La TERRA INCÒGNITA es una ruta tranquila, variada, solitària, 100% pirinenca. Aquest son els indrets que no et pots perdre.
1. Castellbó i la seva col·legiata
2. Sendes i Solanells, despoblats i poblat en recuperació.
3. Ras de Conques, racó de pau, tranquil·litat, zen.
4. Os de Civis, Terra de contrabandistes
5. Pic de Salòria, potser un dels 2.800 més altius i panoràmics del Pirineu, la seva visió 360º no te paragó.
6. Bosc de Virós i refugi Gall Fer, amb unes de les millors postes de sol de la serralada.
7. Baixada del Farro a vista d’ocell vers a la Vall de Tirvia
8. Pui d’Urdosa i escenaris de la batalla de Baladredo, on la memòria històrica es pot palpar malgrat els 80 anys del conflicte armat i assessí que va representar la Guerra Civil espanyola.
9. Montenartró, juntament amb el seu veí Romadriu, els pobles més obacs de Catalunya
10. Sant Joan de l’Erm Vell ….”quien te ha visto y quien te ve … sombra de lo que eras”
11. Les Bordes de Tressò … una història humana, corprenedora, increïble … un racó de mon aïllat del temps i els mals esperits
12. Santa Magdalena. Solitària, pregona … potser una vall destinada a ser el refugi definitiu de l’os bru al Pirineu?
Acabada de sortir del forn (anys 2015), amb prou feines feia una setmana que l’havia acabat de dissenyar, ens reunim un petit grupet de 5 muntanyencs a fer la primera edició oberta de la ruta. Som en Pere, l’Alicia, en David, l’Andoni i un servidor, en Pako Crestas, el “papa” de la criatura. En realitat no som els primers en fer la volta sencera, ja que entre el curt període de temps que ha passat entre acabar de concloure en traçat de la nova ruta i aquest primer grup obert, l’Imma i en Benet han fet la 1a travessia, tal com podeu veure en anteriors entrades d’aquest mateix blog.
Ens reunim dons al poble de Castellbó, inici de la Terra Incognita.
Els primer tram de la travessia resulta ser el més calorós. En present mes de juliol del 2015 s’ha caracteritzat per ser un dels mesos de canícula més forts dels quals es te registres històrics, i al començar per sota dels 1.000 metres d’alçada es nota. Per sort aviat superem la cota la qual ja no deixarem en els restants dies, ja que majoritàriament la ruta va per alçades mitges entre 1.500 i 2.500 metres.
Arribem a Solanell. Petit poblet que s’està recuperant de l’oblit gràcies a l’esforç de recuperació d’un grup d’amants d’aquestes màgiques contrades. Avui en dia s’està recuperant el poble, fins i tot en una de les cases rehabilitades podem trobar servei de begudes, el que es un veritable regal en dies de calor com aquests.
Una vegada per sobre de Solanell guanyem alçada de manera ràpida i ja estem en mig de boscos de coníferes. Mica en mica el paisatge ja es de típica alta muntanya pirinenca, paisatge que ens acompanyarà els restants dies. Cap als 1.700 metres d’alçada ens trobem un petit “Pi de Tres Branques”.
Una vegada al cordal, que assumim a l’alçada de 1.995 metres per l’anomenat Coll de Solanell, ens trobem els primers rasos i un lloc idil.lic per fer un merescut descans després de la pujada des de Castellbó i Solanell. Comencem a veure el tipus de paisatge que ens resultarà comú als següents dies, amb grans perspectives cap a l’horitzó, tot el farcit de muntanyes i més muntanyes.
Al traspassar la Serra de les Mongetes davallem vers al Ras de Conques i la Creu del Ras de Conques. Veiem per primera vegada la muntanya reina de la Terra Incògnita: el Pic de Salòria.
La calor ja no es tant alta, es nota que ja ens movem vora els 2.000 metres d’alçada. Tarda tranquil·la i núvols amenaçadors a l’horitzó. Nosaltres restem tranquils ja que el jorn de caminar aviat conclourà. El refugi regentat per l’Eli ja es a tocar, ben visible des dels rasos que li donen nom
Nit amb la companyia de la guarda, una parella de BTT i un motorista solitari. Tots ens replegem a la mateixa taula i gaudim de les bones energies que per tot arreu impregnen aquest petit racó de Deu. Estem en un dels refugis mès desconeguts del nostre estimat Pirineu. Mentres gaudim del bon sopar i la brassa (amb xai), fora la tempesta deixa caure un xàfec breu però intens. Una molt bona pluja per uns prats que han patit una calor i una sequera del tot inusual per aquestes contrades.
Ja fent-se fosc, el Refugi de Ras de Conques entre dos llums i dues hombres.
La travessia es pot realitzar des de finals de maig fins a finals d’octubre, tenint en compte que es possible trobar-hi neu si anem massa d’hora o massa tard.
Quan fem la travessia de Lo Cor de lo Pallars en la seva versió “estiu – tardor – primavera” passem per un dels indrets més emblemàtics del front del Pallars del 1938. Les Roques d’Auló.
Al davallar primer trobem un camp en una mena de collet amb restes de trinxeres i craters dels projectils o obusos. Hi ha estaques de color grog a les trinxeres i de color taronja per indicar els craters de projectil. Les Roques son a tocar. Si les volem escalar caldrà fer un petit pas de III- just a tocar del cim, el darrer ressalt.
Vora les roques i sota el collet hi ha les restes de les fortificacions de pedres i el camí envoltat de murs de pedra seca. Poc més a baix hi trobem un gran búnquer. El qual va ser, segons resa als cartells del memòria històric, una fortalesa inexpugnable. En aquest sector encara hi trobem restes de llaunes del soldats i alguna que altre bomba. Per sota el camí fins a Roní fa unes ziga zagues perfectes i baixa mitjançant zetes un bosc de forta inclinació. Aquest camí també es fruit del conflicte bèl·lic, ja que va ser el que va fer construir per poder pujar amb matxos de càrrega el material d’obra del búnquer fascista i per subministrar aliments i armes a les tropes rebels.
Durant l’ofensiva republicana del mes de maig de 1938, aquest sector fou un dels més actius i de combats més cruents. La 19a Brigada Mixta republicana va atacar, el 22 de maig del 1938, la petita guarnició de les tropes franquistes que estava situada a la zona de les Pedres d’Auló, i van aconseguir ocupar algunes de posicions de l’indret. Un cop ocupades les noves posicions els republicans no van persistir en l’ofensiva i el contraatac franquista no va trigar a arribar. L’endemà, els franquistes havien recuperat algunes de les posicions. A partir d’aquell moment, a les Pedres d’Auló va començar una tossuda batalla per reconquerir i defensar les posicions. La dificultat del terreny i la proximitat dels combatents va convertir la batalla en especialment cruenta. Al cap dels dies, després de nombrosos atacs i contraatacs, i de nombroses víctimes, el 31 de maig de 1938 van quedar definitivament establertes les noves línies de front, amb molt poques variacions de com estaven amb anterioritat.
Crisss, crasss, crisss, crassss. Les raquetes emeten un cruixir característic sobre la superfície de neu ventada i gelada. Crissss, crassss, crisss, crassss … com una lletania, una litúrgia pregona, gairebé un mantra budista. Un pas, un altre més … sense presses, sense pauses. El dia és esplèndid. Un sol radiant, una lluminositat absoluta. La muntanya està saturada de neu recent. El vent, cada vegada més violent, se l’en porta d’una banda i la amuntega en un altre. Migdia de desembre sobre la cadena de la Serra de la Freixa. Aquí estem.
Una petita cabana de pastors a la part alta de la serra ens serveix de resguard per a realitzar una pausa sota la benèvola presència del sol. Quan el vent no bufa, gairebé que sembla que faci calor. És una sensació fictícia, ja que fins on arriba la vista tota la muntanya està submergit sota temperatures inferiors als zero graus. Com sempre, el sol d’hivern és amable, suau, suavíssim. Gairebé absent, si no fos perquè tot ho banya amb la seva magna lluminositat.
La pujada al Prat Muntaner es realitza per un paratge boscós de somni. La pujada fa fent-se dreta i un pel faixuga, però tot el grup (integrants d’aquesta edició de la ruta de “El Cor”) està massa distret fent fotos i gaudint del paisatge de postal. Ningú sembla apreciar la mesura justa d’aquesta costeruda pujada. Jo, com no és ni la primera, ni la segona, ni la tercera vegada que la pujo, la tinc ja una mica travessada, però em deixo embriagar per l’entusiasme dels meus companys. A la part alta tornem a estar a mercè del vent. A l’abandonar la protecció del bosc el fred, ja intens a primera hora de la tarda, sembla voler clavar-nos agulles invisible a la cara. Cadascun de nosaltres es protegeix com bonament pot del gèlid vent i per uns moments tots caminem abstrets en un particular món blanc i polar. Crissss, crassss, crissss, crasssss, entre pauses i udols del vent, el so de les raquetes pressionant la neu tornen a ser els sons predominants.
De nou resguardats per nombrosos arbres blancs que semblen de cotó, la conversa fluida i amable torna a dominar entre els components d’aquesta edició de “El Cor” hivernal. S’han atomitzat en petits grups dispars que caminen a pocs metres de distància uns dels altres. A prop de la roca del “Músic” contemplem entre núvols trencats les gegantines antenes que coronen el cim de la Torreta. El vent huracanat aixeca núvols de neu de les zones més altes i la previsió per demà és pitjor. Ens qüestionem si serà possible coronar la muntanya i s’imposarà un canvi de plans. Bé … demà és demà i avui ja toca arribar al Refugi i descansar. Crissss, crasssss, crissss, crasssss. El camí fa baixada.
Arribem al Refugi de les Comes de Rubió quan les extensions de neu que l’envolten es deixen tenyir lleument per l’horitzó vermellós de la posta. El riu, sorollós i juganer a l’estiu, tot just és ara un cicatriu, una immensa anaconda negra, enmig d’un erm blanc i uniforme. L’aigua, freda, gairebé congelada, discorre tímida sota el mantell blanc. La neu tot ho oculta i amorteix.
La nit és negra com el carbó, freda com el principi dels temps. El vent udola, gemega, embogeix …. Però dins del Refugi tot és una festa. Un bon foc, bon ambient, rialles, calor, amistat, converses animades i variades i el festí del bon menjar regat de vi i cervesa en abundància. Cal menjar tot el que es pugui. El mateix organisme ho demana a crits. El fred i la neu profunda consumeix les energies a marxes forçades, i demà serà un altre dia de caminar amb raquetes. Un bon sopar, un bon descans són tan necessaris com imprescindibles. L’habitació comunitària del Refugi és freda en comparació al saturat ambient del menjador. Cada un de nosaltres es refugia en la crisàlide del sac, bon arraulit, per no perdre la calor. A fora, a l’altra banda de les gruixudes parets del Refugi, se sent el vent llunyà i misteriós. Ens deixarà fer el cim demà?
Doncs no, serà que no. Mirem cap al cim i veiem com a la nit el vent ha escombrat tota la neu de les arestes, alhora que les ratxes continuen bufant amb una força incessant i endimoniada a les altures. No val la pena. Demà serà un altre dia, i si optem per pujar per la “Coma” segur que trobarem la neu que s’ha despullat de les cadenes. Avui ens evitem una penitencia, demà estarem a resguard del vent i, si les previsions es compleixen, el mateix anirà perdent força per apaivagar-poc a poc i desaparèixer de la mateixa manera que va venir: sense avisar i sense ser benvingut.
Per sort la zona intermèdia de la muntanya sembla mantenir-se al marge dels vents que turmenten les altures. Aquí la majoria d’arbres encara aguanten la neu caiguda tres dies abans i el paisatge, tot ell, sembla un gran i interminable postal nadalenca. Poc costa creure en un bosc del gran nord i després de cada revolt del camí no seria estrany poder sorprendre un Pare Noel desorientat, donant voltes amb el seu trineu tirat per rens. Crissss, crasssss, crissss, crasssss. Ara ja no xafem superfícies gelades, sinó que obrim un solc en un mar de sucre. Però el soroll és gairebé el mateix.
Sant Joan de l’Erm Vell. Quatre ruïnes congelades, resta del que antany va ser un lloc local de pelegrinatge i devoció. Ara Sant Joan de l’Erm Nou ha eclipsat el protagonisme d’aquest paratge històric. Sant Joan Nou (lloc pel qual no passem) és un dels principals centres d’esquí de fons dels Pirineus, ben comunicat, amb un gran i còmode Refugi – hostal. Sant Joan Vell va ser centre religiós i hospital militar durant la guerra civil. Després del conflicte armat va caure en una galopant decadència. Ara només són ruïnes d’un color marró viu, gairebé vermellós, que creen un viu i atractiu contrast de color sota el blanc nuclear de la neu. Tancant l’horitzó, ondulades i imponents muntanyes de més de 2.000 metres d’altura serveixen de teló de fons. Blanques, immaculades, virginals …. Com tot el que ens envolta. El blanc letargia de la dama de l’hivern. Un somni de vidre, fred, gèlid i fràgil. La dama blanca sense calor humana. Crissss, crasssss, crissss, crasssss. El camí fa baixada. Avui dormim a Montenartró. Un poble situat al vessant nord de la muntanya, on les ombres i el gel cristal·lí i blau han colonitzat les escassíssimes carrers. Només dues cases es mantenen vives tot l’any, i una d’elles és just la que ens farà de Refugi: l’Abadia de Montenartró.
De nou una bombolla aliena als rigorosos freds hivernals de la intempèrie. Darrera de les finestres la nit torna a ser negra com el betum. A l’altra banda tot és confort, bon ambient, bon menjar, conversa, riures i descans. Sempre m’han resultat altament gratificants aquests contrastos. La vida és més bella com més simple i fugaç és el moment present.
Últim dia de travessa. Els Déus estan del nostre costat. Tal com es preveia el vent ha perdut intensitat i ens permet coronar la muntanya pel vessant nord. Avui pugem per un paisatge un tant atípic per al muntanyenc, ja que vam coincidir amb les pistes d’esquí alpí de Portainé. Pujada ràpida i relativament còmoda entre remuntadors, paratges fora pista i algun esquiador veloç que amenaça amb atropellar. Crissss, crasssss, crissss, crassss … cadascú amb les seves cabòries.
A la part alta de la Torreta de l’Orri, un dels cims amb més vistes panoràmiques del Pirineu, hi ha dos grans torres de telecomunicacions. Hi ha qui les troba horribles. Per contra, hi ha qui ja consideren que formen un ens inseparable amb la pròpia muntanya. Sigui com sigui, jo les he vist completament entapissades de gel i neu a l’hivern, i cal admetre que ofereixen llavors un espectacle impressionant. Enormes punxes horitzontals, com si de gegantins agulles de gel es tractés, pengen de la verticalitat dels ferros desafiant la força de la gravetat. Entre mig de la boira gairebé semblen monstres fossilitzats pel fred, víctimes d’una hecatombe en algun planeta llunyà i desconegut.
El descens es realitza cap a ponent, direcció al llunyà oest. L’absència de neu ens obliga a descalçar les raquetes. Just ara que transitem per la part més alta de la muntanya, és si més no les necessitem. Vaja incongruència. No hi ha mal que per bé no vingui. Gràcies a la neteja de neu exercida pel vent dels dies anteriors, tot el llom ha quedat al descobert i amb ell, la resta de les trinxeres de la guerra civil, part de les quals van ser llaurades en aquestes zones, les més altes i rigoroses de la muntanya. Costa imaginar-se la vida dels pobres combatents que habitaven aquests improvisats solcs a la terra. Pluja, vent, sol, fred, tempestes, fams i sobre … por, bales, projectils, ferits, morts. Enmig de la baixada, allà on torna el límit del bosc, trobem un petit búnquer circular de reduïdes dimensions. Hauria de ser un petit lloc de comandament utilitzat en la contesa sense sentit de la guerra civil que matava germans i veïns. Si les guerres, per si, són cruels i inhumanes; les civils encara augmenten una mica més l’estadi de la misèria humana en enfrontar entre si els propis integrants d’un mateix poble. Aliens a la memòria històrica, un exèrcit callat, mut i immòbil d’innombrables pins i avets pobla la muntanya. La neu torna a ser present primer i profunda després. Crissss, crasssss, crissss, crasssss. Baixem per terreny indeterminat i de pendent constant. Esquivant aquí i allà els troncs caiguts, les branques baixes i les arrels emergents. Aviat trobem la pista que ja no deixarem fins a perdre alçada i arribar a les proximitats de Vilamur, on també trobem vestigis de la contesa de l’any 1938: els anomenats búnquers de Vilamur, en molt bon estat de conservació. Fortificacions molt més ben dissenyades i construïdes que les anteriors, les quals formaven part del front feixista.
De Vilamur al poble de Llagunes (lloc en el qual vam iniciar i concloure la travessa) el camí discorre per una pista on la neu ha desaparegut a conseqüència de la seva menor alçada i la seva major exposició al sol. No obstant això, amb la tarda ja freda i avançada i les ombres poblant les valls, la sensació d’hivern és omnipresent. Els fulls resseques entapissen el sòl, testimoni del que va ser una tardor ja extint i passat. En la proximitat, acompanyant els últims passos d’aquesta inoblidable travessia, les teulades tristes de Llagunes. D’alguna que una altra xemeneia brolla fum amb olor a foc i calor humana. Per sobre el bosc ombrívol encara manté gairebé la mateixa neu que hi havia a la jornada en què partim. La travessia s’acaba, però estic segur que, tot i el silenci que sembla dominar als membres del grup en aquest moment de quasi-meditació, més d’un sospira en secret i pensa … “hi ha … tant de bo demà pogués tornar a iniciar aquesta ruta amb raquetes ”
FITXA TÈCNICA
“El Cor del que Pallars” és una travessa circular de Refugis del Parc Natural de l’Alt Pirineu que es va dissenyar l’any 2014 i que el 2015 ha estat ja en ple funcionament. Presenta dues versions diferenciades, la d’estiu (més llarga i que transita per les zones altes i també per altres zones més baixes) i la d’hivern, que és més curta i va major altura i que està pensada per realitzar-la amb raquetes. Neu assegurada des de mitjans de desembre fins ben entrat el abril.
DADES TÈCNIQUES DE LA VERSIÓ “RAQUETES DE NEU” DEL COR EL PALLARS:
El proper pont del 1 AL 3 DE NOVEMBRE DEL 2019, fem una nova edició amb grup obert i GUIADA de LO COR DE LO PALLARS.
La tardor es una època màgica per conèixer la gran comarca muntanyenca del Pallars Sobirà. La riquesa cromàtica dels boscos en plena transformació. Estem entre dues aigües: amb l’hivern que crida la porta i que es fa més patent per les nits; i l’escalfor encara tíbia i agradable del sol, — restes d’un estiu potser massa llarg — i que es fa més patent als migdies. Dos migs mons que fan un de sencer efímer i de passes lleugeres.
I es que a la tardor cada setmana hi canvia tot, a finals de setembre veiem ja els verds apagats, els primers arbres mig pàl·lids, a un pas de les primeres tonalitats groguenques. Durant l’octubre, mica en mica, com si un nan encantat anés saltant d’arbre en arbre per calorejar-los, van apareixent cada vegada més tonalitats, més intenses: grogs, taronges, vermells, granats … a finals d’octubre, primers dies de novembre, el bosc està en el seu màxim esplendor tardorenc. Després mica en mica es va apagant, cauen les fulles, es panseixen definitivament, només resta el verd fosc del arbres perennes i els troncs despullats i freds dels arbres caducifolis. Senyal inequívoca que aviat començaran a caure els primers flocs de neu.
Lo Cor de la Pallars es una nova ruta circular que va voltant i puja la Torreta de l’Orri, just amb ben mig d’aquesta comarca pirinenca. D’aquí el nom de la ruta. Es tracta d’una ruta variada, tranquil·la, solitària, on descobrirem racons magnífics amb bones vistes panoràmiques, extensos boscos i restes del conflicte bèl·lic de la guerra civil espanyola, ja que aquí va ser on es va crear la línia de front, coneguda com el front del Pallars a l’any 1938.
Un dels principals punt atractius de la ruta es la riquesa natural del propi Parc Natural de l’Alt Pirineu, on trobarem una representació de gran fauna més completa de Catalunya: el gall fer hi té la major població ibèrica, l’àguila daurada, el voltor i el trencalòs són freqüents, es poden observar sis espècies de grans mamífers herbívors (isard, mufló, cabirol, cérvol, daina, senglar) i, fins i tot, el mític ós bru es passeja sovint per aquestes valls on la seva presencia es preveu que aviat sigui permanent.
Els punts claus de la ruta (de 4 dies) son:
TORRETA DE L’ORRI. La Torreta de ‘Orri es un amplíssim massís de formes suaus que ocupa la part central de la comarca del Pallars Sobirà. El seu punt culminant es de 2.438 metres i presenta unes enormes torres de telecomunicació que ja formen part de la fisonomia típica de la muntanya. El cim també es veu afectat per la proximitat de les instal·lacions més altes de les pistes d’esqui alpí de Portainé. Malgrat la gran modificació que ha fet l’home al cim de la muntanya, on també hi proven restes de les trinxeres de la guerra civil, la resta del massís es caracteritza per la enorme tranquil·litat dels seus paratges salvatges amb comes glaciars.
ROQUES D’AULÒ. Es tracta d’un dels indrets més emblemàtics del front del Pallars del 1938. Al davallar des de la carretera de Portainé, primer trobem un camp en una mena de collet amb restes de trinxeres i craters dels projectils o obusos. Hi ha estaques de color grog a les trinxeres i de color taronja per indicar els craters de projectil. Les Roques son a tocar. Si les volem escalar caldrà fer un petit pas de III- just a tocar del cim, el darrer ressalt.
TRINXERES DE LA SERRA DE FREIXA. Tota la Serra de Freixa des del cim de Sant Quir fins el Tossal de Puial va ser línia de front i està farcit de restes de trinxeres i petites construccions de pedra que es feien servir de aixopluc o de niu d’ametralladores. Les trinxeres més ben conservades les trobem just dalt del cim de Sant Quir una mica a ponent.
DESPOBLAT DE SANT ROMÀ DE TAVÈRNOLES: és un despoblat al terme municipal de Llavorsí. És al sud del terme municipal, en els vessants orientals de la Pica de l’Àliga, enlairat a 1.208 m i dominant la riba dreta de la Noguera Pallaresa. Tot i que el 2011 hi havia un habitant censat, actualment cal considerar-lo despoblat, atès que no hi viu ningú i les cases són totes en ruïnes.
POBLE DE RUBIÓ: és un poble més alt de Catalunya. Rubió disposà d’una entitat municipal descentralitzada pròpia, heretada de temps pretèrits, que es va suprimir el 1992. És a prop de l’extrem de llevant del terme municipal de Soriguera, a la dreta del barranc de les Comes de Rubió.
DESPOBLAT DE SANTA CREU: Al capdamunt d’un petit turó de la Vall de Siarb es troben les restes d’un recinte fortificat medieval, bastit al damunt d’un primer assentament humà datat al voltant de l’any 1500 aC. Després de diverses excavacions i d’una curosa restauració, avui es poden observar els murs dels diversos habitatges, el que queda de la muralla d’un metre d’amplada, la base d’una torre circular i una petita església d’absis semicircular.
POBLE DE LLAGUNES: és un poble del terme municipal de Soriguera. A ponent de la població, a la dreta del Riu de Llagunes i a l’esquerra del Barranc de Coma-Sarrera. L’església de Sant Martí de Llagunes, parroquial, és al centre del poble, amb una petita plaça en el seu costat meridional.
POBLE DE TORNAFORT: és un poble del municipi de Soriguera, que forma una entitat municipal descentralitzada pròpia, creada el 2004. Històricament va formar part del Vescomtat de Vilamur. Segons Joan Coromines, Tornafort és un topònim ja construït en català medieval a partir de l’expressió torna’t fort, amb què es volia manifestar el desig sobre el castell que hi havia en aquest lloc.
SANT JOAN DE L’ERM VELL : és un antic santuari situat al veïnat de Sant Joan de l’Erm, en el municipi de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell). Destruït el 1936. Està protegit com a bé cultural d’interès local. Diu la tradició que el 1208 el vescomte Arnau de Castellbò hi va portar el Sant Grial, que abans es guardava a Besiers. Tot i que hom ha suposat uns orígens medievals per al santuari de Sant Joan de l’Erm, no hi ha documentació d’aquesta època que en parli d’una forma indiscutible.
POBLE DE MONTENARTRÓ: és un poble del terme municipal de Llavorsí (Pallars Sobirà). Està situat a l’extrem sud del terme, a 1.299 m d’altitud. És a la Ribalera, la vall del riu de Santa Magdalena o de Romadriu, i vora el bosc de Sant Joan de l’Erm. L’església parroquial està dedicada a Sant Esteve.
POBLE DE RODÉS: Està situat a la riba esquerra de la Noguera Pallaresa, a una altitud de 1.089,8 metres. És un nucli format per un grup de cases (Casa Agustí, Casa Consolet, Casa Gep, Casa Vicent i Casa Canelo) i l’església parroquial de Sant Andreu, originalment amb un campanar quadrat de pedra que feia al temps funció de torre de guarda, i que fou substituït per un d’espadanya. Es troba dins de l’antic terme del castell de Rodés, on hi ha restes del monestir de Sant Vicenç d’Oveix, antiga abadia benedictina, situada a prop de la Noguera Pallaresa. L’església parroquial del poble és dedicada a Sant Andreu.
POBLE DE RONÍ: és un poble del terme municipal de Rialp (Pallars Sobirà). Està situat a 1.080,9 metres d’altitud, en una petita elevació que és el final d’una carena que baixa del sud-est, el cim de la qual és la muntanya de Santa Fe. Domina la riba esquerra de la Noguera Pallaresa, aigua avall de la confluència amb el Romadriu. És a l’extrem de ponent de la Costa de la Sola de la Sabata.
El poble s’ha modernitzat recentment, atesa la seva proximitat a les pistes d’esquí de Port-Ainé. Roní té l’església de Sant Cristòfol, així com el petit santuari de Sant Miquel de Roní.
Roní també va patir de manera especial la violència de la guerra civil, ja que va ser un dels pobles en els quals els franquistes van obligar a abandonar els habitatges als vilatans, sense cap mena de compensació a canvi, donada la proximitat de la població a la línia de front.
COM ACTIVAR LA RESERVA: Des de l’organització (Viatges Mon Petit) us oferim un pack o preu tancat que inclou el forfait, gestió reserves, GUIA PER L’EDICIÓ DEL 1 AL 3 DE NOVEMBRE, preu tancat i reduït als establiments per fer sopar, pernocta, esmorzar i pícnic, samarreta exclusiva de la ruta, mapa i us facilitem altra informació pràctica com els tracks amb els waypoints i una descripció exhaustiva i detallada de la ruta.
Com vàrem fer l’any 2014, just passat festes i per tal de baixar els torrons i els excessos a taula dels dies de nadal, sant esteve i la nit del 24, ens animem tota una colla a fer la ruta de lo Cor de lo Pallars amb versió “raquetes de neu”. Un cercle més petit que el de l’estiu que va buscant alçada, obaga i neu …. cosa que ha resultat estranyament escassa aquest any.
Arribem al refugi de les Valls de Siarb a Llagunes el 27 al vespre. Allà ens trobem els 7 que venen amb el grup obert d’en Pako Crestas (la Montse, en Pere Jaume, la Nathalie, en Carlos, en Carles i la Dolo), amb un grup de 4 valencians (Pere, Josep, Pilar i Gabriela) que van començat ahir la ruta a Montenartró i que avui han pujat la Torreta per Portainé. Al dia següent al matí se’ns incorpora el grup guiat per la Silvia Rovira, amb en Marc i en Joaquim. Tots 14 comencem dons la jornada de la Serra de Freixa amb molt poca perspectiva de trepitjar neu aquest dia.
La pujada cap a la Serra per la Roca de Llaguna sempre fa suar de valent, ja que la pujada es continua i comença des de bon principi, només travessar el riu Cantó. Dalt de la Serra no hi ha ni un bri de neu i les temperatures son altes, quasi primaverals. Arribem a la cabana on l’any passat tot era ben nevat i glaçat i on ens vàrem resguardar del vent. Ara res que se li sembli. Fins i tot hi ha cavalls que encara pasturen aprofitant la verdor de la herba. En Josep troba dos casquets de bala ¿Seran de la guerra civil?. La manca de neu també ens permet veure les restes de les trinxeres, que ara ja haurien d’estar colgades per l’element blanc.
Fem el pícnic a Coll de Cantó. Estirats a l’herba. Amb un ambient quasi primaveral. En les dates en que estem això hauria d’estar ben blanc i hauria de córrer l’aire gèlid que sempre impera per aquestes conrades els dies més curts de l’any … ara tot es diferent. Coses del “niño” i el canvi climàtic
Fins a la zona alta de la Serra Seca i el Prat Muntaner no trepitgem la primera neu. Ben glaçada i transformada. Arribem a Comes de Rubió abans del previst. La manca de neu i el fet de caminar sense raquetes ens ha fet alleugerir la marxa. Aprofitem la tarda per visitar la cabana d’en Tonico. Un indret ben amagat a la Comarca de l’Orri al qual només hi arriba aquell que coneix l’indret i se’n recorda, ja que no hi ha cap camí marcat que s’atansi.
Nit al Refugi de les Comes de Rubió, entre bon menjar, riures i històries. En Paco (guarda del refugi) ens del·laïta amb la seva clàssica escudella, la botifarra al pi i les patates amb salsa verda. Després se’ns incorpora a la sobretaula i entre txupitos de ratafia ens va explicant la seva llarga trajectòria com a guarda d’aquest entranyable racó de mon que son les Comes de Rubió.
Al dia següent en grup es torna a separar ja que els nostres amics valencians fan la variant curta i directa de Comes de Rubió a Montenartró per arribar d’hora al cotxe i tornar cap a casa seva, que resta a unes quantes hores de conducció i han de passar l’aduana més enllà de l’Ebre. Nosaltres pugem vers a la Torreta pel camí de L’Estanyet tot buscant el màxim de neu possible. Ens fiquem per primera vegada les raquetes i gaudim de la pujada pel bosc fins a les darreres pendents abans de l’aresta. Dalt ja no hi ha gent de neu i arribem dalt del cim amb un dia radiant. La previsió per avui era de neu, però amb prou feines ha caigut un parell de mil·límetres durant la nit. Sembla més gebre que nevada
Dalt de la Torreta el temps es fantàstic. Fins ara no hi havia estat mai amb bon temps i sense vent dalt del cim a l’hivern i aquest mes de desembre repeteixo aquesta estranya sensació. Davallem pel bosc cap al Coll de la Culla on ens tornem a calçar les raquetes i encara podem gaudir d’algun tram amb neu pols. L’obaga manté encara neu, malgrat que ja fa més d’un mes que va caure.
Passem amb les llums de tarda per Sant Joan Vell, que desprèn una tristor indescriptible. Gaudim de la màgia del bosc de Montenartró, aquest any sense neu però amb racons d’ensomni on la molsa i els arbres centenaris con els protagonistes. Nit a l’Abadia amb la sempre calorosa i amable rebuda de l’Imma i el Gerard, que saben mimar el seu lloc de mon, aquí perdut a l’obaga de la part baixa de la Vall de Santa Magdalena, en un dels espais més obacs de Catalunya.
El tercer dia aprofitem pel flanquejar la Torreta sense trepitjar de nou el cim i envoltar-la per l’est, en concret per la conegut com el Bosc de Costa Negra. Des de que sortim de Portainé fins que arribem a la solana no ens traiem les raquetes, el que assegura que aquesta es molt bona ruta per gaudir-ne d’aquesta modalitat d’excursionisme hivernal, ja que un any tan summament catastròfic com aquest quasi un terç de la travessia l’hem fet trepitjant neu. Aprofitem el bon rotllo i les darrers estones amb neu per auto fabricar-nos la nevada que tant havíem esperat aquest dies i que al final, per molta previsió de meteoblue, TV3, mountain-forecast i hòsties en vinagre … no ens ha arribat
Gaudim de nou d’un solet primaveral als búnquers de Vilamur i arribem a Llagunes amb la tarda ja començada, poc després de l’hora de dinar. Fem d’okupes civilitzats al refugi, fent unes birres i pagant com a bons samaritans amb un dia en que les valls de Siarb d’autogestionen soles (els guardes estan de compromisos familiars, però les portes continuen obertes a tothom). Una molt bona manera de concloure aquesta nova edició d’hivern de lo Cor de lo Pallars.
Esperem que nevi aviat i que encara podem gaudir de més edicions, ja sigui de la versió e 3 dies o la de cap de setmana.
Espero que us hagi agradat aquesta petita crònica i pugueu gaudir de bones raquetades aquest any 2016 que just comença d’aquí poc. Bon any a tothom !!!!
A l’etapa de la Terra Incògnita que anem des del refugi de Gall Fer a Montenartró passem pels escenaris de la que segurament va ser la batalla més cruenta del front del Pallars al 1938, la batalla de Baladredo, als vessants occidental del Pic d’Urdosa.
Encara queden moltes restes de les fortificacions, trinxeres, murs de pedra, el polvorí, els nius d’ametralladores de la Castelleta. Fa poc es va instal·lar una creu en record de les víctimes a la font de Pardines.
Tal com hem dit, i tot i que poc coneguda, la muntanya del Baladredo, a Llavorsí, va viure un dels episodis més dramàtics de la guerra civil al Pirineu. Les empremtes d’aquells fets encara són visibles avui en dia.
A principis d’abril de 1938, després de trencar el Front d’Aragó, les forces franquistes arriben a Catalunya. Els nacionals estableixen una línia de front que transcorre paral·lela als Rius Ebre, Segre i Noguera Pallaresa. Catalunya queda aïllada de la resta del territori republicà.
Als Pallars el front tenia una doble finalitat: d’una banda, defensar la carretera que, des de Balaguer, era l’única via de subministrament de les forces franquistes al Pirineu. De l’altra, controlar les preses i centrals hidroelèctriques que proporcionaven a Catalunya bona part de l’energia elèctrica. En conseqüència la indústria de guerra catalana es va veure greument perjudicada que va haver de tornar a utilitzar el carbó com a combustible.
El dia 22 de maig l’exèrcit de la República va emprendre una ofensiva amb el propòsit d’eliminar els caps de pont de Seròs, Balaguer i Tremp, recuperar les centrals i avançar el front fins la línia del riu Cinca. Als Pallars hi van destacar els combats a la muntanya de Sant Corneli, entre Tremp i Pobla i a les Pedres d’Auló, sobre Rialp. Tot i els milers de baixes que hi va haver en ambdós bàndols, l’ofensiva va resultar un fracàs.
La República no es va donar per vençuda i va preparar la que acabaria sent la pugna més sagnant de la Guerra Civil: La Batalla de l’Ebre. L’inici de l’ofensiva republicana tenia que començar el 25 de juliol, però uns dies abans va haver-hi una operació de distracció a la muntanya de Baladredo. Amb aquest atac republicà, dut a terme per forces del Xè Cos d’Exèrcit entre es dies 22 i 24. Es tenia que tallar la carretera prop de Llavorsí amb la intenció d’aïllar les forces franquistes d’aquest sector per impedir que es poguessin desplaçar a la zona de l’Ebre per donar suport als seus.
En un principi les forces republicanes van aconseguir foragitar les forces franquistes de les posicions de la Castelleta, que era el principal centre de resistència d’aquest sector. Passades unes hores els franquistes emprenen un ferotge contraatac i recuperen les posicions perdudes. Els combats es van incrementar i allargar durant dos dies per l’arribada de forces fresques per part dels dos exèrcits, però tot va ser inútil per canviar la situació militar al Pallars Sobirà. Aquesta batalla, malgrat no ser tan coneguda com d’altres, els seus efectes van ser igualment nefastos per a totes aquelles persones a les que els va tocar participar-hi. Avui podem recordar aquells fets tot passejant-nos per un dels camps de batalla més ben conservats del Pirineu català.
El 22 de juliol de 1938 l’artilleria republicana va iniciar un atac contra les posicions rebels situades a Baladredo, amb l’objectiu de tallar la carretera de Llavorsí. Els atacs sobre Baladredo van provocar un elevadíssim nombre de víctimes mortals, especialment entre les files republicanes. El 24 de juliol de 1938, el darrer dia de la batalla de Baladredo, va morir Camil Ulargui. El seu amic Pere Tarrés anotava la tràgica notícia en el seu diari.
OLYMPUS DIGITAL CAMERA
24/07/1938: Ha mort l’amic Olargui (sic), el capità Sieber; ferits en Fabregat i l’Estaim, morts, moltíssims morts que han quedat al camp de batalla en plena putrefacció; molts ferits que s’han quedat al camp en espera que es fes de dia; molts presoners. Quina tragèdia! Entre els llocs de socors s’han assistit aquesta nit 600 ferits. La batalla de Valadredo (sic) haurà estat una de les més terribles de la guerra
TARRÉS, Pere, El meu diari de guerra, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2004.
En un comunicat de guerra rebel, redactat el 27 de juliol, ens explica les tasques de reconeixement del territori, efectuades després dels combats. El relat informa de la gran quantitat de morts republicans que van quedar abandonats sobre el terreny. Segons el comunicat, entre les víctimes es va localitzar el cos sense vida d’un capità.
27/07/1938: Se ha efectuado un reconocimiento a vanguardia en las inmediaciones de la posición de Baladredo, una de las atacadas fuertemente por los rojos en días pasados, habiéndose encontrado y enterrado por nuestras fuerzas los cadáveres de un capitán, cuatro tenientes y 347 soldados rojos
Al pont de
finals d’octubre fins a l’un de novembre del 2016, vàrem aprofitar per fer una
altre edició amb grup obert (possiblement la darrera que faci jo com a
dissenyador), per aquesta bonica ruta del Lo Cor de lo Pallars.
FOTO PAKO CRESTAS
Les intencions
(a part de fer la ruta, es clar) eren dues de molt clares: Volia conèixer la
ruta a la tardor, potser la millor època per recórrer-la, amb especial interés
pel racó de Freixa i la meva segona principal motivació era aprofitar la que
feia novament el trajecte definitiu de la ruta per millorar la senyalització
del recorregut.
FOTO PAKO CRESTAS
Vàrem començar
la ruta a Montenartró, poblet que cada vegada te pitjor accés ja que la
carretera, a tram inexistent i convertida ja en pista, està demanant a crits
una bona reparació. La veritat es que serà tot un problema per aquest Petit
poble si no es fa una actuació ràpida, ja que en qüestió d’un any la degradació
de la carretera s’ha accentuant i si continua així potser aviat només serà possible
l’accés 4*4.
FOTO PAKO CRESTAS
Comencem la
pujada amb la fresca de les ombres ja llargues per aquest època de l’any, però
amb una temperatura molt agradable, que ens recorda que als darrers anys ja ens
hem acostumat a celebrar la castanyada amb màniga curta.
FOTO PAKO CRESTAS
Senyalitzo
l’alternativa a la carretera en el tram d’accés a l’estació inferior de
Portainé, amb la consciencia de que caldrà fer una bona neteja del camí senyalitzat
i potser posar un passamà per facilitar la caminada per sobre d’un tram on hi
ha una xarxa de protecció de la carretera. Un tema pendent per la propera
primavera.
FOTO PAKO CRESTAS
Davallem per les
Roques d’Aulò per un paisatge idíl·lic i un dia fantàstic. Gens de vent, molt
bona visibilitat, temperatura entre tèbia a l’ombra i calorosa al Sol …. Sembla
mentida, amb aquest paisatge de postal, que estem transitant per un terreny on
70 anys abans tot era Mort, foc, sang i destrucció. Cada vegada que passo per
aquest paratge de Lo Cor se’m queda el cor en un puny, pensant en les
bestialitats de la nostra historia recent i la lluita contra el feixisme encara
imperant que va guanyar la guerra.
FOTO PAKO CRESTAS
Davallem a Roní
i de Roní al riu per pujar pel camí antic de Sant Romà de Tavèrnoles. Personalment
em va caure fatal quelcom que havia dinat, de fet ja venia tocat amb un excés
de fatiga d’una activitat alpina de la setmana anterior i de una mancança de
son, i el tema em passa factura. La pujada seca, eixuta i erma a Sant Romà de
Tavèrnoles se’m fa extraordinàriament feixuga i el tram des del despoblat a
Rodès una veritable agonia.
FOTO PAKO CRESTAS
A Rodès, més
Mort que viu, descanso i em recupero. Al dia següent, per sort, em trobo millor.
Millora que va incrementant-se els següents dies. El segon dia anem per Rialp,
Sort, vora el riu Noguera Pallaresa i pugem amb tota la calma la Vall de riu
Cantó, un regal pels sentís amb tots els colors de la tardor.
FOTO PAKO CRESTAS
Prop de Llagunes
passem pels antic molins, on uns recents cartells ens informen de la utilitat passada
d’aquestes edificacions en runes i com donaven servei elèctric a la Vall. Una
informació molt interessant que s’ha recuperat gràcies a la iniciativa a d’en
Marc Cortina, el guarda del refugi de les Valls de Siarb.
FOTO PAKO CRESTAS
A Llagunes
passem, com sempre, una nit i una vetllada molt agradable. Bon menjar, bon
tracta, un la sorpresa de llegir en un dels llibres de la seva petita
biblioteca unes cròniques de Sant Romà de Tavèrnoles que ens expliquen que fins
els anys 1991 hi vivia encara un matrimoni gran que vivia en plena autarquia
gràcies a la llet que venien dia a dia i que pujaven i baixaven en ruc pel
feixuc camí que em va semblar interminable. Costa d’imaginar aquesta vida en un
poble ja quasi abandonat, perdut, on l’electricitat no va arribar mai.
FOTO PAKO CRESTAS
Al dia següent
continua el temps magnífic. Pugem amb tota la calma i la soledat garantida vers
a Sant Quirc, al cim on encara es poden veure molt be les trinxeres, algunes
amb murs de pedra seca. Milloro senyalització i baixem vers a la Conca del
poble de Freixa. Tal com havia previst i imaginat, un racó d’una gran bellesa a
la tardor. Potser el tram on es pot gaudir més de la transformació de colors
dels boscos dins de la ruta del Lo Cor. Magnífic. Totes les expectatives han
estat cobertes.
FOTO PAKO CRESTAS
Per la tarda, i
amb una calma absoluta i una temperatura encara suau i agradable, coronem el
Prat Muntaner i fem la Serra Seca. Nit a l’entranyable refugi de les Comes de
Rubió amb el menú típic i ja més que previsible (sempre es el mateix), carn
d’olla, botifarra, patates al caliu amb salsa pesto i filebertos.
FOTO PAKO CRESTAS
Quart i darrer
dia, dia de cim, dia per coronar la Torreta de l’Orri. Continuo millorant la
senyalització. Pugem pel suau i panoràmic llom de la Serreta, sempre sota
l’atenta vigilància de les enormes antenes. Gaudim del cim sense ni un bri de
vent (cosa rara en aquest cimal) i divissem en la llunyania el gran incendi que
assola la part nord del Part, a les Valls d’Àneu. Un trist espectacle i
preocupant, ja que en aquestes èpoques de l’any no hi hauria d’haver-hi tanta
sequera.
FOTO PAKO CRESTAS
Aprofitem el darrer
tram on ens dona el sol de ple per fer el pícnic, estem al Coll de la Culla, a
partir d’aquí les ombres allargades dominen tot el bosc i amb elles la frescor
típica de la tardor. Gaudim de les darreres estampes tardorenques baixant cap a
Montenartró. Ves que es sempre atractiu aquest tram de bosc, però en aquesta època
de l’any l’atracció es màxima. Un gaudi pels sentits el millor colofó per
concloure aquesta bonica travessa.
FOTO PAKO CRESTAS
Aquest vegades vàrem ser pocs. Cosa estranya, ja que amb el pont i les bones previsions hi comptaven de ser una bona colla. Però en petit comitè em aconseguit gaudir igualment del trajecte de lo Cor, coneixe’l a la tardor i concloure la tasca de senyalització. No va faltar a la cita l’amic Salvador López (el soci accionista, com jo li dic), que va mostrar una molt bona recuperació dels problemes que arrossegava i que li feien anar patint certes caminades. Ara no hi havia qui li agafés, ni a les pujades i a les baixades. Confio, espero i desitjo que la inversió feta arribi a bon port i sigui de bona utilitat per als propers caminants de LO COR DE LO PALLARS
Punts
de referència: * poble d’Isil * Bordes d’Airoto * Estanyol
d’Airoto * Refugi d’Airoto * Estany d’Airoto * Collada dels Plans * Estany dels
Plans * Llac Gelat del Rosari * Tuc deth Rosari de Baciver * Tuc occidental de
Marimanha * Tuc de Marimanha * Estany dels Plans * Estany Superior del Rosari * Plans d’Isavarre * Estany del Rosari d’Àrreu
* Bordes d’Àrreu * despoblat d’Àrreu * poble d’Isil
Temps:
9
hores i 40 minuts. Tenim la possibilitat de fragmentar l’excursió pernoctant al
refugi bivac d’Airoto. Llavors caldrà comptar que amb el pes complementari de
la nostra motxilla (sac, menjar, estris de cuina), la nostra marxa es farà una
mica més lenta i incrementarà el temps d’execució de l’itinerari.
FOTO PAKO CRESTAS
Desnivell: 1.520
metres de pujada i l’equivalent de baixada.
Dificultat: Entre
Alta i Molt Alta.
Punts
d’aigua:
Durant el trajecte de pujada hi trobem diversos estanys i un bon indret per
aprovisionar-nos d’aigua es la mateixa font que hi ha a les proximitats del
refugi bivac d’Airoto. A la baixada també hi trobem diverses torrenteres, si be
cal tenir en compte que la presencia de ramats, tant de vaques con de cavalls,
pot fer desaconsellable agafar aigua de qualsevol indret on corri, sobretot a
les torrenteres petites que discorren per les zones de prats i planúries.
Accés: El punt
de partida es el poble d’Isil, situat a la vall de la Noguera Pallaresa. Per
arribar-hi prendrem la carretera asfaltada que neix a Esterri d’Àneu i que
passa, prèviament, pels pobles d’Isavarre i Borén.
FOTO PAKO CRESTAS
Descripció: El massís de Marimanha, també conegut com el massís de Beret, es un enorme muntanya que separa les parts altes de Pallars Sobirà i la Vall d’Aran i on neixen dos grans rius a pocs metres un de l’altre: el Noguera Pallaresa i el Garona. Es tracta d’un massís molt solitari i fins i tot poc conegut pel que fa al vessant pallarès i bastant explotat al vessant aranès, ja que alberga un dels principals espais esquiables del Pirineu: Baqueira – Beret. El massís també es famós pel Coll que el delimita en el seu extrem sud: El Coll de Bonaigua, fins a mitjans del segles passat l’únic punt d’unió entre el país occità d’Aran i Catalunya, pas que acostumava a no ser practicable per la presencia de neu durant la meitat de l’any. L’excursió que aquí presentem no puja el cim més alt del massís, però no per això deixa de ser el punt central i un dels cimals més representatius de tot el massís. Anirem per paratges solitaris, veurem bonics llacs i farem dues visites que ja de per si justifiquen l’excursió: El bonic refugi bivac d’Airoto, to un exemple a seguir; i les tristes runes del poble d’Àrreu.
Itinerari:0,00 h. Poble d’Isil. 1.170 metros. El camí surt a la part alta d’un del que es pot
considerar el carrer central de la ribera de ponent del poble. Hi ha un cartell
indicador a la part baixa, o sigui, a la cruïlla entre el carrer que puja en
transversal a la carretera. Pugem per un carrer empedrat de forta pujada per
trobar una mena de pista que de seguida es transforma en un camí ample.
FOTO PAKO CRESTAS
0,03
h. Bifurcació.
Seguim el brancal de la dreta que puja pel mig del bosc per un camí delimitat
per murs de pedra, el que delata que es tracta d’un camí força antic. Pujada
bastant constant i permanent en orientació primer vers al N.O i paulatinament
més en tendència vers a l’oest.
0,25
h. Un
camí s’incorpora al nostre per la banda esquerra, en realitat es l’unió del
mateix camí que hem deixat de banda poc després de sortir del poble. No obstant
continuem per la senda comuna on s’uneixen ambdós camins, per tal de continuar
guanyant alçada vall amunt sempre vers a l’oest.
0,50
h.
Nova unió de camins. Un altre senda se’ns uneix per l’esquerra i a ma dreta hi
veurem un pont de fusta que duu a les Bordes
d’Airoto, situades al altre costat de les aigües. Ignorem el camí provinent
de l’esquerra i la passarel·la, per continuar la senda ascendent vers a l’oest
i que discorre sempre al costat esquerra de les aigües del riu.
FOTO PAKO CRESTAS
1,05
h.
Deixem el camí que discorre pel mig de murets de pedra per anar a buscar la
senda que creua la zona de prats situades a la dreta del camí antic. El fet
d’abandonar el camí antic i fer aquesta nova drecera es que el primer està en
desús justament en aquest sector, ple d’arbres caiguts i branques, i resulta
més còmoda anar per la part dels prats. Senda dibuixada en mig dels camps
d’herba baixa. Continuem remuntant la vall en direcció oest.
1,13
h.
Finalitzada la zona de prats ens tornem a coincidir amb la traça del camí antic,
fent-se de nou una única senda ascendent. El terreny ja es d’alta muntanya. amb
arbres bastant dispersos i predominant les zones herboses o de vegetació baixa.
La senda va pujant per pendissos herba i rododèndrons. Es tracta d’un sector
llarg que puja per una mena de coma. Finalitzat aquest tram de pujada,
traspassem per la part baixa d’un tartera lateral.
FOTO PAKO CRESTAS
2,10
h. Estanyol d’Airoto. 2.043 metres. Preciós estany d’alta
muntanya, sens dubte estem en un dels racons més idíl·lics dins de la gran
varietat de paisatges d’alta muntanya el Pallars Sobirà. Situats al costat de
ponent de l’estany comencem a pujar pels pendissos d’herba, pedra i arbres
situat a la nostra dreta. Pujada pronunciada amb fites que ens indiquen el
millot camí. No obstant la traça es un xic discontinua i perdedora. Sigui com
sigui pugem vers al nord per endinsar-nos en una coma secundaria que ens va
aproximant al circ situat sota l’imponent vessant oest del Pic de Quenca. Pugem
per la coma i situats al fons de la mateixa localitzem la traça del camí (que
en aquest punt torna a estar ben definit), i que torça vers a l’esquerra.
Travessem una zona de plans, amb diverses baixades i pujades, seguint les
nombroses fites i la senda que està definida, sempre vers a l’oest – nord-oest.
Just quan la senda gira de nou cap al sud i presenta un petit tram descendent,
localitzarem ben a prop la silueta triangular i ataronjada del refugi.
2,55
h. Refugi d’Airoto. 2.220 metres d’alçada.
Refugi
lliure que representa tot un exemple del que ha de ser aquest tipus de refugis
d’alta muntanya. Propietat de la UEC, visible i en molt bon estat de
conservació. 12 places, cuina, flassades, matalassos, estufa, llenya a prop,
farmaciola i radio d’emergència. Font al costat i zona exterior amb taula i
cadires.
FOTO PAKO CRESTAS
Des del refugi
prenem la senda que surt vers a l’oest, al altre costat de la font i que
discorre per terreny bastant horitzontal, entre blocs, petits prats, pins negre
i avets.
3,00
h. Estany d’Airoto. Anem a parar a la seva vorera sud. Caldrà seguir la
senda, ja poc marcada, que discorre per la vora de l’esquerra de les aigües en
direcció E-N.E. El terreny en un principi es relativament planer però de
seguida entrem a ple vessant bastant inclinat, al poc entrem en una tartera de
pedres relativament grans i amb algun tram inestable. Hi ha fites esporàdiques.
Comencem a fer una diagonal ascendent i al ser a l’altre banda de la tartera ja
haurem deixat les aigües de l’estany força a sota nostre. Continuem per una
mena d’ample canal d’herba en sentit ascendent fins a una mena de coll que ens
delimita el nostre camp visual per damunt de nosaltres.
FOTO PAKO CRESTAS
3,40
h. Collada dels Plans. En realitat sembla un fals coll i es la
porta d’entrada a una nova capçalera secundaria que ja forma part de la Vall
d’Àrreu. Continuem vers a l’oest, ja no hi trobem camins ni fites. Malgrat tot
el terreny es molt obert i evident. Deixem a la nostra esquerra i per sota una
petita bassa.
3,55
h. Estany dels Plans, a la banda sud de les aigües i trobem
l’antena d’una estació meteorològica. Cal continuar vers a l’oest durant uns
pocs metres i entrar a la coma que es dibuixa entre l’estany (que restarà per
sota a la nostra dreta) i una aresta secundaria que es desprèn de la carena que
tenim a ponent.
4,20
h.
La part alta d’aquesta petita coma arriba a una sub-aresta de la carena
secundaria que es després del cordal principal. Seguim aquesta aresta llom pel
fil vers a l’oest en sentit ascendent.
FOTO PAKO CRESTAS
4,25
h.
Connectem amb l’aresta secundaria que continuarem sense pèrdua en sentit
ascendent vers al nord. Val a dir que aquesta aresta presenta algun tram
rocallós on serà preferible flanquejar pel costat de la dreta. La darrera
pujada, sense presentar cap complicació, si que presenta bastant inclinació i
es fa una mica carregosa. Per sort estem parlant d’un tram molt curt i breu.
4,35
h.
Estem dalt de l’aresta principal. A poc metres al nord hi veiem el Llac Gelat del Rosari a seguint
l’aresta vers a la dreta assolirem amb pocs minuts el Tuc deth Rosari de Baciver, 2.610 metres, per tornar de nou al punt
on hem enllaçat amb l’aresta.
4,40
h.
Després de la ràpida visita i retorn d’aquets petit cimal, pugem per l’aresta
pedregosa i fàcil vers al O.N.O.
FOTO PAKO CRESTAS
4,55
h. Tuc occidental de Marimanha, 2.650 metres. Continuem l’aresta vers
a l’oest anant a ple fil o en tendència pel vessant de l’esquerra, Aresta
rocallosa de blocs però sense cap tram complicat. Traspassem una bretxa que
separa els dos cims i emprenem la pujada del principal.
5,10
h. Tuc de Marimanha. 2.660 metres. Estem amb un peu a la
Vall d’Aran i amb l’altre al Pallars Sobirà. Si davallem per l’aresta sud ens
trobarem petites grimpades de II+. Per evitar aquestes dificultats el millor es
desfer les nostres passes fins al punt horari 3,55 h, o sigui el Estany del
Plans
5,55
h. Estany dels Plans. Voregem l’estany pel vessant nord i
encarem les nostres passes en sentit descendent ver als sud, sense traces de
camins i buscant els trams mès herbats, a la recerca del visible Estany
Superior del Rosari.
FOTO PAKO CRESTAS
6,10
h. Estany Superior del Rosari. Anem a buscar el desguàs d’aquest
estany vorejant-lo per la seva esquerra, indret on trobem la senda marcada al
taques de pintura groga que davalla, no de manera massa clara, vers al sud,
perdent alçada de manera decidida.
6,30
h. Plans d’Isavarre. La vall es va orientant vers al S.E.
per emprendre una baixada un xic tortuosa entre blocs, aiguamolls i prats
d’herba plens de forats. Cal anar en compte ja que estem en un terreny propens
a poder patir una torcedura de peu per la proliferació de forats entre els
camps abonyegats d’herba.
7,10
h. Estany del Rosari d’Àrreu. Per fi podem donar per conclosa
aquesta part llarga i traïdora de la baixada, ja que al vessant occidental de
les aigües de l’estany hi trobem l’inici d’un camí marcat amb taques grogues
que caldrà seguir vers a l’est, per la vorera dreta de l’estany. El camí va
fent-se més marcat evident i ample a mida que perdem alçada.
FOTO PAKO CRESTAS
7,35
h. Pont que ens situa al marge esquerra del riu
principal de la vall. Continuem perdent alçada pel marcat camí senyalitzat amb
taques grogues que davalla sempre vers a l’est.
8,05.
Bifurcació. Deixem de banda el brancal de la dreta que va a la recerca d’un
proper pont, i continuem davallant pel marge esquerra de les aigües. Taques
grogues.
8,15
h.
Passem pel costat d’uns corrals abandonats. El camí travessa prats d’herba alta
i continua perdent alçada.
FOTO PAKO CRESTAS
8,55
h. Bordes d’Àrreu. Conjunt de bordes abandonades. Bifurcació de camins
i rètol indicador. Atenció, totes dues branques noves del camí presenten taques
grogues. Nosaltres continuarem pel camí que neix vers a l’esquerra. Camí ample
i ben dreçat.
9,02
h.
Poble abandonat d’Àrreu. Realment es
un conjunt de cases fantasmagòric amb l’església en runes al fons de tot. Típic
indret que convida a ser abandonat de manera ràpida. El camí, molt ample, fa
una mena de ziga zaga sota les tristes runes del poble i torna a davallar en
diagonal vers a l’est.
FOTO PAKO CRESTAS
9,15
h.
Bifurcació am rètol. Ja hi som molt a baix de la vall i la carretera asfaltada
es ben visible un centenar de metres sota nostre. Agafem el brancal de
l’esquerra que de seguida entra a la vall principal i s’orienta vers al nord
situant-se en un traçat paral·lel i enlairat sobre la carretera. Es un antic
camí amb marges de mur de pedra, algun tram del qual ja ha caigut per la manca
de manteniment. Al final el camí per alçada de manera definitiva i va a la
recerca de la carretera.
9,25
h.
Arribem a l’asfalt. Rètol indicador. Estem a 1.140 metres d’alçada, el punt més
baix del present periple. Seguim la carretera vers al nord en sentit ascendent.
Pujada molt suau, gairebé inapreciable.
FOTO PAKO CRESTAS
9,35
h.
Al marge dret d ela carretera hi ha un pont. Abandonem l’asfalt, travessem el
pont i seguim el corriol que discorre al marge dret de les aigües i que torna a
orientar-se vers al nord, essent un traçat alternatiu a la pròpia carretera que
va al costat invers del riu de la Noguera Pallaresa. Marques de G.R. (blanques
i vermelles).
9,40 h. Poble d’Isil.1.170 metres. Haurem de tornar a situar-nos al costat esquerra de les aigües tot travessant per l’antic pont que hi ha a les proximitats de la plaça de l’església, tornant així al punt de partida on haurem deixat el vehicle.
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor
Introducció:
Curtíssima excursió al turonet on trobem les restes de la torre del Castell de
la Seca, que es alhora un bonic mirador del petit poblet de Ars
Ars (font
wikipedia):
és un nucli de població i una entitat
municipal descentralitzada del municipi de les Valls de Valira, a l’Alt Urgell.
És situat en un coster elevat a 1.362 metres sota el ras de Conques, a l’esquerra del
barranc d’Ars. Té una població de 36 habitants (2012).
FOTO PAKO CRESTAS
Damunt el poble
hi havia hagut el castell d’Ars, del qual encara se’n poden trobar algunes
restes,(les ruïnes són conegudes amb el nom de la Seca), entre les quals una
torre rectangular migpartida. L’església parroquial de Sant Martí, romànica,
d’una nau de planta lleugerament irregular que es cobreix amb encavallades de
fusta d’estructura triangular. El seu campanar rodó de tres pisos és un bell
exemplar del romànic llombard, amb finestres germinades de diferents ornament i
estils, i culmina la part superior una aplanada coberta de pissarra. No gaire
lluny del poble hi ha una torre medieval coneguda com el Colomer d’en Ruf. El
1519 hi havia 10 focs i el 1845 hi havia 36 cases i 224 habitants.
Temps: 25
minuts.
Desnivell:
99 metres
de pujada i 5 metres de baixada
Llargària: 680
metres
Dificultat: Baixa
Punts
d’aigua: Just al
punt on comencem l’excursió hi trobem la font del poble d’Ars.
FOTO PAKO CRESTAS
Punts
de referència: * Poble d’Ars * riu de Barrer *
Castell de la Seca.
Punt de partida: Poble
d’Ars, accessible per carretera des de les proximitat de la Farga de Moles,
passant per Sant Joan Fumat.
Itinerari:Poble d’Ars. El camí surt
junt a tocar riu de Barrer, pel seu
costat esquerra. Cartel indicador a l’inici de l’itinerari.
FOTO PAKO CRESTAS
Km.
0,26 – Creuem el riu, després d’haver passat per
davant d’un casa aïllada de la resta de cases del poble. Ara seguim per un
corriol en direcció O.N.O. Taques grogues.
Km.
0,37. Bifurcació. Cartell indicador. Seguim el corriol
que surt en diagonal ascendent vers a la nostra esquerra. Taques grogues.
Km.
0,48. Bifurcació de corriols. Atenció, costa de veure
la drecera correcta que es la que puja vers a la nostra esquerra per una mena
de vessant descarnat. Taques grogues. Si seguim la senda de la nostra dreta que
en un principi sembla més evident, ens anirem a parar al marge del turó on hi
ha forts pendents i algun que altre precipici. Així dons pararem especial
atenció a les marques de pintura.
FOTO PAKO CRESTAS
Km. 0,68 – Runes del Castell de la Seca. Bones vistes panoràmiques locals sobre el poble de Ars. Davallem pel mateix itinerari que hem pujat.
Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor
catalonia-trekking 