https://www.catalonia-trekking.com/trekkings-catalonia/
Al juny del 2014, amb la companyia inestimable del bon amic Salvador López, vàrem fer la primera volta “embrionària” del COR DE LO PALLARS, per acabar de dissenyar la ruta sobre el terreny. Van ser quatre grans i variats dies amb els que vàrem fer la volta complerta al massís, descobrint el que per nosaltres eren, en bona part, nous escenaris
El primer dia vàrem sortir de Sort just després de dinar, amb tot el “solano”. El primer tram, horitzontal i vora el riu, es va fer ràpid. Allà vaig coincidir amb el Chus i l’Amaia de Casa Canelo, que ens van avançar amb la seva furgoneta, ja que estaven vigilant el seu fill que, amb una colla d’amics de l’escola, estaven fent els seus primers descensos en caiac del riu .. i es que aquí al Pallars els nanos ja porten l’aventura a l’ADN de la terra.
La pujada a Tornafort va ser feixuga pel fort calor, ja que el sol donava de ple i no corria ni un bri d’aire. Per sort a partir de Tornafort el sol ja no estava tant alt i també es va notar l’alçada. Ara la penitència van ser les ortigues. En Salvador, dur i “curtit” muntanyenc, va aguantar tota l’estona amb els pantalons curts, renegant una mica, més aviat, renegant molt. Si be vaig arribar a la conclusió que en el fons li agradava, ja que va fer cas omís de totes les vegades que li vaig aconsellar protegir-se les cames amb els pantalons llargs.
Al vespre arribem al refugi de les Valls de Siarb, on com sempre l’acollida es fantàstica.
El segon dia pugem cap a la Serra de Freixa fent el poc conegut Cim de sant Quir, davallem al poble de Freixa per una petita i altiva vall. El poblet, perdut de la ma de Déu i a tocar de la Serra, ha de ser un dels pobles més alts del Pirineu. Va arribar a estar abandonat, però ara tornar a viure gent a l’estiu i una família amb canalla aguanta tot l’any. Realment aquí els hiverns han de ser llarguíssims. Més de mig poble encara està enrunat. Hi ha més cases sense sostre que amb sostre.
Tornem a pujar cap a la carena. Jo vaig notar les primeres molèsties. No estava massa fi. Passat el Coll de Cantó optem per anar per la vall i no pujar al Prat Muntaner. Entre que no em trobo massa be i que el cel amenaça tempesta, anem per l’opció més curta. Arribem al refugi de les Comes de Rubió, regentat des de fa molts anys per en Paco. Aquest es un dels indrets amb més encant de la ruta, un veritable refugi de muntanya decorat amb molta cura i mimo, sembla un veritable museu. Fora la tempesta descarrega. No ens em mullat per poc.
El tercer dia m’aixeco més mort que viu. Em trobo fatal. Desistim de pujar la Torreta de l’Orri. Tant en Salvador com jo l’hem fet un bon grapat de vegades per tots costats. No ens perdem res de nou. Malgrat tot em sap greu per en Salvador, ja que per culpa meva no podrem completar la ruta amb el cim. Cada dos per tres paro a descansar. El tram Comes de Rubió a Montenartró se’m fa etern, malgrat ser una jornada molt curta i còmode. Passem per Sant Joan de l’Erm Vell, un indret encisador en mig de la boscúria i la soledat eterna. A l’abadia de Montenartró l’Imma en cuida com una veritable “mama”, jo quasi entro en “trance”, i es que des de sempre quan em trobo malament, em trobo molt malament, però soc d’evolució ràpida i en poques hores em recupero com si res. En Salvador no s’ho creu, està convençut que al dia següent farem “escaqueo-taxi” per tancar el cercle.
Al quart dia m’aixeco fresc com una rosa. Així dons, segons el previst, tanquem el cercle. Pugem fins a les instal·lacions de les pistes d’esquí de Portainé i des d’aquí prenem el camí cap a les Roques d’Aulò, on trobem els vestigis i les trinxeres de la guerra civil. En aquest indret van produir-se uns combats molt ferotges durant l’estabilització del front del Pallars, on la línia de front va mantenir-se gairebé estàtica durant un any, des de primavera del 1938 fins a les acaballes del conflicte.
Davallem cap a Roní pel camí dels búnquers. Una vegada a la població (on la població civil va ser evacuada per la força durant la guerra, quan va arribar l’ocupació franquista), seguim un tram no massa ben marcat, deixant enrere el poble de Renuí de fins a les runes de l’esglèsia de Sant Joan de Colinos. A partir d’aquest moment va començar la pluja, primer feble, després moderada, acabant sent intensa. El que va fer que el darrer tram, entre Rialp i Sort, que transcorre vora el riu, es fes llarg i desagradable, i més tenint en compte que la senda, malgrat anar pel cor de la vall, puja i baixa tota l’estona per que el terreny es accidentat.
Acabem per la tarda a Sort completant la volta. Cercle tancat. Ens canviem de roba i anem a menjar i beure per celebrar aquesta nova aventureta conclosa, en fet la primera volta del que serà la futura ruta de la Cor de lo Pallars. Gràcies Salvador.
CONTACTE: infocataloniatrekking@gmail.com – whatsapp 615626813
catalonia-trekking 