Introducció: Itinerari
que, durant l’hivern, i quan la pista d’esquí de fons de Tuixent està oberta,
la traça sempre està degudament marcada, al menys fins al cim de la Tosa
Pelada, molt proper al Pedró dels Quatre Batlles.
El motiu es que
el present recorregut forma part dels al·licients que ofereix la pista d’esquí
de fons, com alternativa al principal motiu de ser de la mateixa.
FOTO PAKO CRESTAS
Per aquests
motius (estem dins de la zona de pistes, la traça sempre està marcada i
renovada i hi ha un bon marcatge d’arbres amb senyals de pintura), els
responsables de les instal·lacions cobren una mena de “petit forfait”, amb un
cost de 2,00 euros al dia (any 2010). Una mostra de que les estacions
d’activitats hivernals veuen les passejades i excursions amb raquetes com un
producte més, complementari de la pròpia oferta de l’esquí.
FOTO PAKO CRESTAS
L’ascensió, per
tant, no te pèrdua i resulta molt interessant combinant-la amb l’itinerari
següent, per tal de pujar per un i baixar per l’altre, i fer dons una llarga
ruta circular.
Punts
de referència: * pista d’esquí de fons de Tuixent – Lavansa * Clot
del Rebost * Refugi dels Pastors * Tosa Pelada* Pedró dels Quatre Batlles
Temps: 1 hora
i 45 minuts.
FOTO PAKO CRESTAS
Desnivell: Del punt de partida al cim hi ha 462 metres,
als que caldrà incrementar algun que altre desnivell intermedi insignificant.
Dificultat: Mitja
Punt
de partida: Estació d’esquí de fons de Tuixent Lavansa. 1.926
metres.
Accés:
Carretera asfaltada de 2 km que neix al propi Coll de Port. Per arribar a Coll
de Port prendrem, al poble de Sant Llorenç de Morunys, la carretera C-462, que
puja per la Vall de Lord, passant pel poble de la Coma i la Pedra.
FOTO PAKO CRESTAS
Descripció
Itinerari: L’inici es molt evident. Estant a les instal·lacions
de la pista d’esquí de fons de Tuixent –
Lavansa, 1.920 metres, prenem l’ample rampa que se’ns obre en mig del bosc,
en sentit ascendent i en direcció sud. Caminarem per marge dret de l’ample
franja oberta de manera artificial en mig del bosc, guanyant desnivell de
manera suau i seguint les penges de les pròpies raquetes dels nostres antecessors
o les marques de les traces de motos de neu (servei de senyalització inclòs
dins del preu de forfait). Durant la pujada creuarem en diverses ocasions les
traces horitzontals de les pistes d’esquí de fons.
La franja oberta
en mig del bosc finalitza en un indret conegut com el Clot del Rebost, a 2.100 metres, moment en que continuarem
ascendint amb la mateixa direcció (sud) pel mig del bosc. Aquest tram tampoc no
te pèrdua possible, ja que – a part de que la penjada resta oberta gairebé
sempre –, la multitud de taques de pintures blaves i grogues als arbres del
bosc, no deixen marge per l’errada.
FOTO PAKO CRESTAS
Arribem a una
mena de collet on el bosc desapareix momentàniament. Es la cota 2.186 sota la qual
trobem el Refugi dels Pastors, (0,45
h ) indret on creuarem per darrera vegada les pistes d’esquí de fons. Des de la
cota 2.186 podem veure clarament la darrera pujada al llom de la Tosa Pelada.
Creuat el
diminut collet on es localitza la cabana de Pastors, prenem de nou la pujada em
mig del bosc (ara ja està més obert) y pugem en lleugera diagonal vers a la
dreta (orientació S.-S.O.) la darrera pujada del vessant sud del primer cim. A
mitja pendent el bosc desapareix i dona pas a un llom ample i uniforme. Cim de
la Tosa Pelada. 2.379 metres. (1,25
h).
FOTO PAKO CRESTAS
Per pujar al cim
més alt de la Serra, molt proper al que ja hi som, tan sols caldrà creuar una
zona de planúries que dibuixen un amplíssim coll i, sempre cap al sud, pujar
sense cap mena de complicacions l’ampli cimal del Pedró dels Quatre Batlles. 2.388 metres. (1,45 h).
Descens: pel mateix itinerari o combinant aquesta pujada amb l’itinerari següent en sentit descendent.
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor
El silenci del vent en mig dels arbres nus. Les
branques que es mouen com penitents fantasmagòrics, condemnats eternament a
romandre lligats a la mare terra.
El silenci previ a la nevada. Aquell instant
incert en que els núvols semblen més grisos, i cau, com una ploma, el primer
floc erràtic. Aquell que està destinat a desaparèixer tan bon punt el seu vol
finalitzi. Es l’herald que no afectarà el terra, però que anuncia que aviat tot
estarà cobert per una catifa blanca.
El silenci de la font eixuta. Una mort
provisional. La tristor feta pols. Tot espera, amb l’esperança de que la pluja
torni a activar la font de les transparències.
El silenci que acompanya a la primera estrella que
mort a la línia del firmament, just abans de que el tret de l’alba anuncií un
nou dia ple d’incerteses.
El silenci del primer bri verd que despunta al
llit del bosc; naixement anònim d’un futur gegant vegetal. Soldat estàtic del
immens exercit de la vida; renovador d’aire. Pastor d’humitat.
FOTO PAKO CRESTAS
El silenci de les roques penjades de l’abisme.
Petris vigilants d’un temps que no passa. Testimonis sense memòria del transcurs
de les èpoques. Fills de les entranyes fosques del planeta.
El silenci espès de la tarda d’estiu. De les hores
que s’allarguen, del dia de gran longevitat. Es un silenci intermitent, trencat
pel histèric cant dels grills i pels vols amb destinació inconcreta de peluts
insectes alats.
FOTO PAKO CRESTAS
El silenci previ al primer tro de la tempesta. Es
un silenci de vigília de batalla. Saturat d’humitat i d’incògnites. El silenci
de l’expectació. Un silenci inquiet, amb olor a terra, amb el missatge sublim
del que resulta imminent.
El
silenci nocturn, el silenci llunyà, el silenci ventós, el silenci misteriós, el
silenci animal, el silenci pretèrit, el silenci del futur, el silenci de
’absència, el silenci de la nostàlgia, el silenci de la infantessa perduda, el
silenci de la joventut retrobada, el silenci de la sàvia vellesa. El silenci
intern, el silenci enorme. El silenci del silenci.
FOTO PAKO CRESTAS
Punt de partida: CAMPING DE LES ILLES. 830 metres
Punt d’arribada: el mateix
Desnivell: 876 metres en sentit
ascendent i el mateix desnivell en sentit descendent.
Horari: 2 hores i 55 minuts
per la pujada i altres 2 hores per la baixada, o sigui, un total de 4 hores i
55 minuts.
FOTO PAKO CRESTAS
Itinerari: cal
baixar un centenar de metres per la pista asfaltada que haurem fet servir
d’accés al CÀMPING DE LES ILLES.
Trobem un camí que surt del marge esquerra de l’asfalt amb un rètol indicador
de fusta, amb l’inscripció “Montseny”. El camí discorre per mig del bosc i
passa per sobre uns espatllats de pedra coneguts com els CINGLES DE BOVILÀ. El
camí es fantàstic, tot un exemple del que haurien de ser els camins de baixa –
mitja muntanya. Tan sols en un parell d’indrets, allà on travessem les rieres
normalment eixutes del SOT DE LES LLOREDES i el SOT DE FONT DE LA GALLINA, trobem esbarzers.
El camí es bastant horitzontal amb trams descendents, i a la part final trobem
trams de barana de fusta en mal estat al marge dret del camí. El camí conclou
en una pista en molt bon estat (0:25 h). Cal seguir-la en sentit ascendent, o sigui,
cap a l’esquerra. La pista va pujant fent ziga zagues, anem deixant de banda
totes les bifurcacions amb pistes abandonades. Quan trobem la primera
bifurcació amb les dues pistes en bon estat cal prendre la de l’esquerra, que
continua pujant en sentit ascendent fent ziga zagues, tot el trajecte, un xic
avorrit en aquest tram, discorre per bosc de alzina i roures. Una mica més enllà descartem una altre pista que
surt en sentit horitzontal cap a la dreta, seguim la pista (que ja no es tan
ample) (1:00 H) i passem per davant de la FONT DE LA GALLINA. Poc més enllà, un
centenar de metres, una nova bifurcació. Prenem el camí de la dreta, ascendent,
que de mica en mica deixa de ser pista per convertir-se en camí. Paques
vermelles esporàdiques. El paisatge s’obre i creuem amples camps de falgueres.
La fageda sembla a tocar, però el camí l’evita pel seu marge i quan s’interna
en el bosc de fageda ja ho fa a certa alçada. Una nova ziga zaga i trobem els
POUS D’EN CERVERA, ja estem per sobre els 1.300 metres. (2:00 h).
FOTO PAKO CRESTAS
Enllacem poc més a dalt amb el camí dels emprius
de les agudes (veure itinerari 19) nosaltres continuem vers al S.E. per mig de
la fageda (caldrà parar atenció a les fites), per traspassar el llom de
l’anomenada GRONXADORA, que dona
accés de nou al vessant sud del TURO DE L’HOME. Abans però haurem descartat un
camí ascendent amb marques taronges, per continuar baixant molt suaument pel
senderó amb taques blaves i granes. A mida que canviem de vessant també canvia
la vegetació, la fageda dona pas a la vegetació baixa de matolls i el camí
tendeix a desdibuixar-se encara més. Malgrat tot, si som curosos, no tindrem
problemes per tornar a connectar, a l’alçada d’una fita característica, amb el
camí que haurem utilitzat prèviament per pujar al TURO DE L’HOME. (2;15 h)
FOTO PAKO CRESTAS
A partir d’aquest punt coincidim amb el marcat camí que puja des del corral d’en Deumal (itinerari 18) Una zona de vegetació més oberta, l’anomena’t PLA DEL SAUQUET, forma l’abans sala del curt tram de bosc de fageda que haurem de creuar. Prèviament haurem passat pel costat de la FONT DEL PLA DE SAUQUET, i una vegada que haurem deixat de banda la fageda, passarem pocs metres per damunt del POU D’EN DEUMAL. Aquí la direcció del camí ha deixat de ser en tendència cap a ponent, per girar cap a llevant, sempre però en sentit ascendent i amb un grau de pendent bastant uniforme. Una darrera ziga saga de gran proporcions ens porta al COLL SESBASSES, 1.643 m. Punt on trobem l’asfalt de la carretera al cim. (2:45 h). Pugem al cim sense problemes pel marcat camí que neix al mateix coll i puja en diagonal un xic al nord del que seria la línia del cordal de alineació dels tres cimals característics de la muntanya. TURO DE L’HOME, 1.706 m. (2:55 h) Descens: Pel mateix itinerari. No obstant quan arribem a la bifurcació de la pista situada per sobre la FONT DE LA GALLINA, seguirem la mateixa en sentit contrari al de pujada, o sigui, cap al nord, tot seguint les taques vermelles, i prendrem el camí que baixa directament vers a la FABRIQUETA D’EN TOLÍN. El camí sembla ser una senda en procés de recuperació en mig del bosc. Està degudament marcat amb taques vermelles i es tan fantàstic com el tram de camí inicial de l’itinerari. Tota un sorpresa per recuperar-nos de tanta pista¡. Arribats a les runes de la FABRIQUETA D’EN TOLIN ens pararà l’atenció el camp de gira-sols silvestres. En aquets indret trobem l’ample pista que davalla de Sant Marçal i que tan sols haurem de seguir un centenar de metres en sentit descendent per arribar al punt de partida, o sigui, al CAMPING DE LES ILLES. Calcular unes 2 hores pel descens.
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor
FOTO PAKO CRESTASResseguir itinerari 30 del mapa parcial
Abans que la moderna indústria frigorífica permetés fer glaç en pocs minuts, l’existència de gel fora de l’època hivernenca, era quelcom exòtic i molt preuat pel manteniment dels aliments. Els pous de gel, dissenyats per a mantenir la neu més enllà de les èpoques de nevades, va ser l’enginyosa solució que es va fer servir per subministrar gel a les ciutats i als ports, en un temps que en no hi havia altres maneres de conservar fresc el peix i els medicaments. També servia per a que famílies adinerades es poguessin prendre el luxe de refrescar-se les begudes o menjar gelats a l’època estiuenca.
L’estructura del pou de glaç es ben simple. Es tractava de una excavació cilíndrica, soterrada sota terra, folrada de murs de pedra, amb la part superior en forma de cúpula, o hi havia la porta d’accés. El soterrament feia que les temperatures es poguessin mantenir sota zero dins de l’estància, i que no es veiés afectada per la irradiació solar. El gel o la neu s’aconseguia a l’hivern amb les glaçades i nevades. En el cas del gel es tallava en blocs i s’anava amuntegant un sobre l’altre. La neu era entrada a palades i premsada. Cada cert nivell es feia una capa de palla, branques i fullaraca, que ajudava a mantenir millor el glaç i la neu compactada. Es creu que al Montseny hi havia prop de vuitanta pous. Els pous de neu eren força més simples que els pou de glaç, degut a que la gran majoria estaven lluny i a força alçada. Les congestes eren altre manera, encara més senzilla, de mantenir la neu, tot aprofitant sota amples poc profunds sense cap mena de construcció de suport (avui en dia seria impensable que les congestes poguessin mantenir la neu molt més enllà dels curts períodes d’innivació dels cims del Montseny).
Els pous de glaç més importants eren els de l’Avencó, al municipi de Tagamanent, molt a prop del poble d’ Aiguafreda. Van tenir una activitat important fins als anys 1.930, amb una curta revifada als 1.940. L’obtenció de glaç es feia serrant el gel resultant de l’aigua congelada en una basses molt poc profundes, construïdes a l’efecte a l’obaga vall del congost.
La fabricació de gel industrial es va generalitzar a partir de finals del segle XIX, arraconant ràpidament l’activitat dels pous de gel i neu. Cap als 1.950 la irrupció dels moderns frigorífics domèstics van arraconar, a la vegada, l’activitat de fabricació de gel industrial. Als anys 1.960 tancaren totes les fàbriques de gel que encara existien.
Recollim a continuació un fragment del costumari català, d’en J. Amades, que parla de la tasca dels “nevaters”. Aquest recull es localitza a les muntanyes de Mallorca, però per la pròpia analogia resulta prou vàlida per fer-nos una bona idea de com treballaven també els nevaters del Montseny: …” els anys de fredorades primerenques, en que les muntanyes de Mallorca ja s’han cobert de neu, vers mitjans d’aquest mes (desembre) solia iniciar-se l’arreplega de neu destinada a refrescar queviures i altres coses durant les xardors estivals. Se la conservava en pous especials oberts en l’interior de casetes expresses qualificades de cases de neu, situades als cims despoblats. Per arreplegar la neu es formaven colles de nevaters, formades per fadrins esforçats i un parell o més d’homes madurs que organitzaven i dirigien la feina. S’instal·laven a la casa el nombre de dies necessaris per a omplir el pou de neu. Se n’emportaven queviures, en quantitat suficient per als dies que calculaven que duraria l’expedició, carregats en una o més mules. Un d’ells feia de coc i corria al seu càrrec tot el que es referia a vitualles i als àpats, que eren tres i solien estar compostos per fideus, faves i cigrons i arengades amanits amb cansalada o sagí remullat amb bon vi. D’entre la colla nomenaven diversos càrrecs: el batlle, que actuava com a autoritat, i a voltes un jutge per sancionar les possibles extralimitacions; el metge, que aconsellava el remei en cas d’indisposició; el vicari, que dirigia el rosari i abans d’anar a dormir feia una prèdica moral, i el sagristà, que actuava d’ajudant del vicari. Menjaven en comú i dormien en rodona damunt d’una jaç de càrritx estès al voltant del foc central, vers el qual dirigien els peus en dormir. Omplien el pou a palades i de tant en tant hi baixaven per trepitjar i afetgegar la neu fent al seu damunt com una mena de ball molt sabatejat, al so d’una cançó típica d’aquesta feina. Quan el pou era ple, es tapava ben bé amb càrritx per tal que la neu es conservés fins a l’estiu.” Autor: PAKO CRESTAS
Introducció: Abans
que la moderna indústria frigorífica permetés fer glaç en pocs minuts,
l’existència de gel fora de l’època hivernenca, era quelcom exòtic i molt
preuat pel manteniment dels aliments. Els pous de gel, dissenyats per a
mantenir la neu més enllà de les èpoques de nevades, va ser l’enginyosa solució
que es va fer servir per subministrar gel a les ciutats i als ports, en un
temps que en no hi havia altres maneres de conservar fresc el peix i els
medicaments. També servia per a que famílies adinerades es poguessin prendre el
luxe de refrescar-se les begudes o menjar gelats a l’època estiuenca.
FOTO PAKO CRESTAS
L’estructura del pou de glaç es ben simple. Es
tractava de una excavació cilíndrica, soterrada sota terra, folrada de murs de
pedra, amb la part superior en forma de cúpula, o hi havia la porta d’accés. El
soterrament feia que les temperatures es poguessin mantenir sota zero dins de
l’estància, i que no es veiés afectada per la irradiació solar. El gel o la neu
s’aconseguia a l’hivern amb les glaçades i nevades. En el cas del gel es
tallava en blocs i s’anava amuntegant un sobre l’altre. La neu era entrada a
palades i premsada. Cada cert nivell es feia una capa de palla, branques i
fullaraca, que ajudava a mantenir millor el glaç i la neu compactada. Es creu
que al Montseny hi havia prop de vuitanta pous. Els pous de neu eren força més
simples que els pou de glaç, degut a que la gran majoria estaven lluny i a
força alçada. Les congestes eren altre manera, encara més senzilla, de mantenir
la neu, tot aprofitant sota amples poc
profunds sense cap mena de construcció de suport (avui en dia seria impensable
que les congestes poguessin mantenir la neu molt més enllà dels curts períodes
d’innivació dels cims del Montseny).
Els pous de glaç més importants eren els de
l’Avencó, al municipi de Tagamanent, molt a prop del poble d’ Aiguafreda. Van
tenir una activitat important fins als anys 1930, amb una curta revifada als
1940. L’obtenció de glaç es feia serrant el gel resultant de l’aigua congelada
en una basses molt poc profundes, construïdes a l’efecte a l’obaga vall del
congost.
FOTO PAKO CRESTAS
La fabricació de gel industrial es va generalitzar
a partir de finals del segle XIX, arraconant ràpidament l’activitat dels pous
de gel i neu. Cap als 1950 la irrupció dels moderns frigorífics domèstics van
arraconar, a la vegada, l’activitat de fabricació de gel industrial. Als anys
1.960 tancaren totes les fàbriques de gel que encara existien.
Punt de partida: CIM DE LES AGUDES, 1.706 m.
Punt d’arribada: PLANA
DE COLL, 936 m
FOTO PAKO CRESTAS
Desnivell: 770 metres en sentit descendent.
Excepcionalment ressenyem el present itinerari en aquest sentit per poder-ho
combinar amb l’anterior.
Horari: 1 hora i 15 minuts.
Itinerari: Per
poder combinar la present excursió amb l’anterior i de manera excepcional,
descrivim el present itinerari de sentit descendent. Cal tenir en compte però
que, entre el punt on finalitza l’itinerari 59 i on comença aquest itinerari 60
manca el trajecte, evident, clàssic i ben traçat, de la cadena que enllaça el
Turó de l’Home amb el cim de les Agudes, que contempla de 30 minuts a 40 minuts
de marxa.
Aquesta part de l’excursió, que consisteix en el tram de descens, es la més curiosa, solitària i feréstec. Des del cim de LES AGUDES, 1.706 m, desfem les nostres passes per baixar al COLL DE LES AGUDES, 1.647 m. Deixem el cordal per baixar ver al S.-S.O. seguint un camí en diagonal descendent. De camins en aquesta direcció tan sols hi ha un, però al ser poc transitat no està tan marcat com els camins de les parts predecessores de l’excursió, a més el terra acostuma a estar cobert per la fullaraca de la fageda, i de vegades costa de resseguir la línia del traçat. Esporàdicament hi ha taques blaves, vermelles i blaugranes. A excepció d’algun tram horitzontal i alguna lleugera i insignificant pujada, tota l’estona anem perdent desnivell i sempre anirem en direcció S-S.O. Trobem un bon grapat de pous de glaç, alguns d’ells encara bastant ben conservats.
FOTO PAKO CRESTAS
També destaca les vistes aèries sobre el SOT MAL, un dels pocs escenaris del massís amb una torrentera encaixonada. Al final del flanqueig del vessant O de les agudes, conegut com ELS EMPRIUS DE LES AGUDES, el camí coincideix amb un tram semblant a una antiga pista, amb el llit ple d’herba, que ràpidament abandonarem ja que la mena de pista abandonada dibuixa un revolt i un canvi de direcció que no ens interessa. Nosaltres continuem vers al S.E. per mig de la fageda (caldrà parar atenció a les fites), per traspassar el llom de l’anomenada GRONXADORA, que dona accés de nou al vessant sud del TURO DE L’HOME. Abans però haurem descartat un camí ascendent amb marques taronges, per continuar baixant molt suaument pel senderó amb taques blaves i granes. A mida que canviem de vessant també canvia la vegetació, la fageda dona pas a la vegetació baixa de matolls i el camí tendeix a desdibuixar-se encara més. Malgrat tot, si som curosos, no tindrem problemes per tornar a connectar, a l’alçada d’una fita característica, amb el camí que haurem utilitzat prèviament per pujar al TURO DE L’HOME, just uns quans metres per damunt del CORRAL D’EN DEUMAL, a partir d’aquí haurem de baixar pels mateixos llocs per on haurem pujat prèviament al iniciar l’excursió, fins atènyer al punt de partida, o sigui, a la PLANA DE COLL, 936 m. (1,15 h)
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor
Introducció: El
vessant sud del Turó de l’Home es, sens dubte, el vessant més conegut i
visionat del Montseny. No en va la seva silueta es vista comuna con a teló de
fons de la gran majoria d’indrets de la comarca del Vallès oriental, i fins i
tot, de certs indrets de la gran ciutat de Barcelona, con seria el Port, la
muntanya del Carmel o la muntanya de Montjuic, tenen vistes sobre aquest
vessant. L’itinerari que descrivim a continuació puja directe pel mig d’aquesta
icona indestriable de la muntanya més alta del massís.
FOTO PAKO CRESTAS
El punt de partida està a les proximitats de l’única
zona de càmping situada dins dels límits del Parc: Fontmartina. Una mica en
decadència davant dels, — ja passats
–, temps gloriosos del excursionisme de campaments. Un tipus d’excursionisme,
d’anar i conviure amb la natura que va caracteritzar, a Catalunya, la manera majoritària
d’anar a la muntanya durant les dècades del 1960 a 1990.
FOTO PAKO CRESTAS
L’excursió en si es força solejat i discorre per
espais oberts i amplis. Tot un regal pels sentits en dies de bona visibilitat.
Passarem per les restes del que va ser el corral més alt del massís, el Corral
d’en Deumal. Mes tard vorejarem un dels
pocs pous de neu situada amb orientació al sud, el pou d’en Deumal, força ben
conservat. Tal sols a l’arribar a la
proximitat del cim ens trobem amb una altra realitat. Passem de la muntanya tranquil·la
i reservada als caminants, a la muntanya accessible amb cotxe, oberta a tots
els públics.
Punt de partida: PLADEL COLL, 936 m.
Zona d’aparcament situada a les proximitats de l’oficina del Parc de
FONTMARTINA. S’accedeix per la carretera que puja de la
COSTA DEL MONTSENY al TURÓ DE L’HOME. La
zona d’aparcament està una mica més amunt de la desviació de l’entrada al càmping,
Hi ha una altre de zona anterior, l’anomenada PLA JUÀ, però aquesta no ens
interessa la que ens deixa més lluny.
FOTO PAKO CRESTAS
Punt d’arribada: TURO DE L’HOME, 1.706 metres.
Desnivell: 770 metres.
Horari: 1
hora i 55 minuts.
Itinerari: El
primer tram de l’excursió que ens duu fins a dalt del TURO DE L’HOME, es molt
fàcil de resseguir gràcies a l’existència del G.R.
Primer de tot continuem la carretera asfaltada en
sentit ascendent, tot passant per davant de la
FONT DEL SENGLAR, per deixar l’asfalt al
següent revolt, molt característic i tancat. (0,05 h). Nosaltres continuarem
per la pista que neix al revolt, en direcció N.O., i que seria la prolongació
natural de la orientació prèvia del tram de carretera asfaltada. De fet es
podria deixar el cotxe al propi revolt, però tan sols ens estalviem un curt
tram de caminada. La pista, que en un principi perd desnivell, també es transitable
per vehicles en el seu tram inicial, però el trànsit rodat resta reservat als
veïns.
FOTO PAKO CRESTAS
La pista arriba a la TORRENT DE LA FONT DELS AVELLANERS, just havent creuat les aigües del torrent, trobem una bifurcació, continuarem camí ascendent que neix a la dreta. Creuem un nou llit de torrent (aquest acostuma a estar sec) i de nou trobem una bifurcació. Abandonem la pista i continuem pel camí que puja a la dreta (marques GR i marques de pintura blava). Coincidim durant 50 metres amb una nova pista que la resseguirem breument cap a la dreta per tornar a trobar el senderó del G.R., que ja no abandonarem fins al cim. El camí puja a trams de manera suau i trams de manera més decidida. Als 30 minuts de marxa arribem a una mena d’esplanada on les vistes s’obren i veurem, molt clarament, la pujada final del vessant. Creuem un camí que travessa en perpendicular, i que en realitat es tracta d’una drecera més directa. Seguim el còmoda camí que a trams resulta estar una mica descarnat a conseqüència de la pluja. Abans de creuar una mena de torrentera on trobem una concentració d’arbres, passem pel costat de la FONT DE LES NOGUERES 1.150 m. El camí es dibuixa ascendent i sempre en tendència cap a l’esquerra. Després d’un tram de pujada més pronunciat, trobem les runes de l’emblemàtic CORRAL D’EN DEUMAL, el que va ser el corral més alt del massís, a 1.250 m. (0:55 h). El camí continua pujant, en tendència a l’esquerra, i molt ben traçat. Passem pel costat d’una fita gran. Caldrà prendre atenció aquest punt ja que es el punt d’unió o de trobada del camí que posteriorment farem de baixada. Una zona de vegetació més oberta, l’anomena’t PLA DEL SAUQUET, forma l’abans sala del curt tram de bosc de fageda que haurem de creuar. Prèviament haurem passat pel costat de la FONT DEL PLA DE SAUQUET, i una vegada que haurem deixat de banda la fageda, passarem pocs metres per damunt del POU D’EN DEUMAL. Aquí la direcció del camí ha deixat de ser en tendència cap a ponent, per girar cap a llevant, sempre però en sentit ascendent i amb un grau de pendent bastant uniforme. Una darrera ziga saga de gran proporcions ens porta al COLL SESBASSES, 1.643 m. Punt on trobem l’asfalt de la carretera al cim. (1:45 h). Pugem al cim sense problemes pel marcat camí que neix al mateix coll i puja en diagonal un xic al nord del que seria la línia del cordal de alineació dels tres cimals característics de la muntanya. TURO DE L’HOME, 1.706 m. (1:55 h)
FOTO PAKO CRESTAS
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor
Introducció: Aquesta
excursió no passa de ser un simple passeig sense pretensions que volta per un
camí força ben traçat i amb pocs desnivells pronunciats, i que creua un dels
sectors de bosc més atractiu del vessant sud del Turó de l’Home. La seva
proximitat a la zona d’acampada de Fontmartina fa que sigui força transitat.
Durant el trajecte visitarem un parell de cabanes de carboners que resten com a
record i petit monument als bosquerols de fa unes quantes dècades quan es
practicava la centenària professió de carboners, avui ja extingida al nostre
país.
El camí forma part d’un dels circuits per conèixer
el Parc natural i està molt ben conservat i indicat amb bastons metàl·lics amb
taques grogues.
Punt de partida: PLA JUÀ, 920 m, situat un centenar de metres per sobre de la desviació
del trencall que dur a Fontmartina, a la carretera que va del Montseny o de la Costa del Montseny cap a
Santa Fe.
FOTO PAKO CRESTAS
Punt d’arribada: PLA
JUÀ, 920 m.
Desnivell: uns 100 metres de baixada i
uns altres tants de pujada. Es traçat d’un
itinerari circular on el desnivell guanyat o perdut s’ha de compensar de
manera simultània.
Horari: Els indicadors del parc
marquen 1 h i 30 minuts com a temps de durada del recorregut. De fet, i sense
haver d’anar amb preses, caldrà invertir poc més d’una hora de passejada.
FOTO PAKO CRESTAS
Itinerari: Al
PLA JUÀ, hi ha una zona de aparcament de vehicles ben condicionada on
trobarem una fita metàl·lica que en indica l’inici del camí i que aquest està
indicat amb taques grogues. De fet el corriol neix al marge superior dret de
l’aparcament amb una senda que s’interna decididament al bosc d’alzines amb un
traçat descendent que en poc més de 5 minuts ens durà a la carretera asfaltada
que serveix d’entrada al càmping de Fontmartina.
Creuem l’asfalt (petges pintades de groc, amb
forma de sola de sabata a l’asfalt) i ens endinsem novament al bosc, encara amb
lleuger descens, passant uns quants metres per sota el reixat que delimita la
zona d’acampada. En aquest segon sector de bosc trobem exemplars de castanyers
força sans.
Al trobar una primera bifurcació prenem el camí de
la esquerra que es el que dibuixa un traçat ascendent. En si el camí es molt
marcat i no ofereix pèrdua. A vegades, per la vegetació i esbarzers dels
voltants, es fa estret per a que tan sol càpiga una persona, més tard, al
transcorre per mig dels bosc de arbres alts (pi roig, roure i fageda) el camí
es fa més ample i permet espai per a que dues persones caminin al costat l’un
de l’altre. Un pontet de fusta ens ajuda a passar per sobre de la unió del TORRENT
DEL SOT DE L’INFERN i el TORRENT
DEL SOT DELS AVELLANERS, els quals acostumen a dur molt poca aigua.
(0,20 h). Continuant per camí, força
planer en aquest tram i sempre amb orientació cap a l’est, assolim una clariana
del bosc que es EL PLA DE LA
POMERA, (900
m)lloc on trobem una rudimentària i diminuta
cabana de carboners i uns bancs de fusta per seure. (0,35 h).
FOTO PAKO CRESTAS
Ara el camí fa una clara baixada pel bosc. De fet
al PLA DE LA POMERA
hi ha una bifurcació, ja que el camí planer que seguíem continua amb un llit
més ple de fulles u herba (senyal de que ja no és tant transitat), i el camí de
davalla es una branca d’aquest camí principal. Sigui com sigui baixem pel camí
ben traçat, que presenta uns graons amb fustes al principi i després d’unes
quantes ziga zagues tornem a trobar un
altre camí transversal que seguirem cap a la dreta en sentit ascendent
(pujada molt sua) (0,40 h). Aquest secció del camí es comú amb un G.R., pel que
trobarem les dues taques indicatives, les pròpies de recorregut que estem fent
i que son grogues; i les taques clàssiques blanques i vermelles del G.R. Així
dons les nostres passes ens duran en sentit contrari al tram anterior a la
forta baixada, o sigui cap l’oest, i ens aniran apropen al punt de partida. Poc
després d’haver pres el senderó transversal trobem un segon aixopluc de
carboners, aquesta més semblant a una cova que no pas a una cabana. Tornem a
travessar el TORRENT DEL SOT DE L’INFERN, per dues passarel·les de
fusta. (0,50 h). (830 m)
Poc després hi ha una nova bifurcació de camins, el de la dreta (que es el que descartarem) dibuixa una pujada en diagonal molt forta; nosaltres continuarem per la branca de l’esquerra que fins i tot fa baixada. No obstant, poc mes tard, comença a remuntar desnivell per arribar a la carretera asfaltada situada a la porta del complexa del càmping de Fontmartina, retrobant les nostres passes fetes durant l’inici de l’itinerari, i que ens duran, després de la pujada pel bosc d’alzines, al PLA JUÀ (1,10 h).
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor
“És el Turó de l’Home un pic que s’eleva de la massa general de la muntanya
en figura cònica, quasi enterament regular. El seu nom veritable es el de Turó
de l’Home Mort, si bé s’elimina aquesta última paraula en gràcia a la brevetat
i potser també per repugnància”
Fragment
d’una crònica escrita per en Antoni Massó a l’any 1.879.
* * * * *
La silueta del vessant
sud del Montseny es, sens dubte, una de les més característiques i
significatives de la serralada. Imposant, sobre la plana del Vallès Oriental,
es ben visible en dies de bona visibilitat atmosfèrica, des de indrets tan
transitats de la capital catalana com el Port de Barcelona, Montjuic o la
muntanya del Carmel. Els seus 1.200 metres de desnivell, es presenten, a
vista frontal, com una imposant muralla, i la seva imatge resulta encara més
familiar si la neu corona el cap de la muntanya, amb els tres cimals típics guarnits
de blanc:
FOTO PAKO CRESTAS
A mida que ens apropem observem que la muralla frontal es en realitat un llarg vessant de moderada i constant inclinació, ben traçat per nombrosos camins, prats i boscos. Al peu de la muntanya la població es dispersa però abundant, i trobem nuclis ben definits com els pobles del Montseny, La Costa del Montseny i Mosqueroles, i altres veïnats ja no tan definits com el Montseny de Munt. Més enllà dels 800 metres d’alçada els nuclis habitats desapareixen per donar pas a algun que altre corral semi abandonat, entre els quals destaca el famós Corral del Deumal, el més alt de la serralada. Dalt de tot, i esquinçats per la carretera, les antenes i les construccions, els tres cimals que fan la trilogia típica del Turó: Turó del Catiu d’Or, Turó de l’Home i Puig Sesolles. No obstant, i malgrat les poesies i les etiquetes comercials que utilitzen la muntanya com a reclam, no son tres els cimals culminants del Turó de l’Home, si no quatre, i aquest quart element no te al cim cap caseta, ni índex geodèsic, ni carretera, ni base militar: estem parlant del Turó Gros o d’en Paletreques, que tan sols te un corriol i una fita curosament construïda, com a signe del pas de l’home. Potser es un premi a la manca de notorietat, un reconeixement a la seva humilitat. Si així ha de ser, que així continuï !!. Personalment, com autor del present blog, i al parlar del diferents itineraris que pugen al cim culminant de la serralada, tractarem el Turó Gros o d’en Paletreques d’acord amb aquest caràcter humil que té.
El 15 d’octubre de 1928 el rei Alfons XIII va
firmar el Decret Llei de creació del Patronat del Montseny, que s’englobava
dins d’àmbit d’actuació de la Diputació de Barcelona. El seu objectiu era la
protecció del territori per sobre els 800 metres d’alçada i la promoció de la
muntanya.
Ràpidament es van donar a conèixer dos projectes
relacionats amb dos centres d’acollida, un era un sanatori, que s’havia de
localitzar a 1.250 metres d’alçada sota la Collada Fonda i un segon era un
hotel, que s’havia de situar al Coll de Santa Helena.
Per donar accés a tots dos punts es van projectar
diferents accessos mecànics permanents. La data límit per presentar les
propostes va ser el 31 de juliol de 1929, i, malgrat el poc marge de temps, es
van presentar set avantprojectes. Al final les pròpies inestabilitats
polítiques, econòmiques i socials dels anys anteriors a la guerra, van fer que
cap dels projectes arribés a bon terme. Cal tenir en compte que en aquella
època el transport més utilitzat era el tren, seguit d’altres mitjans com el
tramvia, els funiculars i telefèrics. El transit rodat de vehicles no es
contemplava com alternativa de transport, ja que el número de cotxes
particulars era molt petit i aquest tipus de transport tan sols era utilitzat
en trajectes curts. La xarxa viaria era del tot insuficient.
Pel sanatori es van presentar dos possibles
trajectes: via Tordera i via Fontmartina.
Per l’hotel es van contemplar també dos alternatives: Via Campins i via Gualba.
Introducció: El castell de Montclús data del segle XI i tingué el seu màxim
esplendor al segle XIII. Te a la vora les restes d’un poblat ibèric, (restes
esparses trobades al terme testifiquen que lloc ja era poblat a la
prehistòria), el que dona a entendre la situació privilegiada del turó sobre el
qual es situa, localitzat a pocs metres per sobre de la fèrtil vall de
Palautordera, i constituint, a la vegada, un indret de vigilància privilegiat.
La seva notaria agrupava la demarcació de diferents nuclis propers i algun de
més allunyat, des de Olzinelles i Vallgorguina, fins a la Costa de Montseny,
Mosqueroles i tots els pobles de la vall de Palautordera. A les primeres notes
històriques escrites a la que es fa referència del castell, el trobem anomenat
com el “castro de Montecluso”. Com tant altres castells dels voltants, va ser
construït per defensar-se d’una suposada avançada musulmana just al inici de la
reconquesta de les terres catalanes. Avançada que mai es va produir.
El principal component del castell es la torre de guaita, que encara
avui està en molt bon estat de conservació. Es conserva també el pati central
d’armes. L’accés dels voltants estava limitat per escales i ponts mòbils. També
hi havia diverses línies emmurallades de defensa al voltant del castell. En el
seu temps més esplendorós comptava amb diversos habitatges i va ser construïda
a les rodalies l’ermita de Santa Margarida (any 1.363). Com a construccions
pertanyents i de vassallatge del castell comptava amb el avui desaparegut
castell de ses Agudes i amb la
Torre de Miravalls. (veure capítol de castells). A principis
del 1.700 el castell ja restava abandonat i de mica en mica s’ha anat enrunant.
No obstant en l’actualitat es manté una línia de conservació per evitar al
increment de l’enrunament del castell i els seus interiors resten nets i
espaiosos, es pot visitar sense cap mena de problema.
FOTO PAKO CRESTAS
L’excursió que presento a continuació, si be dona una miqueta més de
volta que si anem directament al propi castell, ens permet fer un passeig
circular molt més atractiu com a excursió pròpiament dita, visitarem l’ermita
de Santa Magdalena i tindrem diferents perspectives panoràmiques del castell i
del seu emplaçament. Val a dir que la excursió pot tenir caire familiar per la
seva comoditat i la seva curta durada, tan sols caldrà tenir en compte que
haurem de travessar el riu de la
Tordera i que no hi ha pont. A l’estiu les aigües estan força
fresques, al hivern força fredes. Si el cabdal es abundós (en època de pluja)
més valdrà aplaçar el passeig per una altre temporada. Una filera de roques ens
permetrà no mullar-nos els peus sempre i qual el cabdal estigui per sota de les
mateixes i no errem en els equilibris, cas contrari ens haurem volgut evitar de
mullar-nos els peus per caure a l’aigua de cos sencer.
Punt de partida: SANTAMARGARIDA DE PALAUTORDERA. Podem deixar el vehicle a la plaça de
l’església o a les rodalies.
Punt d’arribada: El
mateix.
Desnivell: Uns 135 metres de pujada i altres
tants de baixada.
Horari: 1 hora i 30 minuts.
Itinerari: Davant mateix de l’església de SANTA MARGARIDA DE PALAUTORDERA, 265 m., hi ha una bifurcació
de camins. Cal prendre la branca de la dreta que aviat deixa d’estar asfaltada
per convertir-se en una pista en molt bon estat. De fet aquest primer tram el
podríem fer amb cotxe, però potser després tindrem problemes per estacionar-lo.
Passem a tocar de diferents masos (CANMARTORELL i CAN MARC) on es localitzen conreus i cavalls de lloguer. Al costat
del segon mas trobem que el camí es divideix en tres. Nosaltres prendrem la
pista del mig que ràpidament dibuixa una baixada vers al riu. Aquest darrer
tram de pista, o sigui, la baixada cap al riu, ja no es apte per vehicles
convencionals tipus turisme.
FOTO PAKO CRESTAS
Com ja hem dit a l’ introducció caldrà creuar el riu de la Tordera sense auxili de
pont. Ja sigui saltant per una filera de pedres construïda a tal efecte, o
descalçant-nos directament i mullant-nos els peus. (0,10 h). Cal prendre
precaucions si el cabdal del riu està crescut i fins i tot renunciar-hi a
creuar-lo si no ho veiem clar. Al altre costat del riu trobem una bifurcació de
camins, prendrem la branca de la dreta que ràpidament guanya desnivell. Es
tracta d’una pista molt evident que dibuixa uns quans revolts. Quan aquesta
està a punt de concloure trobarem un punt concret amb una bona panoràmica sobre
el castell. Descobrirem que nosaltres ja estem per sobre de la fortalesa que se’ns
presenta penjada sobre uns estimballs terrosos. Passem pel costat d’un mas que
ens queda a la nostra dreta (CAN JERONI),
just al moment en que ens topem amb una altre pista, encara més gran i ample i
que seguir-me vers a l’esquerra, donant l’esquena i allunyant-nos del mas de
Can Jeroni. Al fons descobrim un conjunt de cases a les quals no arribarem, es
tracta del poble de MOSQUEROLES.
Seguirem la pista fins a situar-nos a les proximitat de l’ermita de SANTAMAGDALENA, 400 m.,
(0,45 h) on prendrem el trencall de l’esquerra que duu cap a CA N’ ALBERT DE
DALT. Sentit descendent. Nosaltres ens quedarem a les portes de la propietat
privada que envolta l’esmentat mas. La pista te una cadena. Una vegada creuada
deixem d’apropar-nos cap al mas i davallem directament per una mena de camps
inclinats, tot passant pel costat de un pou. A baix del camps es dibuixa un
bonic camí que transcorre per dins del bosc dalt de la mena de dorsal que fa el
propi turonet que sustenta el castell. Cal recordar que des de l’ermita tot el
sentit de l’excursió ja ha estat descendent. De cop i volta descobrim el
castell en un clar del bosc amb la torre de guita en primer pla. Visita a
l’interior i pausa obligada. CASTELL DE
MONTCLÚS, 325 m.
(1,05 h).
El camí continua baixant en direcció S.O. endinsant-se en un curiós bosc d’eucaliptus. Dibuixa decidides ziga-zagues fins a una mena de esplanada d’on surt un camí descendent vers a la nostra dreta. Passem pel marge d’una cadena que tanca la pista al transit rodat. La part final de l’esmentada pista transcorre per una mena de riera. Quan el bosc s’aclareix un el terreny s’aplana, ja estem de nou a les proximitats del riu de la Tordera, just al gual pel qual haurem creuat durant el camí d’anada. Desfent les nostres passes fins a tornar a SANTA MARGARIDA DE PALAUTORDERA. 265 m. (1,30 h)
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor
Introducció: El
greny rocallós del Cucurull, extrem oriental del curt Serrat de Puigventós,
sempre era el primer retall de muntanya que veia des de les finestres de
la casa dels meus pares als Vímets
(vessant oest del Turó del Samon). Durant els caps de setmana passats a la meva
infantessa era qui hem donava el bon dia al sortir a la balconada. Durant
l’hivern, quan feia fred i vent, el petit cim semblava fer honor al seu nom, ja
que l’aire glaçat es canalitzava des de la vall de Tordera cap a la vall de
Bascona, i semblava que la diminuta talaia fos l’herald que anunciava les
fredes envestides d’aquest ens invisible.
FOTO PAKO CRESTAS
Malgrat aquesta presencia en el record, no va ser
fins a la confecció del present treball, que em vaig interessar per pujar dalt
d’aquest punt en concret. De fet sempre tendim a donar més importància als
altres cims més representatius, i quan ja havia perdut el compte de les vegades
que havia transitat per la Calma
o al Matagalls, vaig caure en el compte de que les meves passes sempre havien
passat de llarg en front d’existència d’aquesta petita aresta.
Per remeiar aquest involuntari oblit, vaig
considerar convenient incloure una excursió que no tan sols visités el Serrat,
si no que combinés aquest breu ascens amb la també curta travessa sud – nord
del Turó de Collformic, un altre obviat de la zona. Val a dir que la vista des
del Cucurull sobre la vall de la
Tordera i la vall de la Castanya ja justifica, per si, l’amable
passejada. Aquest petit greny de roca també ens delectarà amb l’agradable
presencia del que potser resulta ser la fita més “artística” del massís
montsenyenc. Per contra la travessa del Turó del Collformic te les vistes més
limitades, per l’existència de bosc, si be ens envairà una relaxant calma.
L’excursió, en conjunt, no deixa de ser una còmoda passejada, sense gaire
desnivell i que convida a ser feta amb tota la calma del mon.
FOTO PAKO CRESTAS
Punt de partida: COLL FORMIC, 1.144 metres
Punt d’arribada: COLL
FORMIC, 1.144
metres
Desnivell: Sumant
les dues pujades i les respectives baixades, uns 176 metres de pujada i
els mateixos de baixada.
Horari: 1
hora 50 minuts.
Itinerari: Des
del COLL FORMIC, prenem la pista que
surt per sobre el restaurant (indicador cap al Pla de la Calma), en direcció S.-S.O.,
la pista, ample i transitable per tot tipus de vehicles (malgrat que, en
teoria, el pas està limitat a veïns), puja molt suaument creuant l’anomenada SOLEIA DE FERRIOL. Val a dir que si fem
aquesta pujada a l’estiu, a ple sol, farà honor al seu nom, ja que el sol ens
castigarà de valent.
La suau pujada conclou en la verdor del ample PLA DE L’ASE MORT, 1.205 m (0:20 h), que
serveix de coll entre el Serrat del Puigventós i el Turó de Collformic. Cal
deixar aquí la pista per pujar en diagonal cap al sud, pel mig dels prats (traces
visibles) fins arribar a les proximitats del CORRAL DE PUIGVENTÓS. Canviem de direcció, remuntem el ample llom
vers a l’est fins atènyer dalt d’un petit turó amb la cúspide rocallosa, es el TURÓ DEL FAIG DE LA MOLA, 1.244 m. (0:35 h).
Continuem l’aresta arbrada cap a l’est, passant per dalt o pel costat d’uns
diminuts retalls de roca (grimpada fàcil de II- no obligat, que tan sols
trobarem si seguim integrament la zona més alta), fins assolir el cim del CUCURULL, 1.241 m (0:45 h), vèrtex de
poca importància, però amb una bona vista i ornamentat amb una fita força
artística.
FOTO PAKO CRESTAS
Desfem les nostres passes fins a ser-hi de nou al PLA DE L’ASE MORT, 1.205 m (1,00 h), i encarrilem aquí la segona part de l’excursió amb la pujada cap al nord de l’ample llom que puja cap al TURÓ DEL COLLFORMIC, 1.285 m (1:20 h). Hi ha camí marcat, si be es un camí mes aviat traçat pel bestiar que no pas pel pas dels excursionistes. El primer tram va entre matolls i la part superior, on l’aresta ja es dibuixa, està poblat d’arbres, fins i tot traspassem una zona de fageda en un indret on potser tindrem la sensació que em passat de llarg de cim sense adonar-nos. El cim però, molt cop marcat, està després d’aquest tram. Seguim el cordal cap a l’oest, amb tendència N.O, traspassant una cota secundaria, alçada 1.275 metres, i baixant per terreny més obert (camí marcat i semi marcat), davallant fins a un collet, COLLET DE LES BIGUES, 1.205 m. (1:35 h), on trobem l’ample pista que, seguint cap a la dreta (direcció est) davalla molt suaument en mig de la fageda fins a retornar-nos al punt de partida. COLL FORMIC, 1.144 metres. (1:50 h).
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor
FOTO PAKO CRESTASResseguir itinerari 25 del mapaa parcial
Introducció: Bonica
ascensió que transcorre per l’aresta boscosa que separa el Sot de les Mines i
el Sot del Café, a la Vall de la Castanya. Es un camí en desús, perdedor, amb
poques referències. Caldrà dons una bona predisposició per anar-hi, ja que
tenim bastants números per perdre en certs punts la senda més adient, millor
dit … per perdre del tot la senda.
Que es reservin d’aventures els amants dels camins
fàcils i ben traçats, dels buscadors de taques de GR, dels que, bastó en ma, es
delecten del tranquil passeig del transitar per una pista. La veritat sigui
dita, estem més a prop del terreny preferit dels porcs senglars que no pas de
l’escenari del caminant.
FOTO PAKO CRESTAS
Punt de partida: aparcament
situat al costat de la ERMITA DE SANT MARTÍ ó de la masia de CAN BIÈLO. Al marge esquerra d’un
revolt de la carretera que comunica el poble del MONTSENY amb COLLFORMIC, poc
abans d’arribar a la desviació de SANT BERNAT DEL MONTSENY. De fet es el primer
revolt després de la recta de pujada posterior al creuament del PONT DE CAN
FORTIÀ, indret on la carretera passa per sobre les aigües del riu Tordera. De
fet la desviació vers a l’ermita està degudament indicada. Deixarem el cotxe
just iniciar la pista, ja que la mateixa està reservada al pas motoritzat exclusiu
pels veïns. La ERMITA DE SANT MARTÍ es troba a 650 metres d’alçada.
Punt d’arribada: CIM
DEL POU VELL. 1.251 metres
Desnivell:
Horari: 2 hores i 15 minuts.
FOTO PAKO CRESTAS
Itinerari: Deixem el cotxe davant de la masia i l’ermita on comença la pista. En veritat la pista es transitable en cotxe fins a la mateixa masia del Vilar, però cal tenir en compte que la mateixa te el transit restringit als veïns, fet que caldrà respectar. La pista, sense pèrdua, va orientant-se cap al N.O. passant pel costat de la masies com la de CAN JAUME LLAUNA, petita baixada, poc després deixem a les nostres esquenes una bifurcació i seguim en direcció al riu (marques de GR). La doble masia de CAN CROSSA i CAN VILORDA, resten a la nostre dreta, per damunt la pista, i poc després, per sota, veiem les runes de CAN JEPÓ. Continuem per la pista, que es manté sempre a una alçada molt semblant, fins al MOLI DE L’ADRODAU, (0:20 h). El molí està dins de exuberant vegetació, en un lloc força obac, i al travessar la RIERA DEL MOLI, passem dels dominis del Matagalls per entrar dins de la muntanya del Pla de la Calma. Seguim la pista, que de nou passa per paratges força solejats, deixem per sota la masia de L’ADRODAU, passem pel bucòlic paratge de la FONT DEL VILAR, i per fi arribem al final de la pista amb la encisadora masia de CAN VILAR (0;35 h). Continuem pel G.R. cap a l’oest. La pista es converteix en un ample camí. Passem per l’arranjament del cabdal de la torrentera del SOT DE LA VERNEDA (arranjament fet a l’any 2009). Just passat el mateix i trobem una pista nova que deixa el G.R. i davalla cap a la nostra dreta vers al torrent. Prendrem aquesta pista que justament mora molt a prop de la torrentera del SOT DEL CAFÉ. (1,00 h) Cal creuar la torrentera i buscar el camí, molt poc marcat, que puja pel vessant contrari. El camí es força perdedor, creuem una pista abandonada i després creuarem un altre camí que ve en perpendicular (es el camí que transcorre per la pista en desús que duu a les mines del Remei). (1,10 h).
FOTO PAKO CRESTAS
Continuem pujant pel mig del bosc, a plena pendent, per un camí semi dibuixat, en els porta a un replà diminut situat el mig del bosc. A partir d’aquest moment continuarem pujant més per intuïció que no pas per l’evidència d’aquest traçat molt en desús. Creuem una nova pista abandonada que ens surt en perpendicular (1,25 h). A partir d’aquest moment el camí – quan hi és o es semi dibuixa — encara es més perdedor, fent-se especialment feixuc en el tram que comença la fageda. Malgrat tot, hi trobem restes d’antigues construccions de murs de pedra, el que delata que, fa molt anys, aquest paratges eren transitats. Aquest indret es anomenat en el mapa de l’alpina com EL FAIG SEC. Per sort aquest darrer tram de la fageda es curt i uns grenys rocallosos ens faciliten el pas en mig de la vegetació, que en aquesta part alta encara es més tancada. Al poc trobem un corral en mig del bosc (2,00 h). Ens sorprendrà trobar aquest tancat i, com era d’esperar, a partir d’aquest moment ja trobem un camí ample i ben marcat que ens duu a les planícies obertes del CIM DEL POU VELL. 1.251 metres. (2,15 h).
FOTO PAKO CRESTAS
Descens: El millor es continuar per terreny obert vers a l’oest fins a trobar-nos la pista que travessa el PLA DE LA CALMA. Una vegada a la pista, que està a uns 5 minuts del cim, continuem cap a la dreta (direcció nord), fins a les runes del CAFÉ, indret on neix la variant del G.R., que davalla a la VALL DE LA CASTANYA i que ens retornarà al punt de partida, tot davallant per l’itinerari 21 en sentit descendent.
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor
FOTO PAKO CRESTASResseguir l’itinerari 24 del mapa parcial
catalonia-trekking 