ELS SENDERS DEL 1714. CAMINANT PER LA NOSTRA HISTÒRIA.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es banner-3-blog-catalonia-trekking.jpg
VINE A CONEIXER ELS NOSTRES TREKKINGS AUTO-GUIATS PER DIFERENTS INDRETS DE CATALUNYA
https://www.catalonia-trekking.com/trekkings-catalonia/
La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es banner-1-blog-catalonia-trekking.jpg
VOLS VIATJAR AMB PAKO CRESTAS? (AUTOR DEL PRESENT BLOG). – TROBARÀS EL NOSTRE PROGRAMA DE VIATGES A: https://www.catalonia-trekking.com/viajes-mon-petit/
La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es banner-2-blog-catalonia-trekking.jpg
VISITA EL NOSTRE CALENDARI DE SORTIDES GUIADES: https://www.catalonia-trekking.com/catalunya-outdoor-actividades/

SEGUEIX-NOS A INSTAGRAM https://www.instagram.com/pakocrestas/

SEGUEIX-NOS AL FACEBOOK: https://www.facebook.com/pakocrestascom/

FOTO PAKO CRESTAS

Els senders del 1714 es una llarga travessia lineal que enllaça els considerats 10 punts més emblemàtics de la guerra de successió: Sant Boi, el Born (Barcelona), Talamanca, Moià, Vic, Castellciutat (Seu d’Urgell), Cardona, Prats del Rei, Cervera i Lleida. Aprofita, en gran mesura, camins ja senyalitzats amb GR i PR, si be algun tram nou d’enllaç encara no te cap mena de senyalització.

Vaig saber dels senders del 1714 a la pròpia presentació oficial que es va fer a la fira de muntanya de Duesaigües, i ràpidament vaig fer arribar una proposta a la FEEC per tal de resseguir, ressenyar i georeferenciar tot l’itinerari com a part de la feina de camp que aquests darrers anys he estat fent per certes administracions, associacions d’empresaris o establiments particulars.

Per sort la proposta va rebre el vist-i-plau de la FEEC, i de cop i volta se’m plantejava per davant una llarga caminada amb un calendari un xic atapeït i en una època de l’any que, de ben segur, no era la més apropiada per fer el llarg recorregut: el canicular mes de juliol. No només tenia per davant la llarga travessia, si no també tota la feina complementària de netejar tracks, fer els àlbums fotogràfics i teclejar una llarga i exhaustiva descripció que es va estendre a quasi 100 fulles, o sigui, l’extensió pròpia d’un llibre bastant gruixut. Estava però força content per l’encàrrec. Davant meu estaven els camins de l’historia del tri-centenari, més de 650 quilòmetres per caminar en soledat, sentint el pas de les hores, deixant enrere desenes i desenes de camins i corriols que mai abans havia vist i que potser mai més veuré. Gaudir de l’efímera, plena i simple vida del vianant. Com deia el gran poeta que descansa a Cotlliure al costat del sepulcre de la seva sempre estimada mare “Caminante, no hay camino, se hace camino al andar”.

FOTO PAKO CRESTAS

El primer punt del senders es la casa Barraquer, avui convertida en museu, a Sant Boi de Llobregat; indret on va viure els seus darrers dies en Rafael de Casanoves. Allà vaig enganxar, amb el corresponent permís de la directora del museu, els primers adhesius dels senders del 1714. Carrer avall vaig passar per un nus de carreteres, ponts i rotondes. Una estranya manera de començar una llarga travessia excursionista. Però cal tenir en compte que el primer tram dels senders es gairebé exclusivament urbà, ja que no queda més remei que travessar Cornellà, Hospitalet del Llobregat i gairebé tota la ciutat de Barcelona per arribar al mercat del Born, segon punt emblemàtic de la ruta del 1714, allà on va resistir el darrera bastió de la ciutat de Barcelona abans de l’abdicació davant de les tropes de Felip V. En aquest primer tram només travessem una zona verda, que es el parc fluvial del Llobregat. Un petit oasis verd entre carreteres, autopistes, autovies, trens i el concentrat de carrers i edificis del marge sud de la gran àrea metropolitana de Barcelona.

Del Born encara hem de caminar uns quants quilòmetres cap al nord per sortir de la gran ciutat, remuntant la muntanya del Carmel, tota ella urbanitzada. Per fi, ja al vespre, després d’un llarg i calorós dia trepitjant asfalt, vaig arribar als voltants del Parc del Laberint. Deixava enrerela atípica caminada per rambles, carrers, parcs i polígons industrials. En el camí quedaven com a testimoni una bona pila d’adhesius enganxats a fanals, pòsters i canonades, amb un futur més que incert.

FOTO PAKO CRESTAS

El segon dia ja vaig poder gaudir del verd del bosc de Collserola. Després del jorn entre edificis aquestes muntanyes semi urbanes em semblaven frondoses i mig salvatges. Vaig gaudir fins i tot del primer xàfec de la travessa, sabent que gràcies a ell les temperatures es veurien una mica frenades durant unes poques hores. Al finalitzar la pluja la relativa fresca va passar a dir-se xafogor i poc mes tard el Sol canicular em recordava de nou com d’estiuenc es el mes de juliol a plena plana del Vallés. De nou asfalt per travessar Sant Cugat del Vallés i Terrassa, intercanviant el paisatge amb zones de bosc prou amples, tot seguint l’intel·ligent traçat del camí dels monjos. Després d’un sopar entaulat a Matadepera la nit em va sorprendre a les proximitats del Pic de la Mola, al Parc de Sant Llorenç de Munt. Calorosa nit al Pla dels Escorpins, amb espectaculars vistes nocturnes sobre les il·luminades ciutats del Vallès. Imaginàriament traçava la llarga línia d’aquest segon dia de marxa, sabent que, definitivament, les zones urbanes més grans de la travessia ja havien quedat enrere.

Pujada a la Mola amb vent i fred. Tempesta que es desferma a les proximitat del Montcau i jo que deixo que la pluja em remulli ben remullat, tot intentant retenir aquesta sensació de frescor que sé que tant i tant notaré a faltar els propers dies. Absurdament, com si fos una pila, intento retenir aquesta frescor, com si fos un elixir espiritual per contrarestar les més que previsibles “abrasadores” marxes dels propers dies. Amb els núvols desfent-se arribo a la encisadora població de Mura, perduda en mig d’unes grans extensions de mitja muntanya i boscos impenetrables de pins. Quin contrast tan gran entre un extrem i l’altre de la muntanya de Sant Llorenç del Munt !!! Per un costat les urbanitzacions esgarrapen la part mitja – alta de la muntanya i per l’altre només trobem aquest petit poblet de compte de fades entre multitud de hectàrees de bosc i més bosc. De Mura a Talamanca el contrast encara en més viu. Un llarg tram en terra de ningú, on amb prou feines divisem les runes d’algun mas abandonat o passem pel costat d’alguna esporàdica i immensa edificació completament aïllada. En aquest llarg tram el Sol ja es va fer amb el domini total del cel, i amb la corresponent pujada de les temperatures pròpies de l’època ja quasi no podia recordar el fred del dematí. Era com un vell record d’un pretèrit remot, esclafat per les implacables calors de les tardes de juliol al centre de la Catalunya Vella. Començava a “aclimatar-me” pels propers 550 quilòmetres. Talamanca, amb la tarda ja de declivi, es presenta com un petit recó de pau. Les pedres de la fortalesa desprenen una singular energia, un missatge mut de la història de tres segles ençà. Visita a les afores del Castell, tercer escenari de la ruta del 1714, allà on les tropes catalanes van sortir victorioses per darrera vegada guanyant una batalla abans de perdre definitivament la guerra.

FOTO PAKO CRESTAS

Ve ara un tram curt, el que enllaça Talamanca amb Moià. Es tracta d’un paisatge principalment boscós, on els trams més interessants a nivell de paisatge, els trobem just passant Calders de Monistrol amb les imatges que tenim sobre els anomenats Gorgs Blaus. En conjunt però es tracta d’un tram monòton on la calor va torna a mostrar-seentre intensa i insuportable. Al vespre, passat Moià (ciutat on va néixer en Rafael Casanovas i on té dedicat un museu just al cor de la vila), torno a guanyar alçada per sobre els 1.000 metres per arribar, ja amb la fresca del vespre, al poblet de l’Estany, un veritable racó de pessebre abans de davallar a la Plana de Vic. Darreres llums entre enormes gotes d’aigua, però isolades, que no passen de refrescar breument l’ambient, ja de per si agradable amb la foscor entrant. Demà davallaré no nou a la plana, on la calor a l’estiu torna a escriure’s amb majúscules.

FOTO PAKO CRESTAS

La travessa de la Plana de Vic presenta trams ben diferenciats. Depenent si anem per zones de camps o be si anem pel costat del riu Ter. La capital osonenca també es un dels punt emblemàtics de la guerra de successió. Manlleu i Torelló també varen ser escenaris destacables, cuitats cremades. A partir de les proximitats de Tavèrnoles (encisadora i minúscula població on va néixer el mossèn Jacint Verdaguer), enllacem amb el GR-210 vora Ter, i es d’agrair poder caminar a resguard el gran riu sota l’empara de la vegetació fluvial, que em facilita una ombra més que desitjada en aquestes dates caniculars en la qual he fet el primer recorregut dels senders del 1714. Malauradament a partir del Pont de la Gleva em vaig obligat a improvisar el recorregut, ja que el GR-210 es impracticable per la manca del pont (està en fase de reconstrucció), fet que m’obliga a resseguir, fora dels track previst, un sender local molt mal marcat fins a Torelló, on pateixo més que mai la calor canicular. Sota un Sol que escalfa sense pietat vaig tenir prou clar el preu de ser fill d’Adan, i haver de guanyar-me el pa amb la suo de la meva front. Crec que mai abans havia begut tanta aigua com quan vaig trobar la font de Rocaprevera, ja a les proximitats de Torelló. Per sort a partir d’aquesta població tornem a agafar el GR-210 vora Ter, i de nou estem sota la protecció de l’alta vegetació fluvial. El tram següent hi ha un interessant i gradual canvi de vegetació. Es nota que a partir del país de Bisaura i la zona sud del Ripollèsla pluviositat mitjana anual augmenta considerablement i les temperatures, en general, son molt més fresques que a la plana. D’aquest sector destaca el pas per la fantasmagòrica Farga de Bebié, tota una petita ciutat avui en dia assumida en un abandó irreparable. En el meu record els anys en que encara hi havia trànsit rodat per la N-152 i això mantenia en un equilibri incert i poruc algun comerç i algun bar que feia que encara hi haguessin poquíssim habitats als ja llòbregues edificis. La construcció de l’autovia que evita el pas per la població va ser el toc de gràcia definitiu. Ara el petit mon del difunt “Edmundo Bebié” resta tant mort com el seu propi fundador.

FOTO PAKO CRESTAS

A partir de Campdevànol, per fi, començoa guanyar de nou alçada i entro de ple a la zona del Pre-Pirineu, passant per indrets bucòlics com Montgrony o Castellar de N’Hug. A partir de l’esglesiola de Sant Pere d’Aurïadiviso per primera vegada el Pedraforca, muntanya insigne del muntanyisme català. Una imatge que m’acompanyarà els següents jorns fins que la perdi de vista, definitivament, al traspassar el Coll de Port. Apropant-meal Pedraforca passo prèviament pel Coll de Pal, màxima cota dels senders, amb 2.000 metres d’alçada. Davalloa Bagà i pujo per les proximitats de Gisclareny per fer un llarg flanqueig pel sud de la Serra Pedregosa, per davallar vers a Gósol. A partir d’aquets moment el terreny em resulta fortament familiar, ja que coincideixo amb part del recorregut de la ruta del Caracremada, la qual soc l’autor. Pujant una vegada més el Coll de la Mola, pel camí de Santa Margarida, dic adéu a la magnífica comarca berguedana per davallar vers a l’Alt Urgell. Fins aquest punt, més o menys, les tamborinades m’han  respectat. Passat Tuixén m’agafa una pedregada descomunal. Sort d’un concentracióespessa de pins que em resguarda de l’impacte directe de la pedra. Per sort durant la pujada vers a Fornols la pluja dona una pausa, malgrat que amenaçadores bromes s’han enganxat a les muntanyes i sembla que mai més vulguin abandonar-les. Per la nit torna el desconsolat plor del núvols; aquesta vegada, però, sense boles de pedra-gel crivellant a les pobres bestioles del bosc, entre les quals m’identifico. Gaudeixo de l’esbojarrat soroll de la pluja, estirat sota el prim i alhora reconfortant resguard de la meva petitíssima tenda de campanya. Ja pot ploure, ja … que la conversa amb la pluja es la millor antecambra al plàcid son de l’errant solitari.

Al dia següent, entre un cel que es vol obrir de núvols, però que no pot. Faig el llarg trajecte de Fornols a la Seu d’Urgell, on no hi ha res, absolutament res, que no siguin prats, bosc, pujades i baixades i alguna que altre casa isolada o ja enrunada. Aquest tram caldrà desfer-ho per fer una llarga i excessivament feixuga retornada a Tuixén. La Seu d’Urgell i en concret Castellciutat, es un altre dels punt emblemàtics de la guerra de successió.

FOTO PAKO CRESTAS

El següent tram, que va de la Seu a Solsona, comporta, com ja em comentat abans, desfer les nostres passes fins a Tuixén i, des d’aquí, encarar cap al sud, traspassant el Coll de Port i entrant a la terra dels Piteus, o sigui, a la sempre enigmàtica Vall de Lord. Un dels millors racons del Pre-Pirineu. A l’alberg Torre Baró de Sant Llorenç de Morunys em deixo cuidar per les atencions d’un bon amic, en Josep. Conversem, li explico, m’explica, callo i escolto. Com es d’agrair pel caminant solitari trobar una veu amiga en una raconada de la llarga senda de la vida. Passat la Llosa de Cavall remunto pel camí de còdols tot vorejant el Codó, indret on el paisatge torna a canviar, fent-se, gradualment, més sec i amb la vegetació de mitja muntanya. Torna el pi i els matolls de secall. L’arribada a Solsona es fa per una mena de vall seca, polsosa i pobre, on ja recordo com un llunyà miratge, la verdor exuberant i les flors multicolors de la Vall de Lord. De Solsona a Cardona ve un dels paratges més poc atractius dels senders. Sobretot pel llarg sector en mig de granges i polígons industrials que trobem a la sortida de Solsona; després cal sumar la monotonia dels boscos de pineda, i tot plegat agreujat pel fet de que el GR està a trams en un deplorable estat de conservació. Fins al punt que en certs sectors s’ha perdut el camí i resulta cent per cent impracticable. La nota de color atractiva la dona l’Estany de Sant Ponç i les seves blavoses aigües que conviden a un més que merescut bany pel qui s’apropi per aquestes contrades a ple epicentre estiuenc. Cardona, darrer bastió de la resistència catalana, ens donarà la benvinguda amb la seva senyorial fortalesa. Es el final d’un nou tram dels senders.

El setè sector, el que enllaça Cardona amb Prats del Rei, es més variat i atractiu del que pot semblar a primera vista. Ens sorprendran les soledats que envolten el perdut poblet del Suró i el capvespre a la Serra de Castelltallat es una veritable delícia. De Seguers a Prats del Rei tornem de discorre per muntanya més baixa i més monòtona en general i al voltant de Prats del Rei dominen els conreus i petits trams de bosc on encara son ben visibles els efectes de llunyans incendis forestals. Prop de Seguershi ha la necròpoli homònima. A Prats del Rei trobem la Torre Manresana. Un altre indret emblemàtic de la guerra de successió. Just als seus voltants hi ha un petit sender local dedicat a la batalla de Prats del Rei, una de les mes importants del període bèl·lic d’ara fa 300 anys.

FOTO PAKO CRESTAS

De Prats del Rei a Cervera (vuitè sector o tram del senders), hi trobem dos parts ben diferenciades. La primera, que em sorpren gratament, es tracta de la pujada i travessa de la Serra de Rubió, passant pel graciós refugi del Mas de Tronc (nit obligada) i creuant el primer dels parcs eòlics que anirem trobant des d’ara fins el final dels senders. La davallada vers a Rubió i el Pla de Rubió em regala esplèndides vistes aèries sobre al conca d’Òdena, Montserrat i la Catalunya central. Caminar per aquí es tot reconfortant elixir per l’esperit, sobretot si es pot fer a l’hora baixa. A partir del Mas del ganxo, on coincieixo amb el camí català de Sant Jaume, tot plegat es una veritable penitència. Més adient per un màrtir que no pas per un sant. Durant quilòmetres, fins a la Panadella, haurem de seguir quasi en la seva integritat el traçat d’asfaltat i més asfalt de l’antiga N-II. Horrorós, ignominiós, difícilment empitjorable. Realment els que van dissenyar aquest traçat del camí de Sant Jaume es van omplir de glòria. Pel be de la bona salut dels caminants i pensant en un desitjant bon futur dels senders del 1714, urgeix trobar-li una alternativa, sigui la que sigui, a aquest tram del camí de Sant Jaume. L’arribada a Cervera, malgrat tenir llargs trams d’asfalt que es combinen en pistes pel mig de camps de cereals, es tota una delícia comparada amb el tram de la N-II, juga al seu favor la travessia de diverses petites poblacions com Sant Jaume de Pallerols, Sant Antolí i Vilanova, Hostalets i Sant Pere d’Arquells.Cervera, amb la seva universitat, ciutat botiflera, no podia faltar, per la seva càrrega històrica, com a punt neuràlgic dels senders del 1714. Aquí conclou el vuitè tram i comença el darrer que ens durà a Lleida.

FOTO PAKO CRESTAS

En un principi, la meva enorme ignorància, hem va fer pensar que de Cervera a Lleida ja tot seria una llarga i interminable plana, on patiria més que enlloc sota un Sol de tons desèrtics, motiu pel qual se m’acabarien de dissecar les poques neurones que encara mig funcionen dins del meu cervell. Sortosament, el traçat dels senders del 1714, — potser per compensar la mala passada del tram del camí de Sant Jaume –, fa una llarga però agradable volta per les muntanyes de la Conca de Barberà i ens duu a descobrir indrets sorprenents com la Vall del Riu Corb (nit obligada a Vallfogona) i poblets de la ruta del Cister com Forés (esplèndides vistes sobre les muntanyes de Tarragona), Vallbona de les Monges o Omells de na Gaia. En aquets tram passem pel poble naturista del Fonoll i pel part eòlic de les Forques. A partir de Senan deixem la ruta del Cister i tornem a un mal conservat GR-3 fins al punt final, tot travessant les Garrigues i el Segrià, passant per les Borgues Blanques, Castelldans, l’altiplà ventós, tòrrid i mancat de vegetació alta de Mas de Melons. També passarem per la petita vall del riu Set, antesala definitiva de la planúria absoluta que envolta la capital de la Terra Ferma. Si durant la travessa de la Conca de Barberà els camps de cereals encara son la peça dominant del paisatge, juntament amb el bosc, a les Garrigues camino sota la silenciosa vigilància de les mil·lenàries oliveres. A la part final els camps de fruiters dominen una paisatge ja completament horitzontal. Els darrers quilòmetres discorren de nou vora el riu, aquesta vegada vora el Segre, amb la sempre benaventurada ombra dels arbres fluvials. Després de llargs dies de marxa, amb quasi 700 quilòmetres als peus, arribo per fi a la seu vella de Lleida. Darrers dels 10 punts emblemàtics de la guerra de successió, que enllacem amb aquests nous i variants senders del 1714. Tot una llarga i variada passejada pel nostre país, una passejada alhora per la nostra història.  Com diria l’irrepetible Lluis Llach, el meu país es tant petit, que quan el Sol se’n va a dormir, mai no està prou segur d’haver-lo vist.

FOTO PAKO CRESTAS
EtapaInici – final
Etapa 1Sant Boi – Barcelona (El Born)
Etapa 2Barcelona (El Born) – Terrassa
Etapa 3Terrassa – Talamanca
Etapa 4Talamanca – Moià
Etapa 5Moià – Vic
Etapa 6Vic – Sant Hipòlit de Voltregà
Etapa 7Sant Hipòlit de Voltregà – Sant Quirze de Besora
Etapa 8Sant Quirze de Besora – Ripoll
Etapa 9Ripoll – Castellar de N’Hug
Etapa 10Castellar de N’Hug – Bagà
Etapa 11Bagà – Gósol
Etapa 12Gósol – Fórnols del Cadí
Etapa 13Fórnols del Cadí – La Seu d’Urgell
Etapa 14La Seu d’Urgell – Tuixent
Etapa 15Tuixent – Sant Llorenç de Morunys
Etapa 16Sant Llorenç de Morunys – Solsona
Etapa 17Solsona – Cardona
Etapa 18Cardona – Salo
Etapa 19Salo – GR 7 Serra de Castelltallat
Etapa 20GR 7 Serra de Castelltallat – Prats de Rei
Etapa 21Prats de Rei – Jorba (Hostal a NII)
Etapa 22Jorba (Hostal NII) – Cervera
Etapa 23Cervera – Balneari de Vallfogona
Etapa 24Balneari de Valfogona – Vallbona de les Monges
Etapa 25Vallbona de les Monges – Fulleda
Etapa 26Fulleda – Les Borges Blanques
Etapa 27Les Borges Blanques – Aspa
Etapa 28Aspa – Lleida
FOTO PAKO CRESTAS

Els 10 punts emblemàtics de la guerra de successió, enllaçats pels senders dels 1714:

Can Barraquer– Museu de Sant Boi: A la casa pairal de Can Barraquer hi va viure durant anys i fins a la seva mort Rafael Casanova, el conseller en cap de Barcelona.

El Born (Barcelona): Les ruïnes que hi resten són el testimoni dels barris que va ser enderrocats per construir-hi la fortalesa militar de la Ciutadella.

Castell de Talamanca: La vila de Talamanca i el seu castell originari del segle X van viure la darrera victòria aliada un mes abans de la capitulació de Barcelona.

Casa Museu Rafael Casanova (Moià): En aquest edifici del segle XVI hi va néixer Rafael Casanova. En l’actualitat és un museu dedicat a la guerra de Successió i al personatge.

Ermita de Sant Sebastià de Vic: En aquesta ermita d’ubicació privilegiada amb impressionants vistes sobre la Plana de Vic va tenir lloc el famós Pacte dels Vigatans el 17 de maig de 1705

Castellciutat (Seu d’Urgell): La Torre Solsona forma part del conjunt fortificat del Castell de Ciutat i va esdevenir la principal defensa pirinenca durant la guerra de Successió.

Castell de Cardona: El castell de Cardona va ser el darrer fortí austriacista a capitular durant la Guerra de Successió.

Torre de la Manresana (Prats del Rei): La torre de la Manresana va ser observatori d’una important batalla l’any 1711. En resta una esplèndida torre circular erigida els segles XI-XII.

Universitat de Cervera: La Universitat de Cervera és d’una de les obres més monumentals de l’arquitectura civil catalana del segle XVIII.

Turó de la Seu Vella de Lleida: La ciutat va ser saquejada durant tota una setmana i la Seu Vella fou convertida en caserna militar.

FOTO PAKO CRESTAS

Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor.

SENDERS DEL 1714 – MOIÀ – VIC

VINE A CONEIXER ELS NOSTRES TREKKINGS AUTO-GUIATS PER DIFERENTS INDRETS DE CATALUNYA
https://www.catalonia-trekking.com/trekkings-catalonia/
VOLS VIATJAR AMB PAKO CRESTAS? (AUTOR DEL PRESENT BLOG). – TROBARÀS EL NOSTRE PROGRAMA DE VIATGES A: https://www.catalonia-trekking.com/viajes-mon-petit/
VISITA EL NOSTRE CALENDARI DE SORTIDES GUIADES: https://www.catalonia-trekking.com/catalunya-outdoor-actividades/
FOTO PAKO CRESTAS

Km. 0,0. (107,5) – Des de la plaça de l’església de Santa Maria de Moià, on també hi ha la casa museu Rafael Casanova, sortim en direcció nord pel carrer del carreró, per continuar després vers al N.E. pel carrer del Passarell (marques de G.R.) que ens durà a les afores de la població.

Km. 0,6. (108,1) – Finalitza l’asfalt i seguim per una pista de terra, a la nostra dreta tenim el conjunt de cases de les Illes, que ja representen el límit urbà de la població de Moià.

Km. 0,9. (108,4) – Bifurcació. Ignorem el brancal que surt vers a la nostra esquerra i continuem per la pista principal en direcció N.-N.E. Taques G.R. i blaves.

Km. 1,3. (108,8) –  El Molí Nou. Bifurcació. Seguim la pista de la nostra esquerra cap al nord. De seguida trobem l’embassament del molí noi.

Km. 1,7. (109,2) – Deixem la pista i continuem per un corriol ascendent que neix a la nostra dreta en direcció est. Tram curt de forta pujada. Marques G.R. i blaves.

Km. 2,1. (109,6) – Anem a parar als Plans del Picanyol on trobem una pista que seguirem vers a la nostra esquerra en direcció nord.

FOTO PAKO CRESTAS

Km. 2,2. (109,7) – Cruïlla. Rètol indicador. Deixem la pista i prenem la senda que surt vers a la nostra dreta. Suau pujada. Marques de G.R. i blaves.

Km. 3,3. (110,8) – Després d’un llarg tram de pujada per un corriol en mig del bosc, creuem una pista tranversal i el camí en transforma de nou en pista.

Km. 3,5. (111,0) – Estem dalt de l’anomenat Serrat del Picanyol. Localitzem un bassa a la nostra esquerra, d’aigües verdoses i que rep el nom de Bassa del Riu, alhora que neix un brancal a la nostra dreta. Seguim tot recte en direcció N.E. Terreny bastant planer.

Km. 4,1. (111,6) – Anem a parar a un nus de pistes en forma de “X”. Seguirem vers a la nostra esquerra en direcció est. Marques G.R. i blaves.

Km. 4,3. (111,8) –  Brancal que surt vers a la nostra dreta i que obviem per continuar tot recte vers a l’est, tendència N.E.

Km. 4,8. (112,3) – Nova unió important de pistes. Estem davant de Can Nespler i Sant Pere de Ferrerons que resten davant nostre a certa distància. Seguim per la pista de la nostra esquerra en direcció N.E. Marques G.R. i blaves

Km. 5,1. (112,5) – Localitzem a la nostra dreta la Bassa de Nespler i tot seguit deixem a la nostra esquerra un camí secundari. Seguim per la pista principal en direcció N.E.

Km. 5,9. (113,4) – Pista que surt en perpendicular a la nostra dreta i que ignorem. Seguim per la pista principal. Marques de G.R. i blaves.

FOTO PAKO CRESTAS

Km. 6,5. (114,0) – Passem pel costat de la creu vermella (més aviat està pintada de color rosa), la qual resta a la nostra dreta. Seguim per la pista sense pèrdua possible.

Km. 7,2. (114,7) – Bifurcació. Cartell indicador. Girem per la pista que la nostra esquerra canviant radicalment el sentit de la marxa, que ara ens duu vers a ponent.

Km. 7,7. (115,2) – Passem per davant de la casa Alta, la pista descriu un revolt i es re orienta vers al N.O.

Km. 8,1. (115,6) – Collet de la Caseta Alta, 987 metres. Trifurcació. Cartell indicador. Seguim la pista de la nostra esquerra prenent direcció oest, tendència S.O. Marques G.R. i blaves.

Km. 8,5. (116,0) – Obviem un brancal que surt a la nostra dreta per continuar tot recte vers al O.-N.O.

FOTO PAKO CRESTAS

Km. 8,7. (116,2)Dolmen de Puig Rodó. Bifurcació. Seguim per la pista de la dreta en direcció N.O.

Km. 8,8. (116,3) – Nova pista que se’ns incorpora en diagonal per la nostra esquerra i que ignorem. Un cartell ens informa que es tracta d’un accés a una bassa de bombers. Estem en el tram més enlairat d’aquest quart tram dels senders del 1714. Traspassem per poc els 1.000 metres d’alçada.

Km. 9,7. (117,2) – Serrat de L’horabona. Brancal que surt a la nostra dreta i que ignorem per seguir per la pista principal en direcció nord. Ja fa una estona que anem perdent alçada.

Km. 10,4. (117,9) – Brancal que surt a la nostra esquerra i que ignorem per seguir per la pista principal en direcció nord. Continuem perdent alçada de manera molt suau però constant

Km. 11,2. (118,7) – Coll Sobirà. Imperceptible coll en mig del bosc. Camí en desús vers a la nostra dreta que ignorem.

Km. 11,6. (119,1) – Brancal que se’ns incorpora per la nostra esquerra en diagonal i al qual donarem l’esquena per continuar cap al nord. Marques de G.R. i blaves.

Km. 11,8. (119,3) – Estem a tocar del poble de l’Estany, de fet just a l’entrada coincidim amb una bifurcació que ens fa anar en direcció contraria, coincidint amb un tram del Camí Català de Sant Jaume. Val la pena, malgrat que em de continuar vers a la nostra dreta en direcció nord, desviar-nos una estona del camí estricte i visitar el bonic i pintoresc poble de l’Estany. Conclosa la visita complementària seguirem dons per aquest nou brancal.

FOTO PAKO CRESTAS

Km. 12,1. (119,6) – Bifurcació. Agafem el brancal de la nostra esquerra, que es el descendent.

Km. 12,5. (120,0) – Surt vers a la nostra dreta una pista en perpendicular que es la que haurem de seguir en direcció S.E. Cartell indicador. Creuem el Pla de la Carrera, amb una ample zona de conreus i pastures a la nostra dreta.

Km. 13,4. (120,9) – Important nus de pistes i camins. Seguim vers a la nostra esquerra en direcció N.E. Cartell indicador. Marques esporàdiques de G.R.

Km. 14,2. (121,7) – Bifurcació. Atenció per que la localització del cartell indicador dona peu a confusions. Caldrà seguir el brancal ascendent de la nostra dreta en direcció N.E. i després est.

Km. 14,4. (121,9) – Ignorem una pista que davalla en diagonal per la nostra esquerra. Continuem guanyant alçada vers a llevant.

FOTO PAKO CRESTAS

Km. 14,5. (122,0) – Creuem una pista secundària, fruit de la desbrossada de bosc, de manera transversal

Km. 14,7. (122,2) – Bifurcació. Continuem pel brancal ascendent de la nostra dreta fent un canvi radical del sentit de la marxa. Cartell indicador. Marques esporàdiques de G.R. La pista dibuixa un marcat revolt i torna a re orientar les nostres passes vers al E.-S.E. Pujada no massa pronunciada però constant.

Km. 15,3. (122,8) – Serrat Gran de Postius. Traspassem una mena de coll. Important nus de pistes. Cartell indicador. Seguim per la pista que davalla tot recte vers a l’est i que de seguida presenta un revolt que re orienta la marxa vers al S.-S.E. Marques de G.R.

Km. 15,6. (123,1) – Anem a parar a una nova pista transversal que seguirem vers a la nostra esquerra en direcció nord. Continuem perdent alçada de manera constant. Cartell indicador.

Km. 16,5. (124,0) – Creuem una pista de manera transversal, seguint tot recte vers a l’est i continuant el descens d’alçada. Cartell indicador.

FOTO PAKO CRESTAS

Km. 16,9. (124,4) – A l’alçada d’un revolt ignorem un camí que surt a la nostra dreta i girem vers l’esquerra seguint la pista més ample i evident. Davant nostre divisem el mas de Puigcardó.

Km. 17,0. (124,5) – Nou brancal que surt a la nostra dreta, que obviem i que resulta ser l’accés al mas. Petita bassa a la cruïlla. Continuem per la pista principal en direcció N.O. Entrem en una zona de bosc coneguda com la Baga de Puigcardó. Marques esporàdiques de G.R.

Km. 17,6. (125,1) – Bifurcació on trobem una gran bassa d’incendis. Girem vers a la nostra dreta per la pista descendent que re orienta les nostres passes vers al N.E. Rètol indicador.

Km. 18,8. (126,3) – Anem a parar a una pista transversal que seguirem vers a la nostra esquerra en direcció N.E. Cartell indicador. Ja estem a la part baixa de la vall a tocar de la riera que resta per sota nostre cap a la dreta.

FOTO PAKO CRESTAS

Km. 20,5. (128,0) – Doble cruïlla una a tocar de l’altre. La primera surt cap a la nostra esquerra i la segona cap a la nostra dreta. En tots dos casos ignorem les pistes secundàries i seguim tot recte per la pista principal en direcció N.E.

Km. 21,2. (128,7) – Anem a parar a la carretera BV-4317 que seguirem vers a la nostra esquerra en direcció N.N.E. Tenim davant nostre el Molí de la Roca. Cartell indicador.

Km. 22,2. (129,7) – Després d’un bon tram d’asfalt abandonem de nou la carretera per prendre una pista que davalla uns pocs metres vers a la nostra dreta. Cartell indicador. Marques de G.R. La nova pista descriu un revolt i es trona a orientar vers al N.N.O. anant en paral·lel al traçat de la carretera.

Km. 22,7. (130,2) – Travessem les aigües de la riera de Muntanyola i obviem un brancal secundari que neix a la nostra dreta.

Km. 23,1. (130,6) – Can Ros Guixer. Arribem a un vial asfaltat que seguirem vers a la nostra esquerra en direcció nord. Cartell indicador.

Km. 23,5. (131,0) – Plans d’Aliberc. Obviem una pista que se’ns incorpora en diagonal per l’esquena per la nostra esquerra.

FOTO PAKO CRESTAS

Km. 23,6. (131,1) – Deixem el vial pavimentat a l’alçada d’un revolt i continuem tot recte per una ample pista de terra en direcció N.E. Cartell indicador. Marques de G.R. Al poc passem pel costat del conjunt de construccions de l’Aliberc de Baix, que resta a la nostra dreta.

Km. 23,9. (131,4) – Bifurcació. Cartell indicador. Agafem el brancal de l’esquerra passant per sobre de la riera de Muntanyola. Seguim després de nou vers al N.E. per una zona molt planera.

Km. 24,4. (131,9) – Bifurcació. Cartell indicador. Seguim la pista de la nostra dreta que segueix recte vers al N.E. i passa pel costat del camp de futbol municipal de Santa Eulàlia de Riuprimer, que resta a la nostra esquerra.

Km. 25,0. (132,5) – Proximitats del poble de Santa Eulalia de Riuprimer. De fet el traçat de l’itinerari no arriba al poble ja que en aquest punt ens desviem vers a la nostra dreta per agafar un corriol que continua seguint el traçat natural de la riera. Cartell indicador. Marques de G.R.

Km. 25,3. (132,8) – El senderó va a parar a una nova pista a l’alçada d’un revolt, la qual seguirem vers a la nostra esquerra, o sigui en direcció N.E.

Km. 25,5. (133,0) – Se’ns incorpora per l’esquerra una pista en diagonal que obviem per continuar tot recte  vers al N.E. Al poc passem pel costat del Molí de Torroella i el Mas de Torroella que resten a la nostra dreta.

FOTO PAKO CRESTAS

Km. 25,9. (133,4) – Creuem de manera transversal una pista. Seguim tot recte cap a llevant. Marques de G.R.

Km. 26,4. (133,9) – Després d’una curta pujada estem a tocar del mas de l’Om. Nus de pistes. Panoràmica sobre la plana de Vic i la pròpia població. Davallem per la pista de la nostra esquerra en direcció E. i després N.E. Marques de G.R.

Km. 27,3. (134,8) – Creuem de manera transversal la carretera BV-4316. Seguim tot recte per un camí que ens endinsa a la vora de la riera del Mèder. Aquest darrer tram ja forma part dels circuits de la rodona verda de Vic. Cartell indicador.

Km. 27,8. (135,3) – Bifurcació de camins. Seguim pel de la nostra dreta que es el que discorre al costat de la riera. Marques G.R.

Km. 28,8. (136,3) –  Anem a parar a una pista a les proximitats de la població de Sentfonts. Cartell indicador. Seguim la pista vers a la nostra esquerra en direcció N.E.

FOTO PAKO CRESTAS

Km. 28,9. (136,4) – Masos de Can Rafel i Can Clara, que resten a la nostra esquerra. Bifurcació. Seguim el camí de la nostra dreta que continua seguint el curs natural de la riera del Mèder, la qual sempre es localitza a tocar a la nostra dreta.

Km. 29,4. (136,9) – Can Faldilla. Ens trobem amb una carretera estreta asfaltada que seguirem vers a la nostra esquerra per passar per sobre un pont.

Km. 29,5. (137,0) – L’altre costat del pont abandonem de nou l’asfalt i prenen un corriol que surt cap al N.N.E. i que discorre de nou pel costat de les aigües de la riera.

Km. 30,0. (137,5) – Can Gassany. Creuem de nou la riera en el aiguabarreig de les rieres del Mèder i Sant Joan del Galí, amb l’auxili d’una passarel·la. Passem immediatament per sota de la carretera C-17 que resta enlairada bastants metres per sobre nostre. Passem per sota el viaducte on hi ha una bifurcació. Seguim la pista de la nostra esquerra.

Km. 30,3. (137,8) – Anem a parar a una vial asfaltat que seguim vers a la nostra dreta en lleugera pujada

Km. 30,4. (137,9) – Just abans d’anar a parar a una carretera que veiem pocs metres per sobre nostre, localitzem un corriol que surt a la nostra dreta i que torna a anar paral·lel a la riera del Mèder. Seguim aquest camí. Rètol indicador. Marques de G.R.

Km. 31,4. (138,9) – Entrem al cas urbà de Vic per l’anomenada carretera de la Guixa en direcció est, deixant de banda el pont del remei. Girem vers al N.E. pel passeig de Pep Ventura que discorre paral·lel al riu. Pugem pel passeig de la Generalitat fins a la part final del Parc de Jaume Balmes.

Km. 32,6. (140,1) – Pujant pel carrer de Santa Maria anem a parar a la Plaça de la Catedral, on hi ha la pròpia catedral de Sant Pere, el Palau Episcopal i el Museu de la Diòcesis de Vic. Indret on finalitza aquest quart tram dels senders del 1714.

Autor: PAKO CRESTAS

POTS DESCARREGAR-TE EL TRACK DE L’ITINERARI AL SEGÜENT ENLLAÇ: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/moia-vic-41139535

FOTO PAKO CRESTAS

SENDERS DEL 1714 – TRAM TALAMANCA – MOIÀ

VINE A CONEIXER ELS NOSTRES TREKKINGS AUTO-GUIATS PER DIFERENTS INDRETS DE CATALUNYA
https://www.catalonia-trekking.com/trekkings-catalonia/
VOLS VIATJAR AMB PAKO CRESTAS? (AUTOR DEL PRESENT BLOG). – TROBARÀS EL NOSTRE PROGRAMA DE VIATGES A: https://www.catalonia-trekking.com/viajes-mon-petit/
VISITA EL NOSTRE CALENDARI DE SORTIDES GUIADES: https://www.catalonia-trekking.com/catalunya-outdoor-actividades/
FOTO PAKO CRESTAS

Km. 0,0 (86,5) – Des del castell de Talamanca ens endinsem al casc antic anant pels carrerons situats a ponent de la població, fins a trobar una pista descendent que neix en direcció sud. Cal seguir aquesta pista per sortir definitivament d’aquesta petita població.

Km. 0,5.(87,0)  – Font del castell, que resta a la nostra esquerra. Continuem davallant per la pista que dibuixa un revolt i es re orienta vers al N.E i després E.

FOTO PAKO CRESTAS

Km. 0,8. (87,3) – Bifurcació. Cartell indicador. Brancal que neix a la nostra esquerra i que ignorem per continuar davallant per la pista vers a l’est. Estem passant per una zona de bosc coneguda com la Baga del Castell.

Km. 1,2. (87,7) – Indret conegut com les Llanes. Anem a parar a una nova pista transversal que seguirem vers a la nostra esquerra en sentit descendent.

Km. 1,4. (89,9) – Creuem la riera de Talamanca. Abandonem la pista i pugem pel corriol que neix a la nostra dreta i que puja directament pel bosc en direcció E.N.E. Atenció. Hi ha dos corriols que neixen al mateix punt en forma de “V”. Cal agafar el situat més a l’esquerra de tots dos, que es justament el que guanya desnivell de manera més decidida i s’allunya del llit de la riera. Ve ara un tram relativament llarg de pujada pel mig del bosc. El camí no te cap mena de marques, però tota l’estona està molt ben fressat. Aquest bosc es conegut com els Solells del Molí del Menut.

Km. 2,3. (88,8) – Ens incorporem a una pista transversal que seguirem vers a la nostra dreta en direcció N.E. Continuem guanyant alçada però d’una manera molt més pausada.

FOTO PAKO CRESTAS

Km. 3,3. (89,8) – Cau de la Guilla. Anem a parar a la part alta de la carena on ens trobem una gran torre elèctrica i un nova pista transversal que seguirem vers a la nostra esquerra en direcció nord, fem un revolt vers a l’oest i de seguida ens tornem a encarar vers al nord. Aquest carena boscosa rep el nom de Serra de Mussarra.

Km. 3,5. (90,0) – Brancal que neix en perpendicular vers a la nostra esquerra i que ignorem per seguir tot recte ves al nord.

Km. 3,7. (90,2) – La Mussarra. Mas que resta a la nostra esquerra. Brancal que se’ns incorpora també des de la dreta i que ens fa coincidir de nou amb marques de G.R., en concret del G.R. 3. Seguim tot recte vers al nord per una pista bastant horitzontal. Cartell indicador.

Km. 3,9. (90,4) – Camps del Casalot. Bifurcació. Seguim el brancal de la nostra esquerra. Marques de G.R.

Km. 4,1. (90,6) – Bifurcació a la nostra esquerra que ignorem per seguir per la pista principal vers al nord.

Km. 4,4. (90,9) – Camps del Francesc. Nova pista que se’ns incorpora per l’esquerra. Nosaltres seguim vers a la nostra dreta per la pista de descriu un revolt i que comença a perdre alçada.

FOTO PAKO CRESTAS

Km. 4,6. (91,1) – Nus de pistes. Prenem un camí que fa baixada i que surt vers a la nostra dreta en direcció nord. Marques G.R.

Km. 4,8. (91,3) – Anem a parar de nou a una pista després d’un tram de corriol, la qual seguirem en sentit descendent vers al nord. Marques G.R.

Km. 5,0. (91,5)Serrat del Llogari. Bifurcació. Cartell indicador. Seguim la pista descendent de la nostra dreta.

Km. 5,1. (91,6) – Abandonem la pista i baixem pel mig del bosc per un corriol amb forta baixada que surt a la nostra dreta. Marques G.R.

Km. 5,2. (91,7) – Creuem de manera transversal una nova pista i continuem davallant pel corriol amb pronunciada i decidida baixada. Marques de G.R. Passem per les roques d’en Luan  i el Coll de la Portella.

FOTO PAKO CRESTAS

Km. 5,8. (92,3) – Anem a parar a una pista que seguirem vers a la nostra dreta en direcció S.E.-E.

Km. 5,9. (92,4) – Brancal que neix en diagonal a la nostra esquerra i que ignorem per seguir per la pista principal vers a l’est.

Km. 6,3. (92,8) – Creuem la carretera B-124, ja hi som al límit urbà de la població de Monistrol de Calders. Seguim uns quants metres la carretera vers la nostra dreta, o sigui en direcció est, creuem el pont del Solà i girem vers a la nostra esquerra per l’avinguda del Doctor Tarrés cap al centre de la vila. Marques de G.R. i cartells indicadors.

Km. 6,6. (93,1) – Centre de Monistrol de Carders on trobem l’església de Sant Feliu, creuem la riera de Sant Joan pel pont del rector i encarem un tram de pujada pel carrer del Call per anar a sortir de nou de la població. Cartells indicadors i marques de G.R.

Km. 6,9. (93,4) – Parc del Serrat. Una vegada a la part alta deixem l’asfalt i prenem una ample pista que surt en direcció N.E.. Cartell indicador i marques de G.R. Creuem una zona de bosc coneguda com els Pins del Feliu.

FOTO PAKO CRESTAS

Km. 7,3. (93,8) – Deixem un brancal que neix en perpendicular vers a la nostra esquerra. Passem alhora pel costat del cementiri que el localitzem a la nostra dreta. La pista, sense pèrdua possible, ens duu vers al nord, i després vers al N.E.

Km. 7,7. (94,2) – Resclosa de la Païssa. Seguim recte per la pista ample i evident cap al nord, més tard la pròpia pista presenta un revolt, que ens re orienta les passes vers a l’est.

Km. 8,7. (95,2) – Bifurcació. Estem a tocar de la cantera de Pomanyà. Seguim el brancal de la nostra esquerra en direcció N.E.-N. Marques de G.R. En un tram concret veiem una vista en perspectiva sobre la riera i els anomenats Gorgs Blaus, indret força atractiu, que contrasta amb el paisatge uniforme de bosc de pi de la contrada.

Km. 9,4. (95,9) – Bifurcació. Seguim la pista de la nostra dreta en direcció est. A la nostra esquerra, un xic per sobre nostre, discorren les aigües de la riera de la Golarda.

Km. 12,3. (98,8) – Mas del Xei. Bifurcació. Seguim la pista que continua tot recte en direcció est i després N.E., marques de G.R. Entrem de ple a l’anomenada Vall de Marfà.

Km. 13,3. (99,8) – Bifurcació. Seguim la pista de la nostra esquerra en direcció nord. Comencem a perdre alçada.

Km. 13,5. (100,0) – Tanca a la pista. Camí que surt a la nostra esquerra i que obviem. Continuem per la pista (marques de G.R.) en direcció N.O. i després N.

Km. 13,8. (100,3) Mas de Datzira, que està a tocar a la nostra esquerra. Continuem per la pista. Marques de G.R.

FOTO PAKO CRESTAS

Km. 14,2. (100,7) – Creuem les aigües de la riera de la Golarda. Atenció, no hi ha pont ni pedres que ens ajudin a fer el creuament de la riera ens obligarà a mullar-nos els peus si baixa aigua. Continuem per la pista que ara guanya alçada en direcció S.E.

Km. 14,5. (101,0) – Una pista se’ns incorpora per la nostra esquerra. Cartell indicador. Seguim vers a la nostra dreta en direcció S.O.

Km. 15,2. (101,7) – Bifurcació vers a la nostra dreta que obviem per continuar per la pista principal, molt planera, en direcció E.-N.E. Marques de G.R. Aviat passem pel costat del Camps de Marfà.

Km. 16,5. (103,0) –  Bifurcació que surt vers a la nostra dreta i que ignorem per continuar tot recte per la pista principal. Cartell indicador a la cruïlla.

Km. 16,8. (103,3) – Bifurcació que surt vers a la nostra dreta i que ignorem per continuar tot recte per la pista principal. Cartell indicador a la cruïlla.

Km. 18,1. (104,6)Salt Candeler. Estem a tocar de la riera de Castellnou. Bifurcació. Ignorem el brancal que se’ns incorpora per la dreta i seguim tot recte en direcció N.-N.E.

Km. 18,3. (104,8) – Creuem el torrent de la Font Candelera. Una pista se’ns incorpora per la nostra esquerra. Seguim tot recte vers al nord. Tornem a guanyar alçada.

FOTO PAKO CRESTAS

Km. 19,3. (105,8)Vila-rasa. Altiplà des del qual divisem Moià. Bifurcació. Seguim el brancal de la nostra esquerra en direcció nord. Ample pista que deixa a banda i banda entrades a finques particulars. Marques G.R.

Km. 19,9. (106,4)Polígon industrial de Sot d’Aluies. Anem a parar a un vial asfaltat que seguim vers a la nostra dreta en direcció N.E., ja hi som a les primeres cases de la població de Moià.

Km. 20,5. (107,0) – Creuem la carretera N-141c i entrem de ple al casc urbà de Moià. Passem per la Plaça del Moianès, pugem vers al N.E. pel carrer Santa Magdalena que dona pas al carrer del Comerç i després al carrer de Sant Antoni.

Km. 21,0. (107,5) – Església de santa Maria de Moià, centre del poble on hi ha la casa museu Rafael de Casanoves i on finalitza aquests tercer tram dels senders del 1714.

Autor: PAKO CRESTAS

POTS DESCARREGAR-TE ELS TRACKS DE L’ITINERARI AL SEGÜENT ENLLAÇ: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/talamanca-vic-41138527