Introducció:
Passejada pels misteriosos boscos que envolten les carenes que separen Arbúcies
de Riells. El Turó de Montfort era una torre de guaita secundaria del gran
castell de Montsoriu. Terra de llegendes, avui en dia està ferida per la munió
de pistes forestals. Malgrat això resulta ser un lloc bastant poc freqüentat.
Malauradament al mala gestió de l’aprofitament del
bosc, ha fet que el darrer tram al cim sigui difícilment transitable per la
gran quantitat de branques tallades i seques i l’abundant fullam mort i ressec.
Tot un polvorí que incentivarà el foc en cas d’incendi. Potser la gestió del
parc hauria de ser força més rigorosa amb aquestes pràctiques incontrolades,
perilloses i potencialment anti ecològiques, enlloc de vetllar per fer complir
un mon de prohibicions, algunes de les qual ratllen l’absurditat.
FOTO PAKO CRESTAS
Punt de partida: CAN TORRENT, 500 metres
Punt d’arribada: TURÓ DE
MONTFROT O DE MIGDIA, 742
metres.
Desnivell: 242 metres
Horari: 1 hora per pujar i uns 50 minuts per baixar.
Punts de referència: * CAN TORRENT * COLLET DE CAN
RONUALDO * TURÓ DE MONTFORT
FOTO PAKO CRESTAS
Itinerari: Deixarem el cotxe just a
bifurcació que hi ha a la pista que dona accés a CAN TORRENT, un centenar de metres abans d’arribar al mas. La
bifurcació es ascendent i surt cap a la dreta. La pista (que en veritat es
encara transitable per vehicles), va traçant diferents ziga zagues i a cada
revolt neix unes altres pistes satèl·lit pitjors traçades, que no haurem
d’agafar, o sigui, sempre anirem per la pista principal. La pista principal la deixarem a l’alçada
d’un creuament amb un indicador que diu “Can Ronualdo”, (0:30 h), nosaltres
prendrem el camí que surt en direcció ascendent, (esquerra), als cinc minuts
(0,35 h) traspassem un coll, COLLET DE
CAN RONUALDO, 665 m,
i al costat trobem un creuament amb 4 camins. Cal prendre el camí que surt vers
a la esquerra (E.-N.E.) i que comença a vorejar el cap del turó de Monfort, el
primer tram de la pista de circumval·lació creua un bosc de castanyers i fins i
tot te tendència descendent, arriba a
una mena de coll, des d’on surt una altre branca de la pista, aquesta vegada en
sentit ascendent. De fet li dona tota la volta en cercle i la pista mort en mig
del bosc brut, ple d’arbres tallats, estant el cim molt proper. Pugem els
darrers metres pel caos de branques trencades i fullaraca seca. Tram incòmoda
però breu. Al cim trobem les restes de la torre de guaita. TURÓ DE MONTFORT, 742 metres.
(1,00 h)
FOTO PAKO CRESTAS
Per baixar tornem al final de la pista i d’aquí, en direcció E.N.E., tornem al collet situat al marge est del cim. En lloc de tornar pel camí per on en vingut, seguim la pista en sentit contrari, aviat es transforma en un camí que davalla fent unes ziga-zagues. En una primera bifurcació evitem el camí que surt cap a la esquerra per continuar perdent desnivell, i en una segona bifurcació si que prenem la pista que surt cap a la nostre dreta (direcció O), per retornar a la pista principal per la qual haurem fet el camí de pujada. Des d’aquí, desfent les nostres passes, arribem a la vora de CAN TORRENT, (1:50 h).
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor
Introducció: El
castell de Montsoriu es troba al un dels contraforts de l’estrep del Montseny
que baixa de les Agudes. Encimat dalt d’un turó, aquest castell es mostra
altívol malgrat el seu estat ruïnós. Segons el Mossèn Verdaguer, es el
“guarda-rodes del Montseny”. Farcit de llegendes, fou bastit, segons la
tradició, per un antic general que es deia Maús, el qual, defensant la terra
contra els forasters, fou batut i emprengué la fugida amb l’ajuda d’un
assistents. A la fugida hi perdé al seu assistent que, a mitjanit veié una
foguera dalt del cim, s’encaminà, i trobà el seu general. Una vegada retrobats,
l’indret de la trobada fundaren el castell. Es castell va ser esmentat a l’any
898. El 1246 Arbúcies i el castell eren propietat del vescomtes de Cabrera.
FOTO PAKO CRESTAS
Com diu mossèn Pere Ribot … “la visió panoràmica des del Montsoriu és
enorme: tot el bloc oriental, fantàstic, del Montseny:el Morou, les Agudes, el
Turó de l’Home, es copsen d’una ullada. Tota la selva, el Montnegre bell
davant, les Guilleries, la mar, la vall verdejant i sensual d’Arbúcies i Breda,
el castell d’Hostalric, Girona i una serpent d’argent, la Tordera …”
Punt de partida: Aparcament
a la carretera asfaltada que puja des del trencall que connecta BREDA amb ARBÚCIES, amb la urbanització de FOGUERES DE MONTSORIU. La zona on haurem d’aparcar està una mica
abans del COLL DEL CASTELLAR. Rètol
indicador a l’inici de la pista per on discorre l’excursió. +/- 450 metres d’altitud.
FOTO PAKO CRESTAS
Punt d’arribada: CASTELL
i TURÓ DE MONTSORIU. 634 metres.
Desnivell: 184 metres.
Horari: 40 minuts
Itinerari: L’itinerari no te pèrdua, ja que
discorre per pista en bon estat i totes les possibles bifurcacions presenten
pistes més deteriorades. Tal vegada hi ha rètols indicadors a les principals
bifurcacions.
FOTO PAKO CRESTAS
Prenem la pista que puja vers a la dreta i, a la cinquantena
de metres, trobem un trencall cap a l’esquerra, també ascendent, que es el que
haurem d’agafar (rètol indicador), la pista fa un parell de revolts decidits,
deixant de banda dues pistes abandonades a la nostra dreta, per arribar a un creuaments
de camins. Aquí hi trobarem una drecera que es millor no agafar, si be està
indicada cap a Montsoriu amb taques blanques i grogues. Nosaltres continuem per
la pista (esquerra), passant la carena que barra el pas a vehicles. Per la
pista també ens indica un rètol, que anem per bon camí. De fet tan la drecera
com la pista ens duran al cim, si be aquesta segona alternativa es més còmoda i
suau. La pista continua pujant de manera suau, fent una volta circular al turó.
Ja bastant a dalt, en un marcat revolt, i tornem a trobar les taques blaves i
grogues que ens indiquen la drecera al cim. Com veurem em anat a parar al
mateix lloc, si be la pista fent la volta sencera a la muntanya i la drecera
discorre tot recte pel bosc. Continuem però per la pista, que en pocs metres
ens deixa sota LA TORRE DE LES BRUIXES.
623 metres. Tan sols caldrà continuar per la pròpia pista fins al CASTELL DE MONTSORIU, passant,
prèviament, per una insignificant collada intermitja, 618 metres. El castell, a
l’hora d’editar el llibre, estava en fase de reconstrucció i tan sols es podia
visitar l’exterior. Val la pena, de tornada, pujar a la TORRE DE LES BRUIXES,
ja que te la millor panoràmica del propi castell. (0,40 h).
FOTO PAKO CRESTAS
Descens: pel mateix itinerari
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor
Introducció: De
tots els Gorgs Negres del Montseny, el de Gualba es, sense cap mena de dubte,
el més famós, per aquest motiu considero que ell sol ja justifica una sola
excursió.
Al arribar al Gorg i veurem les creus que a banda
i banda vigilen aquest tenebrós indret, i que van ser plantades per exhortar al
diable i a la resta de criatures malignes d’aquestes contrades. L’indret, —
malgrat el temps passat de quan el Montseny hi vivia una societat camperola,
tancada i de mentalitat força supersticiosa – encara emana quelcom de tenebrós
i malèvol. Com si el pes de la història i la llegenda hagués impregnat per
sempre totes les roques i els arbres de les rodalies.
FOTO PAKO CRESTAS
A l’inici de la excursió també podrem observar, de
lluny, la cascada de Gualba, que es el salt d’aigua més gran del massís. Per
contra, la nota negativa, la posa la pols i el transit de camions de la cantera
situada a la part baixa de l’excursió. Ens sorprendran les dues grans boques
obertes a les entranyes de la muntanya, o encara avui en dia, no cessa la
frenètica activitat d’extreure tones i tones de matèria mineral.
Punt de partida: Final
del tram transitable per vehicles de la pista que neix al PARC DEL RACC, i que
va a parar a les mines de CAN SALA. Hi ha un trencall de la pista descendent i
una barrera cap al tram ascendent, junt amb una senyal que ens indica que està
prohibit el pas a vehicles. Deixarem el cotxe just al tram de pista abans del
trencall, ben aparcat, ja que la pista es força transitada per camions. Si
volem netejar el cotxe, us aconsello fer-ho després de l’excursió, ja que de
ben segur que el vehicle quedarà ple de la pols que aixequen els camions.
Punt d’arribada: El
mateix que el punt de partida.
FOTO PAKO CRESTAS
Desnivell: El Gorg Negre està a 610 metres d’alçada,
però prèviament haurem assolit la central núm. 3 de les instal·lacions
hidrogràfiques de la riera de Gualba, que està a 650 metres d’alçada.
L’indret on deixarem el vehicles vers als 300 metres, o sigui que
farem 350 metres
de desnivell.
Horari: 2 hores per anar i tornar (1:10 h per la pujada i
50 minuts per la baixada).
Itinerari: A
la bifurcació de pistes situada a l’entrada de les instal·lacions de la mina o
de la cantera, prendrem el trencall de la dreta que baixa de manera
pronunciada, passem al costat de un reixat i, a uns 150 metres del inici de
la pista, veurem un camí que neix a l’esquerra en un marge rocallós. Cal parar
atenció ja que el propi llit pedregós del inici del corriol pot fer que passem
de llarg. Una vegada que haguem agafat el camí ascendent que puja pel mig del
bosc no hi ha pèrdua. Es força marcat i discorre en mig d’una espessa
vegetació, que no dona pas marge a l’errada. En una clariana del camí, sota una
torre metàl·lica, tenim un bon mirador de la cascada de Gualba, que ja queda
per sota nostre. El camí puja de manera decidida fent ziga zagues, fins arribar
a un tram més horitzontal on va pujant vers a la dreta. De cop hi volta creuem
un canonada força gruixuda, continuem el camí vers al nord sota la lletja
presencia de torres metàl·liques amb els corresponents filats aeris. En un
moment determinat el camí dibuixa un revolt i comença a pujar vers al S.O..
Continua essent un camí sense pèrdua, força llaurat en un llit de sauló, fins
al punt que sembla ser una riera seca. Al poc trobem un camí que comunica amb
el que anem i que puja des de l’esquerra. Val la pena restar amb la presencia
d’aquest trencall, indicat amb fites, ja que serà l’alternativa recomanada a la
baixada.
FOTO PAKO CRESTAS
El camí continua guanyant desnivell fins a
torbar-nos amb una clariana al bosc on retrobem de nou la canonada, ara amb
força trams deteriorats. Continuem cap a l’esquerra pujant pel costat de la
canonada i sota mes fils aeris i torres metàl·liques. Tram desangelat i força
degradat. Continuem pujant per aquesta mena de cicatriu situada al mig del bosc
que de nou es converteix en un camí ample i més natural. Pugem per ell fins a
trobar-nos una pista. Estem a les proximitats de la CENTRAL 3, (650 metres) situada a la
nostre dreta, ja ben visible, i a menys alçada que la bifurcació. Al costat de
la central provem un bassal artificial, una enclusa i un pontet ple de
vegetació. Creuem el pont i de seguida baixem per la vorera esquerra de la
riera, tot seguint un corriol marcat, però a l’hora fosc i ombrívol. A la que
el paisatge s’obre trobem uns replans rocallosos, unes llastres horitzontals
que acaben en una mena de mirador amb una creu. Ja estem per sobre el GORG NEGRE, 610 metres, ben visible
als nostres peus. Si volem baixar continuem una mena d’aresta que es dibuixa en
mig del bosc i després remuntem els blocs de la riera, tot saltant de pedra en
pedra.
FOTO PAKO CRESTAS
Descens: Desfent les nostres passes, si be es recomanable, en agafar el trencall que ens porta vers a les mines, tot passant per la casa en runes de CAN SALA (la vegetació gairebé a fet totalment seva les quatre parets que resten mig en peu de la masia abandonada). Una vegada a les mines ens impressionaran les grans boques artificials obertes a la pedra. D’aquí seguim sense pèrdua possible l’ample pista que baixa i que ens retornarà a l’indret on em deixat el cotxe. Cal tenir en compte que aquesta alternativa tan sols es aconsellable quan l’activitat laboral de la cantera ja ha finalitzat, ja que si no el transit freqüent de camions amb les conseqüents nuvolades de pols que provoquen, en deixaran un mal record d’aquest final d’excursió.
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor
Introducció: De
les diferents opcions per pujar al Morou des de Riells, aquesta se’ns presenta
com la més ràpida i la més còmoda. Per contra, es la més monòtona i la que,
paisatgísticament parlant, resulta més pobre.
El recorregut te, malgrat tot, diverses zones
característiques, algunes d’elles interessants, com seria les proximitats del
mas de Fontdecors, la concentració de rocs del Sinai, la part superior de
l’itinerari que discorre pels sempre encisadors boscos de fageda, la calvície
mineral de l’empedrat, etc …
FOTO PAKO CRESTAS
Com a part negativa, les restes encara visibles de
les destroces que van fer els grans incendis del 1994, que en aquest vessant
concret, van assolir força alçada. De fet les flames van ser-hi a les portes de
la Vall de Santa Fe. El canvi de vegetació, de l’alzina a la fageda, va fer que
el foc no continués guanyant terreny.
Un advertiment obvi: fer cas de les recomanacions
de perill i no apropar-nos massa als ruscs d’abelles que hi trobem en una
parell de sectors del camí.
Punt de partida: SANT MARTÍ DE RIELLS. 500 metres.
Punt d’arribada: TURÓ
DEL MOROU, 1.308 metres.
FOTO PAKO CRESTAS
Desnivell: 808 metres.
Horari: 2 hores i 35 minuts.
Punts de referència: * SANT MARTÍ DE RIELLS * PLA
DELS TÈRMOLS * PLA DE GRATALLOPS *
FONTDECORS * SINAI * EMPEDRAT * l’ESQUEI DEL MOROU
FOTO PAKO CRESTAS
Itinerari: Des
de SANT MARTÍ DE RIELLS continuarem
per la pista que surt en direcció sud i que comunica amb Gualba. Seguim el
traçat de la pista principal durant uns trenta minuts ben llargs, passant pel costat dels diferents masos que formen
part del poblat disseminat de Riells. Just al trobar-nos a la frontera dels dos termes municipals (amb
els respectius cartell indicadors a la pista), serà el moment de deixar-la i
pujar per la pista secundaria que se’ns obre a la nostra dreta, en sentit
ascendent (0,30 h). Al poc i trobem una bifurcació amb dos camins barrats per
les respectives cadenes. Nosaltres haurem de seguir el de l’esquerra, que poc a
poc es va convertint en un sender de muntanya. L’itinerari no te pèrdua, ja que
va pujant de manera constant i si be a la part baixa hi ha alguna que altra
bifurcació, l’estat d’abandonament dels itineraris alternatius no deixa pas a
la dubte sobre el camí a triar. A mida que guanyem alçada, com acostuma a
passar en tots els itineraris de la serralada, la vegetació va canviant. A la
part baixa caldrà parar atenció a la presencia de ruscs d’abelles, degudament
indicats. No cal dir que es perillós apropar-se i recomanem alleugerir el ritme
al ser-hi a les rodalies. La pujada es constant i ens trobem dues esplanades,
el PLA DELS TÈRMOLS i el PLA DE GRATALLOPS. El camí va a parar
al mas de FONTDECORS, on també hi ha
ruscs a les proximitats. (1,15 h) .
FOTO PAKO CRESTAS
A partir d’aquest moment el camí es converteix en pista. Continua pujant fent una gran ziga zaga, i a mida que pugem es troba més ben marcat. Malauradament aquest tram encara mostra les conseqüències de gran incendi que va afectar la zona a l’any 1994. En una mena de revolt hi trobem les pedres del SINAI, amb la inscripció pintada a una de les roques. (1,45 h). Al poc ja hi som al bosc de fageda, força més fresc i ombrívol que els paratges anteriors. Bifurcació (1,50 h). Cal prendre la pista de la dreta i més tard, en una nou trencall, el camí de l’esquerra. En aquesta zona ja hi trobem els indicadors metàl·lics, amb requadres vermells pintats, confeccionats pel propi parc natural. Als indicadors, que hi son a les bifurcacions, ja ens informa de la direcció correcta per anar al Morou. Al cap d’una estona creuem l’anomena’t EMPEDRAT. (2,15 h), es tracta una curiosa superfície bastant planera amb el llit de pedra compacta. Bones perspectives sobre el Turó i la pròpia Vall de Santa Fe. De nou al bosc, i trobem una nova bifurcació. Cal prendre el camí més estret, o sigui, el que neix cap a la dreta en sentit ascendent, i que tot pujant de manera decidida i seguint les fites i les taques vermelles, ens duu directament al punt més alt de l’ESQUEI DEL MOROU. 1.308 m. (2,35 h)
FOTO PAKO CRESTAS
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor
Introducció: Aquesta
es una excursió relativament dura, donat el desnivell, que la pujada es
constant i que ens requerirà bones dosis d’orientació. Per altra banda estem
davant d’un dels itineraris més atractius de la guia i davant de la millor
alternativa paisatgística per pujar al Turó de Morou.
Tot el tram de l’itinerari que transcorre a prop
de la torrentera del Sot dels Llobaters, es un regal pels sentits. El bosc,
fresc a l’estiu, enigmàtic a l’hivern, es un esclat de vida a la primavera i
una orgia dels colors a la tardor. Estem davant d’un dels boscos més místics
del Montseny i, alhora, dels més desconeguts.
FOTO PAKO CRESTAS
Punt de partida: SANT MARTÍ DE RIELLS. 500 metres.
Punt d’arribada: TURÓ
DEL MOROU, 1.308 metres.
Desnivell: 808 metres.
Horari: 2 hores i 50 minuts.
FOTO PAKO CRESTAS
Itinerari: Des
de l’esplanada situada davant l’església de SANT MARTÍ DE RIELLS, prenem la pista que surt a la nostra dreta,
en direcció N.O. Al portar quelcom més
d’un centenar de metres (0,05 h), i torbem una pista més atrotinada que, amb
forta pendent, neix al costat esquerra de la pista principal. Abandonem la
pista principal i comencem la pujada d’aquesta pista secundaria, que va fent
fortes ziga zagues fins a arribar a una zona de conreus. Estem davant la casa
del CORRALET D’EN PELAGRI. (0,15 h).
Passem pel costat dret de la casa, continuant per una pista ascendent, fins que
la mateixa arriba a una zona de replans . COTA
616 m (0,20 h). En aquest punt hi ha una bifurcació e camins, nosaltres
prenem la pista que surt al marge esquerra d’aquesta mena de coll, una vegada
que estem orientats vers al Morou, o sigui, orientats al oest. El camí, que
continua sent pista, va guanyant alçada i ens va apropant a la riera. Abans
d’arribar a un revolt tancat, en un indret on el camí es fa més ample, neix una
senda descendent del marge esquerra de la pista, senda que haurem d’agafar. Cal
prendre especial atenció a aquest punt que no està indicat, però que es la clau
per agafar el senderó correcte que, en qüestió de pocs més de 5 minuts de sua baixada,
ens duu al TORRENT DEL SOT DELS
LLOBATERS. (0,35 h).
FOTO PAKO CRESTAS
Creuarem les aigües i pujarem pel costat esquerra del torrent. Camí marcat, amb taques vermelles, i de una bellesa extraordinària. En algun punt abandona transitòriament la proximitat del torrent, per tornar a apropar-se més tard. Més o menys a l’alçada dels 800 metres tornem a creuar les aigües (1,00 h) i continuem pujant, aquesta vegada pel costat dret de la torrentera. Poc més tard (1,25 h) i trobem una nova bifurcació el camí que ens ve de la dreta portaria (si el seguíssim), al COLL XIC. Nosaltres però anirem en sentit contrari, o sigui, cap a l’esquerra. El camí, de nou, continua pujant en mig d’un bosc de somni, fent constants ziga zagues. Passem pel costat d’unes runes, deixant a banda dreta el PLA DE L’ESCALA i començant un llarg flanqueig ascendent cap a l’esquerra, per una zona en que el camí discorre per una veritable catifa de fulles seques. En una clariana del camí i trobem al rocam conegut com EL PORTELL DEL BISBE (1,45 h). Bifurcació, prenem el camí ascendent de la dreta, una vegada traspassada la mena de petita collada del portell. Continuem pujant pel mig del bosc, dibuixant ziga zagues, fins a creuar una franja de detritus i anar a parar a una pista forestal ben marcada. (2,00 h). Continuar la pista cap a la dreta, creuant la fageda d’una manera bastant horitzontal, fins que arribem a una esplana oberta, amb una zona de roques. Estem a l’ESQUEI DEL LLAMP. (2,20 h) Deixem la pista que surt cap a l’esquerra, ens endinsem al bosc en sentit ascendent i de seguida veurem una altre pista ascendent, que surt cap a la dreta. Aquesta pista, força menys marcada de l’anterior, puja suament fins al COLL DE LA MOSQUERA. 1.200 m. Traspassat el collet, el camí, que ara es un simple corriol, traspassa a l’altre vessant i comença a traçar una línia un xic descendent, en direcció oest. Just abans de el camí comenci una forta davallada,caldrà parar atenció al camí que surt a la nostra esquena, o sigui, cap a l’esquerra, en sentit ascendent. Aquest tram puja de manera molt decidida, just pel centre del vessant nord de la part superior del Turó del Morou. Cal prendre especial atenció a les fites. La forta pujada finalitza en el tram de bosc més obert situat a les proximitats del propi cim. Tan sols caldrà seguir el camí marcat cap a l’esquerra i pujar el ja proper ESQUEI DEL MOROU. 1.308 m. (2,50 h).
FOTO PAKO CRESTAS
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor
Per la localització pròpia de la muntanya, ben visible des de totes les planes que l’envolten (Vic, la Selva i el Vallès), fa que es doni més rellevància a la quantitat de neu que acostuma a quedar-s’hi als cims durant l’hivern.
De fet quan el Montseny es nevat, la muntanya blanca sembla agafar una major presencia i aparença, i en dies serens destaca sobre les blaves aigües del litoral català, a l’alçada del port de Barcelona o de les rodalies de Mataró. En realitat la presencia de neu als cims no es continua durant l’hivern, però si que es força freqüent, (despenent de l’any), restant molts dies i de manera residual a les zones obagues.
No obstant, no sempre que hi ha precipitació a l’hivern aquesta es en forma de neu al cim. Per altre banda, i com a contrapunt, les èpoques de major precipitació de neu als cims no coincideix amb els mesos més freds (desembre i gener), ja que aquest acostumen a ser més eixuts. La neu, amb el seu encís màgic, transforma la muntanya, els boscos evoquen paisatges de altres contrades i els cims es presenten més altívols i provocadors. Quan la neu es abundant el Montseny deixa de ser una muntanya urbana per recuperar l’aspecte de gran massís; sembla renàixer aquella fortalesa natural que creava recels i temors als pobladors de fa un segle ençà, quan les carreteres i el turisme encara no havien ferit de mort les entranyes d’aquesta terra alta.
Els dies freds de l’any la precipitació acostuma a comportar neu a partir del 1.200 a 1500 metres. De vegades, de manera excepcional, la quota de neu pot baixar als 500 metres o menys, però això tan sols es dona en cas de que una ona de fred polar o siberiana afecti tota Catalunya. Llavors els boscos mediterranis, els pobles més altius i les masies resten per uns dies sota el paisatge blanquinós, oferint un entranyable aspecte on el paisatge sovint evoca imatges del pessebre nadalenc.
Val la pena rescatar les paraules que el gran escriptor Pere Ribot ens transmet al seu llibre magne sobre el Montseny: ….L’espectacle de la neu és impressionant, d’un silenci misteriós. Hi ha com un repòs de l’aire, es perden les distàncies, s’esborren els camins. Solament el crit de l’au cercant pitança trenca l’encantament. Una veu, un crit, queden com ofegats. De tant en tant veus caure, feixuc, sec, un grapat de neu que es desprèn de les branques dels arbres quiets, contemplatius. El fumerol de les xemeneies es confon amb la neu, que, a sol alt, brilla com un cristall i et fereix els ulls.
La neu et mena al recolliment, a la intimitat de la llar. El pagès mata les hores amb torrades amb all vora el foc i traguejant el “vi petit”. Les parets de la cas suen d’humitat greixosa, amargant.
En mossèn Pere Ribot també ens fa esment del refranyer popular per donar fe de la importància de la neu dins de la vida hivernal dels antics pobladors de la muntanya:
Quan el Montseny porta abric,
fred a la Plana de Vic.
Fa com el Montseny:
com més blanqueja, mes bogeja.
La neu, pel gener
s’hi asseu com un cavaller.
La neu, pel febrer,
fuig com un ca llebrer.
Una altre dita de Sant Andreu de la Castanya, sobre Collformic, ens diu el següent:
Bon país, Sant Andreu,
si no fos
a l’estiu, la boira
i, a l’hivern, la neu
L’existència del observatori dalt del cim més alt, fa que els registres de les precipitacions de neu es duguin a terme amb el màxim rigor just al punt on, en teoria, més quantitat de nevades rep de tot el massís. Dins de les fonts publicades procedents d’informació facilitada pel propi observatori, trobem les següents dades:
* El dia més nevós, conegut com la nevadassa, va ser el 14 de març del 1.984, quan van caure 199 cm en 24 hores, del quals 125 cm van caure en tant sols 5 hores; una precipitació espectacular i extraordinària que ens pot evocar les copioses nevades que afecten els cims més alts de la terra els dies de major incidència del monsó.
* El màxim gruix de neu acumulat sobre terra va ser just poc després de la nevadassa, el 18 de març del 1.984, amb un total de 260 cm. El segon registre pertany al 24 de gener del 1.992 amb 250 cm.
* La nevada més primerenca es va donar el 14 de setembre del 1.972, amb 40 cm de gruix, i la més tardana, amb un gruix gens menyspreable de 100 cm, va tenir lloc un 11 de juny de l’any 1.956.
* L’hivern amb major dies de neu cobrint el terra del cim va ser el del 1972 – 73, amb 163 dies. Al contrari, l’hivern amb menys dies de neu cobrint el terra, va ser a la temporada 1965 – 66, amb tant sols 30 dies blancs.
En relació a la famosa “nevadassa” tinc ben viu el record a la memòria, sobretot del magnífic espectacle de tota la part alta del vessant sud del Turó de l’Home coberta d’un mantell blanc net i uniforme. Totes les pedres i matolls restaven soterrats i la visió dels cims em recordava paisatges que tan sols havia vist en fotografies d’altres muntanyes anomenades Pirineus. Durant tot un cap de setmana vaig passar hores embadalit, dalt d’un arbre, tot observant el majestuós espectacle de la muntanya excessivament nevada. La neu, malgrat que la primavera ja estava trucant a la porta, va aguantar varies setmanes a plena soleia. Per la festivitat de la setmana santa varem anar d’excursió, en un dia de temperatures gairebé estiuenques, pel voltants de l’esglesiola de Santa Susanna, i mentre tots nosaltres (la meva família i jo) caminaven en màniga curta pels verds prats florits del voltant de l’església, encara podíem veure unes petites taques residuals al Turó de l’Home; darrers vestigis d’aquella gran nevada que, gràcies a la seva quantitat, havia lliurat durant més de un mes una lluita perduda contra el sol d’abril.
No obstant, les quantitats de neu encara deuria ser més important a principis del segle passat i dels anteriors, com ho demostra l’existència de tota una activitat econòmica la voltant dels pous de neu i de glaç (veure capítol específic sobre el tema –>). Una referència escrita que es remunta a l’any 1600, del jesuïta Pere Gil, ens diu el següent:
… La muntanya del Montseny, després dels Pirineus, és la més alta de Catalunya. Sempre en aquesta muntanya, exceptuant els mesos de juliol i agost, hi ha neu.Les poues de neu que hi ha són per a fer gel i servir durant l’estiu a la ciutat de Barcelona i d’altres ciutats i viles i llocs veïns. ..
No ens ha d’estranyar aquesta crònica, ja que estem al període conegut com la Petita Edat de Gel (1300 – 1850), que va condicionar per complert la població, amb gran fams i variants climàtiques extremes (grans tempestes, grans sequeres, grans glaçades). La paleoclimatologia, una ciència força jove, encara te moltes coses per desvetllar de la climatologia del passat, que ens ajudarà a comprendre millor els futurs fenòmens que, arran de l’actual canvi climàtic, puguin tornar a pertorbar, de manera sorprenent, el dia a dia de la nostre civilització. Segons investigacions recents, se sap que el riu Ebre es va congelar, a prop de la seva desembocadura, set vegades durant els anys 1505 y el 1789, i en aquest darrer el gel va durar més de 15 dies seguits cobrint les aigües. Entre el 1820 i el 1860 una gran tempesta va inundar i arrasar tot el sistema de terrasses fluvials a la comarca del Penedès, i al 1894 les glaceres del Pirineu cobrien 1.779 hectàrees enfront de les 290 de l’any 2000. (*1)
Altres testimonis de que les nevades i els freds eren més rigorosos en temps passats ho demostra el recull de les manifestacions fetes pel canonge, escriptor i excursionista, Jaume Almera, en una conferència pronunciada a l’any 1882, o les seves paraules van ser força taxatives: “Guardémonos de visitarla (referint-se a la muntanya del Montseny) y de trepar por ella durante los rigores del crudo invierno, en que casi siempre está cubierta por un espeso manto de nieve …”
Els testimonis d’en Artur Osona el primer gran excursionista divulgador del Montseny, tampoc no tenen malbaratament. Som a l’any 1.882, i les seves paraules transcrites diuen el següent: “… L’espectacle que del coll (d’Alzinelles, a l’entrada de la Vall de Santa Fe per la banda de Font de Corts) s’albirava donava una idea de les regions glacials, descrites pels màrtirs de la ciència que les han explorades. Gran fou la sorpresa de l’ermità de Santa Fe, en Francesc Pintu, al veure’ns; digué que feia més de 20 dies que estava sitiat per la neu…” “En Francesc Pintu, l’ermità, ens digué que, a primers d’aquest segle o bé a últims del passat, estant assetjats durant molts dies per la neu els habitants de la casa de Penyacans (a quaranta-cinc minuts de Santa Fe), situada sota el coll de Santa Helena, sortiren per la finestra i intentaren baixar muntanya avall per dirigir-se a Fogars per raó d’haver esgotat les provisions; mes als pocs passos torbaren tots la mort, persones i bèsties, soterrats a les congestes. Aquesta catàstrofe, que els vells de l’encontrada recorden haver sentit contar als seus pares, demostra el perillós que és el Montseny durant les grans nevades, tan freqüents a l’esmentada muntanya” .. “Aquests excursió hivernal a Santa Fe (12 de febrer de 1882) em recordà alguns viatges que tinc fets amb trineu al cor de l’hivern, a través dels ports dels Alps, a les muntanyes de la Suàbia (Württemberg) i a la Selva Negra (Baden), i perquè la meva il·lusió fos completa, hi faltava sols un trineu” … “..En el nostre Montseny també hi ha tourmentes (així en francès) com als Alps, encara que en més petita escala ja per la menor altitud com també per la diferència de latitud” i esmenta el cas dels habitants de Can Penyasans, casa situada sota el Coll de Santa Elena, avui desapareguda, que al començament de segle (XIX) quedaren assetjats per la neu i durant un intent de dirigir-se a Fogars, per haver esgotat les provisions, sortiren per una finestra i als pocs passos trobaren la mort soterrats a les congestes.
En l’estens recull de testimonis de gent gran feta per la Ma. Àngels Bonet, al seu llibre “Una passeig per la cultura popular del Montseny”, també ens deixa anar unes pinzellades de com abans nevava força més que ara: “… Ara no hi ha neu, que jo hi havia vist nou pams de neu, a Santa Fe. Però, en general, eh! Te n’anaves a dormir que ja havia nevat tot el dia. Deien: “Mira, avui ja n’ha ha un pam i mig o dos, i l’endemà ja n’hi havia quatre. Sis, set pams, vuit. Cinc pams, per un regular; en una nit, ja els posava. I les glaçades: aquelles canaleres, fins a terra, caramells de glaç …”
En l’actualitat l’escalfament generalitzat de l’atmosfera fa que els hiverns siguin més suaus i més curts, el que afecta de manera sensible en l’existència de neu als cims del Montseny. Cal recordar que portem més d’una dècada en la qual s’han registrat els anys més calorosos de tota la història a nivell mundial, almenys de l’historia de registres meteorològics existents. Lluny resten aquells dies de principis dels segle passat quan les zones altes del Matagalls i de Santa Fe eren lloc de trobada dels amants de la llavors nova pràctica dels esports d’hivern (esquí i trineus). Per altre banda es d’agrair que la presencia de neu no sigui més abundant dalt d’aquestes muntanyes, ja que afortunadament s’han esvaït algun projecte fantasma que tenia la mira al Montseny amb la perspectiva de construir-hi una pista d’esquí alpí amb les seves corresponents instal·lacions. Només li faltaria això a aquest pobre massís, tant castigat per la petja humana; donem gràcies a la mare natura de que els cimals poc sobresurten dels 1.700 metres. Amb 300 metres més d’alçada tindríem tots uns Rasos de Peguera a tant sols 50 km de la gran ciutat de Barcelona. Uf !! Quina sort no arribar a la màgica cota 2.000.
(*1) Dades extretes del llibre “LA PEQUEÑA EDAD DE HIELO” de Brian Fagan
El llop te l’aspecte d’un gos de grans dimensions en estat salvatge, es de color gris brunenc a les parts posteriors i gris blanquinós a es parts inferiors. La longitud del cap i el cos es de 90 a 130 cm i la cua de 35 a 45 cm.
Temut des de sempre pel seu caràcter nocturn, agressiu i depredador i pel fet de que ataqués al bestiar; antuvi es va considerar un animal maligne, un enemic natural, al que s’havia de lliurar una lluita per la supervivència. Com es de suposar, amb el temps, l’enfrontament entre home i llop va desequilibrar-se completament a favor del primer, i de mica en mica va ser exterminat a tot el territori català. Les muntanyes del Pirineu (Serra de Boumort i del Compte – any 1918) i dels Ports de Beseit (Horta de Sant Joan, – any 1929) van ser on van sobreviure els darrers exemplars a casa nostra. Al Montseny l’extermini definitiu va tenir lloc a l’any 1879, després de que hi haguessin les darreres víctimes de llops al Montseny, sobretot Vilamajor, Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera i Santa Susanna. Es va organitzar una gran cacera de llops, que ja va ser la darrera d’aquestes característiques al massís.
El llop representava una veritable amenaça fins a pocs anys abans del seu extermini. Al març de 1825, un metge de Vilamajor anomenat Buenaventura Suedil, detalla al Diario de Barcelona el nombre de víctimes a diversos pobles del Montseny (Campins, Collsabadell, Vilalba Saserra, Palautordera, Santa Susanna i Vilamajor), parlant de 21 víctimes humanes (la meitat morts i l’altre meitat mal ferits), i de la captura de 47 llocs en el mateix període. Una veritable lluita per la supremacia al territori.
Detallem a continuació la crònica de l’esmentat metge de Vilamajor:
“En vista de los terribles y funestos estragos que de un año y medio á esta parte han cometido los lobos en la parroquia de Vilamajor y otras que van notadas, para que el público pueda cerciorarse de ellos, no he dudado en participarlo á V. á fin de que se sirva insertarlo en su periódico lo más presto que haya lugar, y son los siguientes:
En Vilamajor cuatro muertos entre niños y niñas. De presos tres, dos niños y una niña, pero salvados aunque gravemente heridos.
En Monseny, un niño muerto y devorado.
En Santa Susana, uno de muerto y otro gravemente herido, pero defendido.
En San Estéban de Palau Tordera, uno de muerto y la mayor parte devorado, y tres gravemente heridos pero defendidos.
En Palau Tordera una niña muerta y devorada la mayor parte.
En Campins una niña muerta, y un niño preso, pero defendido, sin ser herido.
En Collsabadell una niña muerta, y una de presa y gravemente herida.
En Vilalba Saserra, una niña presa y defendida sin ser herida.
Nota. De los muertos de Vilamajor el último fue una niña el 18 del presente mes de marzo, y devorada enteramente á excepción de un pedazo de brazo y un poquito de la cabeza. Advierto á V. que de todos estos daños puedo dar la justificación siempre que sea necesario.”
Pocs mesos més tard, el propi metge, del qual s’havia posat en dubte el seu testimoni, torna a escriure al Diario de Barcelona, tot detallant qüestions relatives a la captura dels llops, tota una represàlia dels humans envers les víctimes abans descrites. La crònica anterior datava del mes de març, i la que es detalla al peu data del mes d’agost del 1.825:
“Ha llegado á mis oídos que hay personas que dudan de la verdad de mis noticias insertas en su periódico relativas á los lobos, y los grandes estragos por ellos cometidos en este pueblo y sus cercanías, y para que estén ciertos de la verdad, remito á V. las certificaciones de los párrocos, de los muertos por dichas fieras, á fin de que todo curioso pueda cerciorarse del hecho de la verdad, acudiendo á leerlas en su oficina, teniendo V. la bondad de insertar en su periódico este escrito.
Ofrecí en mis últimas noticias dar otra de ecsacta de los lobos muertos en el espacio de un año, y son los siguientes.
En el término de Dosrrius en el año pasado se cogieron ocho lobecillos, y seis en el presente.
En Canobas tres de pequeños y dos de gruesos.
En el término de Vilamayor siete de pequeños.
En Santa Susana una loba gruesa.
En Monseny tres, uno de grueso y dos de mediana edad.
En San Estéban de Palau Tordera, uno de grueso.
En las cercanias de San Celoni uno de grueso.
En Corró de Munt una loba, que según las señas con su cola corta y pelo muy largo en el cuello, es la que se había llevado algunos infantes.
En la heredad del señor Juan Alguer y Suari de Alfou, uno de estraordinario por ser grosísimo en estremo con cola corta.
Entre Cardedeu Y Granollers á un pobre mendigante se le presentaron en medio del camino dos lobecillos de los que pilló uno.
Sobre Gualda cinco lobecillos.
Debajo las Agudas de Monseny, según noticia, un labrador del pueblo de Argucias llamado Cortina, mató cinco de pequeños y esperando la loba también la mató.
En Vilalva Saserra una loba de la cola corta que la mató el señor cabo de los fusileros”.
Amades ens complementa la informació tot apuntant els gustos famolencs del llop: “El llop, de l’home, només se’n menjava el peu i la mà esquerres o el tors, i deixaven el cap i les extremitats. Altrament, li agradaven més les dones que no els homes; hom diu que les dones i els infants se’ls menjava tots”.
Llobet, al mateix segle XIX, també ens comenta de que l’origen de la creu encaixada entre els termes del Figueró i la Garriga, son un testimoni de les víctimes dels llops a Can Plans.
Sota el Puig del Drau, al Pla de la Calma, hi ha el collet dels Llops i a prop de l’Agustí, l’indret de la creu, que assenyala el punt on morí, víctima de la fera, un jove del Bellit que anava a festejar amb la pubilla de l’Agustí.
Un dels precedents més antics data del segle XVIII, es troba a l’arxiu de la Sala del Brull, i diu el següent: “dia 8 deiane de 1739 sa mort una lloba famell y la mota lareu Sala del Brui. Se li deu pagar lo promes. Fimo lo dalt dit Josep Vila y Boschas, regidor de la qastania”
Reproduïm, a continuació, part del capítol del llibre “Del Montseny – Impressions i estudis”, d’en Anton Busquets i Punset, un polígraf, amic condicional de mossen Cinto Verdaguer, que nasqué al 1876 a Sant Hilari de Sacalm. El capítol en qüestió té un nom prou explicit: “Entre llops”.
… Després d’estones llargues d’angoixa, i copsant alguns borrallons de neu, me trobí en terra coneguda: al Pla de la Calma. Sants del cel! Al Pla de la Calma! Una planera carcanada, immensament llarga, llunyana, molt llunyana de poblat i amb l’amenaça de passar-hi una nit de qualsevol manera, al ras i embolcallat de neu, si no trobava un esquei per a arrecerar-me. Nevava molt i seguit, i a la gruixa que hi havia se n’hi anava afegint d’altre més blanca que m’enlluernava del tot i em feia trescar amb molta pena.
Vaig aturar-me al bell mig d’aquell paisatge hivernal. Quanta grandesa! Ja ni em recordava que m’hagués perdut de ma ruta, ni que havés esmerçat tres hores en aquella giragonsa que allavors creia ben aprofitada davant d’una impressió tan geganta com ho feu per a mi trobar-me a l’esquenada del vell Montseny en una nit d’hivern ben recrú, amb un tou de neu i una serena que feia de bon disfrutar ….
… De sobte, la quietud dolça de la muntanya fou trencada en son esclat, no per l’oreig juganer que fa balandrejar els arbres, ni per l’empenta de cap allau (* costa avui en dia imaginar que es pugui produir cap allau al Montseny)ni pel clam de les campanes veïnes, sinó per un udol viu i llunyà que retrunyia gelador per les afraus montsenyenques … Huu! … Huu! … Huu!. I el ressò més esparverador encara rodava d’avenc en avenc com sotraguejant la muntanya tota. Just me vingué d’arribar al roure corpulent que dóna entrada al clap tot arbrat que fita el Pla de la Calma. M’hi abraço tremolant, petant de dents, encamallat, i amb esmoladissa de roba guanyo mitja soca i aconsegueixo posar el peu dret al primer estaloc nuós que em deixa respirar. Instintivament guaito, i veig tota llarga l’ombra del llop fent saltirons i esgarrapant a l’arbre on era jo sense gosar dir que l’ànima fos meva i amb temença de relliscar al voler pujar més amunt, fins al forcat salvador on desitjava reposar més a pleret i amb l’amenaça de passar-hi la nit, perquè el rei de la muntanya, el ferotge perseguidor meu, a ben segur que m’espiaria els passos, arriscant-me a veure’m despedaçat, per més lleuger que anés, ja que, afamats en lo més viu de l’hivern, no perdonen medi per a sostenir-se en aquelles soletats que jo sobtava temerari. Anava a donar la segona envestida, aferrat ben fort a la soca costrosa, quan me relliscà el peu, quedant penjat de mans en una branca poc ferma que em gronxava. Arronsant les cames cada vegada que la bèstia amb salts desesperats m’anava a la saga, provava de donar embranzida per a encamellar-me de nou; però la branca, sacsejant-se, me feia quedar allargassat, cruixint-me els ossos i patint desesperadament; i la ranera rabiosa del llop m’eixordava tapant-me l’esperit, sentint-me flaquejar els braços i a riscos de deixar-me anar sobre seu, a ésser pastura del salvatge company de nit. Els cabells se m’eriçaven a cada udol del llop, i ni esma tenia per a cridar, sostenint una lluita desesperada. De sobte, veig una altra branca més resistent, quasi a tocar de la que em sostenia i que, en el meu esverament, no havia distingit abans; estrebo els braços amb fermesa i, encreuant les cames damunt d’altra branca, m’hi deixo anar exhalant un sospir i respirant amb tota llibertat. Ja era en bon lloc per a acabar-se de guanyar la corona de la soca, que m’oferia bon repòs per a esperar millor situació, lo més llarg, el trenc de l’auba.
Els clams llastimosos del meu enemic eren seguits d’altres més fondos i que s’anaven apropant, apropant; l’ombra sinistra d’un altre llop s’extén, de sobte, planura enllà; orelles i cua enlaire i a tota pressa arriba al peu de l’arbre; amb el seu company s’esguarden amb dos roncs estrident, s’ensenyen els ullals punxeguts, i, alçant la testa, obren la boca tant com poden amb un xiscle aterrador que és respost per una contínua udoladissa que ve del sot d’Espinzella… Huu! … Huu! … Huu! …, feien els llops famolencs, i Huu! … Huu! … Huu! …, responien en les clotades els tornaveus, mentres arribaven dos llops més a tota pressa, com cridats per a ajudar a n’els altres dos, que no paraven amb les temptatives per a fer-me llur presa. Tots quatre, pujant l’un sobre l’altre, feien esqueneta a un lloparrot menut que no sé d’on eixí, amb el qual gairebé em semblava haver-m’hi de fer a cops de peu des del forcat del roure, en no essent pels demés, els quals, no sabent guardar tan llarg equilibri, s’espargiren ençà i enllà xisclant i mossegant-se, fallada l’esperança d’eixir amb la seva.
Tornà a regnar el silenci, i jo, mig esdernegat i amb una son pesada, no tinguí altre remei que desfer-me la faixa d’amples girades i lligar-me al brancatge per a no caure, en un instant d’ensopidor aclaparament, i, fent-hi dugues bagues ben fermes, me les passí pel davall de les aixelles, podent descansar mig bé, esperant, extenuat de fred, que claregés per a emprendre de nou la ruta cap a Vic, qual ciutat ovirava al lluny entre espessa i esblanqueïda calitja.
Un altre testimoni, aquest de l’any 1883, es recollit en el butlletí de l’Associació Excursionista de Catalunya, tot fent la crònica d’una excursió col·lectiva a Montmany i Puig-graciós: “Aixós arribàrem a un planich, á mitja costa, per hont s’atravessa una carena de la serra y se surt damunt un’altra torrentera, la de ca`n Oliveras. Pe´l fondo se véuhen, materialment l’un sobre l’altre, de tant estret qués, lo Congost, la carretera y lo Ferro-carril de Sant Joan de las Abadessas, que ab prou feynas hi cáben; y per damunt lluny, lo alt Tagamanent, y las carenas d’En Bosch, isardas y feréstegas, hont lo llop encara hi cria.”
De l’any 1879 es guarda el testimoni escrit de l’excursionista Antoni Massó: “Corria pel Montseny una llopada que s’enduia el bestiar de tota mena, i havia arribat a apoderar-se fins d’algun vedell. Darrerament el seu atreviment fou prou gran per arrabassar una criatura de dins mateix d’una casa. S’alçaren, doncs, els pobles dels entorn a fi de veure si acabarien amb aquelles bestioles, i una d’aquestes parades era els dos homes amb ela quals havíem topat.”
La cacera del llop es va generalitzar i es varen fer servir diversos sistemes, com l’espera, la batuda amb gossos (que anaven protegits per collars ferrissos), el parany o la trampa i el verí. Aquest darrer sistema fora definitiu al Montseny per l’exterminació total del llop a la serralada, en concret el verí més utilitzat va ser l’estricnina.
La legislació de finals del segle XIX y principis del segle XX fomentava també, en nom de la seguretat dels habitants de les muntanyes, mesures encapçalades a l’extinció del llop i altre fauna salvatge, considerada “danyina”. Entre els nombrosos reglaments hi destaca la “Ley de la Caza” de l’any 1903, i en concret la secció setena que tracta de “La Caza de animales dañinos:
“Art.65. La caza de animales dañinos será libre, siempre que no se empleen para ella arma de fuego durante el período de veda.
Art.66. Quedan libres de todo impuesto los perros denominados Fox-terrier y Basset, dedicados á la caza de animales dañinos.
Art. 67. Los Gobernadores civiles no aprobarán los presupuestos de los Ayuntamientos, cuando en ellos no venga consignada la cantidad que ha de emplearse en recompensas á los destructores de animales dañinos, la cual no será inferior á la consignada en el presupuesto anterior.
Art. 68. La prohibición de poner útiles para la destrucción de animales dañinos en los caminos, sendas y veredas de servidumbre pública, que señala el art. 24 de la Ley, se hace extensiva a la franja de tres metros á cada lado del camino, senda o vereda.
Los dueños ó arrendatarios de las fincas pondrán un cartel anunciando en los sitios en que están colocados las perchas, lazos ó trampas, anunciando la existencia de tales útiles de destrucción.
Art. 69. Las personas que persigan y den muerte á los animales dañinos que á continuación se expresan, obtendrán de los Ayuntamientos respectivos las siguientes recompensas:
Por cada lobo 15,00 Pts.
Por cada loba 20,00 Pts.
Por cada lobezno 7,50 Pts.
Por cada zorro 7,50 Pts.
Por cada zorra 10,00 Pts.
Por cada cría de zorro 3,75 Pts.
Por cada garduña 3,75 Pts.
Por cada gato montés 3,75 Pts.
Por cada lince 3,75 Pts.
Por cada turón 3,75 Pts.
Por cada ave de rapiña de tamaño igual ó similar al milano 4,00 Pts.
Por cada ave de rapiña de tamaño menor al milano 2,00 Pts.
Por cada cría de ave de rapiña de tamaño igual ó
similar al milano 2.00 Pts.
Por cada cría de rapiña de tamaño menor al milano 1,00 Pts.
Para tener derecho á estas recompensas, será necesario presentar los animales muertos al Ayuntamiento, donde se cortará la cola y las orejas, si aquéllos fuesen lobos ó zorros; la piel, si fuese animal de menor tamaño y la cabeza y patas si fuese ave de rapiña. Dichas partes se remitirán a los Gobernadores civiles para que puedan servir de comprobantes al rendir cuentas con los Ayuntamientos”
Altres testimonis situen la desaparició definitiva del llop al Montseny cap a inicis de l’any 1.900. Sigui com sigui, la desaparició d’aquest animal representà la transformació definitiva de la muntanya salvatge per convertir-se en una muntanya silvestre. L’existència del llop comportava que hi havia un animal salvatge que podia rivalitzar amb l’home i la desaparició comportà l’absoluta domesticació i domini de l’home vers la resta de la vida animal.
Com a darrers apunts, reproduïm alguns testimonis que va recollir en Jaume Enric Zamora i Escala, en un extens treball que a nodrit el present capítol, i que està publicat en la seva integritat al volum 12é de les “monografies”:
“Una nit, un pastor havia deixat el ramat vora una gran soca de castanyer. El pastor estava amagat dins la soca quan va aparèixer un llop. El llop es va gratar a la soca i llavors el pastor li va amarrar la cua i el va deixar escuat”… “Els llops sortien a la nit i baixaven vora Taradell, allà on deixaven la porqueria del matadero, al Canyet. Sortien sempre en grup de 4 o 5, feien huuuuuu! I així es cridaven els uns als altres. Eren molt vius” …. “molts nens, llavors, quan tenien 7 o 8 anys, solien agafar el catarro (tos ferina). Es catarro es curava amb el caldo que es feia del llop”. Testimonis d’en Joan Griera als 97 anys, masover de la barita, prop de Masvidal, al terme municipal de Viladrau.
“Un vespre, abans d’arribar al Molí Espatllat, un home, que anava a tocar als balls de les festes majors, va sentir un llop i va pujar sobre un roure. El llop, més a prop, va tornar a fer huuuu!… i tot seguit, en van aparèixer dos o tres més i van començar a esgarrapar el roure. Ell, espantat, va tocar sense voler l’orgue que portava i, aleshores, van desaparèixer tots”. Testimoni d’un home vell que feia de guardabosc a Espinzella.
Malgrat que ja fa més de 125 anys que ho hi ha llops al Montseny (i difícilment tornaran a haver algun dia malgrat de fa poc s’han divisat alguna parella al Pirineu, procedent, segons sembla, dels Penins Italians), la muntanya està impregnada de nombroses nomenclatures que tenen aquest emblemàtic carnívor com denominador. Recollim a continuació un llistat de les mateixes (VEURE ENTRADA AL BLOG: NOMENGLATURES RELACIONADES AMB EL LLOP AL MONTSENY)
Introducció: De totes les alternatives descrites a la present blog, — relacionades amb el Montseny —, per pujar al Turó del Morou, aquesta es, sens dubte, la més feréstec. Necessitarem bon peu excursionista, per creuar una i altra vegada la riera, per orientar-nos en mig del bosc, i trobar la senda, no sempre prou ben dibuixada.
Val a dir que l’itinerari es perdedor, sobretot en
zones concretes com quan hem d’abandonar el llit de la riera o, fins i tot,
quan ja estem a prop del cim, ja que les diferents pistes i sendes que trobem
ens porten, constantment, d’una direcció a una altre de contraria.
FOTO PAKO CRESTAS
Els Sot dels Passejadors es tancat i ombrívol, i
dins d’ell ens resulta fàcil comprendre com es que la gent que antuvi vivia a
la muntanya, i localitzava en ell tantes llegendes i males astrugàncies. Val a
dir que l’indret es un escenari ideal per localitzar hipotètiques reunions de
bruixes. Dona la sensació que encara haurem de trobar un gnom o una fada
sorpresa per la nostra presencia, després de fer un revolt del tancat camí. La
veritat es que, malgrat que em declaro completament escèptic al mon paranormal,
el dia que vaig fer sol l’excursió i baixada a corre-cuita per la riera, tot
evitant que la fosca en guanyés la cursa abans d’arribar al cotxe , no vaig
poder fugir de l’estranya sensació de ser-hi observat, com si quelcom invisible
caminés darrera les meves ràpides passes. Segurament, tot va ser producte del
pes de la llegenda ancestral de la zona. Terra històrica de bruixots i
estranyes criatures.
FOTO PAKO CRESTAS
Punt de partida: SANT MARTÍ DE RIELLS. 500 metres.
Punt d’arribada: TURÓ
DEL MOROU, 1.308 metres.
Desnivell: 808 metres.
Horari: 2 hores i 50 minuts.
FOTO PAKO CRESTAS
Itinerari: Cal
seguir la pista que neix davant de l’abadia de SANT MARTÍ DE RIELLS, i que es dirigeix vers al O.N.O., tot seguint
el fons de la vall. Deixem a la nostra dreta els prats de CAN PELAGRI. Quan arribem al llit del riu, aviat hi trobem un petit
pont que ens permet passar l’altre costat de les aigües (0,10 h). Serà el
moment de deixar la pista, creuar el riu, i encaminar el camí que discorre pel
fons de la RIERA DE RIELLS. El camí
discorre sempre pel fons de la riera, i va creuant les aigües diverses vegades.
Passem pel engorgat anomenat el CLOT DE
L’INFERN. A partir d’aquest indret hi ha dues possibilitats:
Prendre el camí que
abandona el llit del riu i puja per les pendents de la dreta (opció més marcada
i recomanable), i que , guanyant terreny directament pel bosc, arribem a un
creuament de pistes. Cal continuar la de l’esquerra, que perd desnivell de
manera suau, per tornar després al llit del riu a l’alçada de GORG NEGRE (0,40 h).
Continuar pel fons de la
riera. Aquesta opció es més feréstec i ens obliga a creuar diverses vegades la
riera, no hi ha ponts. Coincidim amb l’anterior variant a la pista de baixada
vers al GORG NEGRE. (0,40 h).
FOTO PAKO CRESTAS
Per sobre del Gorg i trobem uns grans blocs en mig
del bosc, i clarianes al seu voltant. Restes de foguera. En aquest punt
abandonem de nou el llit de les aigües i pugem directament pel bosc situat al
vessant de la dreta, per anar a parar a un pista de nova confecció (encara no
surt als darrers mapes) (0,50 h). Seguim la pista vers a la dreta, en sentit
ascendent, que dibuixa una ziga zaga i després s’encara vers a la VALL DEL TORRENT DE VIMENERS. Justament
quan ens apropem de nou a la riera, i escoltem a prop el curs de les aigües,
caldrà parar atenció a les fites que ens indiquen l’indret en que em d’abandonar
la pista i davallar, per un corriol, vers a la riera. Creuem les aigües, el
camí va pel costat esquerra del curs de les aigües. Després de passar per un
tram amb esbarzers i que el terra acostuma a estar força mullat, arribem a una
mena de planúria interna del bosc on hi ha una pedra central amb una fita. Cal
prendre molta atenció a aquest indret (el camí que haurem seguit fins ara es
difumina força però encara es veu marcat pel fons de la vall), no obstant es el
moment d’abandonar el fons de la vall i pujar ver a les pendents del bosc
situat a la nostra esquerra. En un principi no hi ha camí i el terreny presenta
esbarzers i vegetació baixa, però a pocs metres el sotabosc desapareix sota la
fageda i veurem una gran fita a mitja pendent. Es l’inici del camí que haurem
de prendre per superar el llarg vessant del Morou.
FOTO PAKO CRESTAS
El senderó es dibuixa vers a l’esquerra i alterna trams planers amb trams de pujada. Camí marcat i amb força fites, no obstant cal prendre atenció de no perdre’l en certs punts que es fa una mica confús. Passem per una mena de colladet que fa un gran bloc i seguim ascendint fent ziga – zagues, fins a una bifurcació de camins. Continuar pujant pel brancal de la dreta que primer puja i després dibuixa un llarg flanqueig horitzontal vers a la dreta. Atenció a les fites, ja que el terra acostuma a tenir força fullam. Taques grogues esporàdiques i alguna que altra sageta pintada als arbres. Arribem a una mena de planell i de cop pugem directes per vessant boscós. Ziga-zagues i fites. El camí puja, de manera força intel·ligent, el vessant conegut com ELS PASSEJADORS. Més a dalt el camí es marca de manera més clara i comença de descriure un flanqueig ascendent vers a la dreta, passem per sota el TURÓ DE LA CORNERA. El camí es converteix en pista, dibuixa alguna que altra ziga-zaga i desprès de creuar ELS PLANS, trobem un creuament de camins i el primer cartell indicatiu. Veiem que la pista que em de seguir es la de l’esquerra, en sentit ascendent. El camí, ple de pedres, fa un revolt, fa un gir de direcció i en una mena de collet, neix un nou ramal vers a l’esquerra. Creuem el PLA GRAN DE LA CORNERA, i seguint les fites i les taques vermelles, i superant uns murs de contenció abandonats, assumim la torre rocallosa de l’ESQUEI DEL MOROU. 1.308 metres. (2,50 h)
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor
Introducció: Interessant
i plaentera ascensió pels boscos continentals de Santa Fe. De fet es tan poc
inclinat el vessant que no tindrem la sensació d’estar pujant a un cim, a
excepció, potser, del darrer tram de l’itinerari. Aquesta sensació es veu
incrementada per la pròpia manca de perspectiva o visibilitat de l’entorn que
ens envolta, motivada pel fet de que sempre anem per dins del bosc.
FOTO PAKO CRESTAS
El camí està degudament indicat. No obstant caldrà
parar atenció ja que, sobretot a la part alta, son bastants els brancals on
haurem de triar la senda correcta, a mes a mes, el propi itinerari va canviant
d’orientació.
De fet aquest itinerari, combinat amb la volta al
Llac de Santa Fe, potser sigui la millor alternativa per conèixer el Morou, amb
la comoditat de no haver de salvar grans desnivells.
FOTO PAKO CRESTAS
Punt de partida: Aparcament
del RESTAURANTL’AVET BLAU. 1.140
metres.
Punt d’arribada: Cim del TURÓ DEL MOROU, 1.308 metres.
Desnivell: 268 metres.
Horari: 50 minuts.
FOTO PAKO CRESTAS
Itinerari: Des
de l’aparcament prenem la pista de terra que direcció N.E. A pocs metres torbem
un pont que creua la RIERA DE SANTA FE. Una vegada situats a l’altre
costat de les aigües, prenem el trencall que surt a la nostre dreta, i tot
seguint la pista creuem una zona de prats. El suau vessant sud del Turó de
Morou son ben visibles, ja que ens serveixen de teló de fons. A l’altre costat
dels prats deixem una desviació que surt cap a la nostre dreta, seguim la pista
que fa un revolt, i que passa pel costat esquerra de la casa natura de CAN LEONART (0:05 h). Al fons veiem la
curiosa CASA PARTIDA, una edificació
que, com el seu nom indica, es una casa que sembla haver estat partida per la
meitat i que tan sols conserva el costat de la dreta, o sigui, només te mitja
façana vista de front. Nosaltres prenen el camí ascendent que parteix a la
dreta de la casa, tot seguint les taques vermelles. Ens endinsem de ple al bosc
de fageda. Deixem un trencall a la nostra dreta, i seguint el camí amb taques
vermelles arribem a un pla on hi ha un arbre mort que sembla una cabana. PLA DE MULLADINS, 1.193 m. (0:20 h).
FOTO PAKO CRESTAS
Deixem aquí de banda el camí que continua amb les
taques (en aquest cas hi ha dues taques vermelles amb forma de rombe), i seguim
pel trencall de l’esquerra que, poc a poc, va guanyant desnivell. Just al
costat del creuament, per on passa el camí que ens interessa, hi ha un gran
arbre amb una taca vermella. Creuem una zona on el bosc es més espès i aviat
creuem una mena de pista (0:35 h), continuem tot recte, deixant de banda la
bifurcació que neix vers a la dreta i fem una petita davallada de desnivell, en
un indret on el bosc està poblat de blocs dispersos, PLA GRAN DE LA
CORNERA. Ja a les proximitats del cim, al camí guanya alçada
amb més energía, creuant algun tram de mur de pedra abandonat. De sobte, en mig
del bosc, surten les pedres de coronen el punt culminant de la muntanya. Aquest
petit castell rocallós es fàcilment escalable per la part de darrera (II*).
Llibre registre a la part culminant. CIM DEL MOROU. 1.308 metres. (0:50
h).
Descens: Pel mateix itinerari. Calcular uns 40 minuts de marxa.
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor
Introducció: Malgrat el nom de Serrat Llarg,
la pujada des de Sant Marçal discorre pel vessant O.N.O. del cim per una
extensió de boscos de fagedes que en gairebé cap moment es recordarà un serrat,
tan sols a l’alçada aproximada de 1.500 metres es dibuixa suaument una mena
d’aresta, però aquesta desapareix amb la mateixa celeritat que es comença a
dibuixar.
FOTO PAKO CRESTAS
Aquest tram de G.R. es tot un exemple de com ha de
ser un G.R. Tant sols trobem indicacions als
punts claus, que son les bifurcacions, i no hi ha l’excés de pintura a
tots el arbres ni la malaltissa necessitat de haver de veure la següent taca
del recorreguts des de la marca anterior. Tota una lliçó pels aprenents de
Picasso que es dediquen a buidar pots d’espai per la muntanya. No obstant els
coneixedors del massís mantenen que el G.R. hauria d’haver estat marcat per la
cresta de Castellets enlloc de discórrer per aquest vessant de la muntanya, ja
que la cresta, des de sempre, ha estat l’itinerari més clàssic i freqüentat, i
avui en dia, malgrat la presencia del GR alternatiu, la realitat continua
essent la mateixa, o sigui, que puja molta més gent a les Agudes des de Sant
Marçal pels Castellets que pel Serrat Llarg.
L’itinerari de pujada es fàcil de visualitzar
malgrat l’existència del bosc. Prendrem com a referència el tarteram
característic que trobem seguint la línia de caiguda directa del cim, tarteram
conegut com el Pedregar Rodó, i a la dreta de l’esmentat tarteram s’intueix
vagament una mena d’aresta, es aquí per on discorre el camí. Podríem dir que
l’ascensió es divideix en quatre parts: la primera, molt planera i per pistes,
discorre entre la pròpia ermita de Sant Marçal i l’inici de la pujada del
vessant, fins a l’alçada del 1.200 metres. la segona seria la part inferior
de la pujada del vessant, amb un camí ben marcat fent ziga zaga per la
immensitat del bosc de fagedes, amb el terra entapissat dels detritus de fulles
dels arbres. la tercera secció es concretaria a la part mitja i superior de la
pujada del vessant, per tarteres i pendissos forts i un terreny que ens recorda
trams d’excursions pirinenques, llàstima que la proximitat de la carretera i el
soroll de les motos ens demostra que estem al Montseny civilitzat. El darrer
tram, que resulta ser al més curt, el forma la secció compresa entre el Coll de
les Agudes i el mateix cim, essent ja un lloc força transitat ja que coincideix
amb la passejada d’accés al Cim de les Agudes des del Turó de l’Home.
FOTO PAKO CRESTAS
Punt de partida: COLL DE SANT MARÇAL, 1.106 m.
Punt d’arribada: CIM DE LES
AGUDES, 1.706 m.
Desnivell: 500
metres
Horari: 1 hora i 45 minuts.
Itinerari: Des de l’aparcament del Coll
prenem la pista descendent orientada cap a l’est i que ens duu a la propera ERMITA
DE SANT MARÇAL. Just abans de ser-hi al portal de la mateixa trobem una
bifurcació amb un camí ascendent amb un indicador que diu «Alberg el
Puig». Agafarem aquesta pista i voregem l’ermita que queda una mica per
sota nostre. No farem cas d’una segona pista que surt a la nostre dreta, ja que
es l’accés a l’aparcament de l’hotel annexa a l’esglesiola, l’Hotel Tells.
FOTO PAKO CRESTAS
Mes tard la pista arriba a una mena de clariana al
bosc. Ens trobem amb les runes d’una antiga construcció coneguda con LA FABRICA. (0,10 h).
Just al sud nostre hi ha l’ALBERG EL PUIG. El camí que ens interessa
continua l’altre costat dels murs de les runes, deixant de ser pista per
convertir-se en un camí més estret. Aviat trobem una nova pista just quan
aquesta dibuixa un marcat revolt. Cal prendre la branca esquerra que puja en
sentit ascendent. Poc mes tard trobem una nova bifurcació. Seguim el camí de la
dreta que es bastant planer i continua orientat cap l’est. (0,20 h). Seguim la
pista sense pèrdua, aproximant-nos gradualment al vessant O-N.O. de les Agudes,
que veurem intermitentment per les clarianes de la fageda. Creuem dues
torrenteres, relativament properes l’una de l’altre, es tracta del SOT DE LA FONT DEL CALVARI
(0,25 h) i del SOT DEL PEDREGAL RODÓ. (0,30 h).
Poc després de la segona torrentera hi ha una nova
bifurcacions de pistes, prendre la de la esquerra en sentit ascendent. A la
següent bifurcació, que trobarem poc més tard, agafem la branca de la dreta
(taca vermella en un arbre i fita de G.R. a la pista que ens interessa). Passem
per sota d’una tartera i just passat aquesta haurem de deixar la pista per
prendre un camí que s’enfila de manera decidida. L’inici del camí, ben indicat
amb un bastió metàl·lic de GR, trobem tres graons de fusta. (0,40 h).
FOTO PAKO CRESTAS
No deixarem el camí que puja molt ben traçat i
dibuixant decidides ziga zagues. En un tram concret creuarem la primera tartera
que haurem vist abans, però pel seu marge superior. La travessa, de poc més
d’un centenar de metres, es gairebé horitzontal, però marca la imminència de la
fi del camí més còmode (1,05 h). Una segona tartera la deixarem de banda a la
nostre dreta i una tercera a la nostre esquerra. Serà la quarta tartera la que
no podrem evitar ficant-nos de ple en la mateixa. tram feixuc per la
inestabilitat del tarteram, si be les fites, pals i senyals de GR ens ajuden a
continuar pel lloc on, a base de passar gent, ja està el terreny més treballant
i marcat. Finalitzada la tartera ens trobem en un tram bastant herbós on el
camí, de bastant inclinació, ha descarnat la pendent. Ens apropem a un greny de
roca, molt vistós des de la pròpia tartera que hem deixat enrere, i just al
situar-nos sota el pedró flanquejarem a l’esquerra per passar per uns esquelets
de grans avets. El camí dibuixa una mitja lluna per atènyer dalt del greny
rocallós.
FOTO PAKO CRESTAS
Ve ara l’únic tram de l’itinerari que podem tenir
la vaga impressió de pujar per un serrat o aresta. Una mica més a dalt trobem
una zona de llastres de pedra. El camí deixa de pujar de manera decidida per
dibuixar una llarga diagonal cap a la dreta, orientació sud. Cal prendre
atenció a aquest canvi ja que es possible que pugem massa i continuem el línia
recta per terreny herbós, inclinat i sense sender. Les taques vermelles i liles
pintades a les llastres rocalloses ens serviran per orientar-nos. El camí torna
a travessar un darrer tram de fageda que s’obre a la proximitats del COLL DE
LES AGUDES, 1.647 m,
(1,35 h).
Ja a plena aresta i per camí molt trillat, prenent
orientació nord, pugem el suau llom del cim de LES AGUDES. 1.706 m. (1,45 h).
Descens: Pel mateix itinerari. cal contar 1h a 1,15 h per baixar.
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor
catalonia-trekking 