Etiqueta: Raquetes de neu

Com vàrem fer l’any 2014, just passat festes i per tal de baixar els torrons i els excessos a taula dels dies de nadal, sant esteve i la nit del 24, ens animem tota una colla a fer la ruta de lo Cor de lo Pallars amb versió “raquetes de neu”. Un cercle més petit que el de l’estiu que va buscant alçada, obaga i neu …. cosa que ha resultat estranyament escassa aquest any.

Arribem al refugi de les Valls de Siarb a Llagunes el 27 al vespre. Allà ens trobem els 7 que venen amb el grup obert d’en Pako Crestas (la Montse, en Pere Jaume, la Nathalie, en Carlos, en Carles i la Dolo), amb un grup de 4 valencians (Pere, Josep, Pilar i Gabriela) que van començat ahir la ruta a Montenartró i que avui han pujat la Torreta per Portainé. Al dia següent al matí se’ns incorpora el grup guiat per la Silvia Rovira, amb en Marc i en Joaquim. Tots 14 comencem dons la jornada de la Serra de Freixa amb molt poca perspectiva de trepitjar neu aquest dia.

La pujada cap a la Serra per la Roca de Llaguna sempre fa suar de valent, ja que la pujada es continua i comença des de bon principi, només travessar el riu Cantó. Dalt de la Serra no hi ha ni un bri de neu i les temperatures son altes, quasi primaverals. Arribem a la cabana on l’any passat tot era ben nevat i glaçat i on ens vàrem resguardar del vent. Ara res que se li sembli. Fins i tot hi ha cavalls que encara pasturen aprofitant la verdor de la herba. En Josep troba dos casquets de bala ¿Seran de la guerra civil?. La manca de neu també ens permet veure les restes de les trinxeres, que ara ja haurien d’estar colgades per l’element blanc.

Fem el pícnic a Coll de Cantó. Estirats a l’herba. Amb un ambient quasi primaveral. En les dates en que estem això hauria d’estar ben blanc i hauria de córrer l’aire gèlid que sempre impera per aquestes conrades els dies més curts de l’any … ara tot es diferent. Coses del “niño” i el canvi climàtic

Fins a la zona alta de la Serra Seca i el Prat Muntaner no trepitgem la primera neu. Ben glaçada i transformada. Arribem a Comes de Rubió abans del previst. La manca de neu i el fet de caminar sense raquetes ens ha fet alleugerir la marxa. Aprofitem la tarda per visitar la cabana d’en Tonico. Un indret ben amagat a la Comarca de l’Orri al qual només hi arriba aquell que coneix l’indret i se’n recorda, ja que no hi ha cap camí marcat que s’atansi.

Nit al Refugi de les Comes de Rubió, entre bon menjar, riures i històries. En Paco (guarda del refugi) ens del·laïta amb la seva clàssica escudella, la botifarra al pi i les patates amb salsa verda. Després se’ns incorpora a la sobretaula i entre txupitos de ratafia ens va explicant la seva llarga trajectòria com a guarda d’aquest entranyable racó de mon que son les Comes de Rubió.

Al dia següent en grup es torna a separar ja que els nostres amics valencians fan la variant curta i directa de Comes de Rubió a Montenartró per arribar d’hora al cotxe i tornar cap a casa seva, que resta a unes quantes hores de conducció i han de passar l’aduana més enllà de l’Ebre. Nosaltres pugem vers a la Torreta pel camí de L’Estanyet tot buscant el màxim de neu possible. Ens fiquem per primera vegada les raquetes i gaudim de la pujada pel bosc fins a les darreres pendents abans de l’aresta. Dalt ja no hi ha gent de neu i arribem dalt del cim amb un dia radiant. La previsió per avui era de neu, però amb prou feines ha caigut un parell de mil·límetres durant la nit. Sembla més gebre que nevada

Dalt de la Torreta el temps es fantàstic. Fins ara no hi havia estat mai amb bon temps i sense vent dalt del cim a l’hivern i aquest mes de desembre repeteixo aquesta estranya sensació. Davallem pel bosc cap al Coll de la Culla on ens tornem a calçar les raquetes i encara podem gaudir d’algun tram amb neu pols. L’obaga manté encara neu, malgrat que ja fa més d’un mes que va caure.

Passem amb les llums de tarda per Sant Joan Vell, que desprèn una tristor indescriptible. Gaudim de la màgia del bosc de Montenartró, aquest any sense neu però amb racons d’ensomni on la molsa i els arbres centenaris con els protagonistes. Nit a l’Abadia amb la sempre calorosa i amable rebuda de l’Imma i el Gerard, que saben mimar el seu lloc de mon, aquí perdut a l’obaga de la part baixa de la Vall de Santa Magdalena, en un dels espais més obacs de Catalunya.

El tercer dia aprofitem pel flanquejar la Torreta sense trepitjar de nou el cim i envoltar-la per l’est, en concret per la conegut com el Bosc de Costa Negra. Des de que sortim de Portainé fins que arribem a la solana no ens traiem les raquetes, el que assegura que aquesta es molt bona ruta per gaudir-ne d’aquesta modalitat d’excursionisme hivernal, ja que un any tan summament catastròfic com aquest quasi un terç de la travessia l’hem fet trepitjant neu. Aprofitem el bon rotllo i les darrers estones amb neu per auto fabricar-nos la nevada que tant havíem esperat aquest dies i que al final, per molta previsió de meteoblue, TV3, mountain-forecast i hòsties en vinagre … no ens ha arribat

Gaudim de nou d’un solet primaveral als búnquers de Vilamur i arribem a Llagunes amb la tarda ja començada, poc després de l’hora de dinar. Fem d’okupes civilitzats al refugi, fent unes birres i pagant com a bons samaritans amb un dia en que les valls de Siarb d’autogestionen soles (els guardes estan de compromisos familiars, però les portes continuen obertes a tothom). Una molt bona manera de concloure aquesta nova edició d’hivern de lo Cor de lo Pallars.

Esperem que nevi aviat i que encara podem gaudir de més edicions, ja sigui de la versió e 3 dies o la de cap de setmana.

Si voleu més informació de la ruta, gestions, reserves, preus, etc … per fer-la autoguiada visiteu el següent enllaç: http://www.catalonia-trekking.com/trekkings-catalonia/lo-cor-de-lo-pallars/lo-cor-raquetes/

Espero que us hagi agradat aquesta petita crònica i pugueu gaudir de bones raquetades aquest any 2016 que just comença d’aquí poc. Bon any a tothom !!!!