Comiols és un llogaret al nord del terme municipal d’Artesa de Segre, a la comarca la Noguera, però al límit amb la del Pallars Jussà.
Està situat a la part meridional de la Serra de Comiols, al port de la Serra que dóna entrada al Pallars Jussà, sobre la carretera que va d’Artesa de Segre a Tremp. La seva església (Sant Romà) forma part de la demarcació parroquial de Folquer i Comiols.
Poble abandonat del municipi d’Artesa de Segre (fins al 1966, del d’Anya), a la Noguera, situat en un serrat, al vessant meridional de la serra de Comiols, al port de la Serra que dóna entrada al Pallars Jussà, sobre la carretera que va d’Artesa de Segre a Tremp. Està situat a banda i banda d’un promontori rocós i allargassat. En un dels extrems hi ha l’església i en l’altre s’alça el castell; entremig s’estenen les ruïnes de les cases del poble medieval. L’església romànica de Sant Romà forma part de la demarcació parroquial de Folquer i Comiols. La finalitat del castell era, a més de controlar el poble i el seu terme, vigilar el pas del coll de Comiols i establir una relació amb els castells de la plana del Segre començant pel de Montmagastre.
Solduga és un antic poble del terme municipal de Baix Pallars, a la comarca del Pallars Sobirà. Pertanyia a l’antic terme, suprimit el 1969, de Baén. Actualment (2011) està quasi despoblat, amb algunes cases en ruïnes, i tan sols hi queda una casa habitada.
Està situat al sud-oest de l’antic cap de municipi, Baén, en el sector més meridional de l’antic terme municipal, al sud-est de l’actual de Baix Pallars.
Amb la promulgació de la constitució espanyola del 1812, l’anomenada Constitució de Cadis, Solduga organitzà el seu propi ajuntament, amb Espluga de Solduga, amb el nom de Solduga i Espluga. En no assolir un mínim de 30 veïns (caps de família), el febrer del 1847 fou unit al de Baén. Pertanyia, com els altres pobles veïns, a l’abadia de Gerri.
Solduga té església parroquial, dedicada a Sant Martí de Tours. L’església i una casa són els dos únics edificis que continuen dempeus al poble.
Segons Joan Coromines, Solduga prové de l’ibèric Salduba, emparentat amb els ètims bascos çaldu (cavall) i bide (camí). Seguint les explicacions de Coromines, Solduga vindria d’un antiquíssim camí de cavalls.
Pascual Madoz dedica un breu article del seu Diccionario geográfico.. a Baén (Bahent). S’hi pot llegir que el poble està situat en el vessant de muntanyes molt elevades, on és combatut pels vents del nord i de llevant. El clima hi és fred, i propens a inflamacions i apoplexia. Tenia en aquell moment 9 cases, amb una església, dedicada a Sant Bernat (error, ja que el patró és sant Sadurní, sant Serni), sufragània de la de Baén. Descriu el territori de Baén com a aspre, pedregós i muntanyós, amb importants boscos, molt densos.
S’hi collia sègol, ordi i patates, i hi ha vaques i ovelles. Hi ha caça de llebres, conills i perdius. La població, que comptabilitza juntament amb Sant Sebastià de Buseu, era de 9 veïns (caps de casa) i 45 ànimes (habitants)
Àrreu és un poble del terme municipal d’Alt Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà. Fins al 1972 formava part de l’antic terme d’Isil.
Està situat a la dreta de la Noguera Pallaresa, a 1268,6 metres d’altitud, a l’esquerra del Torrent de la Mata de Borén, que centra una petita vall en el mig de la qual es troba el poble d’Àrreu. És a prop i al nord-oest de Borén i al nord, una mica més distant, de Sorpe. Tanmateix, aquest darrer poble queda enlairat damunt de la vall de la Noguera Pallaresa. El poble és als peus del contrafort sud-oriental de lo Faro i de la Serra de Sant Joan.
Una mica més enlairat a ponent del poble hi ha el veïnat de les Bordes d’Àrreu, o Àrreu de Dalt, a prop de la capella de la Mare de Déu de les Neus.
Com Alós d’Isil, fou un municipi independent fins al 1846, data en la qual s’uní a Isil.
Del seu patrimoni destaquen les restes del Castell d’Àrreu, l’església parroquial preromànica de Sant Sadurní, o Serni i la capella romànica de la Mare de Déu de les Neus, del segle XII. Aquesta última destaca per tenir un carreu amb un crismó en relleu sobre la porta
Segons Joan Coromines Àrreu, amb Arres i Arròs, parteix d’un ètim preromà bascoide, arro (agre, rònec)
En el fogatge del 1553, Arreu només declara1 foc laic (uns 5 habitants)
Pascual Madoz dedica un article del seu Diccionario geográfico… aArreu. Hi diu que és una localitat amb ajuntament situada a la Vall d’Àneu, en un barranc envoltat de muntanyes molt altes, combatuda pels vents del nord i del sud. Gaudeix d’un clima bastant sa, però a causa del fred extrem, s’hi produeixen pulmonies i refredats amb febres. Tenia en aquell moment 6 cases i l’església parroquial de Sant Sadurní, servida per un rector de provisió diocesana o reial, segons el mes en què es produeix la vacant. Separada del poble hi ha una ermita poc notòria. Hi ha fonts a l’entorn, d’aigües molt fortes. El territori és de qualitat inferior, muntanyós i trencat; només hi ha uns 40 jornals de feina de cultiu, la resta són ermots. S’hi produïa sègol, patates, llegums i fenc i s’hi criava bestiar vacum, de llana, mules i cavalls, porcs i uns vedells denominats erchs, de grans banyes. Hi havia caça de llebres, conills, perdius i isards, a més d’animals nocius, com guineus, llops i óssos. Comptava amb 5 veïns (caps de casa) i 25 ànimes (habitants). Fa esment que aquest poble era més amunt, a les Bordes d’Àrreu, però que el 1803 es va desprendre un gran allau de neu que s’endugué les 10 cases existents i va matar 17 persones.
La Mussara és un despoblat actualment agregat a Vilaplana (Baix Camp). Es troba a la serra de la Mussara, a les Muntanyes de Prades, a 990 metres d’altura, a tocar del cingle de les Airasses, des del qual es gaudeix d’una impressionant vista del sud del Camp de Tarragona. La part mes alta del terme és a 1071 metres sobre el nivell del mar.
Al nucli de l’antic poble hi ha vuit edificis, tots en estat ruïnós, dels quals estan una mica ben conservats l’església de Sant Salvador (campanar de 1859) i, al costat d’aquesta, la casa anomenada Cal Cassoles. Al lloc anomenat els Cinglallons hi ha set cases més. Per altra banda, a l’antic terme del poble hi ha set masos aïllats, dels quals destaquen el Mas del Pou del Gel, el més conegut, i el Mas del Peiró, on s’ha trobat ceràmica neolítica). S’han trobat altres restes de la mateixa època al bosc del Susanno (un sepulcre).
Quan plou, l’aigua queda retinguda a l’únic carrer que té el poble i és per això que la gent del lloc eren anomenats ranes.Al cingle de les Airasses hi ha un refugi d’excursionistes, construït el 1926. Més amunt del poble hi ha una petita urbanització de construcció recent, amb tres o quatre xalets, anomenada els Motllats, que no ha prosperat a causa dels mals accessos i la manca d’aigua.
Sant Sebastià de Buseu, sovint denominant simplement Sant Sebastià, és un poble despoblat i abandonat del terme municipal de Baix Pallars, a la comarca del Pallars Sobirà. Pertanyia a l’antic terme, suprimit el 1969, de Baén. Actualment (2011) està despoblat, amb la major part de cases en ruïnes.
Amb la promulgació de la constitució espanyola del 1812, l’anomenada Constitució de Cadis, Buseu organitzà el seu propi ajuntament, que incloïa Sant Sebastià de Buseu, com a continuïtat de l’antiga Universitat, reconeguda des de feia segles. En no assolir un mínim de 30 veïns (caps de família), el febrer del 1847 fou unit al de Baén. Pertanyia, com els altres pobles veïns, a l’abadia de Gerri.
Sant Sebastià de Buseu disposa d’església pròpia, amb caràcter de sufragània de la de Sant Serni de Buseu. Dedicada a sant Sebastià, és un exemplar de romànic rural força destacable. Depèn de Sant Feliu de Sort, però només nominalment, ja que el poble no té cap veí. Una mica allunyada al sud-sud-oest del poble hi ha l’antiga església romànica de Sant Joan de Solans.
Pascual Madoz dedica un breu article del seu Diccionario geográfico.. a Buseu, en el qual inclou Sant Sebastià de Buseu. S’hi pot llegir que el poble -Buseu- està situat en el vessant de muntanyes molt elevades, on és combatut pels vents del nord i de llevant. El clima hi és fred, i propens a inflamacions i apoplexia. Tenia en aquell moment 9 cases, amb una església, dedicada a Sant Bernat (error, ja que el patró és sant Sadurní, sant Serni), sufragània de la de Baén. Descriu el territori de Baén com a aspre, pedregós i muntanyós, amb importants boscos, molt densos.
S’hi collia sègol, ordi i patates, i hi ha vaques i ovelles. Hi ha caça de llebres, conills i perdius. La població, que comptabilitza juntament amb Sant Sebastià de Buseu, era de 9 veïns (caps de casa) i 45 ànimes (habitants).
Vilatge abandonat situat uns 2 km al sud del poble de Saldes, al cim d’uns espadats, damunt del torrent de l’Aigua Salada i al costat de l’antic camí que anava de Saldes al coll de Pradell i s’enfilava cap a les pastures de la serra d’Ensija.
A mig camí entre Maçaners i Saldes cal agafar una pista que s’enfila cap al sud-oest, fins a arribar a ca l’Estevelló, des d’on un camí condueix, cap al sud, fins a l’Aigua Salada, a prop de les penyes on hi ha les restes del poble abandonat del Roc de Palomera.
Nucli urbà: Els coneixements que tenim d’aquest vilatge abandonat provenen de la publicació de les dades obtingudes arran de la prospecció i l’excavació que s’hi feren l’any 1971, dirigides per M. Riu. Aquest poble rònec tenia una longitud, d’est a oest, de 84 m i una amplada de 24 m. Era situat al cim d’unes roques.
El cingle, que el limitava quasi per tot arreu, era resseguit per una muralla. L’accés devia ésser situat a l’extrem sud. Les construccions s’adossaven a aquest mur perimetral i alhora restaven arrenglerades a banda i banda d’un carrer central. En aquest poblet hi havia una vintena de cambre. Hem de pensar que, normalment, una part d’aquestes estances devien ésser destinades a fer de rebost i una altra part potser al bestiar menut o a les eines. Això ens fa pensar que segurament només hi havia uns sis o set habitatges, o poc més.
D’acord amb les ceràmiques que s’hi trobaren, cal datar l’ocupació d’aquest vilatge des d’una data propera a l’any 1000 fins a la fi de l’edat mitjana aproximadament; això coincideix amb les dades provinents dels documents escrits, que estableixen una cronologia que va de l’any 1040 a l’any 1490. S’hi excavaren tres cambres, marcades amb un asterisc al pla adjunt.
A l’hora d’analitzar les característiques d’aquest petit però notable vilatge, cal assenyalar, com a fet important, que no sembla pas que tingués cap església pròpia. Era un conjunt d’habitatges bastits a l’alta edat mitjana en un indret que podia ésser fàcilment defensable. També cal esmentar la importància que segurament hi devia tenir el bestiar, atesa la proximitat de les pastures d’Ensija. Hem de considerar el Roc de Palomera com un vilar o poble petit; el vilar fou una forma de poblament usual als primers segles medievals que, després, adquirí molta importància en els moments de creixement de la població, en època carolíngia i durant l’edat mitjana central.
Tolzó fou un poble, més tard un grup de bordes del terme municipal de Soriguera, a la comarca del Pallars Sobirà. Pertanyia a l’antic municipi d’Estac. Actualment és un despoblat, amb part de les edificacions en ruïnes. Està situat a 1.069 metres d’alçada.
Està situat en el sector més occidental del terme, a la dreta de la Noguera Pallaresa i prop del límit amb el terme municipal de Baix Pallars, al nord de la Serra de la Bona Mossa, en el vessant oriental de la Coma de Tor. Joan Coromines relaciona Tolzó amb Toluges i altres topònims afins. Es tracta d’un Toloso cèltic, d’origen, per tant, indoeuropeu, amb afinitats amb diverses arrels gregues com les que donen Tolba, Tolosa, Toló i, potser, fins i tot Toledo, segons l’eminent filòleg.
Peguera és un despoblat pertanyent al municipi de Fígols, a la comarca del Berguedà. És a uns 1.600 msnm, a la capçalera de la vall de Peguera, entre els rasos de Peguera, al sud, i la serra d’Ensija, al nord.
Sobre les cases hi ha el roc de Peguera, on hi hagué el castell de Peguera, que a partir del 1390 fou el centre de la Baronia de Peguera.
L’església de Sant Miquel és d’origen romànic.
L’abandonament de les mines de Fígols contribuí al despoblament gradual de Peguera.
En aquest poble nasqué Ramon Vila Capdevila, anomenat Caracremada (1908-1963), considerat el darrera maqui actiu català.
L’antiga església de Sant Martí de les Canals de Catllarí, que fou sufragània de la parròquia de Sant Iscle de Llinars de l’Aiguadora (havia estat parròquia independent fins al segle XIV); és una petita església romànica d’una sola nau, amb la volta esfondrada, i que té un absis semicircular a llevant. L’any 1374 s’hi van fer reformes. A mitjan segle XIX es va enguixar l’interior i s’hi col·locà un retaule neoclàssic que s’ha perdut. El lloc és esmentat al segle XIII i posteriorment formà part del municipi d’Aguilar, l’Hospital i Catllarí.
El paratge és feréstec, abrupte i tancat de muntanyes. Fa anys que el silenci, entenen per silenci la manca de la veu humana, tret de petits lapsus de temps, impera en les Canals de Catllarí. Durant l’estona de la nostre visita només una esquella perduda en la muntanya amb el seu dring anunciava que havia una senyal del treball humà. Les restes de la Casa Gran i de la casa de l’Església romanien oblidades.
El lloc és situat en un enclavament dels vessants occidentals dels rasos de Peguera limitant amb els municipis berguedans de Fígols, Castellar del Riu i el de Guixers que pertany al Solsonès. Estranyat que sigui del municipi de Montmajor quan la seva demarcació resta més avall vaig trobar l’explicació després de consultar diferents dades. L’enclavament d’una superfície de 5,45 m2 va ser comprat per un ric comerciant de Montmajor al s. XIV. La història em crida l’atenció així com la vista de la Casa Gran i les seves arcades i hem decidim tornar una altra dia per fotografiar-la més detingudament i escriure sobre ella i el seu enrunament.
El lloc és documentat des de 1170 fins al s. XIV. El topònim sofreix diferents variants, al 1269 Castaerill, al 1307 Castlarye, al 1705 apareix ja com Catllarí, sense oblidar que al s. XII s’anomena Caslarill.
Als voltants de l’església hi ha les runes de diferents masos dispersos que formaven l’antiga població de Catllarí. Destacant, per les seves proporsiona, la Casa Grossa.
Moripol (o també Mirapol) és un llogaret del municipi de Gósol situat al vessant oriental de la serra de les Comes, a 1.379 m. d’altitud. A uns 250 m. al nord del poblet hi passa el torrent de Moripol.
L’església, dedicada a Sant Vicenç, depèn de la parròquia de L’Espà i ja es citada a l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell (any 839) on apareix escrita amb el topònim Mesapolo
catalonia-trekking 