Només hi ha un testimoni escrit que ens va deixar Ramon Vila Capdevila, un dels maquis més solitaris, enigmàtic i reservat de la nostra història i al qui li hem dedicat la ruta que porta el seu nom i que discorre per les muntanyes que l van veure néixer, créixer, lluitar, viure i sobreviure.
El text està escrit es castellà, ja que llavors el català, que era la llengua materna i vehicular, com a tants altres moments a la nostra història, estava prohibit a les escoles i no s’ensenyava a la gent a llegir i escriure en la nostra llengua.
El poema d’en Caracremada ha servit per inspirar el Neck Tube de la versió de la ruta amb raquetes de neu i la samarreta de la ruta a peu i BTT.
Llarga vida al Caracremada !!!!!
Quiero tener mi tumba
Lejos de los campos santos
Donde blusas blancas no haya
Ni panteones dorados
Quiero que a mí me entierren
Lejos de esos lugares falsos
Donde la gente al año viene
A depositar sus llantos
Quiero que a mi me entierren
Arriba en el monte alto
Junto aquel pino blanco
Que solo esta en el barranco
Mi tumba quiero que este
Entre dos piedras de canto
Compañeros míos han de ser
Pintadas culebras, verdes lagartos
No quiero que a mi entierro vengan
Curas laicos ni romanos,
Y las flores han de ser
Un manojo de punzantes cardos
Tampoco quiero que vengan
A decir discursos y salmos
Con banderas i oropeles
Vicio del mundo civilizado
Para discursos los graznidos
De los cuervos y los grajos,
El aullido del zorro viejo
Cuando ciego es abandonado
Ni luz de cirios que dan
Unas claridades de espanto
A mí me alumbraran
Las centellas y los rayos
Quiero que mi tumba sea
Cubierta de espinos altos
De zarzas grandes y espesas
Abrojos y salvajes cardos
Que brote a sus alrededores
Hierba para los ganados
Y que descanse a mi sombra
El perro negro cansado
Quiero que mi cuerpo repose
Lejos del bullicio humano
Junto al pino grande que hayen el barranco solitario..
La ruta de Caracremada està dedicada al darrer guerriller llibertari que va haver-hi a Catalunya combatent amb armes el feixisme. Es un petit homenatge a aquest lluitadors per la llibertat que van ser els maquis, i una manera més de conservar la memòria històrica.
Us recomano dos documentals disponibles a youtube sobre en Caracremada i sobre els emboscats.
Sens dubte, un del fet més diferencial i característic de la ruta és la reivindicació de Ramon Vila Capdevila, àlies «Moroto» «Passos-llargs» «Peus-llargs», «Capità Raymond» «Ramón Llaugí» o «Caracremada», que va ser el últim lluitador armat llibertari contra el feixisme a Catalunya. El que dit en altres paraules, és considerat com l’últim maqui català.
Ramon Vila Capdevila (Peguera, Fígols, Berguedà, 1 d’abril de 1908 – Castellnou de Bages, 7 d’agost de 1963) conegut també amb els sobrenoms de Caracremada, Passos llargs i Capità Raymond, va ser un anarcosindicalista de la CNT durant la Segona República Espanyola, col·laborador de la resistència francesa durant la segona guerra mundial i el darrer maquis català que lluità contra el franquisme. Va demostrar un gran valor, atreviment i coneixement del medi geogràfic que li van permetre una llarga vida de clandestinitat i sabotatge al règim franquista.
Nascut en el si d’una família humil, fill de Ramon Vila Llaugí i Carme Capdevila Solé,va ser víctima de l’explotació infantil a les fàbriques de la conca del Llobregat. De petit va patir cremades a la cara i la mà i va perdre la germana en un incendi a casa seva. Als dotze anys va perdre la mare a causa d’un llamp. Algunes fonts indiquen que aquest mateix llamp fou la causa de la seva cara cremada..
Va treballar a la indústria tèxtil a la Pobla de Lillet on va cometre els seus primers sabotatges entre 1929 i 1930 en una fàbrica que havia acomiadat treballadors, i anà a la presó. Posteriorment treballà a les mines de Fígols i participà en les lluites obreres del Berguedà. Va participar en la Revolta de l’Alt Llobregat de 1932 i fou empresonat sis mesos. Aquell mateix any va intervenir en la vaga de tramvies a Barcelona i tornà a ser empresonat. Fou alliberat el 19 de juliol de 1936, en començar la Guerra Civil espanyola. Durant la guerra s’allistà a la Columna de Ferro de València i lluità al front de Terol passant després a la Brigada Columna Terra i Llibertat amb la que va lluitar a Madrid, el front d’Aragó i el front del Segre. S’exilià a França el 1939, on fou internat al camp de concentració de Saint-Cyprien i al camp d’Argelers, d’on va fugir.
En plena Segona Guerra Mundial, l’any 1943, fou detingut pels nazis a Perpinyà. L’any següent s’escapà i s’incorporà a la resistència francesa de Llemotges i al maquis de Rochechouart (Alta Viena), on se’l conegué com a Capità Raymond, realitzant múltiples sabotatges. Les autoritats franceses li concediren la Legió d’Honor, que ell va rebutjar.
Tornà a Catalunya, per lluitar contra el franquisme. Va fer de guia de la CNT, amb el nom de Ramon Llaugí, travessant molts cops els Pirineus, transportant armes o activistes. Va fer sabotatges contra torres d’alta tensió per lluitar contra el règim franquista. El maig de 1947 va dirigir un grup de 50 guerrillers que havien d’atemptar contra Franco, que feia una visita a les mines de Sallent, però van fer marxa enrere a causa d’un accident. L’any 1951 la CNT va decretar la retirada dels seus homes però Ramon Vila continuà la seva lluita en solitari als boscos de l’interior de Catalunya.
El 7 d’agost de 1963, a les 12:30 de la nit, va caure mort per les bales de la Guàrdia Civil en una emboscada prop de la masia de la Creu del Perelló, entre els termes de Castellnou de Bages i Balsareny. No va tenir ni temps de disparar. Fou enterrat a l’exterior del cementiri de Castellnou de Bages, sense creu ni referència, oblidat entre les fulles.
L‘any 2010 es va estrenar una pel·lícula sobre la seva vida Caracremada, dirigida per Lluís Galter i interpretada per Lluís Soler.
El Museu dels Maquis, a Castellnou de Bages, conserva les botes de muntanya que portava quan va morir i disposa de plafons explicatius de la seva vida i de la història dels maquis en aquest territori. El museu està situat al costat de l’església de Sant Andreu, prop de l’Ajuntament i del cementiri on hi ha les seves restes.
Els senders del 1714 es una llarga travessia lineal que enllaça els considerats 10 punts més emblemàtics de la guerra de successió: Sant Boi, el Born (Barcelona), Talamanca, Moià, Vic, Castellciutat (Seu d’Urgell), Cardona, Prats del Rei, Cervera i Lleida. Aprofita, en gran mesura, camins ja senyalitzats amb GR i PR, si be algun tram nou d’enllaç encara no te cap mena de senyalització.
Vaig saber dels senders del 1714 a la pròpia presentació oficial que es va fer a la fira de muntanya de Duesaigües, i ràpidament vaig fer arribar una proposta a la FEEC per tal de resseguir, ressenyar i georeferenciar tot l’itinerari com a part de la feina de camp que aquests darrers anys he estat fent per certes administracions, associacions d’empresaris o establiments particulars.
Per sort la proposta va rebre el vist-i-plau de la FEEC, i de cop i volta se’m plantejava per davant una llarga caminada amb un calendari un xic atapeït i en una època de l’any que, de ben segur, no era la més apropiada per fer el llarg recorregut: el canicular mes de juliol. No només tenia per davant la llarga travessia, si no també tota la feina complementària de netejar tracks, fer els àlbums fotogràfics i teclejar una llarga i exhaustiva descripció que es va estendre a quasi 100 fulles, o sigui, l’extensió pròpia d’un llibre bastant gruixut. Estava però força content per l’encàrrec. Davant meu estaven els camins de l’historia del tri-centenari, més de 650 quilòmetres per caminar en soledat, sentint el pas de les hores, deixant enrere desenes i desenes de camins i corriols que mai abans havia vist i que potser mai més veuré. Gaudir de l’efímera, plena i simple vida del vianant. Com deia el gran poeta que descansa a Cotlliure al costat del sepulcre de la seva sempre estimada mare “Caminante, no hay camino, se hace camino al andar”.
FOTO PAKO CRESTAS
El primer punt del senders es la casa Barraquer, avui convertida en museu, a Sant Boi de Llobregat; indret on va viure els seus darrers dies en Rafael de Casanoves. Allà vaig enganxar, amb el corresponent permís de la directora del museu, els primers adhesius dels senders del 1714. Carrer avall vaig passar per un nus de carreteres, ponts i rotondes. Una estranya manera de començar una llarga travessia excursionista. Però cal tenir en compte que el primer tram dels senders es gairebé exclusivament urbà, ja que no queda més remei que travessar Cornellà, Hospitalet del Llobregat i gairebé tota la ciutat de Barcelona per arribar al mercat del Born, segon punt emblemàtic de la ruta del 1714, allà on va resistir el darrera bastió de la ciutat de Barcelona abans de l’abdicació davant de les tropes de Felip V. En aquest primer tram només travessem una zona verda, que es el parc fluvial del Llobregat. Un petit oasis verd entre carreteres, autopistes, autovies, trens i el concentrat de carrers i edificis del marge sud de la gran àrea metropolitana de Barcelona.
Del Born encara hem de caminar uns quants quilòmetres cap al nord per sortir de la gran ciutat, remuntant la muntanya del Carmel, tota ella urbanitzada. Per fi, ja al vespre, després d’un llarg i calorós dia trepitjant asfalt, vaig arribar als voltants del Parc del Laberint. Deixava enrerela atípica caminada per rambles, carrers, parcs i polígons industrials. En el camí quedaven com a testimoni una bona pila d’adhesius enganxats a fanals, pòsters i canonades, amb un futur més que incert.
FOTO PAKO CRESTAS
El segon dia ja vaig poder gaudir del verd del bosc de Collserola. Després del jorn entre edificis aquestes muntanyes semi urbanes em semblaven frondoses i mig salvatges. Vaig gaudir fins i tot del primer xàfec de la travessa, sabent que gràcies a ell les temperatures es veurien una mica frenades durant unes poques hores. Al finalitzar la pluja la relativa fresca va passar a dir-se xafogor i poc mes tard el Sol canicular em recordava de nou com d’estiuenc es el mes de juliol a plena plana del Vallés. De nou asfalt per travessar Sant Cugat del Vallés i Terrassa, intercanviant el paisatge amb zones de bosc prou amples, tot seguint l’intel·ligent traçat del camí dels monjos. Després d’un sopar entaulat a Matadepera la nit em va sorprendre a les proximitats del Pic de la Mola, al Parc de Sant Llorenç de Munt. Calorosa nit al Pla dels Escorpins, amb espectaculars vistes nocturnes sobre les il·luminades ciutats del Vallès. Imaginàriament traçava la llarga línia d’aquest segon dia de marxa, sabent que, definitivament, les zones urbanes més grans de la travessia ja havien quedat enrere.
Pujada a la Mola amb vent i fred. Tempesta que es desferma a les proximitat del Montcau i jo que deixo que la pluja em remulli ben remullat, tot intentant retenir aquesta sensació de frescor que sé que tant i tant notaré a faltar els propers dies. Absurdament, com si fos una pila, intento retenir aquesta frescor, com si fos un elixir espiritual per contrarestar les més que previsibles “abrasadores” marxes dels propers dies. Amb els núvols desfent-se arribo a la encisadora població de Mura, perduda en mig d’unes grans extensions de mitja muntanya i boscos impenetrables de pins. Quin contrast tan gran entre un extrem i l’altre de la muntanya de Sant Llorenç del Munt !!! Per un costat les urbanitzacions esgarrapen la part mitja – alta de la muntanya i per l’altre només trobem aquest petit poblet de compte de fades entre multitud de hectàrees de bosc i més bosc. De Mura a Talamanca el contrast encara en més viu. Un llarg tram en terra de ningú, on amb prou feines divisem les runes d’algun mas abandonat o passem pel costat d’alguna esporàdica i immensa edificació completament aïllada. En aquest llarg tram el Sol ja es va fer amb el domini total del cel, i amb la corresponent pujada de les temperatures pròpies de l’època ja quasi no podia recordar el fred del dematí. Era com un vell record d’un pretèrit remot, esclafat per les implacables calors de les tardes de juliol al centre de la Catalunya Vella. Començava a “aclimatar-me” pels propers 550 quilòmetres. Talamanca, amb la tarda ja de declivi, es presenta com un petit recó de pau. Les pedres de la fortalesa desprenen una singular energia, un missatge mut de la història de tres segles ençà. Visita a les afores del Castell, tercer escenari de la ruta del 1714, allà on les tropes catalanes van sortir victorioses per darrera vegada guanyant una batalla abans de perdre definitivament la guerra.
FOTO PAKO CRESTAS
Ve ara un tram curt, el que enllaça Talamanca amb Moià. Es tracta d’un paisatge principalment boscós, on els trams més interessants a nivell de paisatge, els trobem just passant Calders de Monistrol amb les imatges que tenim sobre els anomenats Gorgs Blaus. En conjunt però es tracta d’un tram monòton on la calor va torna a mostrar-seentre intensa i insuportable. Al vespre, passat Moià (ciutat on va néixer en Rafael Casanovas i on té dedicat un museu just al cor de la vila), torno a guanyar alçada per sobre els 1.000 metres per arribar, ja amb la fresca del vespre, al poblet de l’Estany, un veritable racó de pessebre abans de davallar a la Plana de Vic. Darreres llums entre enormes gotes d’aigua, però isolades, que no passen de refrescar breument l’ambient, ja de per si agradable amb la foscor entrant. Demà davallaré no nou a la plana, on la calor a l’estiu torna a escriure’s amb majúscules.
FOTO PAKO CRESTAS
La travessa de la Plana de Vic presenta trams ben diferenciats. Depenent si anem per zones de camps o be si anem pel costat del riu Ter. La capital osonenca també es un dels punt emblemàtics de la guerra de successió. Manlleu i Torelló també varen ser escenaris destacables, cuitats cremades. A partir de les proximitats de Tavèrnoles (encisadora i minúscula població on va néixer el mossèn Jacint Verdaguer), enllacem amb el GR-210 vora Ter, i es d’agrair poder caminar a resguard el gran riu sota l’empara de la vegetació fluvial, que em facilita una ombra més que desitjada en aquestes dates caniculars en la qual he fet el primer recorregut dels senders del 1714. Malauradament a partir del Pont de la Gleva em vaig obligat a improvisar el recorregut, ja que el GR-210 es impracticable per la manca del pont (està en fase de reconstrucció), fet que m’obliga a resseguir, fora dels track previst, un sender local molt mal marcat fins a Torelló, on pateixo més que mai la calor canicular. Sota un Sol que escalfa sense pietat vaig tenir prou clar el preu de ser fill d’Adan, i haver de guanyar-me el pa amb la suo de la meva front. Crec que mai abans havia begut tanta aigua com quan vaig trobar la font de Rocaprevera, ja a les proximitats de Torelló. Per sort a partir d’aquesta població tornem a agafar el GR-210 vora Ter, i de nou estem sota la protecció de l’alta vegetació fluvial. El tram següent hi ha un interessant i gradual canvi de vegetació. Es nota que a partir del país de Bisaura i la zona sud del Ripollèsla pluviositat mitjana anual augmenta considerablement i les temperatures, en general, son molt més fresques que a la plana. D’aquest sector destaca el pas per la fantasmagòrica Farga de Bebié, tota una petita ciutat avui en dia assumida en un abandó irreparable. En el meu record els anys en que encara hi havia trànsit rodat per la N-152 i això mantenia en un equilibri incert i poruc algun comerç i algun bar que feia que encara hi haguessin poquíssim habitats als ja llòbregues edificis. La construcció de l’autovia que evita el pas per la població va ser el toc de gràcia definitiu. Ara el petit mon del difunt “Edmundo Bebié” resta tant mort com el seu propi fundador.
FOTO PAKO CRESTAS
A partir de Campdevànol, per fi, començoa guanyar de nou alçada i entro de ple a la zona del Pre-Pirineu, passant per indrets bucòlics com Montgrony o Castellar de N’Hug. A partir de l’esglesiola de Sant Pere d’Aurïadiviso per primera vegada el Pedraforca, muntanya insigne del muntanyisme català. Una imatge que m’acompanyarà els següents jorns fins que la perdi de vista, definitivament, al traspassar el Coll de Port. Apropant-meal Pedraforca passo prèviament pel Coll de Pal, màxima cota dels senders, amb 2.000 metres d’alçada. Davalloa Bagà i pujo per les proximitats de Gisclareny per fer un llarg flanqueig pel sud de la Serra Pedregosa, per davallar vers a Gósol. A partir d’aquets moment el terreny em resulta fortament familiar, ja que coincideixo amb part del recorregut de la ruta del Caracremada, la qual soc l’autor. Pujant una vegada més el Coll de la Mola, pel camí de Santa Margarida, dic adéu a la magnífica comarca berguedana per davallar vers a l’Alt Urgell. Fins aquest punt, més o menys, les tamborinades m’han respectat. Passat Tuixén m’agafa una pedregada descomunal. Sort d’un concentracióespessa de pins que em resguarda de l’impacte directe de la pedra. Per sort durant la pujada vers a Fornols la pluja dona una pausa, malgrat que amenaçadores bromes s’han enganxat a les muntanyes i sembla que mai més vulguin abandonar-les. Per la nit torna el desconsolat plor del núvols; aquesta vegada, però, sense boles de pedra-gel crivellant a les pobres bestioles del bosc, entre les quals m’identifico. Gaudeixo de l’esbojarrat soroll de la pluja, estirat sota el prim i alhora reconfortant resguard de la meva petitíssima tenda de campanya. Ja pot ploure, ja … que la conversa amb la pluja es la millor antecambra al plàcid son de l’errant solitari.
Al dia següent, entre un cel que es vol obrir de núvols, però que no pot. Faig el llarg trajecte de Fornols a la Seu d’Urgell, on no hi ha res, absolutament res, que no siguin prats, bosc, pujades i baixades i alguna que altre casa isolada o ja enrunada. Aquest tram caldrà desfer-ho per fer una llarga i excessivament feixuga retornada a Tuixén. La Seu d’Urgell i en concret Castellciutat, es un altre dels punt emblemàtics de la guerra de successió.
FOTO PAKO CRESTAS
El següent tram, que va de la Seu a Solsona, comporta, com ja em comentat abans, desfer les nostres passes fins a Tuixén i, des d’aquí, encarar cap al sud, traspassant el Coll de Port i entrant a la terra dels Piteus, o sigui, a la sempre enigmàtica Vall de Lord. Un dels millors racons del Pre-Pirineu. A l’alberg Torre Baró de Sant Llorenç de Morunys em deixo cuidar per les atencions d’un bon amic, en Josep. Conversem, li explico, m’explica, callo i escolto. Com es d’agrair pel caminant solitari trobar una veu amiga en una raconada de la llarga senda de la vida. Passat la Llosa de Cavall remunto pel camí de còdols tot vorejant el Codó, indret on el paisatge torna a canviar, fent-se, gradualment, més sec i amb la vegetació de mitja muntanya. Torna el pi i els matolls de secall. L’arribada a Solsona es fa per una mena de vall seca, polsosa i pobre, on ja recordo com un llunyà miratge, la verdor exuberant i les flors multicolors de la Vall de Lord. De Solsona a Cardona ve un dels paratges més poc atractius dels senders. Sobretot pel llarg sector en mig de granges i polígons industrials que trobem a la sortida de Solsona; després cal sumar la monotonia dels boscos de pineda, i tot plegat agreujat pel fet de que el GR està a trams en un deplorable estat de conservació. Fins al punt que en certs sectors s’ha perdut el camí i resulta cent per cent impracticable. La nota de color atractiva la dona l’Estany de Sant Ponç i les seves blavoses aigües que conviden a un més que merescut bany pel qui s’apropi per aquestes contrades a ple epicentre estiuenc. Cardona, darrer bastió de la resistència catalana, ens donarà la benvinguda amb la seva senyorial fortalesa. Es el final d’un nou tram dels senders.
El setè sector, el que enllaça Cardona amb Prats del Rei, es més variat i atractiu del que pot semblar a primera vista. Ens sorprendran les soledats que envolten el perdut poblet del Suró i el capvespre a la Serra de Castelltallat es una veritable delícia. De Seguers a Prats del Rei tornem de discorre per muntanya més baixa i més monòtona en general i al voltant de Prats del Rei dominen els conreus i petits trams de bosc on encara son ben visibles els efectes de llunyans incendis forestals. Prop de Seguershi ha la necròpoli homònima. A Prats del Rei trobem la Torre Manresana. Un altre indret emblemàtic de la guerra de successió. Just als seus voltants hi ha un petit sender local dedicat a la batalla de Prats del Rei, una de les mes importants del període bèl·lic d’ara fa 300 anys.
FOTO PAKO CRESTAS
De Prats del Rei a Cervera (vuitè sector o tram del senders), hi trobem dos parts ben diferenciades. La primera, que em sorpren gratament, es tracta de la pujada i travessa de la Serra de Rubió, passant pel graciós refugi del Mas de Tronc (nit obligada) i creuant el primer dels parcs eòlics que anirem trobant des d’ara fins el final dels senders. La davallada vers a Rubió i el Pla de Rubió em regala esplèndides vistes aèries sobre al conca d’Òdena, Montserrat i la Catalunya central. Caminar per aquí es tot reconfortant elixir per l’esperit, sobretot si es pot fer a l’hora baixa. A partir del Mas del ganxo, on coincieixo amb el camí català de Sant Jaume, tot plegat es una veritable penitència. Més adient per un màrtir que no pas per un sant. Durant quilòmetres, fins a la Panadella, haurem de seguir quasi en la seva integritat el traçat d’asfaltat i més asfalt de l’antiga N-II. Horrorós, ignominiós, difícilment empitjorable. Realment els que van dissenyar aquest traçat del camí de Sant Jaume es van omplir de glòria. Pel be de la bona salut dels caminants i pensant en un desitjant bon futur dels senders del 1714, urgeix trobar-li una alternativa, sigui la que sigui, a aquest tram del camí de Sant Jaume. L’arribada a Cervera, malgrat tenir llargs trams d’asfalt que es combinen en pistes pel mig de camps de cereals, es tota una delícia comparada amb el tram de la N-II, juga al seu favor la travessia de diverses petites poblacions com Sant Jaume de Pallerols, Sant Antolí i Vilanova, Hostalets i Sant Pere d’Arquells.Cervera, amb la seva universitat, ciutat botiflera, no podia faltar, per la seva càrrega històrica, com a punt neuràlgic dels senders del 1714. Aquí conclou el vuitè tram i comença el darrer que ens durà a Lleida.
FOTO PAKO CRESTAS
En un principi, la meva enorme ignorància, hem va fer pensar que de Cervera a Lleida ja tot seria una llarga i interminable plana, on patiria més que enlloc sota un Sol de tons desèrtics, motiu pel qual se m’acabarien de dissecar les poques neurones que encara mig funcionen dins del meu cervell. Sortosament, el traçat dels senders del 1714, — potser per compensar la mala passada del tram del camí de Sant Jaume –, fa una llarga però agradable volta per les muntanyes de la Conca de Barberà i ens duu a descobrir indrets sorprenents com la Vall del Riu Corb (nit obligada a Vallfogona) i poblets de la ruta del Cister com Forés (esplèndides vistes sobre les muntanyes de Tarragona), Vallbona de les Monges o Omells de na Gaia. En aquets tram passem pel poble naturista del Fonoll i pel part eòlic de les Forques. A partir de Senan deixem la ruta del Cister i tornem a un mal conservat GR-3 fins al punt final, tot travessant les Garrigues i el Segrià, passant per les Borgues Blanques, Castelldans, l’altiplà ventós, tòrrid i mancat de vegetació alta de Mas de Melons. També passarem per la petita vall del riu Set, antesala definitiva de la planúria absoluta que envolta la capital de la Terra Ferma. Si durant la travessa de la Conca de Barberà els camps de cereals encara son la peça dominant del paisatge, juntament amb el bosc, a les Garrigues camino sota la silenciosa vigilància de les mil·lenàries oliveres. A la part final els camps de fruiters dominen una paisatge ja completament horitzontal. Els darrers quilòmetres discorren de nou vora el riu, aquesta vegada vora el Segre, amb la sempre benaventurada ombra dels arbres fluvials. Després de llargs dies de marxa, amb quasi 700 quilòmetres als peus, arribo per fi a la seu vella de Lleida. Darrers dels 10 punts emblemàtics de la guerra de successió, que enllacem amb aquests nous i variants senders del 1714. Tot una llarga i variada passejada pel nostre país, una passejada alhora per la nostra història. Com diria l’irrepetible Lluis Llach, el meu país es tant petit, que quan el Sol se’n va a dormir, mai no està prou segur d’haver-lo vist.
FOTO PAKO CRESTAS
Etapa
Inici – final
Etapa 1
Sant Boi – Barcelona (El Born)
Etapa 2
Barcelona (El Born) – Terrassa
Etapa 3
Terrassa – Talamanca
Etapa 4
Talamanca – Moià
Etapa 5
Moià – Vic
Etapa 6
Vic – Sant Hipòlit de Voltregà
Etapa 7
Sant Hipòlit de Voltregà – Sant Quirze de Besora
Etapa 8
Sant Quirze de Besora – Ripoll
Etapa 9
Ripoll – Castellar de N’Hug
Etapa 10
Castellar de N’Hug – Bagà
Etapa 11
Bagà – Gósol
Etapa 12
Gósol – Fórnols del Cadí
Etapa 13
Fórnols del Cadí – La Seu d’Urgell
Etapa 14
La Seu d’Urgell – Tuixent
Etapa 15
Tuixent – Sant Llorenç de Morunys
Etapa 16
Sant Llorenç de Morunys – Solsona
Etapa 17
Solsona – Cardona
Etapa 18
Cardona – Salo
Etapa 19
Salo – GR 7 Serra de Castelltallat
Etapa 20
GR 7 Serra de Castelltallat – Prats de Rei
Etapa 21
Prats de Rei – Jorba (Hostal a NII)
Etapa 22
Jorba (Hostal NII) – Cervera
Etapa 23
Cervera – Balneari de Vallfogona
Etapa 24
Balneari de Valfogona – Vallbona de les Monges
Etapa 25
Vallbona de les Monges – Fulleda
Etapa 26
Fulleda – Les Borges Blanques
Etapa 27
Les Borges Blanques – Aspa
Etapa 28
Aspa – Lleida
FOTO PAKO CRESTAS
Els 10 punts emblemàtics de la guerra de successió, enllaçats pels senders dels 1714:
Can Barraquer– Museu de Sant Boi: A la casa pairal de Can Barraquer hi va viure durant anys i fins a la seva mort Rafael Casanova, el conseller en cap de Barcelona.
El Born (Barcelona): Les ruïnes que hi resten són el testimoni dels barris que va ser enderrocats per construir-hi la fortalesa militar de la Ciutadella.
Castell de Talamanca: La vila de Talamanca i el seu castell originari del segle X van viure la darrera victòria aliada un mes abans de la capitulació de Barcelona.
Casa Museu Rafael Casanova (Moià): En aquest edifici del segle XVI hi va néixer Rafael Casanova. En l’actualitat és un museu dedicat a la guerra de Successió i al personatge.
Ermita de Sant Sebastià de Vic: En aquesta ermita d’ubicació privilegiada amb impressionants vistes sobre la Plana de Vic va tenir lloc el famós Pacte dels Vigatans el 17 de maig de 1705
Castellciutat (Seu d’Urgell): La Torre Solsona forma part del conjunt fortificat del Castell de Ciutat i va esdevenir la principal defensa pirinenca durant la guerra de Successió.
Castell de Cardona: El castell de Cardona va ser el darrer fortí austriacista a capitular durant la Guerra de Successió.
Torre de la Manresana (Prats del Rei): La torre de la Manresana va ser observatori d’una important batalla l’any 1711. En resta una esplèndida torre circular erigida els segles XI-XII.
Universitat de Cervera: La Universitat de Cervera és d’una de les obres més monumentals de l’arquitectura civil catalana del segle XVIII.
Turó de la Seu Vella de Lleida: La ciutat va ser saquejada durant tota una setmana i la Seu Vella fou convertida en caserna militar.
FOTO PAKO CRESTAS
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor.
Hola amics, en aquests moments tan especialment difícils per a agències de viatges i establiments dedicats al turisme, estem realitzant un esforç per promocionar les nostres rutes i re activar reserves, amb una rebaixa de el cost global del 10% de cada ruta / modalitat.
Aquesta rebaixa, aplicable ja directament a la reserva, servirà per poder realitzar qualsevol de les nostres rutes de Pirineu i Pre Pirineu durant el proper estiu i tardor. PROMOCIÓ VÀLIDA FINS AL 15.04.2020
Aquí teniu informació de cadascuna de les nostres rutes i els nous preus aplicables durant aquest període d’inscripció. SI REALITZES ARA LA RESERVA NO CAL QUE CONCRETES DATES, SI NO HO VOLS, POTS CONCRETAR MÉS TARD, QUAN MILLOR ET CONVINGUI.
RUTA DEL CARACREMADA. La nostra primera ruta, vine a conèixer el Prepirineu seguint els passos de l’últim maqui, Ramon Vila Capdevila. Alias »Caracremada! La nostra ruta veterana compta ja amb gairebé 10 anys de funcionament: https://www.catalonia-trekking.com/trekkings-catalonia/ruta-caracremada/
Des viatges Mon Petit us agraïm més que mai el vostre interès per conèixer els nostres trekkings i gaudir dels meravellosos espais naturals que tenim en els nostres entranyables Pirineus.
Qualsevol dubte ja ho sabeu, el nostre mail per a consultes i reserves és infocataloniatrekking@gmail.com.
Una forta abraçada a tots i ànims i força per superar aquests moments de crisi sanitària i social i la «reclusió obligatòria» que ens manté allunyats de les belles muntanyes.
En aquest moments tant difícils que tots estem confinats a casa nostra per culpa de la pandèmia del Corono virus, segur que tenim més ganes que mai de poder tornar a les nostres muntanyes i a gaudir de l’aire lliure i dels irrepetible paisatges del nostre Petit país tant estimat.
Alhora es un moment especialment difícil pels pròpies establiments que formen part de la ruta i per nosaltres com a organització, que hem vist com se’ns anul·laven les totes les reserves pels propers mes, incloent la temporada alta de la setmana santa.
Es per això que per aquesta motius, reactivar els ànims, els projectes i les ganes de trescar, us presentem una promoció exclusiva per combatre aquests moments foscos.
Si voleu gaudir del nostre trekking pel Pre-pirineu i seguir les penjades d’en Caracremada, el darrer maqui català, us animem a fer la reserva aprofitant el 10% DE DESCOMPTE QUE FEM DURANT LA QUARENTENA – OFERTA VÀLIDA FINS AL 15.4.2020
Introducció: Variada i llarga excursió per pujar el cim més alt de la ribera de llevant de la Vall de Lord. El Cap del Verd es un magnífic punt panoràmic, des d’on divisem tots els massissos del Pre Pirineu del Berguedà i Solsonés.
La pujada va per sectors ben diferenciats. Surt des del 1.000 metres d’alçada del poble de la Coma i arriba als 2.282 metres del planer cim del Cap del Verd. Tota l’estona transita per camí ben marcat i te trams de forta pujada.
Temps: 4 hores i 5 minuts per la pujada i més de 3 per la baixada.
Desnivell: 1.282 de pujada i l’equivalent de baixada per tornar al punt de partida.
Llargària: 7 quilòmetres 300 metres
FOTO PAKO CRESTAS
Dificultat: Alta
Punts d’aigua: Hi ha una font que no sempre raja aigua, a les proximitats de la Borda d’en Pujol. També podem comptar amb la font d’Urdet a la part alta de l’itinerari, si be ens haurem de desviar 10 minuts per arribar-hi.
Punts de referència:* Poble de la Coma * Clot de l’Infern * El Pujol del Racó * Borda del Pujol * Camp de la Creu * Clot de la Cabanella * Roca Mira * Prat de les Saleres * Prat d’Aubes * Collada de les Belitres * Cim del Cap del Verd.
Accés al punt de partida: Des del càmping d’ Aiguadora caldrà agafar la carretera LV-4241 fins a Sant Llorenç de Morunys. Des d’aquesta població ens enfilem per la carretera que va a Coll de Port, direcció Tuixent, (C-462) fins al poble de la Coma.
Itinerari:0,00 h. Poble de la Coma. 1.000 metres. Deixem el vehicle a la zona d’aparcament situada al lateral de la mateixa carretera. En aquest punt hi ha una font. De seguida hi trobem un camí pavimentat que puja vers a la nostra dreta en diagonal. Cartell indicador. Al poc hi ha un revolt amb una bifurcació i un casa que ens queda a la dreta. Seguim tot recte. Desapareix el paviment i continuem per pista ascendent en direcció N.E.
FOTO PAKO CRESTAS
0,10 h. La pista en desús arriba a un indret on es localitza un mur de pedra i un dipòsit. Seguim pel camí ascendent que puja dalt del mur i s’interna pel mig del bosc. Tram inicial de forta pujada que de seguida passa a ser horitzontal, fins i tot amb algun curt tram descendent. Taques grogues molt esporàdiques.
0,37 h. El camí ja s’ha fet ample i s’ha convertit en una veritable pista. Passem pel costat de una zona de conreus que resten a la nostra dreta. Pel sentit contrari, a l’esquerra, neix un camí amb taques verdes que obviarem. Nosaltres continuem per la pista.
0,40 h. Torrentera del Clot de l’Infern. Un corriol puja pel costat dret de la mateixa. Nosaltres obviarem el camí i continuarem per la pista, relativament planera, ara vers al sud.
0,45 h. El Pujol del Racó. Anem a parar a una pista transversal. El mas resta una mica per sota a la nostra dreta. Rètol indicador. Seguim la nova pista, més ample, vers a l’esquerra. La mateixa guanya alçada. Taques de pintura groga.
FOTO PAKO CRESTAS
0,52 h. Trobem una drecera a marge esquerra de la pista. Pujarem per ella. Taques de pintura grogues.
1,00 h. Tornem de nou a trobar-nos amb la pista. Seguim la mateixa en sentit ascendent vers a la nostra esquerra. Taques de pintura groga.
1,15 h. A l’alçada d’un revolt i trobem una bifurcació que surt vers a la dreta. Tant la pista que seguim com el nou camí tenen taques grogues. Cal seguir per la pista vers a l’esquerra continuant guanyant alçada.
1,30 h. Bifurcació, Seguim la pista que ascendeix en diagonal vers a la dreta i que al poc es converteix en senda per passar pel costat de la Borda del Pujol. Flanquejada la borda tornem a trobar dos pistes. Continuem tot recte per la de la dreta en sentit E i després N. Es tracta d’un tram bastant planer però que continua guanyant desnivell molt a poc a poc.
FOTO PAKO CRESTAS
1,40 h. Font al marge esquerra de la pista
1,47 h. Bifurcació. Obviem la pista que neix vers a la dreta i continuem en direcció nord.
1,55 h. Camp de la Creu. 1.549 metres. Cruïlla de pistes i camins. Prenem la senda que surt tot recte de manera transversal, pel ben mig de la cruïlla, i que resulta ser l’inici d’una marcat senderó que s’interna pel bosc i puja de manera força directe vers al N.E. En aquest tram hi trobem un filat a banda i banda del camí.
2,00 h. Creuem una pista en desús de manera transversal. Cartell indicador. Continuem el camí ascendent. A continuació ve un llarg trajecte pel mig del bosc que mica en mica en va despoblant i acabarem en paratges oberts i relativament nuus de vegetació alta. El corriol no te pèrdua, està força marcat i es l’únic. Tram un xic dur per la forta pujada que es constant. A la part alta la pujada hi trobem l’anomenada Roca Mira, que es una mena d’aresta desdibuixada que traspassem i que ens duu a una part on el terreny i la pujada es suavitza i fem una mena de flanqueig en diagonal poc ascendent per sobre d’una mena de coma, que resta a la nostra dreta, es la part superior del Clot de la Cabanella.
FOTO PAKO CRESTAS
3,00 h. Prat de les Saleres. 2.087 metres. Arribem a una mena de llom aresta que seguirem en sentit ascendent. Aquí el camí tendeix a perdre’s i a marcar diferents línies paral·leles, producte del pas de ramat.
3,05 h. Trobem un camí horitzontal i transversal. Cartell indicador. A la dreta, a uns 10 minuts, ens queda la Font d’Urdet, fora del recorregut estricte de l’itinerari, ja que nosaltres haurem d’anar cap a l’esquerra. El camí, gairebé horitzontal i amb sectors de molt lleugera pujada, flanqueja per una zona on s’alternen el bosc i grans clarianes, com el Prat d’Aubes. Primer està orientat vers al N.O. i gradualment pren orientació nord.
FOTO PAKO CRESTAS
3,40 h. Collada de les Belitres. 2.152 metres. Traces paral·leles de camí. Ara el millor es pujar tot recte pel llom vers a l’oest, amb tendència al S.O. a la part alta, per grans pendents d’herba de poca inclinació però amb pujada constant. Balises de fusta disperses per indicar la ruta. No hi ha camí però tot plegat resulta molt evident.
4,05 h. Cim del Cap del Verd. 2.282 metres.
Descens: O pel mateix itinerari en sentit invers.
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor.
Introducció: Llarga i variada pujada al Cap del Verd des del que es el portal natural que uneix la Vall de Lord amb les altes Vall del Cadí: el Coll de Port.
Des del coll al cim hi ha una llarga aresta, però l’itinerari descrit amb prou feines la toca, ja que va, majoritàriament, pel vessant sud tot buscant pistes i corriols que discorren a mitja alçada.
Cal destacar que aquesta excursió forma part de la ruta del Caracremada, si be la mateixa el fa de baixada. Es molt més amable fer-ho en sentit descendent, ja que la part alta te una tartera relativament llarga i força inestable, de pedra petita i amb inclinació moderada, el que fa que la pujada sigui bastant feixuga i la baixada molt ràpida.
FOTO PAKO CRESTAS
Temps: 3 hores i 25 minuts per la pujada i menys de 3 hores per la baixada.
Desnivell: 682 metres de pujada i 70 de baixada per l’ascens i l’equivalent a la inversa pel descens.
Llargària: 13 quilòmetres 300 metres
Dificultat: Alta
Punts d’aigua: El mapa de l’alpina fa constar una font molt a prop del Prat Major, però costa de trobar i sovint està eixuta. Així dons el millor es dur el líquid necessari des del principi de l’excursió.
FOTO PAKO CRESTAS
Punts de referència: * Coll de Port * Prat Parcerís * Les Llenes * Coll de Coma Pregona * Els Ordiars * Serra dels Colls * Prat Major * Coll de Veís * Cap de Verd
Accés al punt de partida: Des de l’alberg de Torre de Baró caldrà agafar la carretera C-462 direcció Tuixent, fins al Coll de Port, passant, prèviament, pel poble de la Coma.
Itinerari: 0,00 h. Coll de Port. 1.670 metres. Just a la dreta del coll surt una pista ascendent en direcció E-S.E. (cartell indicador) Pujarem per la mateixa i al poc hi veiem un brancal que neix vers a la dreta. Abandonem la pista, seguim pel nou corriol que passa pel costat d’un filat. Marques grogues. Al poc creuem en perpendicular una senda desdibuixada amb taques de G.R. i continuem pujant pel mig del bosc en tendència ja a orientar les nostres passes a mitja alçada del vessant sud, sota la llarga serralada que uneix el Coll de Port i el cim. Al final de la pujada el corriol va a parar a una pista que comença una suau davallada i passa pel costat dret d’uns conreus.
FOTO PAKO CRESTAS
0,20 h. Prat Parcerís. 1.677 metres. Seguim per la pista ben marcada i gairebé horitzontal vers a l’est. Deixat enrere la zona de conreus, la pista torna a perdre alçada de manera suau i gradual. Taques grogues.
0,30 h. Bifurcació. Cartell indicador. Seguim la pista de l’esquerra que es ascendent, es una pista en desús, que al poc mostra un altre brancal a l’esquerra que obviem, i sota les runes de el Comellar es transforma en un curt corriol que torna perdre alçada.
0,35 h. El curt tram de corriol es fon en una nova pista que seguirem en sentit ascendent vers a l’esquerra, continuant orientant les nostres passes vers a l’est. Balisa de fusta a la unió del corriol amb la pista.
FOTO PAKO CRESTAS
0,45 h. Les Llenes. 1.600 metres. Barrera metàl·lica. Unió de pistes. Continuem tot recte vers a l’est per una pista ascendent, ample, molt marcada i un xic descarnada. Trams de pujada accentuada amb trams de ferm amb pedra solta. Marques grogues.
1,00 h. Coll de Coma Pregona. 1.718 metres. Arribem a una mena de replà o fals coll o trobem un corriol que neix en diagonal vers a la nostra esquerra. Abandonem la pista i seguim aquest nou camí, que també va vers a l’est i que està marcat amb taques grogues. Bonic tram en mig del bosc .
1,40 h. Els Ordiars. 1.854 metres. Traspassem una mena d’aresta que es desprèn vers al sud . Es l’anomenada Serra dels Colls. Filat. Cal parar especial atenció a les marques de pintura groga, ja que en certs punts el camí deixa d’estar marcat i transcorre en horitzontal per trams herbosos en mig de bosc, per uns paratges que resulten, en conjunt, molt similars entre ells. Just traspassar l’aresta el camí s’orienta vers al N.E., però gradualment torna a encarar-se vers a llevant.
FOTO PAKO CRESTAS
2,20 h. Prat Major. 1.854 metres. Cartell indicador. Filat a l’aresta. Seguim vers a l’est i prenem la senda que puja pel bosc, a tocar de l’aresta, una mica vers a la dreta de la mateixa. Taques grogues i blaves.
2,30 h. Coll de Veís. 1.906 metres. Petita clariana en mig del bosc. Seguim la senda vers a l’est, guanyant alçada de manera molt suau, fins a situar-nos a peu de la tartera. El camp visual s’obre i ja veurem per quin tipus de terreny haurem de pujar: Camí dibuixat entre pedres inestables. Tarteram de moderada inclinació i llarg. La típica pujada que sembla que fem un dos passos de pujada i el tornem a baixar un. Marques de pintura blaves i grogues i blaves. Hi ha un arbre mort solitari a l’equador de la pujada que ens serveix de referència. Segons quin sector estem del tarteram, podrem evitar les pendents de grava i pedres inestables per unes grades esglaonades d’herba que resten a la nostra esquerra.
FOTO PAKO CRESTAS
3,15 h. Ja hi som a la part alta de la canal – tartera. Seguim l’ample i fàcil llom ascendent vers a l’est, tenint a un costat el bosc força obert i a la dreta els estimballs del vessant de la Grallera (vessant sud del Cap del Verd).
3,25 h. Cap de Verd. 2.282 metres. Final de la pujada.
Descens: pel mateix trajecte en sentit contrari.
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor.
Introducció: Llarga i variada volta pel cor salvatge i indòmit de les serres petites de Busa: Llengots i Valielles. Llàstima que la part inicial de l’itinerari estigui mancat d’un traçat net, ja que la resta discorre per camins evidents. Confiem que en un futur es pugui solventar aquesta trava que presenta aquest bonic itinerari.
Temps: 4 hores 20 minuts.
Desnivell: 518 metres de pujada ai 518 metres de baixada
Llargària: 8 quilòmetres 590 metres
Dificultat: Alta
FOTO PAKO CRESTAS
Punts d’aigua: No hi ha cap font ni torrent en tot el camí. A Cal Saragossa hi ha un punt d’aigua.
Punts de referència:* Cal Saragossa * Rasa de Cal Teuleret * Collada de la Mata * Canal de Vidarca * Rasa de Cal Ballarà * Pantà de la Llosa de Cavall * Runes de Cal Ballarà * Grauet de Llengots * Coll de Maçana* Coll de Vera * Solei de Valielles * Roc de les Tres Creus * Grauet de Valielles * Bosc de Valls * Rasa de Can Busoms * Mal Pas * Casa de Colònies Aiguaviva * Cal Saragossa
FOTO PAKO CRESTAS
Accés al punt de partida:Cal Saragossa. Casa rural accessible per una pista de terra en bon estat que neix a la carretera LV-4241 a les proximitats del Pont de Valls. Cartell indicador. La majoria del trajecte d’aproximació a la casa rural es comú amb el de la casa de colònies Aiguaviva.
Itinerari:Km. 0,00. Cal Saragossa. Prenem la pista que continua cap a ponent i que neix a tocar de la casa, a la zona d’aparcament.
Km. 0,57 – Rasa de Cal Teuleret (Poc abans hi ha les runes ja poc visibles del Cal Teuleret). Travessem el llit de la torrentera normalment seca per un pontet, anem a parar a un prat idíl·lic que creuarem pel mig. A partir d’aquest punt el camí desapareix i tant sols seguim el traçat d’un corriol sinuós mig perdut.
Km. 0,83 – Collada de la Mata. Traspassem una mena de collada en mig del bosc i creuem en descens un primer trams d’espadats de sorra vermellosa. Davallem de nou al fon d’una valleta al final de la qual hi ha una zona d’aiguamolls
FOTO PAKO CRESTAS
Km. 1,2 – Canal de Vidarca. Tornem a remuntar pel mig del bosc sense camí clar, sempre cap a ponent, per passar un segon espadat on trobem el terreny descarnat i el llit de sorra vermellosa. Davallem de nou pel mig del bosc a la recerca de les proximitats del riu.
Km. 1,6 – Rasa de Cal Ballarà. Anem a parar a un camí que voreja al marge del Pantà de la Llosa de Cavall.
Km. 1,8 – Runes de Cal Ballarà.Poc visibles. Resten a la nostra dreta. En aquest punt deixem la senda que va vora el pantà i prenem un corriol poc marcat al principi que puja vers a la nostra esquerra i comença a guanyar alçada pelo mig del bosc en direcció S.O. Poc a poc el camí es va definits i torbarem taques grogues antigues.
Km. 1.9– Bifurcació. Seguim el corriol de l’esquerra malgrat que a primera vista no es tant clar i la tendència natural es a seguir a la dreta. Aquesta segona alternativa ens duu en breu a un senda que es va difuminant fins a que desapareix. Seguint cap a l’esquerra pugem de manera directe i anirem trobant taques grogues. Seguim ara un llarg tram de corriol per terreny salvatge i pujant de manera continuada en direcció S.S.O.
Km. 3,2 – Grauet de Llengots. Traspassem el collet i davallem per la senda en forta baixada vers al sud. A mitja baixada passem pel costat de les runes del mas de Llengots.
FOTO PAKO CRESTAS
Km. 3,5 – Anem a parar a una pista que seguirem vers a la nostra esquerra en direcció est, iniciant de nou un tram de pujada. A partir del moment en que la pista deixa el llit sec de la vall es transforma en corriol ben marcat.
Km. 4,5 – Coll de Maçana, 1.208 metres. En camí ben marcat passa de la solana a l’obaga i continua flanquejant vers a l’est.
Km. 5,3 – Coll de Vera. 1.231 metres. Punt més alt de l’excursió. La senda davalla vers a llevant a mig vessant fent un llarg flanqueig per l’anomenada Solei de Valielles.
Km. 5,6.- Curiós forat al costat mateix del camí, quasi al mig del traçat. Vigilar amb no ficar una cama dintre.
FOTO PAKO CRESTAS
Km. 6,2. Bifurcació. Costa de veure. Fita a la cruïlla. Just hem d’abandonar el corriol principal que davalla i agafar un senda, al principi poc marcada, que puja en diagonal ascendent vers a la nostra esquerra per un prat sec. Dirigim les nostres passes vers al N.E.-E. Al poc passem pel costat de l’anomenat Roc de les Tres Creus.
Km. 6,6 – Just abans de que la senda comenci a perdre alçada trobem una bifurcació. Es poc visible, però dos grans fites a costat i costat del camí ens donen una bona referència. Pugem dons vers a la nostra esquerra per un sender secundari un xic en desús i brut, en direcció nord.
Km. 6,8 – Nova bifurcació. Seguim pujant vers a la nostra dreta deixant de banda el corriol que continua flanquejant a l’esquerra. Forta pujada per una mena de canal.
Km. 6,9 – Grauet de Valielles. 1.174 metres. Traspassem el coll i davallem pel corriol del vessant contrari, entrant a l’obaga. Així com la senda de pujada fins al coll estava un mica perduda, a partir del moment en que traspassem la carena la mateixa està més neta i ben marcada, segurament pel tipus de vegetació. Davallem pel Bosc de Valls, seguint la Rasa de Can Busoms. A mitja baixada hi ha un tram conegut com el Mal Pas, on hi ha una mica d’estimball al costat de la senda, si be en cap moment trobarem un tram difícil o perillós.
FOTO PAKO CRESTAS
Km. 7,8 – Trobem un dipòsit i una pista que neix just aquí, reemplaçant el corriol. Continuem davallant en direcció S.O.
Km. 8,1 – Casa de Colònies Aiguaviva. A partir d’aquest punt la pista dona pas a un vial pavimentat.
Km. 8,3 – Pista transversal que seguirem vers a la nostra esquerra. Al poc s’acaba d’asfalt i fem un revolt ascendent vers a la nostra dreta ja per pista de terra. Estem al vial d’accés de vehicles de Cal Saragossa.
Km. 8,6 – Cal Saragossa. Final d’aquest variat i salvatge periple.
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor.
Introducció: Camí en desús però amb un gran potencial cas que es condicionés i estigués en bon estat, ja que va per un dels paratges més tranquils i salvatges de la Vall de Lord amb excel·lent vistes vora el pantà i la possibilitat de gaudir de bons banys a l’estiu.
Dalt del Castellot i trobem les runes del que en el seu dia deuria ser una torre de guaita.
Temps: 1 hora 50 minuts per anar i l’equivalent per tornar.
Desnivell: 170 metres de pujada i 134 metres de baixada per l’anada i l’equivalent en sentit contrari per la tornada.
FOTO PAKO CRESTAS
Llargària: 3 quilòmetres 540 metres.
Dificultat: Mitjana
Punts d’aigua: No hi ha cap font ni torrent en tot el camí. A Cal Saragossa hi ha un punt d’aigua.
Punts de referència:
Accés al punt de partida:Cal Saragossa. Casa rural accessible per una pista de terra en bon estat que neix a la carretera LV-4241 a les proximitats del Pont de Valls. Cartell indicador. La majoria del trajecte d’aproximació a la casa rural es comú amb el de la casa de colònies Aiguaviva.
Itinerari:Km. 0,00. Cal Saragossa. Prenem la pista que continua cap a ponent i que neix a tocar de la casa, a la zona d’aparcament.
FOTO PAKO CRESTAS
Km. 0,57 – Rasa de Cal Teuleret (Poc abans hi ha les runes ja poc visibles del Cal Teuleret). Travessem el llit de la torrentera normalment seca per un pontet, anem a parar a un prat idíl·lic que creuarem pel mig. A partir d’aquest punt el camí desapareix i tant sols seguim el traçat d’un corriol sinuós mig perdut.
Km. 0,83 – Collada de la Mata. Traspassem una mena de collada en mig del bosc i creuem en descens un primer trams d’espadats de sorra vermellosa. Davallem de nou al fon d’una valleta al final de la qual hi ha una zona d’aiguamolls
FOTO PAKO CRESTAS
Km. 1,2 – Canal de Vidarca. Tornem a remuntar pel mig del bosc sense camí clar, sempre cap a ponent, per passar un segon espadat on trobem el terreny descarnat i el llit de sorra vermellosa. Davallem de nou pel mig del bosc a la recerca de les proximitats del riu.
Km. 1,6 – Rasa de Cal Ballarà. Anem a parar a un camí que voreja al marge del Pantà de la Llosa de Cavall.
Km. 1,8 – Runes de Cal Ballarà. Poc visibles. Resten a la nostra dreta. Seguim vora el pantà vers a l’oest seguint un corriol poc marcat.
Km. 2,5 – Rasa dels Arbres Blancs. Creuem una zona de aiguamolls secs a la proximitat de la llera de la rasa. Es el moment de deixar el voral del pantà i el corriol que hem anat resseguint fins aquest punt i pujar pel mig del bosc (senda molt poc marcada i a estones completament perduda), remuntant per suau pendent vers al O.N.O.
FOTO PAKO CRESTAS
Km. 2,8 – Can Franc. Mas en runes en una mena de collet. Just aquí neix una pista en desús que davalla vers a l’oest.
Km. 3,0 – Rasa del Forat. Estem de nou a tocar de les aigües del Pantà de la Llosa de Cavall en un indret on la línia d’aigua fa una entrada. Seguim per la pista, ara ascendent, vers al oest.
Km. 3,3 – Arribem a una mena de casa pre fabricada horrible. Seguim per la senda ascendent que neix vers a l’esquerra de l’entrada de la casa i que ens durà sota el cingle del Castellot.
FOTO PAKO CRESTAS
Km. 3,5 – Essent a peu de paret flanquegem vers a la dreta i després pugem pel mig del bosc, sense camí i per terreny brut, per tal de coronar el Castellot Vell, 894 metres, on trobarem les runes de l’esmentada fortificació. Final de l’excursió.
Retorn: Desfent íntegrament les nostres passes.
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor.
catalonia-trekking 