (esquí i trineus). Per altre banda es d’agrair que la presencia de neu no sigui més abundant dalt d’aquestes muntanyes, ja que afortunadament s’han esvaït algun projecte fantasma que tenia la mira al Montseny amb la perspectiva de construir-hi una pista d’esquí alpí amb les seves corresponents instal·lacions. Només li faltaria això a aquest pobre massís, tant castigat per la petja humana; donem gràcies a la mare natura de que els cimals poc sobresurten dels 1.700 metres. Amb 300 metres més d’alçada tindríem tots uns Rasos de Peguera a tant sols 50 km de la gran ciutat de Barcelona. Uf !! Quina sort no arribar a la màgica cota 2.000.
(*1) Dades extretes del llibre “LA PEQUEÑA EDAD DE HIELO” de Brian Fagan
Introducció: Malgrat el nom de Serrat Llarg,
la pujada des de Sant Marçal discorre pel vessant O.N.O. del cim per una
extensió de boscos de fagedes que en gairebé cap moment es recordarà un serrat,
tan sols a l’alçada aproximada de 1.500 metres es dibuixa suaument una mena
d’aresta, però aquesta desapareix amb la mateixa celeritat que es comença a
dibuixar.
FOTO PAKO CRESTAS
Aquest tram de G.R. es tot un exemple de com ha de
ser un G.R. Tant sols trobem indicacions als
punts claus, que son les bifurcacions, i no hi ha l’excés de pintura a
tots el arbres ni la malaltissa necessitat de haver de veure la següent taca
del recorreguts des de la marca anterior. Tota una lliçó pels aprenents de
Picasso que es dediquen a buidar pots d’espai per la muntanya. No obstant els
coneixedors del massís mantenen que el G.R. hauria d’haver estat marcat per la
cresta de Castellets enlloc de discórrer per aquest vessant de la muntanya, ja
que la cresta, des de sempre, ha estat l’itinerari més clàssic i freqüentat, i
avui en dia, malgrat la presencia del GR alternatiu, la realitat continua
essent la mateixa, o sigui, que puja molta més gent a les Agudes des de Sant
Marçal pels Castellets que pel Serrat Llarg.
L’itinerari de pujada es fàcil de visualitzar
malgrat l’existència del bosc. Prendrem com a referència el tarteram
característic que trobem seguint la línia de caiguda directa del cim, tarteram
conegut com el Pedregar Rodó, i a la dreta de l’esmentat tarteram s’intueix
vagament una mena d’aresta, es aquí per on discorre el camí. Podríem dir que
l’ascensió es divideix en quatre parts: la primera, molt planera i per pistes,
discorre entre la pròpia ermita de Sant Marçal i l’inici de la pujada del
vessant, fins a l’alçada del 1.200 metres. la segona seria la part inferior
de la pujada del vessant, amb un camí ben marcat fent ziga zaga per la
immensitat del bosc de fagedes, amb el terra entapissat dels detritus de fulles
dels arbres. la tercera secció es concretaria a la part mitja i superior de la
pujada del vessant, per tarteres i pendissos forts i un terreny que ens recorda
trams d’excursions pirinenques, llàstima que la proximitat de la carretera i el
soroll de les motos ens demostra que estem al Montseny civilitzat. El darrer
tram, que resulta ser al més curt, el forma la secció compresa entre el Coll de
les Agudes i el mateix cim, essent ja un lloc força transitat ja que coincideix
amb la passejada d’accés al Cim de les Agudes des del Turó de l’Home.
FOTO PAKO CRESTAS
Punt de partida: COLL DE SANT MARÇAL, 1.106 m.
Punt d’arribada: CIM DE LES
AGUDES, 1.706 m.
Desnivell: 500
metres
Horari: 1 hora i 45 minuts.
Itinerari: Des de l’aparcament del Coll
prenem la pista descendent orientada cap a l’est i que ens duu a la propera ERMITA
DE SANT MARÇAL. Just abans de ser-hi al portal de la mateixa trobem una
bifurcació amb un camí ascendent amb un indicador que diu «Alberg el
Puig». Agafarem aquesta pista i voregem l’ermita que queda una mica per
sota nostre. No farem cas d’una segona pista que surt a la nostre dreta, ja que
es l’accés a l’aparcament de l’hotel annexa a l’esglesiola, l’Hotel Tells.
FOTO PAKO CRESTAS
Mes tard la pista arriba a una mena de clariana al
bosc. Ens trobem amb les runes d’una antiga construcció coneguda con LA FABRICA. (0,10 h).
Just al sud nostre hi ha l’ALBERG EL PUIG. El camí que ens interessa
continua l’altre costat dels murs de les runes, deixant de ser pista per
convertir-se en un camí més estret. Aviat trobem una nova pista just quan
aquesta dibuixa un marcat revolt. Cal prendre la branca esquerra que puja en
sentit ascendent. Poc mes tard trobem una nova bifurcació. Seguim el camí de la
dreta que es bastant planer i continua orientat cap l’est. (0,20 h). Seguim la
pista sense pèrdua, aproximant-nos gradualment al vessant O-N.O. de les Agudes,
que veurem intermitentment per les clarianes de la fageda. Creuem dues
torrenteres, relativament properes l’una de l’altre, es tracta del SOT DE LA FONT DEL CALVARI
(0,25 h) i del SOT DEL PEDREGAL RODÓ. (0,30 h).
Poc després de la segona torrentera hi ha una nova
bifurcacions de pistes, prendre la de la esquerra en sentit ascendent. A la
següent bifurcació, que trobarem poc més tard, agafem la branca de la dreta
(taca vermella en un arbre i fita de G.R. a la pista que ens interessa). Passem
per sota d’una tartera i just passat aquesta haurem de deixar la pista per
prendre un camí que s’enfila de manera decidida. L’inici del camí, ben indicat
amb un bastió metàl·lic de GR, trobem tres graons de fusta. (0,40 h).
FOTO PAKO CRESTAS
No deixarem el camí que puja molt ben traçat i
dibuixant decidides ziga zagues. En un tram concret creuarem la primera tartera
que haurem vist abans, però pel seu marge superior. La travessa, de poc més
d’un centenar de metres, es gairebé horitzontal, però marca la imminència de la
fi del camí més còmode (1,05 h). Una segona tartera la deixarem de banda a la
nostre dreta i una tercera a la nostre esquerra. Serà la quarta tartera la que
no podrem evitar ficant-nos de ple en la mateixa. tram feixuc per la
inestabilitat del tarteram, si be les fites, pals i senyals de GR ens ajuden a
continuar pel lloc on, a base de passar gent, ja està el terreny més treballant
i marcat. Finalitzada la tartera ens trobem en un tram bastant herbós on el
camí, de bastant inclinació, ha descarnat la pendent. Ens apropem a un greny de
roca, molt vistós des de la pròpia tartera que hem deixat enrere, i just al
situar-nos sota el pedró flanquejarem a l’esquerra per passar per uns esquelets
de grans avets. El camí dibuixa una mitja lluna per atènyer dalt del greny
rocallós.
FOTO PAKO CRESTAS
Ve ara l’únic tram de l’itinerari que podem tenir
la vaga impressió de pujar per un serrat o aresta. Una mica més a dalt trobem
una zona de llastres de pedra. El camí deixa de pujar de manera decidida per
dibuixar una llarga diagonal cap a la dreta, orientació sud. Cal prendre
atenció a aquest canvi ja que es possible que pugem massa i continuem el línia
recta per terreny herbós, inclinat i sense sender. Les taques vermelles i liles
pintades a les llastres rocalloses ens serviran per orientar-nos. El camí torna
a travessar un darrer tram de fageda que s’obre a la proximitats del COLL DE
LES AGUDES, 1.647 m,
(1,35 h).
Ja a plena aresta i per camí molt trillat, prenent
orientació nord, pugem el suau llom del cim de LES AGUDES. 1.706 m. (1,45 h).
Descens: Pel mateix itinerari. cal contar 1h a 1,15 h per baixar.
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor
Introducció: Si el Montseny es conegut com
“la muntanya dels ametistes”, gràcies al poeta Guerau de Lliost, aquest,
alhora, es va inspirar en el torrent dels Rentadors per proposar aquest nom a
la seva obra. La qüestió es que, fa temps, al Montseny es van extreure,
d’aquesta torrentera, pedres precioses, en especial ametistes. Fins i tot es va
parlar que la torrentera tenia or, malgrat que, segurament, la seva existència
no va anar més enllà de l’imaginari popular.
FOTO PAKO CRESTAS
No obstant, quan pugem la vall, ens mantenim
relativament allunyats de la torrentera, ja que la mateixa s’engorga. La vall
en si es força llarga, segurament la vall més llarga del sector nord del
massís. Fins i tot, per les seves proporcions, ens poden recorden certes valls
pirinenques. Altres al·licients de l’excursió son les vistes sobre Sant Segimon
i la visita a la part alta de la torrentera, en la seva transició entre
vegetació de fageda i alzinar, allà on sobresurt el Castellfitó, veritable
queixal de pedra plantat en mig de l’espès bosc.
Punt de partida: RESTAURANT DE LA SOLANA, situat a poc més d’un quilòmetre de la
sortida de VILADRAU, direcció SEVA. El mapa de l’Alpina detalla
aquest indret com el GARATGE DE MOLINS.
Estem a 730 metres d’alçada.
FOTO PAKO CRESTAS
Punt d’arribada: cim del MATAGALLS, 1.696 metres.
Desnivell: 966 metres.
Horari: 3 hores i 50 minuts
Punts de referència: * RESTAURANT DE LA SOLANA *
RIERA MAJOR * REVOLT DE LA PAELLA * PLANS D’ABAIX * CAN GAT * GORG NEGRE DEL
TORRENT DE LES RENTADORES * GORG NEGRE DEL TORRENT DE LES RENTADORES * PLA DE
LES LLOSES * AGULLA DE CASTELLFITÓ *
COLL DE LES TRES CREUS * SANT MIQUEL DELS BARRETONS * TURÓ DE SANT MIQUEL *TURÓ
DE COLL SA PRUNERA * COLL SA PRUNERA * PLA DELS GINEBRES * COLLET DE LA FONT *
FONT DEL MATAGALLS * PLA DE LES SALERES VELLES * MATAGALLS
FOTO PAKO CRESTAS
Itinerari: Caldrà deixar el vehicle a la
zona d’aparcament situat al marge sud de la carretera, ja que la pista que hi
neix en aquest punt, davant del RESTAURANT
DE LA SOLANA,
es d’us particular i un cartell així ens ho indica, a part de la presencia
d’una reixa que pot fer que ens trobem el pas definitivament tancat. Així dons
comencem a caminar des de la mateixa carretera prenen la pista en direcció sud.
En un principi baixem lleugerament i travessem mitjançant un ample pont la RIERA
MAJOR. Al cinc minuts deixem un camí que surt a la nostre
esquerra i continuem per la pista principal. Poc més tard trobem una nova
bifurcació, el trencall de l’esquerra en indica “CAL MOLÍ”, nosaltres
continuarem per la dreta. La pista fa una gran revolt, conegut com el REVOLT DE LA PAELLA, i continuem
sempre deixant de banda petits trencalls secundaris. Trobem una nova tanca (0:30 h) i travessem
una zona de prats de conreu, son els PLANS
D’ABAIX, 795 m.
El camí fa un nou revolt, no tan gran com al primer, i al fons ja divisem en la
proximitat la masia de CAN GAT (0:50
h).
FOTO PAKO CRESTAS
Just abans d’arribar a la gran masia, i trobem una
pista que baixa vers a la dreta, vorejant grans zones de conreu. Cal seguir la
pista que, en realitat, dibuixa una gran “S”, primer vers al nord, i després
vers al sud. Evident, amb algun tram de pujada. La pista ens deixa vora el
TORRENT DE LES RENTADORES, (1,10 h) que creuarem mes tard. Una vegada al costat
occidental de les aigües de la riera, la pista es va transformant, poc a poc en
camí. Trobem una bifurcació, en la qual caldrà seguir el ramal de l’esquerra, o
sigui, l’orienta’t cap a la muntanya, al igual que en una segona bifurcació.
Aquest tram de pista presenta el llit ple de vegetació baixa, però que, per
sort, no es espinosa. A parir de la segona bifurcació la pista es va
transformant en camí, que serà el camí que ja no abandonarem en la pujada de
tota la vall. Es tracta d’un camí vell, però una mica en desús, el que fa que
la vegetació, sovint, gairebé mengi el traçat. Presenta taques vermelles i
fites, però aquestes son esporàdiques, fins i tot, en els trams més necessaris,
costar de provar-les.
FOTO PAKO CRESTAS
Just al portar quinze minuts de pujada pel camí, i
trobem una bifurcació que baixa vers al riu. Es evident, des de bon principi,
que aquesta bifurcació no l’haurem de seguir, malgrat tot val la pena perdre 10
minuts per baixar al riu i tornar a pujar al camí de pujada que ens interessa,
i visitar així un indret ple de llegenda: el GORG NEGRE DEL TORRENT DE LES RENTADORES. (1,30 h).
FOTO PAKO CRESTAS
El camí de bosc situat al costat occidental de la
vall, presenta diverses fases:
Pujada constant fins a la bifurcació del GORG NEGRE DEL TORRENT DE LES RENTADORES.
Una segona secció de forta pujada, mitjançant ziga
zagues, que ens va allunyant poc a poc del llit del riu. Dalt d’aquest secció
tindrem bones vistes sobre l’engorgat del riu, i comprendrem per que, molt sàviament,
la traça del corriol ens ha allunyat tant del fons de la vall.
Una tercera secció es un flanqueig horitzontal vers al
sud, amb trams de pujada. En mig d’aquest sector trobem el PLA DE LES LLOSES (1,50 h), excel·lent mirador sobre l’altre costat
de la vall, on es sustenta el Santuari de Sant Segimon.
Una altre secció de pujada, en un tram on el bosc es
d’alzinar però sense sotabosc espès. Cal prendre força cura a resseguir les
marques, força espaiades, en un sector on els porcs senglars i el poc us del
camí han provocat que la traça sigui força perdedora.
Ja en el territori de la fageda, i després d’una darrera
pujada força inclinada i incòmode, ens trobem amb un nou camí que prové de la
nostra dreta. Caldrà seguir el corriol vers a l’esquerra per tal de travessar
de nou el riu, a les proximitats de l’agulla de CASTELLFITÓ. (2,15 h). Una vegada al costat oriental de les aigües,
el camí puja traçant una diagonal ascendent vers a l’esquerra, taques blaves,
fins a dur-nos al COLL DE LES TRES CREUS,
(2,30 h) que més que un coll, es tracta d’una mirador, si be el lloc es
inconfusible per la tiple creu metàl·lica que te plantada.
FOTO PAKO CRESTAS
En aquest punt abandonem la pista
i prenem el camí que puja pel vessant ja nuu de vegetació i es dirigeix en
forta pujada vers a SANT MIQUEL DELS
BARRETONS. Cartell indicador a la bifurcació d’on neix en camí des de la
pista. Taques verdes al terra, força abundants, i algun que altre graó
prefabricat per ajudar en la pujada per ferm rocallós. Des de l’espectacular
mirador de l’ermita, tan sols caldrà pujar uns metres més per trobar-nos dalt
de l’arrodonit i simpàtic TURÓ DE SANT
MIQUEL. (2,50 h) Ja hi som a llom, nuu de vegetació (amb l’excepció algun
tram puntual on la línia de la fageda es a tocar del propi llom), i que sense
pèrdua ens durà al cim principal.
El següent cimal, molt suau i de poc caràcter, que
es el TURÓ DE COLL SA PRUNERA, 1.407
m, el flanquegem pel vessant sud (camí marcat), traspassem el proper COLL SA PRUNERA, on arriba un camí
bastant marcat que sembla ser una antiga pista abandonada. Seguim l’aresta –
llom vers al S.E, fins arribar al PLA
DELS GINEBRES. A partir d’aquest moment el cim principal ja es ben visible.
El camí es dibuixa ara vers a l’est, sempre pel punt més alt de l’ampla carena.
Traspassem un turonet, cota 1.566, on hi ha una petita creu de ferro, i aviat
hi serem al COLLET DE LA FONT (3,25
h). En aquets punt val la pena fer una curta visita a la FONT DEL MATAGALLS, situada a pocs metres a la nostre esquerra, tot
seguint el corriol es que fica per la part alta de la línia de la fageda. Una
vegada visitada la fons, tornem al coll i guanyem la darrera pujada al cim,
passant pel PLA DE LES SALERES VELLES.
Camí força marcat, amb llit de grava. Continuem caminant vers a l’est, amb una
lleugera tendència cap al E.N.E. als darrer metres. Evident i suau pujada per
coronar el cim del MATAGALLS. (3,50
h)
FOTO PAKO CRESTAS
Descens: La millor alternativa, per tornar al punt de partida, es ver l’itinerari de Sant Segimon pel Serrat de Pomereta, en sentit descendent.
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor
Introducció: Aquesta
es l’excursió més clàssica i concorreguda de tots els itineraris que surten des
de Viladrau per coronar el Matagalls.
L’estampa del santuari i les seves rodalies son,
sens dubte, un dels marcs paisatgístics més bonics del massís, en especial
l’ermita de Sant Miquel dels Barretons, situada dalt d’un greny de roca,
penjant del buit, com un veritable niu d’àguiles. Quan vaig ser-hi a l’indret,
tot fent fotografies de l’ermita i el Santuari abandonat, vaig trobar certes
coincidències amb altres paisatges com el de l’illa de Còrsega, i es que, al
voltant de Sant Segimon, els relleus pedregosos son abundants, qüestió única a
la muntanya del Matagalls i ben estranya al conjunt del massís montsenyenc, a
excepció es clar, del cim de les Agulles.
FOTO PAKO CRESTAS
Punt de partida: RESTAURANT DE LA SOLANA, situat a poc
més d’un quilòmetre de la sortida de VILADRAU,
direcció SEVA. El mapa de l’Alpina
detalla aquest indret com el GARATGE DE
MOLINS. Estem a 730 metres d’alçada.
Punt d’arribada: cim del MATAGALLS, 1.696 metres.
Desnivell: 966 metres.
Horari: 3 hores i 20 minuts.
FOTO PAKO CRESTAS
Punts de partida: * RESTAURANT DE LA SOLANA *
RIERA MAJOR * REVOLT DE LA PAELLA * PLANS D’ABAIX * CAN GAT * CAN PUIG * LA MARE DE DÉU DE L’EROLA *
CASTANYEDA GRAN DE CAN GAT * FONT DE L’OR * SOT DE LA FIGUERA * l’ORATORI DE
SANT CAMIL DE LES LELLIS * TORRENT DE L’ORATORI * COLLET DE L’ESTORNELL * SANT
SEGIMON DE LA MUNTANYA * COLL DE LES TRES CREUS * SANT MIQUEL DELS BARRETONS * TURÓ DE SANT
MIQUEL * TURÓ DE COLL SA PRUNERA * COLL SA PRUNERA * PLA DELS GINEBRES * COLLET
DE LA FONT * FONT DEL MATAGALLS * PLA DE
LES SALERES * MATAGALLS.
FOTO PAKO CRESTAS
Itinerari: caldrà
deixar el vehicle a la zona d’aparcament situat al marge sud de la carretera,
ja que la pista que hi neix en aquest punt, davant del RESTAURANT DE LA SOLANA,
es d’us particular i un cartell així ens ho indica, a part de la presencia
d’una reixa que pot fer que ens trobem el pas definitivament tancat. Així dons
comencem a caminar des de la mateixa carretera prenen la pista en direcció sud.
En un principi baixem lleugerament i travessem mitjançant un ample pont la RIERA
MAJOR. Al cinc minuts deixem un camí que surt a la nostre
esquerra i continuem per la pista principal. Poc més tard trobem una nova
bifurcació, el trencall de l’esquerra en indica “CAL MOLÍ”, nosaltres
continuarem per la dreta. La pista fa una gran revolt, conegut com el REVOLT DE LA PAELLA, i continuem
sempre deixant de banda petits trencalls secundaris. Trobem una nova tanca (0:30 h) i travessem
una zona de prats de conreu, son els PLANS
D’ABAIX, 795 m.
El camí fa un nou revolt, no tan gran com al primer, i al fons ja divisem en la
proximitat la masia de CAN GAT (0:50
h). Ens apropem força però no em d’arribar-hi, indicació de que hi ha gossos
perillosos. A les proximitats del mas veiem un trencall de la pista que puja
cap a l’esquerra, fent una pujada moderada. Una mica més a dalt donem l’esquena al masia de CAN PUIG, i la pista es va convertint
en un camí ample que travessa una zona de castanyers, i que ja puja d’una
manera més decidida vers al S.E., fins arribar a l’església de LA MARE
DE DÉU DE L’EROLA,
860 m,
(1:00 h).
Cal prendre el camí ascendent que surt vers a la
dreta (direcció O-S.O.) i que puja de manera suau però constant. Drecera ben
marcada en mig del bosc, creuem la CASTANYEDA
GRAN DE CAN GAT, passem per la FONT
DE L’OR, i després de creuar el SOT
DE LA FIGUERA, arribem a un colze del camí, que serveix de mirador, i on
trobem l’ORATORI DE SANT CAMIL DE LES
LELLIS. Aquest mirador també representa arribar i traspassar el llom boscós
que delimitava el vessant per qual estàvem pujant. Continuem la nostra marxa
ascendent, però ara vers al sud, fins arribar al TORRENT DE L’ORATORI, moment a partir del qual el camí puja unes
ziga zagues i després comença a dibuixar un llarg flanqueig horitzontal, amb
trams ascendents, vers a l’oest. No hi ha pèrdua possible, el camí està força
ben marcat i delimitat per l’espessor del bosc. Al finalitzar el flanqueig
arribem al COLLET DE L’ESTORNELL,
1.145 m, que torna a ser un altre marge de les arestes boscoses que cauen de la
part superior de las muntanya. Pugem ara en direcció S.O. per bosc de fageda,
fins arribar a la pista situada en les proximitats de SANT SEGIMON DE LA MUNTANYA (2,00 h).
FOTO PAKO CRESTAS
Continuar la pista vers al sud fins al proper COLL DE LES TRES CREUS, que més que un
coll, es tracta d’una mirador, si be el lloc es inconfusible per la tiple creu metàl·lica
que te plantada. En aquest punt abandonem la pista i prenem el camí que puja
pel vessant ja nuu de vegetació i es dirigeix en forta pujada vers a SANT MIQUEL DELS BARRETONS. Cartell indicador
a la bifurcació d’on neix en camí des de la pista. Taques verdes al terra,
força abundants, i algun que altre graó prefabricat per ajudar en la pujada per
ferm rocallós. Des de l’espectacular mirador de l’ermita, tan sols caldrà pujar
uns metres més per trobar-nos dalt de l’arrodonit i simpàtic TURÓ DE SANT MIQUEL. (2,20 h) Ja hi som
a llom, nuu de vegetació (amb l’excepció algun tram puntual on la línia de la
fageda es a tocar del propi llom), i que sense pèrdua ens durà al cim
principal.
FOTO PAKO CRESTAS
El següent cimal, molt suau i de poc caràcter, que
es el TURÓ DE COLL SA PRUNERA, 1.407
m, el flanquegem pel vessant sud (camí marcat), traspassem el proper COLL SA PRUNERA, on arriba un camí
bastant marcat que sembla ser una antiga pista abandonada. Seguim l’aresta –
llom vers al S.E, fins arribar al PLA
DELS GINEBRES. A partir d’aquest moment el cim principal ja es ben visible.
El camí es dibuixa ara vers a l’est, sempre pel punt més alt de l’ampla carena.
Traspassem un turonet, cota 1.566, on hi ha una petita creu de ferro, i aviat
hi serem al COLLET DE LA FONT (2,55
h). En aquets punt val la pena fer una curta visita a la FONT DEL MATAGALLS, situada a pocs metres a la nostre esquerra, tot
seguint el corriol es que fica per la part alta de la línia de la fageda. Una vegada
visitada la fons, tornem al coll i guanyem la darrera pujada al cim, passant
pel PLA DE LES SALERES VELLES. Camí
força marcat, amb llit de grava. Continuem caminant vers a l’est, amb una
lleugera tendència cap al E.N.E. als darrer metres. Evident i suau pujada per
coronar el cim del MATAGALLS. (3,20
h)
Descens: Pel mateix itinerari.
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor
Introducció:
Llarga i bonica excursió que ens fa descobrir els indrets més obacs del Matagalls.
En conjunt el recorregut es una sorpresa darrera d’altra. Des dels amples plans
situats en el tram que ens apropa a la llegendària masia de Can Gat, amb la
gran cos muntanyós del Matagalls com a teló de fons, passant per la
impertorbable quietud de l’ermita d’Erola, tot creuant el fantàstic bosc de
castanyers del torrent de l’Erola, fent una aturada camí al magnífic mirador
del Coll d’Àligues, com pujant pel senderó que s’endinsa al sot de les Cordes,
fins a l’ample passeig del Serrat de Salaverds, amb l’amplitud com a essència i
la proximitat de la creu del cim com a destí. Totes les fases de l’excursió,
totes elles variades i complementàries, li donen una caliu especial. La quinta
essència de la muntanya montsenyenca en estar pur.
FOTO PAKO CRESTAS
Val a dir que l’excursió la vaig fer sol en un mes
de gener. La nit abans havia plogut a la part baixa de la muntanya i el bosc i
els cordals més alts estaven enfarinats de neu per sobre els 1.400 metres d’alçada.
La pista d’accés a Can Gat era una veritable pista de patinatge, ja que després
de la pluja el cel es va asserenar i la temperatura nocturna va baixar uns tres
graus per sota el zero. Els cimals encara tenien núvols ben enganxats, residus
del primer front de pluges i les neus de la vigília. A mida que va anar avançant
el dia i que jo guanyava alçada, el cel va tornar a poblar-se de núvols cada
vegada més compactes. A l’alçada del Sot de les Cordes en vaig dur una
agradable sorpresa: el torrent començava a estar glaçat, el que em confirmava
que podria ser escalat després d’un període de fred intens, convertint-se en un
itinerari d’escalada en gel completament inèdit, exòtic, remot, i com a mínim
molt sorprenent per la seva ubicació. Poc després va començar a caure aiguaneu.
La jaqueta de gore-tex es va començar a humitejar. Dalt del serrat un vent fort
i una nevada més consistent, va fer que la jaqueta mullada es quedés
completament glaçada i encartonada. Al perdre alçada la neu va tornar a ser
aiguaneu, i per sota els 1.400
metres ja era un pluja consistent. I la cortina
interminable d’aigua, com un plor inconsolable, no va deixar ja de rajar durant
les tres hores llargues de camí de tornada al cotxe. Completament xop vaig
agrair el metàl·lic refugi del vehicle. Només calia posar-ho en marxa i deixar
que la calefacció es fes oblidar la llarga mullena.
Punt de partida: RESTAURANT DE LA SOLANA
(antic Garatge de Molins) situat a 1,5 quilòmetres, aproximadament, de la
sortida de VILADRAU, tot agafant la carretera direcció SEVA. 725 metres d’alçada.
FOTO PAKO CRESTAS
Punt d’arribada: cim
del MATAGALLS, 1.696 metres.
Desnivell: 924
metres.
Horari: 4 hores.
Punts de referència: * RESTAURANT DE LA SOLANA *
RIERA MAJOR * REVOLT DE LA PAELLA * PLANS D’ABAIX * CAN GAT * CAN PUIG * LA MARE DE DÉU DE L’EROLA *
TORRENT DE L’EROLA * COLL D’ÀLIGUES * PLA DE MALATAUP * SOT DE LES CORDES *
COLL D’ORDIALS * COLLET SUD DEL TURÓ DE
MIG * SERRAT DELS SALAVERDS * CIM DEL MATAGALLS
FOTO PAKO CRESTAS
Itinerari: Caldrà deixar el vehicle a la
zona d’aparcament situat al marge sud de la carretera, ja que la pista que hi
neix en aquest punt, davant del RESTAURANT
DE LA SOLANA,
es d’us particular i un cartell així ens ho indica, a part de la presencia
d’una reixa que pot fer que ens trobem el pas definitivament tancat. Així dons
comencem a caminar des de la mateixa carretera prenen la pista en direcció sud.
En un principi baixem lleugerament i travessem mitjançant un ample pont la RIERA
MAJOR. Al cinc minuts deixem un camí que surt a la nostre
esquerra i continuem per la pista principal. Poc més tard trobem una nova
bifurcació, el trencall de l’esquerra en indica “CAL MOLÍ”, nosaltres
continuarem per la dreta. La pista fa una gran revolt, conegut com el REVOLT DE LA PAELLA, i continuem
sempre deixant de banda petits trencalls secundaris. Trobem una nova tanca (0:30 h) i travessem
una zona de prats de conreu, son els PLANS
D’ABAIX, 795 m.
El camí fa un nou revolt, no tan gran com al primer, i al fons ja divisem en la
proximitat la masia de CAN GAT (0:50
h). Ens apropem força però no em d’arribar-hi, indicació de que hi ha gossos perillosos.
A les proximitats del mas veiem un trencall de la pista que puja cap a
l’esquerra, fent una pujada moderada. Una mica més a dalt donem l’esquena al masia de CAN PUIG, i la pista es va convertint
en un camí ample que travessa una zona de castanyers, i que ja puja d’una
manera més decidida vers al S.E., fins arribar a l’església de LA MARE
DE DÉU DE L’EROLA,
860 m,
(1:00 h). De fet ara caldrà desfer el camí un 100 metres fins a la
bifurcació prèvia a l’arribada a l’església. Des d’aquesta unió de camins
prenem el que surt en direcció ascendent vers al S.E., just per ficar-se al
llit del TORRENT DE L’EROLA, que de
seguida travessarem per pujar sempre pel marge esquerra de les aigües. Es
tracta d’un tram de bosc del castanyers completament encisador, amb el camí
intel·ligentment indicat amb fites, sense cap altre senyal de pintura que
embruti la visió. Les aigües del torrent, sempre properes, ens queden tota
l’estona a la nostra dreta. Passem al costat d’una mena de fals coll, anomenat
el COLL D’ÀLIGUES, 1.074 m i poc més tard en
camí va a parar, en perpendicular, a una bifurcació situada sota una vistosa
esllavissada natural, estem a la cota 1.087 metres (1:50 h).
Cal prendre el corriol que surt cap a la dreta (fites), direcció O primer i
ràpidament sud. Pugem fent ziga zagues fins al PLA DE MALATAUP. 1.150
m (2:00 h). Prenem el camí que surt en direcció
ascendent pel mig del bosc de fagedes, en direcció sud. Aquí el camí si que te
indicacions de pintura (taques blaves i vermelles). Pugem per pendent moderada,
al mig del bosc, i just al situar-nos a la part alta de la pendent iniciem una
travessia en horitzontal vers al riu, per travessar la branca esquerra del SOT DE LES CORDES. (2:40 h) Pugem en
diagonal ascendent cap al oest, passant per un fals coll i arribant al COLLD’ORDIALS, a 1.471
metres (3:00 h). el camí traça una suau pujada en
diagonal per la fageda situada al vessant sud-oest del TURÓ DEL MIG, direcció
E-S.E. per arribar al COLLET SUD DEL
TURÓ DE MIG, 1.544 metres. A partir
d’aquest moment cal seguir l’ample cadena del SERRAT DELS SALAVERDS, sempre en direcció S.E. Es tracta d’un
terreny molt suau, amb lleugeres pujades i baixades. El camí, de vegades millor
traçat i altres vegades més difús, travessa paisatge de landes. El cim
principal es ben visible. Cas de boira només caldrà parar atenció a no prendre
el rumb i caminar sempre per la part alta del cordal. La darrera pujada al cim,
que ja te una pendent més pronunciada en comparació a la suavitat del serrat,
es fa en direcció est. CIM DEL MATAGALLS,
1.696 metres.
(4:00 h).
FOTO PAKO CRESTAS
Descens: Pel mateix itinerari o per SANT SEGIMON, (veure fitxa corresponent). Calcular 3 hores llargues per la baixada.
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor
catalonia-trekking 