Categoría: RUTA AMETISTES

SEGUEIX-NOS A INSTAGRAM https://www.instagram.com/cataloniatrekking/

SEGUEIX-NOS AL FACEBOOK: https://www.facebook.com/pakocrestascom/

RECUPEREM AQUÍ UN ESCRIT QUE VA PUBLICAR EN EL SEU DIA EL BON AMIC «MIQUEL MESEGUER» AL QUE ERA TOT UN BLOG DE REFERÈNCIA DE MONTSENY … «NOTICIES FREQUES DEL TURÓ» … I QUE MALAURADAMENT VAN TANCAR PER PROBLEMES TÈCNICS DE LA PRÒPIA PLATAFORMA QUE FEIA DE SUPORT VITUAL AL BLOG

Tot i que ja fa uns anys que és a càrrec meu l’Observatori Meteorològic del cim del Montseny, aquest ha estat el primer hivern sencer que he habitat, amb la meva esposa, la petita caseta. Els hiverns anteriors, des de 1951, em limitava a pujar els diumenges, i només quan el temps es presentava bo i no gaire fred, el vell xalet de fusta restava un xic confortable, i jo hi romania uns quants dies. Però tant bon punt s’alçava un xic el vent, cosa freqüent per aquestes alçades, s’escolava per les esquerdes i forats de la vella fusta, i la petita ”poela” ( nota del traductor: estufa de ferro colat cerdana, de tres peus, tres fogons i un forn petit – 20 x 20 x 40 cm. – ) que amb prou feina aconseguia mantenir a l’interior una temperatura un xic més alta que la exterior, cosa que la feia inhabitable la major part de l’estació freda.

A la fi, l’estiu de 1954, la nova edificació planejada de feia tants anys per substituir a la que es va construir provisionalment el 1932 amb motiu del II Any Geofísic i Polar Internacional, es va fer realitat. En comptes d’una substitució,es va dur a terme una ampliació per la seva banda posterior ( nord ), i pel que va caldre excavar una mica més de la muntanya, restant així el nou cos més protegit dels vents huracanats. I a l’hora, queda notablement reforçada la vella caseta de fusta, doncs tota la seva paret posterior, abans subjectada per un cable d’acer, queda adossada a un sòlid mur de pedra i ciment. Aquelles animades “danses” que tota la casa interpretava al compàs de les manxades d’ Eolo, i que tot i no poder amb els set vents d’acer que la reforçaven, si destrossaren més d’un cop els nervis dels seus moradors, ja no han tornat a repetir-se.

Recordo una nit, la tardor de 1952, en que el vent va anar assolint proporcions d’huracà i, cosa poc freqüent, bufava de Xaloc, l’únic costat totalment desprotegit, doncs es va creure que un vent així mai es donaria. Tota la casa trontollava, estremint-se el fustam de dalt a baix amb cruixits sinistres. No vaig aclucar l’ull en tota la nit, i finalment, convençut que la casa se’m queia a sobre, vaig decidir marxar, tot i que encara era negra nit, amb el greuge de la pluja, els trons i els llamps.

Tot just traspassar la porta, em sento empès pels aires, anant a caure uns metres avall, i de cap. Per sort, només vaig patir una fractura a la mà, i un bon “nyanyo” al cap. Probablement, de no ser per aquest accident, el projecte del nou edifici encara seria dormint a alguna oblidada carpeta, sota dos dits de pols… Va ser, doncs, una caiguda afortunada.

Coincidint amb la construcció de la nova caseta, vaig conèixer a qui sis mesos després seria la meva esposa ( Anna Maria Messeguer ), que era l’ única mancança per completar la meva joia de viure a les altures.

L’hivern a muntanya és generalment més agradable del que pot semblar al primer cop d’ull. Els dies són més clars, l’atmosfera més diàfana i amb una major riquesa de matisos i de color. A l’extraordinària bellesa que presenten a la tardor els boscos de santa Fe, amb els seus mil tons diferents de verds, daurats i vermells a les fulles que moren, succeeixen els quiets i transparents dies de desembre, on l’atmosfera sembla reposar de les tempestes tardorenques i estivals.

La primera nevada sempre ens omple d’alegria. La puresa del blanc mantell ens penetra l’ànima, i ens sembla tornar a l’infantesa, tot fent batalles de boles de neu.

Aquest hivern no hem estat gaire de sort, amb la neu. Fins a últims de febrer no hem pogut practicar l’esquí; tot i nevar algun dia, no sobrepassàvem els 5 cm. Com a consol, hem gaudit d’un gener verament primaveral, doncs fins i tot han començat a brotar algunes flors.

Però va arribar el febrer, i amb ell el que tots recordem: una darrera l’altra, successives onades d’aire siberià ens envaïren, acabant amb la bona vida. Confinats l’Anna Maria i jo a un parell d’habitacions de la nova casa, i amb la cuina, estufa i llar de foc enceses nit i dia, consumim en poc temps gairebé tot el combustible que teníem en reserva fins a la primavera. Tant sols sortia a l’exterior per anotar les dades meteorològiques, i a cercar provisions a Santa Fe un cop a la setmana.

Ha estat quelcom sense precedents a l’historial de l’Observatori, doncs la temperatura més baixa registrada anteriorment havia estat de – 14 º, i el primer dia de l’invasió freda, el dia 2 de febrer, el termòmetre va baixar 20 º per sota el punt de congelació. L’antic “rècord” de fred va ser superat dons per un gran marge, i el que encara és pitjor, durant molts dies. Conseqüències: les cisternes gelades, canonades rebentades, …si fins i tot les cerveses es van solidificar a les ampolles, dins la casa!

El dia 12, i davant la impossibilitat d’escalfar la casa, ens veiem obligats a marxar, tornant dues setmanes després, quan el fred havia afluixat un xic. No us penseu que per això es perdin les dades meteorològiques, doncs un seguit d’aparells automàtics deixen enregistrades les variacions de la temperatura, l’ humitat, la pressió atmosfèrica i d’altres fenòmens importants.

Tot i que encara fa fred, la vida a l’Observatori torna a tenir al·licients: les nevades són més abundants, i ens permeten lliscar per colls i cims; el sol, cada dia més alt sobre l’horitzó, ja escalfa deliciosament. Aviat la neu serà substituïda per un verd mantell florit, i on destacaran per la bellesa i el suau flaire els Narcisus poeticus, que atrauran a centenars d’excursionistes. La muntanya despertarà del seu son d’hivern i els boscos es vestiran amb el verd de la tendra brotada.

Fernando García de Castro, 1956. Publicat a “Montaña”, CEC, gen-feb. 1956.

SEGUEIX-NOS A INSTAGRAM https://www.instagram.com/cataloniatrekking/

SEGUEIX-NOS AL FACEBOOK: https://www.facebook.com/pakocrestascom/

La ramaderia, en altre temps exuberant. Minva cada dia més. Éser pastor exigeix una vocació perseverant, tan forta com la del pescador. El pastor, avui en dia, menysprea la solitud. Abans, per matar-la, avesat al silenci, tocava el flabiol, una cançó improvisada, el somni monòton, feia esclops o lloses amb el ganivet, o bastons. Ara, per tal de matar el temps, es val de transistor, de la bestialitat mecànica, material, que fereix l’aire beatífic del silenci, de la solitud…

 … A les altures solitàries es troben sovint els corrals que s’utilitzen, més que res, per a aixopluc del bestiar de la calda del sol estival o de la pedregada, si bé el ramat dorm al ras durant la nit. Els corrals s’aixequen amb paret seca i fang, amb pilars centrals que aguanten el carener. Tot molt elemental, primari.

Alguns utilitza per als corrals – i sense escrúpols – ermites abandonades, com la de Sant Segimon, Sant Miquel dels Barretons, Tagamanent i altres … Mossèn Pere Ribot.

La ramaderia, juntament amb l’agricultura i l’explotació forestal, ha constituït, al llarg de l’historia, l’eix bàsic de l’economia del Montseny. Malgrat la manca, en molts casos, de dades fiables, sembla que sempre ha dominat, per importància, des de les planes fins més enllà dels 1.000 metres, el bestiar oví.

EL PASTURATGE I LA TRANSHUMÀNCIA: El Montseny sempre ha estat zona de pasturatges, i  no només dels ramats propis de la muntanya, si no també d’aquells procedents del Pirineu i del Pre-pirineu que estaven de pas, o sigui, de Transhumància. El període d’aquestes migracions coincidia amb l’arribada del bon temps (maig – juny), moment en que els ramats es pujaven a les parts altes, en especial al Pla de Calma, i finalitzava a la tardor.

A diferència de l’aviram i el bestiar vacum, que estava distribuït arreu dels masos, pastaven pels voltants a s’alimentaven dins de les pròpies dependències del mas; el bestiar de llana i cabrum necessitava grans zones de pastures per la seva alimentació. Per aquest motiu eren els municipis amb els termes més alts del massís els que tenien aquest tipus de bestiar (Brull, Tagamanent, Viladrau, Montseny i Fogars de Monclús).  La necessitat d’agrupar ramats per dur-los a les zones de pastura, i que el clima de la part alta de les muntanyes no fos l’adient pels ramats a l’època hivernenca, feia que hi hagués moviments de transhumància al propi massís.

La ramaderia de temporada a les pastures d’alta muntanya van provocar l’aparició de construccions per aixoplugar als pastors i als ramats. Aquetes construccions son els anomenats corrals o casanoves, molt dels quals hi son (la majoria en runes avui en dia), per sobre els 1.000 metres: corral de la Cortada, corral d’en Deumal, corral de Cambrodon, corral d’en Perera, corral de Casanova, etc …. Si el mas no tenia corral propi, el pastor aplegava el bestiar en una jaça i ell dormia en una barraca. La toponímia de les parts altes de la muntanya i son plenes de mots com jaça, amorriador i barraca, (malgrat que avui en dia gairebé totes han desaparegut físicament parlant): jaça del Bellit, jaça d’en Pla, amorriador d’en Rovira, amorriador del Bac, barraca del Sord, barraca d’en Ramón, etc …

La transhumància estava molt ben organitzada, per tota una mena de drets històrics de pas i utilització de les pastures.

No només cal esmentar la transhumància interna, ja que va haver-hi una altre força més important, que era la transhumància dels grans ramats, alguns d’ells gegantins, que anaven del Pirineu vers al Vallès i la Marina (Maresme). Aquests ramats de milers de caps passaven dues vegades a l’any: a l’abril (quan pujaven vers al Pirineu) i al setembre (quan feien el camí vers a les zones temperades per hivernar). Molts dels ramats eren del Ripollès i de la Cerdanya, i a la muntanya del Montseny els pastors que conduïen aquest ramats van eren coneguts com “Cerdans”. Els cerdans trigaven de quinze dies a un mes per fer el trajecte, i el seu pas pel Montseny els hi ocupava dos o tres dies. La transhumància creà dons els anomenats camins ramaders. Al Montseny hi havien els següents camins ramaders:

• El que anava de Sant Pere de Vilamajor i Sant Esteve de Palautordera a Sant Elies i al Samon per pujar a tot el Pla de la Calma, fins al Collformic. Es seguia el trajecte cap als emprius de Viladrau, passant pel Pla de Cinc Sous i el turó dels Esqueis, davallant pel molí Espatllat. Una vegada a Viladrau seguien el seu camí vers a Vic.
• El camí per la vall del Congost.
• Viladrau – Sant Marçal – Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera.
• El que anava cap a Breda i Arbúcies passant pel Coll del Ravell.

La transhumància va desaparèixer a partir del moment en que els ramats han estat desplaçats amb camions i criats a granges on podien viure i alimentar-se tot l’any, sense necessitat de desplaçar-se. El testimoni recollit d’un vell pagès anònim al llibre del mas del Montseny, d’en Xavier Roigé i en Ferran Estrada, es prou explícit:

“Només que ara això de caminar deu o dotze dies s’ha perdut. No volen caminar. Baixen aquest camions de dos o tres pisos, carreguen dues-centes ovelles, tres-centes ovelles, per dir algo, i en poques hores es traslladen d’aquí allà i d’allà aquí.”

La transhumància va desaparèixer, al Montseny, a mitjans de la dècada dels 90, va ser el darrer estiu en que un ramat relativament nombrós va creuar les quasi abandonades pastures del Pla de la Calma.