L’EXPLOTACIÓ DE LA NEU I EL GEL AL MONTSENY

SEGUEIX-NOS A INSTAGRAM https://www.instagram.com/pakocrestas/

SEGUEIX-NOS AL FACEBOOK: https://www.facebook.com/pakocrestascom/

Abans que la moderna indústria frigorífica permetés fer glaç en pocs minuts, l’existència de gel fora de l’època hivernenca, era quelcom exòtic i molt preuat pel manteniment dels aliments. Els pous de gel, dissenyats per a mantenir la neu més enllà de les èpoques de nevades, va ser l’enginyosa solució que es va fer servir per subministrar gel a les ciutats i als ports, en un temps que en no hi havia altres maneres de conservar fresc el peix i els medicaments. També servia per a que famílies adinerades es poguessin prendre el luxe de refrescar-se les begudes o menjar gelats a l’època estiuenca.

L’estructura del pou de glaç es ben simple. Es tractava de una excavació cilíndrica, soterrada sota terra, folrada de murs de pedra, amb la part superior en forma de cúpula, o hi havia la porta d’accés. El soterrament feia que les temperatures es poguessin mantenir sota zero dins de l’estància, i que no es veiés afectada per la irradiació solar. El gel o la neu s’aconseguia a l’hivern amb les glaçades i nevades. En el cas del gel es tallava en blocs i s’anava amuntegant un sobre l’altre. La neu era entrada a palades i premsada. Cada cert nivell es feia una capa de palla, branques i fullaraca, que ajudava a mantenir millor el glaç i la neu compactada. Es creu que al Montseny hi havia prop de vuitanta pous. Els pous de neu eren força més simples que els pou de glaç, degut a que la gran majoria estaven lluny i a força alçada. Les congestes eren altre manera, encara més senzilla, de mantenir la neu, tot aprofitant sota amples  poc profunds sense cap mena de construcció de suport (avui en dia seria impensable que les congestes poguessin mantenir la neu molt més enllà dels curts períodes d’innivació  dels cims del Montseny).

Els pous de glaç més importants eren els de l’Avencó, al municipi de Tagamanent, molt a prop del poble d’ Aiguafreda. Van tenir una activitat important fins als anys 1.930, amb una curta revifada als 1.940. L’obtenció de glaç es feia serrant el gel resultant de l’aigua congelada en una basses molt poc profundes, construïdes a l’efecte a l’obaga vall del congost.

La fabricació de gel industrial es va generalitzar a partir de finals del segle XIX, arraconant ràpidament l’activitat dels pous de gel i neu. Cap als 1.950 la irrupció dels moderns frigorífics domèstics van arraconar, a la vegada, l’activitat de fabricació de gel industrial. Als anys 1.960 tancaren totes les fàbriques de gel que encara existien.

Recollim a continuació un fragment del costumari català, d’en J. Amades, que parla de la tasca dels “nevaters”. Aquest recull es localitza a les muntanyes de Mallorca, però per la pròpia analogia resulta prou vàlida per fer-nos una bona idea de com treballaven també els nevaters del Montseny: …” els anys de fredorades primerenques, en que les muntanyes de Mallorca ja s’han cobert de neu, vers mitjans d’aquest mes (desembre) solia iniciar-se l’arreplega de neu destinada a refrescar queviures i altres coses durant les xardors estivals. Se la conservava en pous especials oberts en l’interior de casetes expresses qualificades de cases de neu, situades als cims despoblats. Per arreplegar la neu es formaven colles de nevaters, formades per fadrins esforçats i un parell o més d’homes madurs que organitzaven i dirigien la feina. S’instal·laven a la casa el nombre de dies necessaris per a omplir el pou de neu. Se n’emportaven queviures, en quantitat suficient per als dies que calculaven que duraria l’expedició, carregats en una o més mules. Un d’ells feia de coc i corria al seu càrrec tot el que es referia a vitualles i als àpats, que eren tres i solien estar compostos per fideus, faves i cigrons i arengades amanits amb cansalada o sagí remullat amb bon vi. D’entre la colla nomenaven diversos càrrecs: el batlle, que actuava com a autoritat, i a voltes un jutge per sancionar les possibles extralimitacions; el metge, que aconsellava el remei en cas d’indisposició; el vicari, que dirigia el rosari i abans d’anar a dormir feia una prèdica moral, i el sagristà, que actuava d’ajudant del vicari. Menjaven en comú i dormien en rodona damunt d’una jaç de càrritx estès al voltant del foc central, vers el qual dirigien els peus en dormir. Omplien el pou a palades i de tant en tant hi baixaven per trepitjar i afetgegar la neu fent al seu damunt com una mena de ball molt sabatejat, al so d’una cançó típica d’aquesta feina. Quan el pou era ple, es tapava ben bé amb càrritx per tal que la neu es conservés fins a l’estiu.”
Autor: PAKO CRESTAS