Valles Oriental – Página 4 – catalonia-trekking

19 septiembre, 201919 septiembre, 2019

SERRAT DE PUIGVENTÓS I TURÓ DE COLLFORMIC, DES DEL COLL FORMIC.

VINE A CONEIXER ELS NOSTRES TREKKINGS AUTO-GUIATS PER DIFERENTS INDRETS DE CATALUNYA
https://www.catalonia-trekking.com/trekkings-catalonia/

VOLS VIATJAR AMB PAKO CRESTAS? (AUTOR DEL PRESENT BLOG). – TROBARÀS EL NOSTRE PROGRAMA DE VIATGES A: https://www.catalonia-trekking.com/viajes-mon-petit/

VISITA EL NOSTRE CALENDARI DE SORTIDES GUIADES: https://www.catalonia-trekking.com/catalunya-outdoor-actividades/

Introducció: El greny rocallós del Cucurull, extrem oriental del curt Serrat de Puigventós, sempre era el primer retall de muntanya que veia des de les finestres de la casa dels meus pares als Vímets (vessant oest del Turó del Samon). Durant els caps de setmana passats a la meva infantessa era qui hem donava el bon dia al sortir a la balconada. Durant l’hivern, quan feia fred i vent, el petit cim semblava fer honor al seu nom, ja que l’aire glaçat es canalitzava des de la vall de Tordera cap a la vall de Bascona, i semblava que la diminuta talaia fos l’herald que anunciava les fredes envestides d’aquest ens invisible.

Malgrat aquesta presencia en el record, no va ser fins a la confecció del present treball, que em vaig interessar per pujar dalt d’aquest punt en concret. De fet sempre tendim a donar més importància als altres cims més representatius, i quan ja havia perdut el compte de les vegades que havia transitat per la Calma o al Matagalls, vaig caure en el compte de que les meves passes sempre havien passat de llarg en front d’existència d’aquesta petita aresta.

Per remeiar aquest involuntari oblit, vaig considerar convenient incloure una excursió que no tan sols visités el Serrat, si no que combinés aquest breu ascens amb la també curta travessa sud – nord del Turó de Collformic, un altre obviat de la zona. Val a dir que la vista des del Cucurull sobre la vall de la Tordera i la vall de la Castanya ja justifica, per si, l’amable passejada. Aquest petit greny de roca també ens delectarà amb l’agradable presencia del que potser resulta ser la fita més “artística” del massís montsenyenc. Per contra la travessa del Turó del Collformic te les vistes més limitades, per l’existència de bosc, si be ens envairà una relaxant calma. L’excursió, en conjunt, no deixa de ser una còmoda passejada, sense gaire desnivell i que convida a ser feta amb tota la calma del mon.

Punt de partida: COLL FORMIC, 1.144 metres

Punt d’arribada: COLL FORMIC, 1.144 metres

Desnivell: Sumant les dues pujades i les respectives baixades, uns 176 metres de pujada i els mateixos de baixada.

Horari: 1 hora 50 minuts.

Itinerari: Des del COLL FORMIC, prenem la pista que surt per sobre el restaurant (indicador cap al Pla de la Calma), en direcció S.-S.O., la pista, ample i transitable per tot tipus de vehicles (malgrat que, en teoria, el pas està limitat a veïns), puja molt suaument creuant l’anomenada SOLEIA DE FERRIOL. Val a dir que si fem aquesta pujada a l’estiu, a ple sol, farà honor al seu nom, ja que el sol ens castigarà de valent.

La suau pujada conclou en la verdor del ample PLA DE L’ASE MORT, 1.205 m (0:20 h), que serveix de coll entre el Serrat del Puigventós i el Turó de Collformic. Cal deixar aquí la pista per pujar en diagonal cap al sud, pel mig dels prats (traces visibles) fins arribar a les proximitats del CORRAL DE PUIGVENTÓS. Canviem de direcció, remuntem el ample llom vers a l’est fins atènyer dalt d’un petit turó amb la cúspide rocallosa, es el TURÓ DEL FAIG DE LA MOLA, 1.244 m. (0:35 h). Continuem l’aresta arbrada cap a l’est, passant per dalt o pel costat d’uns diminuts retalls de roca (grimpada fàcil de II- no obligat, que tan sols trobarem si seguim integrament la zona més alta), fins assolir el cim del CUCURULL, 1.241 m (0:45 h), vèrtex de poca importància, però amb una bona vista i ornamentat amb una fita força artística.

Desfem les nostres passes fins a ser-hi de nou al PLA DE L’ASE MORT, 1.205 m (1,00 h), i encarrilem aquí la segona part de l’excursió amb la pujada cap al nord de l’ample llom que puja cap al TURÓ DEL COLLFORMIC, 1.285 m (1:20 h). Hi ha camí marcat, si be es un camí mes aviat traçat pel bestiar que no pas pel pas dels excursionistes. El primer tram va entre matolls i la part superior, on l’aresta ja es dibuixa, està poblat d’arbres, fins i tot traspassem una zona de fageda en un indret on potser tindrem la sensació que em passat de llarg de cim sense adonar-nos. El cim però, molt cop marcat, està després d’aquest tram. Seguim el cordal cap a l’oest, amb tendència N.O, traspassant una cota secundaria, alçada 1.275 metres, i baixant per terreny més obert (camí marcat i semi marcat), davallant fins a un collet, COLLET DE LES BIGUES, 1.205 m. (1:35 h), on trobem l’ample pista que, seguint cap a la dreta (direcció est) davalla molt suaument en mig de la fageda fins a retornar-nos al punt de partida. COLL FORMIC, 1.144 metres. (1:50 h).

Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor

Resseguir itinerari 25 del mapaa parcial

POTS COMPRAR EL MOCADOR DE COLL DEL MONTSENY DE LA COL.LECCIÓ PAKO CRESTAS AL SEGÜENT ENLLAÇ: https://pakocrestas-shopping.com/epages/8564ac47-21a5-4fea-9e0b-4ccd50d8ebb6.sf/es_ES/?ObjectPath=/Shops/8564ac47-21a5-4fea-9e0b-4ccd50d8ebb6/Products/BUFF001

POTS COMPRAR EL MAPA DEL MONTSENY DE PAKO CRESTAS AL SEGÜENT ENLLAÇ: https://pakocrestas-shopping.com/epages/8564ac47-21a5-4fea-9e0b-4ccd50d8ebb6.sf/es_ES/?ObjectPath=/Shops/8564ac47-21a5-4fea-9e0b-4ccd50d8ebb6/Products/MAPA003

18 septiembre, 201919 septiembre, 2019

PLA DE LA CALMA PEL CIM DEL POU VELL, PUJANT PER LA ROCA FORADADA I LES QUATRE ALZINES.

Introducció: Bonica ascensió que transcorre per l’aresta boscosa que separa el Sot de les Mines i el Sot del Café, a la Vall de la Castanya. Es un camí en desús, perdedor, amb poques referències. Caldrà dons una bona predisposició per anar-hi, ja que tenim bastants números per perdre en certs punts la senda més adient, millor dit … per perdre del tot la senda.

Que es reservin d’aventures els amants dels camins fàcils i ben traçats, dels buscadors de taques de GR, dels que, bastó en ma, es delecten del tranquil passeig del transitar per una pista. La veritat sigui dita, estem més a prop del terreny preferit dels porcs senglars que no pas de l’escenari del caminant.

Punt de partida: aparcament situat al costat de la ERMITA DE SANT MARTÍ ó de la masia de CAN BIÈLO. Al marge esquerra d’un revolt de la carretera que comunica el poble del MONTSENY amb COLLFORMIC, poc abans d’arribar a la desviació de SANT BERNAT DEL MONTSENY. De fet es el primer revolt després de la recta de pujada posterior al creuament del PONT DE CAN FORTIÀ, indret on la carretera passa per sobre les aigües del riu Tordera. De fet la desviació vers a l’ermita està degudament indicada. Deixarem el cotxe just iniciar la pista, ja que la mateixa està reservada al pas motoritzat exclusiu pels veïns. La ERMITA DE SANT MARTÍ es troba a 650 metres d’alçada.

Punt d’arribada: CIM DEL POU VELL. 1.251 metres

Desnivell:

Horari: 2 hores i 15 minuts.

Itinerari: Deixem el cotxe davant de la masia i l’ermita on comença la pista. En veritat la pista es transitable en cotxe fins a la mateixa masia del Vilar, però cal tenir en compte que la mateixa te el transit restringit als veïns, fet que caldrà respectar. La pista, sense pèrdua, va orientant-se cap al N.O. passant pel costat de la masies com la de CAN JAUME LLAUNA, petita baixada, poc després deixem a les nostres esquenes una bifurcació i seguim en direcció al riu (marques de GR). La doble masia de CAN CROSSA i CAN VILORDA, resten a la nostre dreta, per damunt la pista, i poc després, per sota, veiem les runes de CAN JEPÓ. Continuem per la pista, que es manté sempre a una alçada molt semblant, fins al MOLI DE L’ADRODAU, (0:20 h). El molí està dins de exuberant vegetació, en un lloc força obac, i al travessar la RIERA DEL MOLI, passem dels dominis del Matagalls per entrar dins de la muntanya del Pla de la Calma. Seguim la pista, que de nou passa per paratges força solejats, deixem per sota la masia de L’ADRODAU, passem pel bucòlic paratge de la FONT DEL VILAR, i per fi arribem al final de la pista amb la encisadora masia de CAN VILAR (0;35 h). Continuem pel G.R. cap a l’oest. La pista es converteix en un ample camí. Passem per l’arranjament del cabdal de la torrentera del SOT DE LA VERNEDA (arranjament fet a l’any 2009). Just passat el mateix i trobem una pista nova que deixa el G.R. i davalla cap a la nostra dreta vers al torrent. Prendrem aquesta pista que justament mora molt a prop de la torrentera del SOT DEL CAFÉ. (1,00 h) Cal creuar la torrentera i buscar el camí, molt poc marcat, que puja pel vessant contrari. El camí es força perdedor, creuem una pista abandonada i després creuarem un altre camí que ve en perpendicular (es el camí que transcorre per la pista en desús que duu a les mines del Remei). (1,10 h).

Continuem pujant pel mig del bosc, a plena pendent, per un camí semi dibuixat, en els porta a un replà diminut situat el mig del bosc. A partir d’aquest moment continuarem pujant més per intuïció que no pas per l’evidència d’aquest traçat molt en desús. Creuem una nova pista abandonada que ens surt en perpendicular (1,25 h). A partir d’aquest moment el camí – quan hi és o es semi dibuixa — encara es més perdedor, fent-se especialment feixuc en el tram que comença la fageda. Malgrat tot, hi trobem restes d’antigues construccions de murs de pedra, el que delata que, fa molt anys, aquest paratges eren transitats. Aquest indret es anomenat en el mapa de l’alpina com EL FAIG SEC. Per sort aquest darrer tram de la fageda es curt i uns grenys rocallosos ens faciliten el pas en mig de la vegetació, que en aquesta part alta encara es més tancada. Al poc trobem un corral en mig del bosc (2,00 h). Ens sorprendrà trobar aquest tancat i, com era d’esperar, a partir d’aquest moment ja trobem un camí ample i ben marcat que ens duu a les planícies obertes del CIM DEL POU VELL. 1.251 metres. (2,15 h).

Descens: El millor es continuar per terreny obert vers a l’oest fins a trobar-nos la pista que travessa el PLA DE LA CALMA. Una vegada a la pista, que està a uns 5 minuts del cim, continuem cap a la dreta (direcció nord), fins a les runes del CAFÉ, indret on neix la variant del G.R., que davalla a la VALL DE LA CASTANYA i que ens retornarà al punt de partida, tot davallant per l’itinerari 21 en sentit descendent.

Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor

Resseguir l’itinerari 24 del mapa parcial

18 septiembre, 201919 septiembre, 2019

MONTSENY – ASCENSIÓ AL TURÓ DE LA LLANÇA.

Introducció: Aquesta excursió va resultar un grata sorpresa, un bon descobriment. De fet la Vall de la Castanya ja que quelcom d’especial, però el segon tram de l’excursió, a partir del moment en que coincidim amb el torrent de les Mines, transitarem per uns racons d’especial bellesa. Cal tenir en compte que hi descobrirem salts d’aigua, gorgs, i petits ponts. De ben segur que aquestes contrades no son transitades per pur desconeixement, ja que, sens dubte, estem davant d’uns del paratges més encisadors de tota la serralada.

La pujada al Turó també resulta agradable. Jo la vaig emprendre amb la sospita de que em trobaria amb un camí desdibuixat, perdedor, abandonat, ple de vegetació, i la realitat es ben diferent, malgrat mostrar signes evidents de que es poc transitat, la senda es neta, clara i força agraïda.

El mirador del Turó de la Llança, com a mirador secundari, es tot un regal per la vista, amb magnifiques perspectives de tota la alta vall de la Castanya i de la Tordera. Poc més a baix, pel vessant sud, el mapa de l’alpina marca les runes de la masia de la Llançà. Es possible que ja no restin moltes pedres en peu del que va ser aquest mas aïllat i de ben segur pobre, fa certa basarda pensar en l’immensa solitud dels habitants que feren la seva vida a aquest mas, un dels més aïllats de tota la Vall de la Castanya, ja de per si composada per cases força aïllades …. terra de bruixes i de supersticions. Que deurien estar maleïts els habitants de la Llançà, per haver de construir el seu niu lluny i d’esquenes a la resta de cases de la vall?

Punt d’arribada: TURÓ DE LA LLANÇA, 881 metres.

Desnivell: 231 metres, malgrat que cal tenir en compte alguna baixada i pujada intermitja, poc important.

Horari: 1 hora 50 minuts per la baixada i poc menys d’una hora i mitja per la baixada, tot anant tranquil.

Itinerari: Deixem el cotxe davant de la masia i l’ermita on comença la pista. En veritat la pista es transitable en cotxe fins a la mateixa masia del Vilar, però cal tenir en compte que la mateixa te el transit restringit als veïns, fet que caldrà respectar. La pista, sense pèrdua, va orientant-se cap al N.O. passant pel costat de la masies com la de CAN JAUME LLAUNA, petita baixada, poc després deixem a les nostres esquenes una bifurcació i seguim en direcció al riu (marques de GR). La doble masia de CAN CROSSA i CAN VILORDA, resten a la nostre dreta, per damunt la pista, i poc després, per sota, veiem les runes de CAN JEPÓ. Continuem per la pista, que es manté sempre a una alçada molt semblant, fins al MOLI DE L’ADRODAU, (0:20 h). El molí està dins de exuberant vegetació, en un lloc força obac, i al travessar la RIERA DEL MOLI, passem dels dominis del Matagalls per entrar dins de la muntanya del Pla de la Calma. Seguim la pista, que de nou passa per paratges força solejats. Trobem una bifurcació, i just a tocar el MAS D’ADRODAU (0,35 h ). Cal deixar la pista principal i agafar el trencall de l’esquerra, que baixa, tot passant a tocar del mas, de seguida la pista es converteix en camí i baixa de manera molt suau fins arribar al llit del riu a l’alçada de l’anomena’t PLANA DE LA GUILLA. El tram que continua, justa al costat del riu, es una pura delícia: salt d’aigua. Gorgs, recluses i un parell de ponts diminuts plens de molsa. Quan el camí deixa el llit del riu, just després de travessar el segon pont, trobem al marge esquerra de les aigües unes curioses escales de pedra que marquen l’inici de la pujada estricta al turó. El camí, ben marcat malgrat els signes de desús, va pujant en diagonal ascendent en direcció S.E, i a mitja pujada fa un retall radical i s’orienta vers al O.N.O., tot dibuixant de nou una diagonal ascendent que finalitza al planell del COLLET DE LA LLANÇA, 874 metres. Cal continuar la cadena vers al nord, petit tram de bosc i grenys de pedra, fins arribar a l’extrem que fa de miranda. Potser no es el punt més alt, però si el que ens ofereix millor visió i el final lògic de l’excursió, potser el punt més alt esta just unes passes enrere i, per tant, ja haurem passat per ell. PIC DE LA LLANÇA, 881 metres (1,50 h).

Descens: pel mateix itinerari

Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor

Resseguir l’itinerari 23 del mapa parcial

17 septiembre, 201917 septiembre, 2019

MASSÍS DE LA CALMA – VISITA A LES MINES DEL REMEI.

Introducció: Les explotacions mineres van tenir la seva relativa importància al Montseny de principis del segle passat; no en va el Montseny es considerava la muntanya dels Ametistes i fins i tot el més agosarat va creure que es podia trobar granes d’or al riu Tordera.

De les mines obertes al cor de la muntanya, les dels Remei son de les més emblemàtiques i alhora misterioses. No deixa d’inspirar cert temor o por, la contemplació d’aquestes boques negres que s’obren pas a les entranyes de la terra, tot traient un fil constant d’aire fresc de l’interior.

Per arribar a les entrades de la mina caldrà creuar una riera que sovint està més eixuta que plena, i grimpar algun que altre parany de pedra. De l’entrada pengen uns regalims blaus que tenyeixen la roca, signe indiscutible de que les mines contenien coure, ja que aquest color o tonalitat es la que pren aquest material al oxidar-se. Poc queda dels barracons dels minaires de les construccions annexes i properes a les entrades de les mines, tan sols uns murs de pedra i algun tram de camí arranjat. El conjunt, per tot arreu, exhala abandó, misteri i històries mudes del passat. Aquestes roques foradades son van ser testimoni d’un dels oficis més durs que, durant tota l’historia, a practicar l’home.

Punt d’arribada: MINES DEL REMEI. Situades a 935 metres d’alçada.

Desnivell: 285 metres.

Horari: 1 hora i 50 minuts.

Creuem la torrentera, la pista s’omple d’esbarzers però resta un corriol pel pas, que haurem de continuar en sua pujada vers al S.E. El camí, que discorre per una antiga pista abandonada, es va fent ample i voreja les suaus arestes boscoses de l’anomena’t SERRAT DE L’ARTIGA. Poc després hi trobem una branca d’una pista abandonada que deixem a la nostra esquena i que neix a la dreta en sentit ascendent (era l’antiga pista de duia als BARRACONS DEL MANAIRES), Nosaltres continuem cap al S.O. La pista es converteix en camí, ben marcat, travessant algun que altre tram d’esllavissades. Just al SOT DE LES MINES, trobem LES MINES DEL REMEI. Per accedir caldrà pujar per uns grenys rocallosos on hi restes de murs de contenció que servien per facilitar el camí, ja a la part alta travessem les aigües de la torrentera i ens apropem a les boques de les mines, no sense abans haver de pujar algun petit tram de grimpades per llastres rocalloses (IIº), caldrà prendre atenció a un lloc en concret, justa pocs metres abans d’arribar al punt final de l’excursió. (1,50 h).

Descens: cal resseguir el pateix itinerari en sentit descendent. Si em trigat 1,50 h per pujar, trigarem uns 10 minuts menys en baixar.

Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor

Resseguir l’itinerari 22 del mapa parcial

16 septiembre, 201917 septiembre, 2019

PLA DE LA CALMA DES DE L’ERMITA DE SANT MARTÍ, PER LA VALL DE LA CASTANYA.

Introducció: “Un lloc en el mon”, per enretirar-se, per la sabuda calma, per la tranquil·litat, per a que el sol sempre doni als finestrals de casa, per a que les preses no truquin mai a la porta. Una vall dins d’una vall. Estem parlant de la vall de la Castanya.

Malgrat que des de sempre he passat els caps de setmana al Montseny, i que el Turó Ventós (que resulta ser la talaia de la Vall), sempre ha estat visible des del nostre refugi dels Vímets, val a dir que he trigat quasi 40 anys en descobrir aquesta vall … i quina grata sorpresa!!!

Encara recordo la serenor, el benestar i la felicitat que en va transmetre l’aire d’aquell mati d’hivern, quan vaig fer les nombroses passes que m’endinsaven en aquesta recollida vall. Masies com ….. donaven pinzellades d’equilibri a aquest harmònic paisatge, una simbiosis entre l’home i la amable muntanya. Els pòrtics de les masies, tots ells espaiosos i orientats al Sol, desprenen unes les bones vibracions místiques. Com diria un bon amic meu: “… Ja pocs viure en un indret així i preparar-te el pa amb tomàquet cada matí sota un Sol esplèndid, que els problemes ja poden venir de dos en dos, que es quedaran tots ells a la porta …”

Més enllà, quan el camí deixa la part espaiosa de la zona baixa, per entrar en un tupit bosc, val a dir que cal anar a l’aguait per no perdre la pista del G.R. Quan jo vaig pujar em vaig extraviar en aquest tram. Potser era tanta la calma que en la transmetre la Vall de la Castanya, que vaig badar de valent!!! Vaig pujar, això si, pel mig del bosc, buscant traces inexistents, seguint el rastre dels porcs senglars i el meu propi instint. Vaig creuar clarianes rocalloses, i zones on els aritjols van donar fe de les seves punxes. En més d’una ocasió en vaig veure obligat a donar mitja volta i retrocedir breument, ja que la vegetació feia intransitable la marxa. El final d’aquest petit suplici van ser les amples i gratificants vistes del Pla de la Calma. Quin microcosmos tan variat, la vall de la Castanya … si algun dia pogués enretirar-me a un lloc tranquil per tan sols meditar, escriure i agrair a la vida tots els moments viscuts … si algun dia pogués rehabilitar alguna masia de les que encara resten abandonades … si algun dia arriba aquell dia … sereu benvinguts a esmorzar pa amb tomàquet, sota el bany de llum del sol de mati. Gaudint, una vegada més, de la impertorbable serenor de la Vall de la Castanya.

Punt d’arribada: El mateix, ja que es tracta, en gran part, d’una excursió circular. No obstant el punt culminant de l’excursió es l’anomenat TERRUS ó TURÓ DE LA MOIXERA, al PLA DE LA CALMA, a 1.216 metres, i opcionalment, si es desitja, el propi PUIG DRAU, de 1.344 metres.

Desnivell: Fins al TURÓ DE LA MOIXERA 366 metres. Fins al PUIG DRAU 394 metres.

Horari: Calcular 4 hores per tot el periple.

Itinerari: Deixem el cotxe davant de la masia i l’ermita on comença la pista. En veritat la pista es transitable en cotxe fins a la mateixa masia del Vilar, però cal tenir en compte que la mateixa te el transit restringit als veïns, fet que caldrà respectar. La pista, sense pèrdua, va orientant-se cap al N.O. passant pel costat de la masies com la de CAN JAUME LLAUNA, petita baixada, poc després deixem a les nostres esquenes una bifurcació i seguim en direcció al riu (marques de GR). La doble masia de CAN CROSSA i CAN VILORDA, resten a la nostre dreta, per damunt la pista, i poc després, per sota, veiem les runes de CAN JEPÓ. Continuem per la pista, que es manté sempre a una alçada molt semblant, fins al MOLI DE L’ADRODAU, (0:20 h). El molí està dins de exuberant vegetació, en un lloc força obac, i al travessar la RIERA DEL MOLI, passem dels dominis del Matagalls per entrar dins de la muntanya del Pla de la Calma. Seguim la pista, que de nou passa per paratges força solejats, deixem per sota la masia de l’ADRODAU, passem pel bucòlic paratge de la FONT DEL VILAR, i per fi arribem al final de la pista amb la encisadora masia de CAN VILAR (0;35 h). La pista aviat es transforma en camí i un cartell ja ens indica que la mateixa s’acaba. Per l’ample camí ens anem apropant, poc a poc, al SOT DEL CAFÉ. El camí descriu un revolt tancat on creua una torrentera, deixem de banda una pista que puja vers a la dreta, i seguim sempre cap al est, seguint les esporàdiques taques de GR, arribem a l’indret que resulta més conflictiu de l’ascensió: la torrentera (gairebé sempre eixuta) del SOT DEL BASSAU. (0:55 h) A partir d’aquest indret el camí entra en el bosc tancat. Es molt fàcil perdre la senda als primers metres després de la torrentera (de fet l’autor de la guia, la primera vegada que va transitar per aquests paratges, va seguir un fals traços de camí que el van desorientar i va pujar, pel bosc, fins a les landes del Pla). No obstant hi ha una fita del G.R. i el camí es va traçant amb forta pujada en tendència a l’esquerra. El camí fa una travessa en diagonal ascendent vers a la dreta, puja un tram de forta inclinació amb ziga zagues i al situar-se sota els grenys de roca coneguts com LES ROQUES VERMELLES, torna a dibuixar una diagonal ascendent fins al PLA DEL CAFÉ. 1.195 metres. (1:45 h). cabana en runes. Ja som dalt del PLA DE LA CALMA amb la pista que la travessa . Opcionalment podem anar cap al sud i pujar al PUIG DE DRAU, amb els seus 1.344 metres, es el punt culminant de la present muntanya (comptar 40 minuts per anar i tornar al mateix punt del CAFE).

Si no volem fer l’ascensió complementaria al PUIG DE DRAU, i ens volem atènyer estrictament a l’excursió proposada, caldrà seguir la pista vers al nord, travessant les planícies de TERRÚS ó TURÓ DE LA MOIXERA, de 1.216 metres. Fins arribar a un amplíssim coll, que resulta ser el PLA DE BASSAU (2:10 h). Deixem la pista (que a partir d’aquest punt pren direcció N.E. per pujar la suavíssima pujada de la mel). Nosaltres prenen el camí de davalla una mica (traces de pas de ramats). El llit del camí presenta una terra vermellosa. Flanquegem perdent alçada pel vessant sud del SERRAT DE PUIGVENTÓS, agafant totes les traces de camí descendents que davallen sempre cap a l’est. Arribem a una pista molt a prop de la primera masia que trobem durant el descens. Fem una petita pujada i flanquegem per sobre la casa de LA CORTADA. Prenem el trencall que baixa per l’esquerra del mas i tot seguint la pista (que fa una enorme ziga zaga), passem pel costat de les MIRONES, per sota de SANT CRISTÒFOL DE LA CASTANYA (2:50 h) (si volem visitar l’esglesiola caldrà desviar-se 5 minuts per un trencall ascendent). El darrer tram de pista arriba a EL BOSCÀS, a partir d’aquest moment la pista es va convertint en camí (rètols indicadors de pista tallada, — pel transit rodat es clar –). Entrem en un tram de bosc i a la propera bifurcació arribem al camí situat a les proximitats de EL VILAR (3:15 h), Ja retornem a un punt conegut durant el camí d’ascens, tan sol caldrà desfer les nostres passos fins a l’Ermita de SANT MARTÍ. (4:00 h).

Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor

Resseguir l’itinerari 21 del mapa parcial

11 septiembre, 201911 septiembre, 2019

PUIG DRAU DES DE LA SITJA DEL LLOP.

Introducció: El llop era una bestia temuda i perseguida per l’esser humà a les muntanyes del Montseny. Durant segles hi va haver una mena de batalla a mort entre els canins i els humans, per caçar uns i per preservar uns altres, les ovelles dels ramats que pasturaven a la part alta de la muntanya, i en especial al Pla de la Calma.

Com era d’esperar la pressió de l’home i la millora de les tècniques de caça, van fer que el llop s’extingís a la serralada, definitivament, a l’any 1879. No obstant, encara avui costa poc d’imaginar, en indrets com la pròpia sitja de llop, com hauria de ser d’esfereïdora la visió de la jauria depredadora quan campaven per aquests grans espais oberts del Pla de la Calma.

Una vegada extingit el llop, la transformació del Montseny va ser definitiva, passant de ser una muntanya salvatge per ser una muntanya silvestre. No obstant això, abunden a la serralada noms referits a la darrere de les besties:

SITJA DEL LLOP, situada a 1.263 m, al Pla de la Calma, al costat de la Barraca d’en Ramon. Una “sitja” es tracta d’indret on es emmagatzema menjar o on s’acostuma a anar per menjar. Avui en dia es un creuament de camins i pistes força transitades, sobretot els caps de setmana. Dins d’aquest ambient costa fer-se amb l’idea que temps ençà resultava ser un lloc remot i solitari on habitaven els llops amb relativa tranquil·litat.

CARENA DELS LLOPS. Cordal desdibuixat i de suau davallada situat per sobre dels 1.100 metres al Pla de la Calma. El seu punt culminant serien les Pedres Blanques, a 1.271 m. Una mostra més que aquesta zona de grans extensions i de prats i planúries situades just per sobre del tancat bosc, era un lloc ideal pels extingits canins.

COLLET DELS LLOPS. Situat a 1.055 m., a l’aresta que davalla vers al N.E. del Puig Drau. Ben visible des del Camp Sacreu i on es caracteritza la existència d’un alzinar de grans dimensions que retalla la pròpia aresta. No es d’estranyar que fos un lloc de reunió dels llops tenint en compte que resulta ser un excel·lent punt de mira ben allunyats dels camins tradicionals transitats per ramaders i caçadors.

GRAU DEL LLOP. Situat a 850 m. A les cingles del Saní. Molt a prop de la pista dels Dolmens descrita a l’itinerari 4.

MAS DE FONTDELLOPS. Nom que rep un dels masos més amagats del voltant de Arbúcies, situat a les proximitats del Turó de Montfort. Avui es una casa de turisme rural, també coneguda com Villacrosa.

FONT DE LLOPS. Situada al vessant N. De l’aresta que davalla del Matagalls al Coll de Bordoriol. Es a uns 1.150 m d’altitud. Resultar ser un lloc perdut en mig del magnífic bosc de fageda d’aquesta obaga. Avui en dia una pista, no transitable per vehicles, passa pel costat d’aquesta font.

CAN LLOP. Mas situat al final del Sot de la Breta a Riells.

ROCA DE PENJALLOPS. Situada a uns 850 m., al vessant nord del Serrat Llarg que davalla de Roca Centella. Aquestes roques estan orientades vers al Pantà de Vallfornès i delaten els macabres resultats de la lluita desigual entre l’home i el llop.

PLA DEL LLOP: Situat al vessant oest de les Agudes, molt al fons de la vall de Sant Marçal, a uns 950 m. d’alçada.

COLLET DELS LLOPS I FONT DEL COLLET DELS LLOPS. Indret localitzat molt a prop del cim del Matagalls, a 1.565 metres d’alçada. Entre el cim principal I el Turó de l’Estanyol.

Punt de partida: PLÀ D’EN XIXA, 1.288 m. Accessible per la pista ressenyada al capítol anterior.

Punt d’arribada: El mateix

Desnivell: 56 metres

Horari: Poc més d’un quart d’hora per pujar i uns 10 minuts per baixar sense presa.

Itinerari: No te pèrdua possible. Des del creuament de camins i pistes on haurem deixat el vehicle cal seguir el trencall ascendent que neix vers al E.-N.E. tot passant er sobre d’un filat de cables. Pujada constant en mig de planúries i ginebrons que ens porta a l’esplanada del cim del PUIG DRAU, 1.344 m, que resta ocupat per una antena repetidora de telecomunicacions.

Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor

Resseguiu l’itinerari 20 del mapa parcial

10 septiembre, 201910 septiembre, 2019

LA CABANA D’EN PITO DEL MOLAR

Força a prop de la Cabana de la Sitja de Llop trobem la CABANA D’EN PITO DEL MOLAR. Un vestigi únic al Montseny de les cabanes utilitzades antuvi pels ramaders durant el temps en que el període de transhumància feia aconsellable dur els ramats a les parts altes del pla de la Calma, on acostumava a haver-hi extensos prats d’herba. (Avui l’abandonament progressiu de les zones de ramaderia a comportat que la vegetació de la landa colonitzi les altures d’aquesta muntanya. La landa es considera com un camí intermedi entre els prats provocats per l’acció humana (crema de matolls, utilització massiva del ramat, etc ..) i els boscos, que hauria de ser el tapis natural de tot el Pla de la Calma.

La Cabana d’en Pito de Molar ha estat la darrera habitada al Pla de la Calma, es situa a 1.250 metres d’alçada, a l’anomena’t PLA DELS TRÈMOLS. Les masies més properes son les de Casanoves de Vallforners (gairebé desapareguda), la de l’Agustí i la de Bellver (aquestes dues força allunyades). La construcció es força rudimentària, a base de branques, fang i pedra. Malgrat tot te una petita llarg de foc, capacitat per dues persones i aguanta força be els xàfecs (no així períodes llargs de pluja o de nevades).

La Cabana d’en Pito es obra d’en Josep Ramírez i Masnou, més conegut com en Pepito del Molar o el pastor del Molar. És fill d’aquesta masia llegendària situada al vessant est del Puig del Drau, a 830 metres d’alçada. En Pepito va néixer a l’any 1932 i sempre ha fet de pastor, si be també s’ha dedicat a treballar la terra i a fer de carboner. D’aquesta època aprengué a fer cabanes com la que ara ens ocupa, situada, com et dit abans, dalt de l’altiplà de la Calma. En Pepito encara fa us de la cabana a l’estiu, on es trasllada a viure, baixant tan sols una vegada per setmana a la masia, situada 400 metres de desnivell per sota, i canviar-se així de roba i tornar o omplir el sac de queviures. La seva dieta es pobre en carn, però en Pepito intenta, com a mínim, fer un àpat calent al dia a les seves estades dalt del Pla. Tanca les ovelles al proper corral de la Casanova de Vallforners. Te unes quatre-centes ovelles, i és una carn que te anomenada per la seva qualitat. Molt a prop hi ha l’anomena’t Sot dels Avets, a 1.200 metres d’altitud, es tracta d’un petit bosc d’avets, — hi ha uns vint-i-cinc –, que formen l’agrupació d’avets (abies alba) més meridional d’Europa, malgrat que popularment, i erròniament, es pensa que aquest privilegi l’ostenta la famosa avetosa del vessant nord del Turó de l’Home. (Molts llibres de recent publicació encara donen aquest fals protagonisme a la famosa “avetosa”).

Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor

10 septiembre, 201910 septiembre, 2019

LA SITJA DEL LLOP I ALTRES PEDRES INSCULTURES DE L’ÀREA DEL MONTSENY

La Sitja de Llop es un bloc de gres de grans dimensions (1’85 * 1’30 * 0’40), que forma part d’una cabana de pastors i que presenta uns gravats visibles per totes dues cares. Va ser descoberta i estudiada per en R. Vilardell i en J. Castells a l’any 1976. Es localitza a 1.300 metres d’alçada, al cor del Pla de la Calma. En els gravats megalítics hi trobem cercles concèntrics de fins a 20 a 30 centímetres i incisions en forma d’u de reduïdes dimensions. Aquestes inscripcions es presenten de manera irregular a la cara de la pedra i es desconeix si te unes altres als laterals, ja que estan ocults sota les restants pedres del mur de la cabana. La morfologia i característiques de les decoracions les situen dins del període d’art esquemàtic que es va desenvolupar des de finals del III mil·lenni aC i durant la primera meitat del II mil·lenni aC. Com a paral·lelismes dins de Catalunya trobem l’estela de Puig Castellar, l’estela de Passamant i l’estela de sepulcre megalític de Llanera (Solsonès).

Altres pedres inscultures situades a prop de l’àrea del Montseny, seria la Pedra del Gili, situada entre els pobles de Sant Julià de Vilatorta i Vilalleons (Guilleries) i el conjunt rupestre de Savassona, a Tavèrnoles, a la Plana de Vic.

Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor

FOTO PAKO CRESTAS

10 septiembre, 201910 septiembre, 2019

EL SUI DES DE LA SITJA DEL LLOP.

Introducció: Els dos itineraris proposats al present capítol no son més que simples passejades molt apropiades per fer-les amb canalla un dia on no tinguem més pretensions que la de gaudir una estona d’un curt caminar i les excel·lents vistes que ens depara el Pla de la Calma vers als dos gegants del massís: El Matagalls i el conjunt format pel Turó de l’Home i les Agudes.

Val a dir que quan vaig tornar al Turó del Sui durant la confecció de la present guia, als 35 anys d’edat, em va assaltar un sobtada sensació produïda per l’abismal pas del temps.

De fet jo havia pujat al Sui per primera vegada quan tenia 10 anys. Procedíem de l’altre vessant, o sigui, l’orienta’t vers al Turó d’en Cuc, i recordo amb total nitidesa l’esclat màgic que en va produir descobrir tota la línia nevada dels Pirineus darrera d’aquest Turó. De fet les llunyanes muntanyes pirinenques no havien estat visibles en tot el recorregut i va ser just a l’arribar al cim que em van sorprendre amb tota la seva bellesa. Jo mai havia vist unes muntanyes tan nevades, ni tan sols podia imaginar que existissin tantes de juntes. De fet la meva visió infantil, — malgrat que ja havia visitat al Pirineu de manera molt esporàdica durant a l’estiu –, es limitaven a les proporcions i a les efímeres extensions nevades del Montseny, que per llavors em semblaven inescrutables. La imatge en va sobtar tant que vaig restar bocabadat i estàtic tot amarant-me d’aquell màgic espectacle i fent cap omís al vent glaçat que tallava com un ganivet i a les paraules del meu pare que em requeríem per a que em protegís del fred.

Després d’aquell primera ascensió vaig tornar reiterades vegades al Sui, alguna d’elles tot solet, d’amagades dels pares, malgrat la meva curta edat. El darrer cop que havia estat tenia 18 anys i va ser durant una llarga travessia de tot el massís del Montseny feta en el dia, que ens va portar a fer el cim de nit i a gaudir d’un espectacle que per mi també resultà ser nou: la visió de tot el Vallès convertit en agrupacions i rius de punts lluminosos que desafiaven la negra fosca de la nit.

Ara, als 35 anys, tornava amb el meu fill de mesos i la meva germana petita de 13 anys. Havien passat un quart de segle des del primer cop que vaig trepitjar el cim … Un quart de segle ¡¡. Deu meu, es diu tant ràpid ¡¡. També feia un bon grapat d’anys que havia pujat per darrera vegada. Llavors encara restaven 4 anys pel naixement de la meva germana petita que ara m’acompanyava i que, tot just ara, esta feta una doneta a punt d’embarcar-se en el difícil mon dels adults. Per uns moment reconegué l’indret concret on em vaig quedar estàtic tot mirant la serralada blanca. Ara, 25 anys més tard, tenia la sensació d’estar veient, allà, davant meu, al petit nen impressionat davant d’un mon de muntanyes que l’encisava a marxes forçades. Tot mirant al meu voltant les muntanyes no havien canviat gens ni mica. Potser si que el mantell vegetal es ara diferent, amb la fageda més alta i els plans més atapeïts de matolls, però l’essència i les formes son la mateixa. Per les muntanyes 25 anys no son res de res, per nosaltres, amb molta sort, poc menys d’un terç de vida.

Punt de partida: BARRACA D’EN RAMON. Accessible per una llarga pista en bon estat que neix una mica més a dalt del CAMPING DE LES PISCINES DEL MONTSENY, situat al costat del riu Tordera, just a sota del poble que li dona nom. Una vegada a les piscines seguim la carretera asfaltada que puja al costat dret del riu, direcció al poble del MONTSENY, i a un mig quilòmetre trobem una pista que davalla a la nostre esquerra vers al riu, travessant-lo per un còmode pont. Seguim la llarga pista sense pèrdua, (als pocs creuaments que trobem hi ha cartells indicadors cap al Pla de la Calma), tot passant per l’ancestral mas del MOLAR DE DALT, tot un viatge en la màquina del temps. Ja a la part baixa de la pista trobem un cartell prou significatiu que diu “AIXO NO ES DAKAR”. Un missatge prou eloqüent als viatjants motoritzats que utilitzen aquesta pista per imaginar-se que s’estan entrenant pel famós Rally transsaharià. Quan la pista a assumeix la part alta del PLA DE LA CALMA, arribem a una bifurcació anomenada PLA D’EN XIXA, a 1.288 m, encara haurem de continuar uns quans metres amb el vehicle tot agafant el trencall de la esquerra que s’orienta cap al S.-S.O. i travessant el PLA DE LA TERMA. Molt a prop trobem un turonet amb una cabana i una zona d’aparcament prèvia on deixarem el cotxe. Es tracta del TURÓ DEL POLIOL i la BARRACA D’EN RAMÓN. Estem a 1.263 m.

Punt d’arribada: El mateix

Desnivell: 55 metres més els que acumulen els petits desnivells intermedis, tots ells molt poc significants. ( 5 metres un i uns 15 metres l’altre)

Horari: 30 minuts per anar i altres tants pel retorn.

Itinerari: Seguim la pista tot fent una visita a la BARRACA D’EN RAMON. Cal destacar la pedra gravada situada dins de la petita construcció. L’origen de l’esmentat gravat es desconegut i es considera com una de les principals curiositats del massís relacionada am els primers assentament humans possiblement de l’època neolítica. La pedra, que ens sorprèn per la seva ubicació, rep el nom de L’ESTELA DEL PLA DE LA CALMA. Malauradament darrerament ha estat víctima d’un acte de vandalisme i ha estat pintada i trencada amb algun objecte punxant. No deixa de ser trist que la direcció del parc, tant escrupolosa en el compliment de certes normes dictades des de allunyats despatxos per gent que poc o gens a recorregut aquestes muntanyes, així badat de manera tant estrepitosa en la conservació d’aquesta relíquia única.

Conclosa la visita de la barraca davallem per la pista vers a un pla conegut com LA SITJA DEL LLOP. Creuament de camins amb la pista. Abandonem aquesta i prenem el camí, molt ben marcat, que es dibuixa a la nostre esquerra en direcció E.-S.E. La perspectiva del SUI es ben visible donada la seva proximitat, qüestió que ens ajuda encara més a orientar-nos en aquest passeig sense problemes.

Creuen una zona de planúries, PLANS DE VALLFORNÉS, 1.279 m, traspassem un insignificant collet de 1.274 m., i trobem a l’altre costat un greny rocallós conegut com LA ROCA ROJA. Bifurcació de camins. En realitat es igual quin dels don agafem ja que pocs metres més tard coincideixen. No obstant val la pena prendre el trencall de la dreta que puja pel mig de la formació pedregosa. Cal destacar a proliferació de plaques recordadores de diferents muntanyencs difunts. Pugem molt lleugerament fins a dalt d’una extensió de terreny situada a 1.302 m., o es tornen a trobar els dos camins que prèviament s’havien separat a la ROCA ROJA. Un nou collet, el darrer, situat a 1.287 m, resulta ser l’antesala de la darrera pujada que culmina al propi cim del SUI. 1.318 m.

Descens: Tot retornant per les nostres passes.

Nota: De tornada al cotxe podem seguir la pista que continua de la SITJA DEL LLOP vers al S.O. en direcció a VALLFORNÉS. A uns cinc minuts de marxa trobem la CABANA D’EN PITO DEL MOLAR. Feta de fusta, palla i fang. Avui en dia la darrera intermitentment habitada de la Calma.

Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor

Resseguiu l’itinerari 19 del mapa parcial

9 septiembre, 201910 septiembre, 2019

TURÓ DEL SAMON, I TURÓ D’EN SUI DES DEL COLL DE POU D’EN BESSA.

Introducció: Quan era infant, al nostre refugi dels Vímets, situat molt a prop dels conreus de Camp Sacreu, l’aigua ens arribava de la font de Terriers, mitjançant una canonada negra de PVC, descoberta a l’ intempèrie, que sovint es glaçava al hivern o era tallada pels caçadors, que no tenien massa mirament a l’hora de saciar la seva set. La reparació de la canonada es convertí , de manera sistemàtica, en la primera activitat de havíem de dur a terme cada cap de setmana tan bon punt arribàvem a la casa. Crec que varem ser aquestes excursions les que van introduir al meu interior la gla que més tard s’ha convertit en aquesta ànsia inesgotable de pujar i pujar muntanyes, algunes de properes i altres en els indrets més allunyats i salvatges del planeta.

En una ocasió que el meu pare va pujar sol a reparar la canonada, es va animar a continuar més a dalt fins arribar a la carena, segurament en les immediacions del Coll d’en Bessa. A la tornada va perdre el camí i va estar donant tombs fins a retrobar la pista que ja li era coneguda. A casa ens varem estranyar per la demora i encara recordo quan, ja tard, el meu pare es refeia de l’ensurt familiar explicant els esdeveniments d’aquell dia que se’ns va fer força llarg. Jo escoltava com hipnotitzat els comentaris del meu pare, i no en vaig poder estar d’anar d’amagat la setmana després per tal de conèixer, de primera ma, aquells “mons salvatges” (llavors amb prou feines tindria 10 anys). Després d’aquella excursió solitària i clandestina, van ser moltes les vegades que pujava al Coll, ja sigui de camí al Puig de Pi Novell, o de camí vers a Sui i la Calma.

Passat el temps, als 37 anys, quan potser feia 20 que no pujava al coll, vaig tornar una tarda amb la meva germana (22 anys més jove que jo) i el meu fill de dos anyets acabats de fer (aquest darrer amb la comoditat d’anar en la motxilla a esquenes del pare). Varem pujar la pista amb el cotxe i a l’alçada de revolt que perdia l’orientació que ens interessava, varem continuar a peu. De bon principi en va sorprendre l’estat d’abandonament de la pista i mes encara el fet que gairebé s’havia esborrat el camí de la part alta, aquell que discorre dins del magnífic bosc de fageda. Com podia ser que en tants pocs anys aquell corriol hagués quedat en desús? On eren els excursionistes, o els caçadors, o el mateix pagès que utilitzava el camí per fer pujar les ovelles als rics prats de la Calma?. La resposta als meus dubtes es van aclarir tan bon punt varem assolir el Coll. Avui en dia la pista, transitable al transit rodat, arriba al propi Coll. Una ferida més a les tantes cicatrius que tallen la pell esquinçada d’aquesta muntanya. Però com que, ens agradi o no ens agradi, no es pot anar sempre en contra de l’evolució, vaig fer una promesa solemne quan baixaven passejant per la pista de retorn al cotxe: Quan caigui una nevada suficientment important, tornaré una tarda d’hivern per pujar per la pista amb els esquis de fons i poder gaudir, durant unes hores, de la soledat perduda i la infantessa retrobada.

Punt de partida: REVOLT DE LA PISTA, que puja des del MAS DEL SAMON, fins al propi COLL DEL POU D’EN BESSA. El revolt, situat ja bastant a dalt, es característic ja que es situa després de tot el tram recta que flanqueja pel mig del vessant NO del TURÓ DEL SAMON, passant per la FONT DE TERRIERS, i en realitat es un punt de divergència de pistes, la que continua en bon estat que dibuixa una diagonal ascendent cap a la esquerra, i la pista abandonada que continu flanquejant en la mateixa direcció de la qual veníem. El punt on deixarem el vehicle es situa a 1.030 metres d’alçada. Per arribar-hi caldrà prendre la pista que neix vers a la dreta una vegada que en deixar enrere el MAS DEL SAMON (venint des de CAN BESSA) i seguim pujant per pista prenen sempre els ramals ascendents que s’obre a la nostra dreta.

Punt d’arribada: El mateix.

Desnivell: Uns 200 metres de pujada i altres 200 de baixada.

Horari: 1 hora 15 minuts.

Itinerari: Donant l’esquena al marcat revolt on haurem deixat el cotxe, seguim recte, direcció per la pista plena de vegetació que resulta ser intransitable al transit rodat i fins i tot ja resulta empipadora, pel tancament de la vegetació, pel caminant a peu. Trobem algun tram amb esbarzers, sobretot en la secció en la que creuem un tram on sorgeix aigua: SOT DELS CINGLES DEL RACÓ. (0,10 h)

La pista, o el que resta d’ella, conclou al peu de la fageda que es desprèn per sota del cim que volem pujar. Delimita la nostre visió, més enllà dels alts arbres de la fageda, l’anomena’t SERRAT CURT. (0,15 h) En aquest tram de bosc el camí, antuvi bastant marcat, a quedat molt desdibuixat per l’abandonament. No obstant, si som prou observadors i intuïtius, encara trobarem les restes del camí. Per sort el bosc de fageda presenta pocs trams de sotabosc amb vegetació frondosa, pel que sempre podem pujar pels indrets que ens semblin més adients. A mitja pujada creuem una pista abandonada (0,25 h) i justament quan el vessant comença a omplir-se de vegetació més selvàtica trobem l’ample pista que, en qüestió de poc més de una cinquantena de metres cap a O.-N.O. ens porta al COLL DEL POU D’EN BESSA. 1.187 metres. (0,30 h)

Un camí molt vent fressat ascendeix el proper cim pel seu vessant esquerra. Tram entre bosc que dona pas a descarnats de rocallosos. Marques verdes, verdes i grogues i alguna de verda i vermella. El tram final puja per lloses de roca nua, ja hi son molt a prop del amable cim de TURÓ D’EN CUC. 1.225 metres. (0,40 h). Excel·lent mirador de la VALL DE LA BASCONA, que s’obre als nostres peus en direcció nord; Presidida per la històrica masia del MOLAR, i amb els imposant vessants suds del TURO DE L’HOME i el MATAGALLS com a teló de rerefons. Cap al sud veurem les esquinçades serralades de les CARENS D’EN BOSC i la ROCA CENTELLA, totes elles plenes de pistes forestals que dibuixen una xarxa de línies paral·leles.

Ara tenim, a banda i banda, les dues possibilitats per pujar els dos cims que formen els extrem del cordal Sui – Samon.

Per anar al Sui caldrà seguir el camí fressat que davalla vers al O.N.O. i que traspassa el COLL DEL ROURE GROS, 1.216 m, per remuntar la suau, constant i un pel feixuga pujada fins al cim del SUI. 1.318 m. Camí molt marcat i evident. Calcular de 15 a 20 minuts per anar del cim den Cuc a l’altre.

Per anar al Samon o Pi Novell retornarem al COLL DEL POU D’EN BESSA i prendrem el camí que neix al propi coll a ma dreta de la pista i que remunta la carena per seguir l’ample fil de la mateixa. El darrer tram, del coll al cim, les nostres passes s’orientaran cap l’est. La pujada es suau i amb camí fressat i al darrer tram transcorre per terreny obert de prats. TURÓ DEL SAMON. 1.267 metres. Comptar 20 minuts de marxa per anar d’un cim a l’altre.

Situant-nos de nou al cim del Turó d’en Cuc, iniciem el descens tornant sobre les nostres passes i baixant de nou al COLL DEL POU D’EN BESSA. 1.187 metres (0,45 h) i ara, enlloc de baixar per on en vingut, optarem per la comoditat de la pista forestal que davalla suaument pel vessant N.O. del TURÓ DEL SAMON. Una parell de revolts tancats i un creuaments de camins del qual caldrà `prendre el de l’esquerra, ens tornen a portar al lloc on haurem deixat el vehicle (1,15 h), no sense abans passar cinc minuts abans per davant de la FONT DE FAIG.

Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor