https://www.catalonia-trekking.com/trekkings-catalonia/
Crisss, crasss, crisss, crassss. Les raquetes emeten un cruixir característic sobre la superfície de neu ventada i gelada. Crissss, crassss, crisss, crassss … com una lletania, una litúrgia pregona, gairebé un mantra budista. Un pas, un altre més … sense presses, sense pauses. El dia és esplèndid. Un sol radiant, una lluminositat absoluta. La muntanya està saturada de neu recent. El vent, cada vegada més violent, se l’en porta d’una banda i la amuntega en un altre. Migdia de desembre sobre la cadena de la Serra de la Freixa. Aquí estem.
Una petita cabana de pastors a la part alta de la serra ens serveix de resguard per a realitzar una pausa sota la benèvola presència del sol. Quan el vent no bufa, gairebé que sembla que faci calor. És una sensació fictícia, ja que fins on arriba la vista tota la muntanya està submergit sota temperatures inferiors als zero graus. Com sempre, el sol d’hivern és amable, suau, suavíssim. Gairebé absent, si no fos perquè tot ho banya amb la seva magna lluminositat.
La pujada al Prat Muntaner es realitza per un paratge boscós de somni. La pujada fa fent-se dreta i un pel faixuga, però tot el grup (integrants d’aquesta edició de la ruta de “El Cor”) està massa distret fent fotos i gaudint del paisatge de postal. Ningú sembla apreciar la mesura justa d’aquesta costeruda pujada. Jo, com no és ni la primera, ni la segona, ni la tercera vegada que la pujo, la tinc ja una mica travessada, però em deixo embriagar per l’entusiasme dels meus companys. A la part alta tornem a estar a mercè del vent. A l’abandonar la protecció del bosc el fred, ja intens a primera hora de la tarda, sembla voler clavar-nos agulles invisible a la cara. Cadascun de nosaltres es protegeix com bonament pot del gèlid vent i per uns moments tots caminem abstrets en un particular món blanc i polar. Crissss, crassss, crissss, crasssss, entre pauses i udols del vent, el so de les raquetes pressionant la neu tornen a ser els sons predominants.
De nou resguardats per nombrosos arbres blancs que semblen de cotó, la conversa fluida i amable torna a dominar entre els components d’aquesta edició de “El Cor” hivernal. S’han atomitzat en petits grups dispars que caminen a pocs metres de distància uns dels altres. A prop de la roca del “Músic” contemplem entre núvols trencats les gegantines antenes que coronen el cim de la Torreta. El vent huracanat aixeca núvols de neu de les zones més altes i la previsió per demà és pitjor. Ens qüestionem si serà possible coronar la muntanya i s’imposarà un canvi de plans. Bé … demà és demà i avui ja toca arribar al Refugi i descansar. Crissss, crasssss, crissss, crasssss. El camí fa baixada.
Arribem al Refugi de les Comes de Rubió quan les extensions de neu que l’envolten es deixen tenyir lleument per l’horitzó vermellós de la posta. El riu, sorollós i juganer a l’estiu, tot just és ara un cicatriu, una immensa anaconda negra, enmig d’un erm blanc i uniforme. L’aigua, freda, gairebé congelada, discorre tímida sota el mantell blanc. La neu tot ho oculta i amorteix.
La nit és negra com el carbó, freda com el principi dels temps. El vent udola, gemega, embogeix …. Però dins del Refugi tot és una festa. Un bon foc, bon ambient, rialles, calor, amistat, converses animades i variades i el festí del bon menjar regat de vi i cervesa en abundància. Cal menjar tot el que es pugui. El mateix organisme ho demana a crits. El fred i la neu profunda consumeix les energies a marxes forçades, i demà serà un altre dia de caminar amb raquetes. Un bon sopar, un bon descans són tan necessaris com imprescindibles. L’habitació comunitària del Refugi és freda en comparació al saturat ambient del menjador. Cada un de nosaltres es refugia en la crisàlide del sac, bon arraulit, per no perdre la calor. A fora, a l’altra banda de les gruixudes parets del Refugi, se sent el vent llunyà i misteriós. Ens deixarà fer el cim demà?
Doncs no, serà que no. Mirem cap al cim i veiem com a la nit el vent ha escombrat tota la neu de les arestes, alhora que les ratxes continuen bufant amb una força incessant i endimoniada a les altures. No val la pena. Demà serà un altre dia, i si optem per pujar per la “Coma” segur que trobarem la neu que s’ha despullat de les cadenes. Avui ens evitem una penitencia, demà estarem a resguard del vent i, si les previsions es compleixen, el mateix anirà perdent força per apaivagar-poc a poc i desaparèixer de la mateixa manera que va venir: sense avisar i sense ser benvingut.
Per sort la zona intermèdia de la muntanya sembla mantenir-se al marge dels vents que turmenten les altures. Aquí la majoria d’arbres encara aguanten la neu caiguda tres dies abans i el paisatge, tot ell, sembla un gran i interminable postal nadalenca. Poc costa creure en un bosc del gran nord i després de cada revolt del camí no seria estrany poder sorprendre un Pare Noel desorientat, donant voltes amb el seu trineu tirat per rens. Crissss, crasssss, crissss, crasssss. Ara ja no xafem superfícies gelades, sinó que obrim un solc en un mar de sucre. Però el soroll és gairebé el mateix.
Sant Joan de l’Erm Vell. Quatre ruïnes congelades, resta del que antany va ser un lloc local de pelegrinatge i devoció. Ara Sant Joan de l’Erm Nou ha eclipsat el protagonisme d’aquest paratge històric. Sant Joan Nou (lloc pel qual no passem) és un dels principals centres d’esquí de fons dels Pirineus, ben comunicat, amb un gran i còmode Refugi – hostal. Sant Joan Vell va ser centre religiós i hospital militar durant la guerra civil. Després del conflicte armat va caure en una galopant decadència. Ara només són ruïnes d’un color marró viu, gairebé vermellós, que creen un viu i atractiu contrast de color sota el blanc nuclear de la neu. Tancant l’horitzó, ondulades i imponents muntanyes de més de 2.000 metres d’altura serveixen de teló de fons. Blanques, immaculades, virginals …. Com tot el que ens envolta. El blanc letargia de la dama de l’hivern. Un somni de vidre, fred, gèlid i fràgil. La dama blanca sense calor humana. Crissss, crasssss, crissss, crasssss. El camí fa baixada. Avui dormim a Montenartró. Un poble situat al vessant nord de la muntanya, on les ombres i el gel cristal·lí i blau han colonitzat les escassíssimes carrers. Només dues cases es mantenen vives tot l’any, i una d’elles és just la que ens farà de Refugi: l’Abadia de Montenartró.
De nou una bombolla aliena als rigorosos freds hivernals de la intempèrie. Darrera de les finestres la nit torna a ser negra com el betum. A l’altra banda tot és confort, bon ambient, bon menjar, conversa, riures i descans. Sempre m’han resultat altament gratificants aquests contrastos. La vida és més bella com més simple i fugaç és el moment present.
Últim dia de travessa. Els Déus estan del nostre costat. Tal com es preveia el vent ha perdut intensitat i ens permet coronar la muntanya pel vessant nord. Avui pugem per un paisatge un tant atípic per al muntanyenc, ja que vam coincidir amb les pistes d’esquí alpí de Portainé. Pujada ràpida i relativament còmoda entre remuntadors, paratges fora pista i algun esquiador veloç que amenaça amb atropellar. Crissss, crasssss, crissss, crassss … cadascú amb les seves cabòries.
A la part alta de la Torreta de l’Orri, un dels cims amb més vistes panoràmiques del Pirineu, hi ha dos grans torres de telecomunicacions. Hi ha qui les troba horribles. Per contra, hi ha qui ja consideren que formen un ens inseparable amb la pròpia muntanya. Sigui com sigui, jo les he vist completament entapissades de gel i neu a l’hivern, i cal admetre que ofereixen llavors un espectacle impressionant. Enormes punxes horitzontals, com si de gegantins agulles de gel es tractés, pengen de la verticalitat dels ferros desafiant la força de la gravetat. Entre mig de la boira gairebé semblen monstres fossilitzats pel fred, víctimes d’una hecatombe en algun planeta llunyà i desconegut.
El descens es realitza cap a ponent, direcció al llunyà oest. L’absència de neu ens obliga a descalçar les raquetes. Just ara que transitem per la part més alta de la muntanya, és si més no les necessitem. Vaja incongruència. No hi ha mal que per bé no vingui. Gràcies a la neteja de neu exercida pel vent dels dies anteriors, tot el llom ha quedat al descobert i amb ell, la resta de les trinxeres de la guerra civil, part de les quals van ser llaurades en aquestes zones, les més altes i rigoroses de la muntanya. Costa imaginar-se la vida dels pobres combatents que habitaven aquests improvisats solcs a la terra. Pluja, vent, sol, fred, tempestes, fams i sobre … por, bales, projectils, ferits, morts. Enmig de la baixada, allà on torna el límit del bosc, trobem un petit búnquer circular de reduïdes dimensions. Hauria de ser un petit lloc de comandament utilitzat en la contesa sense sentit de la guerra civil que matava germans i veïns. Si les guerres, per si, són cruels i inhumanes; les civils encara augmenten una mica més l’estadi de la misèria humana en enfrontar entre si els propis integrants d’un mateix poble. Aliens a la memòria històrica, un exèrcit callat, mut i immòbil d’innombrables pins i avets pobla la muntanya. La neu torna a ser present primer i profunda després. Crissss, crasssss, crissss, crasssss. Baixem per terreny indeterminat i de pendent constant. Esquivant aquí i allà els troncs caiguts, les branques baixes i les arrels emergents. Aviat trobem la pista que ja no deixarem fins a perdre alçada i arribar a les proximitats de Vilamur, on també trobem vestigis de la contesa de l’any 1938: els anomenats búnquers de Vilamur, en molt bon estat de conservació. Fortificacions molt més ben dissenyades i construïdes que les anteriors, les quals formaven part del front feixista.
De Vilamur al poble de Llagunes (lloc en el qual vam iniciar i concloure la travessa) el camí discorre per una pista on la neu ha desaparegut a conseqüència de la seva menor alçada i la seva major exposició al sol. No obstant això, amb la tarda ja freda i avançada i les ombres poblant les valls, la sensació d’hivern és omnipresent. Els fulls resseques entapissen el sòl, testimoni del que va ser una tardor ja extint i passat. En la proximitat, acompanyant els últims passos d’aquesta inoblidable travessia, les teulades tristes de Llagunes. D’alguna que una altra xemeneia brolla fum amb olor a foc i calor humana. Per sobre el bosc ombrívol encara manté gairebé la mateixa neu que hi havia a la jornada en què partim. La travessia s’acaba, però estic segur que, tot i el silenci que sembla dominar als membres del grup en aquest moment de quasi-meditació, més d’un sospira en secret i pensa … “hi ha … tant de bo demà pogués tornar a iniciar aquesta ruta amb raquetes ”
FITXA TÈCNICA
“El Cor del que Pallars” és una travessa circular de Refugis del Parc Natural de l’Alt Pirineu que es va dissenyar l’any 2014 i que el 2015 ha estat ja en ple funcionament. Presenta dues versions diferenciades, la d’estiu (més llarga i que transita per les zones altes i també per altres zones més baixes) i la d’hivern, que és més curta i va major altura i que està pensada per realitzar-la amb raquetes. Neu assegurada des de mitjans de desembre fins ben entrat el abril.
DADES TÈCNIQUES DE LA VERSIÓ “RAQUETES DE NEU” DEL COR EL PALLARS:
Autor: PAKO CRESTAS
catalonia-trekking 