
https://www.catalonia-trekking.com/trekkings-catalonia/


SEGUEIX-NOS A INSTAGRAM https://www.instagram.com/pakocrestas/
SEGUEIX-NOS AL FACEBOOK: https://www.facebook.com/pakocrestascom/

Els senders del 1714 es una llarga travessia lineal que enllaça els considerats 10 punts més emblemàtics de la guerra de successió: Sant Boi, el Born (Barcelona), Talamanca, Moià, Vic, Castellciutat (Seu d’Urgell), Cardona, Prats del Rei, Cervera i Lleida. Aprofita, en gran mesura, camins ja senyalitzats amb GR i PR, si be algun tram nou d’enllaç encara no te cap mena de senyalització.
Vaig saber dels senders del 1714 a la pròpia presentació oficial que es va fer a la fira de muntanya de Duesaigües, i ràpidament vaig fer arribar una proposta a la FEEC per tal de resseguir, ressenyar i georeferenciar tot l’itinerari com a part de la feina de camp que aquests darrers anys he estat fent per certes administracions, associacions d’empresaris o establiments particulars.
Per sort la proposta va rebre el vist-i-plau de la FEEC, i de cop i volta se’m plantejava per davant una llarga caminada amb un calendari un xic atapeït i en una època de l’any que, de ben segur, no era la més apropiada per fer el llarg recorregut: el canicular mes de juliol. No només tenia per davant la llarga travessia, si no també tota la feina complementària de netejar tracks, fer els àlbums fotogràfics i teclejar una llarga i exhaustiva descripció que es va estendre a quasi 100 fulles, o sigui, l’extensió pròpia d’un llibre bastant gruixut. Estava però força content per l’encàrrec. Davant meu estaven els camins de l’historia del tri-centenari, més de 650 quilòmetres per caminar en soledat, sentint el pas de les hores, deixant enrere desenes i desenes de camins i corriols que mai abans havia vist i que potser mai més veuré. Gaudir de l’efímera, plena i simple vida del vianant. Com deia el gran poeta que descansa a Cotlliure al costat del sepulcre de la seva sempre estimada mare “Caminante, no hay camino, se hace camino al andar”.

El primer punt del senders es la casa Barraquer, avui convertida en museu, a Sant Boi de Llobregat; indret on va viure els seus darrers dies en Rafael de Casanoves. Allà vaig enganxar, amb el corresponent permís de la directora del museu, els primers adhesius dels senders del 1714. Carrer avall vaig passar per un nus de carreteres, ponts i rotondes. Una estranya manera de començar una llarga travessia excursionista. Però cal tenir en compte que el primer tram dels senders es gairebé exclusivament urbà, ja que no queda més remei que travessar Cornellà, Hospitalet del Llobregat i gairebé tota la ciutat de Barcelona per arribar al mercat del Born, segon punt emblemàtic de la ruta del 1714, allà on va resistir el darrera bastió de la ciutat de Barcelona abans de l’abdicació davant de les tropes de Felip V. En aquest primer tram només travessem una zona verda, que es el parc fluvial del Llobregat. Un petit oasis verd entre carreteres, autopistes, autovies, trens i el concentrat de carrers i edificis del marge sud de la gran àrea metropolitana de Barcelona.
Del Born encara hem de caminar uns quants quilòmetres cap al nord per sortir de la gran ciutat, remuntant la muntanya del Carmel, tota ella urbanitzada. Per fi, ja al vespre, després d’un llarg i calorós dia trepitjant asfalt, vaig arribar als voltants del Parc del Laberint. Deixava enrerela atípica caminada per rambles, carrers, parcs i polígons industrials. En el camí quedaven com a testimoni una bona pila d’adhesius enganxats a fanals, pòsters i canonades, amb un futur més que incert.

El segon dia ja vaig poder gaudir del verd del bosc de Collserola. Després del jorn entre edificis aquestes muntanyes semi urbanes em semblaven frondoses i mig salvatges. Vaig gaudir fins i tot del primer xàfec de la travessa, sabent que gràcies a ell les temperatures es veurien una mica frenades durant unes poques hores. Al finalitzar la pluja la relativa fresca va passar a dir-se xafogor i poc mes tard el Sol canicular em recordava de nou com d’estiuenc es el mes de juliol a plena plana del Vallés. De nou asfalt per travessar Sant Cugat del Vallés i Terrassa, intercanviant el paisatge amb zones de bosc prou amples, tot seguint l’intel·ligent traçat del camí dels monjos. Després d’un sopar entaulat a Matadepera la nit em va sorprendre a les proximitats del Pic de la Mola, al Parc de Sant Llorenç de Munt. Calorosa nit al Pla dels Escorpins, amb espectaculars vistes nocturnes sobre les il·luminades ciutats del Vallès. Imaginàriament traçava la llarga línia d’aquest segon dia de marxa, sabent que, definitivament, les zones urbanes més grans de la travessia ja havien quedat enrere.
Pujada a la Mola amb vent i fred. Tempesta que es desferma a les proximitat del Montcau i jo que deixo que la pluja em remulli ben remullat, tot intentant retenir aquesta sensació de frescor que sé que tant i tant notaré a faltar els propers dies. Absurdament, com si fos una pila, intento retenir aquesta frescor, com si fos un elixir espiritual per contrarestar les més que previsibles “abrasadores” marxes dels propers dies. Amb els núvols desfent-se arribo a la encisadora població de Mura, perduda en mig d’unes grans extensions de mitja muntanya i boscos impenetrables de pins. Quin contrast tan gran entre un extrem i l’altre de la muntanya de Sant Llorenç del Munt !!! Per un costat les urbanitzacions esgarrapen la part mitja – alta de la muntanya i per l’altre només trobem aquest petit poblet de compte de fades entre multitud de hectàrees de bosc i més bosc. De Mura a Talamanca el contrast encara en més viu. Un llarg tram en terra de ningú, on amb prou feines divisem les runes d’algun mas abandonat o passem pel costat d’alguna esporàdica i immensa edificació completament aïllada. En aquest llarg tram el Sol ja es va fer amb el domini total del cel, i amb la corresponent pujada de les temperatures pròpies de l’època ja quasi no podia recordar el fred del dematí. Era com un vell record d’un pretèrit remot, esclafat per les implacables calors de les tardes de juliol al centre de la Catalunya Vella. Començava a “aclimatar-me” pels propers 550 quilòmetres. Talamanca, amb la tarda ja de declivi, es presenta com un petit recó de pau. Les pedres de la fortalesa desprenen una singular energia, un missatge mut de la història de tres segles ençà. Visita a les afores del Castell, tercer escenari de la ruta del 1714, allà on les tropes catalanes van sortir victorioses per darrera vegada guanyant una batalla abans de perdre definitivament la guerra.

Ve ara un tram curt, el que enllaça Talamanca amb Moià. Es tracta d’un paisatge principalment boscós, on els trams més interessants a nivell de paisatge, els trobem just passant Calders de Monistrol amb les imatges que tenim sobre els anomenats Gorgs Blaus. En conjunt però es tracta d’un tram monòton on la calor va torna a mostrar-seentre intensa i insuportable. Al vespre, passat Moià (ciutat on va néixer en Rafael Casanovas i on té dedicat un museu just al cor de la vila), torno a guanyar alçada per sobre els 1.000 metres per arribar, ja amb la fresca del vespre, al poblet de l’Estany, un veritable racó de pessebre abans de davallar a la Plana de Vic. Darreres llums entre enormes gotes d’aigua, però isolades, que no passen de refrescar breument l’ambient, ja de per si agradable amb la foscor entrant. Demà davallaré no nou a la plana, on la calor a l’estiu torna a escriure’s amb majúscules.

La travessa de la Plana de Vic presenta trams ben diferenciats. Depenent si anem per zones de camps o be si anem pel costat del riu Ter. La capital osonenca també es un dels punt emblemàtics de la guerra de successió. Manlleu i Torelló també varen ser escenaris destacables, cuitats cremades. A partir de les proximitats de Tavèrnoles (encisadora i minúscula població on va néixer el mossèn Jacint Verdaguer), enllacem amb el GR-210 vora Ter, i es d’agrair poder caminar a resguard el gran riu sota l’empara de la vegetació fluvial, que em facilita una ombra més que desitjada en aquestes dates caniculars en la qual he fet el primer recorregut dels senders del 1714. Malauradament a partir del Pont de la Gleva em vaig obligat a improvisar el recorregut, ja que el GR-210 es impracticable per la manca del pont (està en fase de reconstrucció), fet que m’obliga a resseguir, fora dels track previst, un sender local molt mal marcat fins a Torelló, on pateixo més que mai la calor canicular. Sota un Sol que escalfa sense pietat vaig tenir prou clar el preu de ser fill d’Adan, i haver de guanyar-me el pa amb la suo de la meva front. Crec que mai abans havia begut tanta aigua com quan vaig trobar la font de Rocaprevera, ja a les proximitats de Torelló. Per sort a partir d’aquesta població tornem a agafar el GR-210 vora Ter, i de nou estem sota la protecció de l’alta vegetació fluvial. El tram següent hi ha un interessant i gradual canvi de vegetació. Es nota que a partir del país de Bisaura i la zona sud del Ripollèsla pluviositat mitjana anual augmenta considerablement i les temperatures, en general, son molt més fresques que a la plana. D’aquest sector destaca el pas per la fantasmagòrica Farga de Bebié, tota una petita ciutat avui en dia assumida en un abandó irreparable. En el meu record els anys en que encara hi havia trànsit rodat per la N-152 i això mantenia en un equilibri incert i poruc algun comerç i algun bar que feia que encara hi haguessin poquíssim habitats als ja llòbregues edificis. La construcció de l’autovia que evita el pas per la població va ser el toc de gràcia definitiu. Ara el petit mon del difunt “Edmundo Bebié” resta tant mort com el seu propi fundador.

A partir de Campdevànol, per fi, començoa guanyar de nou alçada i entro de ple a la zona del Pre-Pirineu, passant per indrets bucòlics com Montgrony o Castellar de N’Hug. A partir de l’esglesiola de Sant Pere d’Aurïadiviso per primera vegada el Pedraforca, muntanya insigne del muntanyisme català. Una imatge que m’acompanyarà els següents jorns fins que la perdi de vista, definitivament, al traspassar el Coll de Port. Apropant-meal Pedraforca passo prèviament pel Coll de Pal, màxima cota dels senders, amb 2.000 metres d’alçada. Davalloa Bagà i pujo per les proximitats de Gisclareny per fer un llarg flanqueig pel sud de la Serra Pedregosa, per davallar vers a Gósol. A partir d’aquets moment el terreny em resulta fortament familiar, ja que coincideixo amb part del recorregut de la ruta del Caracremada, la qual soc l’autor. Pujant una vegada més el Coll de la Mola, pel camí de Santa Margarida, dic adéu a la magnífica comarca berguedana per davallar vers a l’Alt Urgell. Fins aquest punt, més o menys, les tamborinades m’han respectat. Passat Tuixén m’agafa una pedregada descomunal. Sort d’un concentracióespessa de pins que em resguarda de l’impacte directe de la pedra. Per sort durant la pujada vers a Fornols la pluja dona una pausa, malgrat que amenaçadores bromes s’han enganxat a les muntanyes i sembla que mai més vulguin abandonar-les. Per la nit torna el desconsolat plor del núvols; aquesta vegada, però, sense boles de pedra-gel crivellant a les pobres bestioles del bosc, entre les quals m’identifico. Gaudeixo de l’esbojarrat soroll de la pluja, estirat sota el prim i alhora reconfortant resguard de la meva petitíssima tenda de campanya. Ja pot ploure, ja … que la conversa amb la pluja es la millor antecambra al plàcid son de l’errant solitari.
Al dia següent, entre un cel que es vol obrir de núvols, però que no pot. Faig el llarg trajecte de Fornols a la Seu d’Urgell, on no hi ha res, absolutament res, que no siguin prats, bosc, pujades i baixades i alguna que altre casa isolada o ja enrunada. Aquest tram caldrà desfer-ho per fer una llarga i excessivament feixuga retornada a Tuixén. La Seu d’Urgell i en concret Castellciutat, es un altre dels punt emblemàtics de la guerra de successió.

El següent tram, que va de la Seu a Solsona, comporta, com ja em comentat abans, desfer les nostres passes fins a Tuixén i, des d’aquí, encarar cap al sud, traspassant el Coll de Port i entrant a la terra dels Piteus, o sigui, a la sempre enigmàtica Vall de Lord. Un dels millors racons del Pre-Pirineu. A l’alberg Torre Baró de Sant Llorenç de Morunys em deixo cuidar per les atencions d’un bon amic, en Josep. Conversem, li explico, m’explica, callo i escolto. Com es d’agrair pel caminant solitari trobar una veu amiga en una raconada de la llarga senda de la vida. Passat la Llosa de Cavall remunto pel camí de còdols tot vorejant el Codó, indret on el paisatge torna a canviar, fent-se, gradualment, més sec i amb la vegetació de mitja muntanya. Torna el pi i els matolls de secall. L’arribada a Solsona es fa per una mena de vall seca, polsosa i pobre, on ja recordo com un llunyà miratge, la verdor exuberant i les flors multicolors de la Vall de Lord. De Solsona a Cardona ve un dels paratges més poc atractius dels senders. Sobretot pel llarg sector en mig de granges i polígons industrials que trobem a la sortida de Solsona; després cal sumar la monotonia dels boscos de pineda, i tot plegat agreujat pel fet de que el GR està a trams en un deplorable estat de conservació. Fins al punt que en certs sectors s’ha perdut el camí i resulta cent per cent impracticable. La nota de color atractiva la dona l’Estany de Sant Ponç i les seves blavoses aigües que conviden a un més que merescut bany pel qui s’apropi per aquestes contrades a ple epicentre estiuenc. Cardona, darrer bastió de la resistència catalana, ens donarà la benvinguda amb la seva senyorial fortalesa. Es el final d’un nou tram dels senders.
El setè sector, el que enllaça Cardona amb Prats del Rei, es més variat i atractiu del que pot semblar a primera vista. Ens sorprendran les soledats que envolten el perdut poblet del Suró i el capvespre a la Serra de Castelltallat es una veritable delícia. De Seguers a Prats del Rei tornem de discorre per muntanya més baixa i més monòtona en general i al voltant de Prats del Rei dominen els conreus i petits trams de bosc on encara son ben visibles els efectes de llunyans incendis forestals. Prop de Seguershi ha la necròpoli homònima. A Prats del Rei trobem la Torre Manresana. Un altre indret emblemàtic de la guerra de successió. Just als seus voltants hi ha un petit sender local dedicat a la batalla de Prats del Rei, una de les mes importants del període bèl·lic d’ara fa 300 anys.

De Prats del Rei a Cervera (vuitè sector o tram del senders), hi trobem dos parts ben diferenciades. La primera, que em sorpren gratament, es tracta de la pujada i travessa de la Serra de Rubió, passant pel graciós refugi del Mas de Tronc (nit obligada) i creuant el primer dels parcs eòlics que anirem trobant des d’ara fins el final dels senders. La davallada vers a Rubió i el Pla de Rubió em regala esplèndides vistes aèries sobre al conca d’Òdena, Montserrat i la Catalunya central. Caminar per aquí es tot reconfortant elixir per l’esperit, sobretot si es pot fer a l’hora baixa. A partir del Mas del ganxo, on coincieixo amb el camí català de Sant Jaume, tot plegat es una veritable penitència. Més adient per un màrtir que no pas per un sant. Durant quilòmetres, fins a la Panadella, haurem de seguir quasi en la seva integritat el traçat d’asfaltat i més asfalt de l’antiga N-II. Horrorós, ignominiós, difícilment empitjorable. Realment els que van dissenyar aquest traçat del camí de Sant Jaume es van omplir de glòria. Pel be de la bona salut dels caminants i pensant en un desitjant bon futur dels senders del 1714, urgeix trobar-li una alternativa, sigui la que sigui, a aquest tram del camí de Sant Jaume. L’arribada a Cervera, malgrat tenir llargs trams d’asfalt que es combinen en pistes pel mig de camps de cereals, es tota una delícia comparada amb el tram de la N-II, juga al seu favor la travessia de diverses petites poblacions com Sant Jaume de Pallerols, Sant Antolí i Vilanova, Hostalets i Sant Pere d’Arquells.Cervera, amb la seva universitat, ciutat botiflera, no podia faltar, per la seva càrrega històrica, com a punt neuràlgic dels senders del 1714. Aquí conclou el vuitè tram i comença el darrer que ens durà a Lleida.

En un principi, la meva enorme ignorància, hem va fer pensar que de Cervera a Lleida ja tot seria una llarga i interminable plana, on patiria més que enlloc sota un Sol de tons desèrtics, motiu pel qual se m’acabarien de dissecar les poques neurones que encara mig funcionen dins del meu cervell. Sortosament, el traçat dels senders del 1714, — potser per compensar la mala passada del tram del camí de Sant Jaume –, fa una llarga però agradable volta per les muntanyes de la Conca de Barberà i ens duu a descobrir indrets sorprenents com la Vall del Riu Corb (nit obligada a Vallfogona) i poblets de la ruta del Cister com Forés (esplèndides vistes sobre les muntanyes de Tarragona), Vallbona de les Monges o Omells de na Gaia. En aquets tram passem pel poble naturista del Fonoll i pel part eòlic de les Forques. A partir de Senan deixem la ruta del Cister i tornem a un mal conservat GR-3 fins al punt final, tot travessant les Garrigues i el Segrià, passant per les Borgues Blanques, Castelldans, l’altiplà ventós, tòrrid i mancat de vegetació alta de Mas de Melons. També passarem per la petita vall del riu Set, antesala definitiva de la planúria absoluta que envolta la capital de la Terra Ferma. Si durant la travessa de la Conca de Barberà els camps de cereals encara son la peça dominant del paisatge, juntament amb el bosc, a les Garrigues camino sota la silenciosa vigilància de les mil·lenàries oliveres. A la part final els camps de fruiters dominen una paisatge ja completament horitzontal. Els darrers quilòmetres discorren de nou vora el riu, aquesta vegada vora el Segre, amb la sempre benaventurada ombra dels arbres fluvials. Després de llargs dies de marxa, amb quasi 700 quilòmetres als peus, arribo per fi a la seu vella de Lleida. Darrers dels 10 punts emblemàtics de la guerra de successió, que enllacem amb aquests nous i variants senders del 1714. Tot una llarga i variada passejada pel nostre país, una passejada alhora per la nostra història. Com diria l’irrepetible Lluis Llach, el meu país es tant petit, que quan el Sol se’n va a dormir, mai no està prou segur d’haver-lo vist.

Etapa | Inici – final |
Etapa 1 | Sant Boi – Barcelona (El Born) |
Etapa 2 | Barcelona (El Born) – Terrassa |
Etapa 3 | Terrassa – Talamanca |
Etapa 4 | Talamanca – Moià |
Etapa 5 | Moià – Vic |
Etapa 6 | Vic – Sant Hipòlit de Voltregà |
Etapa 7 | Sant Hipòlit de Voltregà – Sant Quirze de Besora |
Etapa 8 | Sant Quirze de Besora – Ripoll |
Etapa 9 | Ripoll – Castellar de N’Hug |
Etapa 10 | Castellar de N’Hug – Bagà |
Etapa 11 | Bagà – Gósol |
Etapa 12 | Gósol – Fórnols del Cadí |
Etapa 13 | Fórnols del Cadí – La Seu d’Urgell |
Etapa 14 | La Seu d’Urgell – Tuixent |
Etapa 15 | Tuixent – Sant Llorenç de Morunys |
Etapa 16 | Sant Llorenç de Morunys – Solsona |
Etapa 17 | Solsona – Cardona |
Etapa 18 | Cardona – Salo |
Etapa 19 | Salo – GR 7 Serra de Castelltallat |
Etapa 20 | GR 7 Serra de Castelltallat – Prats de Rei |
Etapa 21 | Prats de Rei – Jorba (Hostal a NII) |
Etapa 22 | Jorba (Hostal NII) – Cervera |
Etapa 23 | Cervera – Balneari de Vallfogona |
Etapa 24 | Balneari de Valfogona – Vallbona de les Monges |
Etapa 25 | Vallbona de les Monges – Fulleda |
Etapa 26 | Fulleda – Les Borges Blanques |
Etapa 27 | Les Borges Blanques – Aspa |
Etapa 28 | Aspa – Lleida |

Els 10 punts emblemàtics de la guerra de successió, enllaçats pels senders dels 1714:
Can Barraquer– Museu de Sant Boi: A la casa pairal de Can Barraquer hi va viure durant anys i fins a la seva mort Rafael Casanova, el conseller en cap de Barcelona.
El Born (Barcelona): Les ruïnes que hi resten són el testimoni dels barris que va ser enderrocats per construir-hi la fortalesa militar de la Ciutadella.
Castell de Talamanca: La vila de Talamanca i el seu castell originari del segle X van viure la darrera victòria aliada un mes abans de la capitulació de Barcelona.
Casa Museu Rafael Casanova (Moià): En aquest edifici del segle XVI hi va néixer Rafael Casanova. En l’actualitat és un museu dedicat a la guerra de Successió i al personatge.
Ermita de Sant Sebastià de Vic: En aquesta ermita d’ubicació privilegiada amb impressionants vistes sobre la Plana de Vic va tenir lloc el famós Pacte dels Vigatans el 17 de maig de 1705
Castellciutat (Seu d’Urgell): La Torre Solsona forma part del conjunt fortificat del Castell de Ciutat i va esdevenir la principal defensa pirinenca durant la guerra de Successió.
Castell de Cardona: El castell de Cardona va ser el darrer fortí austriacista a capitular durant la Guerra de Successió.
Torre de la Manresana (Prats del Rei): La torre de la Manresana va ser observatori d’una important batalla l’any 1711. En resta una esplèndida torre circular erigida els segles XI-XII.
Universitat de Cervera: La Universitat de Cervera és d’una de les obres més monumentals de l’arquitectura civil catalana del segle XVIII.
Turó de la Seu Vella de Lleida: La ciutat va ser saquejada durant tota una setmana i la Seu Vella fou convertida en caserna militar.

Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor.