Categoría: RUTA AMETISTES

SEGUEIX-NOS A INSTAGRAM https://www.instagram.com/cataloniatrekking/

SEGUEIX-NOS AL FACEBOOK: https://www.facebook.com/pakocrestascom/

Conflictes històrics. Una gran singularitat del riu Tordera que el distingeix d’altres cursos d’aigua del país, es l’alt grau de conflictivitat que ha provocat el seu aprofitament, ja des de l’edat mitjana, quan Santa Maria i sant Esteve de Palautordera disputen les aigües de les rieres de Rifer i Pertegàs, subsidiàries de la Tordera, amb la vila hospitalera de Sant Celoni. Conflictivitat que va discorren pel transcurs dels anys a base de sentències i regulacions consuetudinàries, fins a l’inici del segle XX, moment en el que es crea la Mancomunitat de regants de Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera. A finals del segle XX esclata la guerra de l’aigua contra les empreses embotelladores, amb el crit l’aigua per a la riera, no per la carretera. I es que, malgrat que pot semblar que al Montseny regalima aigua a dojo i que es un recurs abundós, la situació es més aviat oposada, ja que l’aigua és un be bastant limitat.

La Tordera va tenir una època daurada en que els molins eren prou representatius i important (edat mitjana), i més recentment l’aprofitament es va derivar vers a altres aprofitaments, com les fargues, centrals elèctriques i altres instal·lacions industrials. Reproduïm a continuació dos croquis del llibre “Torderades i eixuts” de la Gemma Font, Joaquim Mateu i Sandra Pujadas, on es localitzen els molins a l’època medieval i les instal·lacions en èpoques recents:

La Tordera també es un riu ric en llegendes. Nimfes, dones d’aigües, juntes de bruixes malignes, etc …

VISITA ELS NOSTRES TREKKINGS AL SEGÜENT ENLLAÇ: https://www.catalonia-trekking.com/trekkings-catalonia/

SEGUEIX-NOS A INSTAGRAM https://www.instagram.com/cataloniatrekking/

SEGUEIX-NOS AL FACEBOOK: https://www.facebook.com/pakocrestascom/

La boira, creada per una humitat relativa força alta, acostuma a ser un factor meteorològic freqüent al Montseny, sobretot a finals de tardor o a l’hivern. Algunes d’elles, les menys freqüents, es deuen a les marinades que venen del mar o topen amb la gran muralla que forma el vessant de muntanyes de la Tordera, pujant pel Turó fins acumular-se a la part alta de la muntanya, i creant el típic “gorret” que no deixa veure els quatre turons típics de la silueta de la muntanya més alta.

No obstant les boires més importants, degudes a l’ inversió tèrmica i a una major estanquitat de l’aire, es formen a la Plana de Vic, indret on poden ser persistents i durar dies i dies. De fet, a tot el territori català, tan sols a la Plana de Lleida les boires son de major embargadora.

La boira antuvi era força temuda. Es relacionava amb mal presagis, era misteriosa, difuminava els entorn i feia els camins perdedors. La boira es relacionava amb la foscor i la possibilitat de desorientar-se, i tot plegat omplia una creença popular que la feia tan perillosa com la fosca i sempre misteriosa nit.

Avui en dia, i malgrat que els camins estan, en la seva gran majoria, fressats, indicats i ben descrits en nombroses guies excursionistes, encara hi ha casos d’excursionistes que pateixen un bon ensurt per culpa de la boira.

El règim anual d’humitat o índex d’humitat del Turó de l’Home, es el següent: (*L’índex d’humitat resulta de dividir la precipitació mitjana per l’evapo – transpiració. Si la precipitació excedeix l’evapo – transpiració el mes es considera humit; si l’índex està comprès entre 0,50 i 1,00 es considera un mes intermedi, i sec si és menor de 0,50)

• Desembre:            17,40
• Gener:                  —       (Aquest mes, pel fet de que la neu acostuma a cobrir el terra, l’evapo – transpiració es inapreciable.)
• Febrer:                 12,40
• Març:                              6,38
• Abril:                               2,40
• Maig:                      1,79
• Juny:                      1,00
• Juliol:                              1,00
• Agost:                    1,00
• Setembre:               1,51
• Octubre:                 3,00
• Novembre:             3,55
• Any:                      1,87

Recuperem les sabies, destil·lades i sempre ben trobades paraules d’en Pere Ribot, es referència a la boira:

“Sobtadament t’agafa la boira, espessa, grassa, màgica, prenent formes humanes esglaiadores com si volguessin arrabassar-te endins del misteri d’unes altres formes estranyes i d’unes veus que vénen de lluny i que t’encerclen cos i esperit; boira desorientadora, freda, que s’arrapa a la pell i t’arriba al moll dels ossos. Boira traïdora. No veus res, no pots fer una passa, perquè no saps on aniràs a raure. No hi ha res a fer. Cal esperar clavat a terra, fins que t’arribi una mica de claror, palpar la llum, orientar-te de bell noi i respirar llibertat. La boirada és el que ha fet, potser, més víctimes al Montseny, que no la imprudència de l’aventura esbojarrada dels cims o de les fondalades.”

Altre fragment de finals del segle XIX:

“Inútilment esperàrem que s’esbargís la boira per contemplar l’immens panorama que d’allí dalt s’albira, però la boira seguia privant-nos amb desesperadora insistència. Sols a causa de l’imperi que sentíem dels elements i pel que indicava l’agulla baromètrica coneixíem que estàvem molt elevats; bé és veritat que a canvi de privar-nos de la contemplació del panorama, la boira ens feia gaudir d’un espectacle grandiós. A cada moment, impel·lida per un vent impetuós, ens rodejava amb grans glopades, espesses i humides, sense deixar-nos més horitzó que les roques que anàvem trepitjant”

Secció de la crònica d’una excursió feta a l’any 1879 per en Antoni Massó.

Recollim un fragment del costumari català d’en Joan Amades: “(al novembre) per muntanya comencen les grans boirades. Hom creu la boira obra d’uns dimoniots negres com el sutge, força més peluts que els altres, que salten i ballen i escampen la boira per tal de no ésser vistos, i a la seva espessor es lliuren a mil malifetes. Per la costa del Montseny diuen que si una noia ensenya les anques a la boira, aquesta s’avergonyeix i se’n va a corre-cuita. Aquesta creença reconeix origen força arcaic i respon a conceptes semblats, així mateix de caràcter meteorològic. Hom aplica qualificatius personals a la boira: el de la Tinyosa quan és molt espessa, i el de la ploranera o pixanera quan és humida.

A Seva, quan fa boia, diuen que la Mare de Déu fila i que tira filagarses cel avall, i tenen per tals les petites volvetes que suren per l’aire en esvair-se la boira per efecte del sol. Per la regió del Montseny, Viladrau, Seca, la Costa, el Brull, etcètera, creien que fent bellugar les eines de tall hom tallava la boira i l’escampava. Antigament, quan feia una boira molt espessa, els sabaters sortien al peu de la porta i esmolaven llurs falcilles, i els barbers feien igual amb les navalles, per tal de tallar la boira.”

La formació de boira, al Montseny, respon a dos mecanismes diferents que s’exclouen entre ells:

1. Les que es formen als cims i a les zones altes. Els corrents ascendents o convectius, obligats pel propi relleu, segueixen la trajectòria ascendent, afavorien la condensació de vapor d’aigua, creant diminutes gotes líquides, que s’ajunten amb partícules de pols i altres sòlids. Aquesta acumulació es concentra en forma de núvols als cims i a les zones altes, i en molts casos pot durar hores. Al turó de l’Home hi ha una mitja anual de més de 200 dies amb boires, essent el màxim anual al juny i el mínim a l’agost.
2. Les boires de les planes (Osona i Vallès), pròpies de les valls i les zones fondes que es produeixen principalment a l’hivern i es produeixen perquè les muntanyes impedeixen pràcticament fins al migdia que els raigs solars arribin les zones baixes, on el refredament nocturn fa que es condensi el vapor de l’aigua. Aquest procés te lloc en jorns amb vents encalmats.

Les conseqüències de les boires (tan la dels cims com les de les planes), són les següents:

• L’existència de les anomenades precipitacions ocultes. No plou però la condensació de l’agua a les fulles, o sigui la rosada, aporta gran quantitat de líquid al terra que afavoreix el creixement de tot tipus de precipitacions.
• Disminució de l’evapotranspiració, es a dir, el sol s’escalfa menys, el que fa que les plantes consumeixin menys aigua. Aquest fenomen es dóna principalment en les boires d’estiu.
• Com a tret negatiu, cal tenir en compte que la menor insolació retarda el creixement de les plantes i les gebrades hivernals fa que conreus típicament mediterranis, com la vinya, no es puguin desenvolupar a les planes on la boira es freqüent.
• Les boires també són la principal causa a l’hivern de les inversions tèrmiques. O sigui que les temperatures siguin més fredes a la plana que als cims. Aquesta diferència pot ser d’uns 10* C i excepcionalment pot arribar als 20* C.

VISITA ELS NOSTRES TREKKINGS AL SEGÜENT ENLLAÇ: https://www.catalonia-trekking.com/trekkings-catalonia/

SEGUEIX-NOS A INSTAGRAM https://www.instagram.com/cataloniatrekking/

SEGUEIX-NOS AL FACEBOOK: https://www.facebook.com/pakocrestascom/

RECUPEREM AQUÍ UN ESCRIT QUE VA PUBLICAR EN EL SEU DIA EL BON AMIC “MIQUEL MESEGUER” AL QUE ERA TOT UN BLOG DE REFERÈNCIA DE MONTSENY … “NOTICIES FREQUES DEL TURÓ” … I QUE MALAURADAMENT VAN TANCAR PER PROBLEMES TÈCNICS DE LA PRÒPIA PLATAFORMA QUE FEIA DE SUPORT VITUAL AL BLOG

Els arxius del CEI van crear-se juntament amb el centre, el 1958, però els primers anys es va dur a terme una revisió a fons de la premsa anterior tot cercant la casuística nacional des de l’inici dels anomenats “platets voladors” el 1947.

Així, el primer cas publicat a la premsa és una carta adreçada al Director del “Diario de Barcelona” i signada per vuit excursionistes de Barcelona que el 3 d’octubre de 1955 procedien a l’ascensió al cim del Matagalls. La carta diu així:

Objeto no identificado visto desde el Matagalls.

Señor Director:

Tenemos el placer de comunicarle, por si fuera de interés para su periódico, que anteayer, domingo 3 de octubre, observamos desde la cumbre del Matagalls, de 1691 m. (Montseny ), un extraño objeto anuliforme, ligeramente alargado, muy brillante, que permaneció estacionado a gran altura y por un lapso de tres horas ( desde la una hasta las cuatro de la tarde ), en dirección nordeste. No podía tratarse de un avión o de un globo meteorológico, puesto que dicho objeto permaneció todo el tiempo en la misma posición, a pesar del fuerte viento reinante.

Este fenómeno fue observado, además de nosotros, por otros excursionistas que subieron al Matagalls.

Sin otro particular,…(etc).

El següent cas consignat als nostres arxius és una nota de l’Agència de noticies Cifra publicada a “La Vanguardia” el 8 de febrer de 1956:

UN OBJETO LUMINOSO CRUZÓ EL CIELO DEL PIRINEO HACIA MATARÓ

El Observatorio dice que tenia forma de pera invertida y despedía chispas.

Barcelona, 8. El Director del Observatorio del Montseny informa que entre las cinco y cinco y cuarto de la tarde de ayer, un objeto de gran tamaño, de forma de pera invertida, cruzó el cielo desde el Pirineo hacia Mataró, aproximadamente, moviéndose a la velocidad del viento. Calculan en aquel observatorio que se encontraba a unos tres mil metros de altura y descartan la posibilidad de que se tratara de un globo de sondajes meteorológicos. El objeto en cuestión brillaba deslumbradoramente, como una llama blanca, y desprendía partículas, asimismo luminosas, de sus partes más estrechas. Se carece de toda base para una explicación científica del hecho. – ( Cifra ).

Entre finals d’octubre de 1959 i primers de març de 1960, es van produir al Vallès Oriental unes observacions en sèrie que considerem de la més extraordinària importància. Van ser testimonis d’elles moltes persones ( de la primera, diversos centenars ), però entre totes elles, només una va demostrar tenir el mètode, la disciplina i el interès necessaris per a recollir-les de forma ordenada i acompanyar-les de valuoses dades. Va ser aquest testimoni excepcional el propietari d’una masia situada en el poble de Les Franqueses, anomenada mas Cabrit. Antoni Ribera s’hi va entrevistar alguns anys després en nom del Centre d’Estudis Interplanetaris i es va fer ressò d’aquests avistaments en el seu principal llibre “El gran enigma de los platillos volantes” *

Gairebé totes les observacions van tenir com a protagonistes el que en l’època s’anomenaven “cilindres platejats” que brillaven intensament tot reflectint els raigs de sol, a l’alba i al vespre. Aquest testimoni creu que a altres hores és impossible veure’ls, doncs segons ell no emeten lluminositat pròpia, limitant-se a reflectir encegadorament els raigs solars en el brunyit metall de la seva superfície. Quan aquesta lluentor desapareix, adquireixen un color mat fosc, podent-se apreciar millor els detalls estructurals de la suposada nau interplanetària.

La designació de “nau portadora” o “nodrissa” venia de la natura del comportament d’aquest tipus de fenomen que consistia en un únic objecte de forma cilíndrica o allargada que més tard, en la observació, semblava que es descomponia o se li desprenien altres objectes més petits, tal com si es tractés d’un portaavions aeri.

Les observacions van tenir lloc els dies següents:

24 d’octubre de 1959: nau d’abastament que es va desplaçar lentament sobre el Vallès Oriental, essent vista per centenars de persones com un cilindre platejat, primer horitzontal i després inclinat uns 45º respecte a l’horitzó.

16 de desembre de 1959: nau portadora vista cap a l’est en el moment de sortir el sol. Posició inclinada.

19 de desembre: dos discos vistos de costat, inclinats, al posar-se el sol.

5 de gener de 1960: quatre discos ( sense determinar ) totalment immobilitzats, inclinats.

Entre el 15 i el 25 de febrer: magnífic ballet o desfilada aèria, formada per tres naus nodrisses i onze discos, més altres dos més pròxims.

2 de març: disc vist a la posta del sol, descendint en picat sobre Montserrat.

15 de març: ( última observació comunicada ) a la posta de sol, dos discos que se separen, un rumb al nord i l’altre rumb sud.

De totes aquestes observacions, la primera, del 24 d’octubre del 59, va suscitar una allau de cartes a emissores i periòdics. Ràdio Barcelona la va comentar diverses vegades. Alguns tècnics meteorològics van veure en la suposada nau d’abastament rígida i fusiforme un globus – sonda, però aquesta hipòtesi no va semblar explicar tot el fenomen de forma complerta. Per a les restants observacions, el testimoni va recaptar el concurs d’altres persones, entre la seva família i mossos, prenent a més punts de referència mitjançant estaques clavades en el sòl o accidents topogràfics pròxims i llunyans coneguts.

En un moment en el qual parlar sobre aquest tema era motiu suficient d’escarni i burla per part de veïns, aquest pagès no sols no va dubtar en informar de tots els cassos sinó que va dur a terme una sèrie de magnífiques observacions, es va apressar a deixar-les registrades amb el major nombre de detalls que va poder reunir, i cosa sorprenent, fins i tot va arribar a elaborar una teoria sobre la propulsió de les misterioses naus de l’espai, que en el seu llenguatge més planer estava perfectament d’acord amb la teoria del capità de la R.A.F. Jean Plantier, qui al setembre de 1953 va publicar un article a la “Revue Mensuelle de l’Armée de l’Air” on afirmava que era possible aplicar a cadascun dels àtoms ( o nuclis atòmics ) presents en un volum donat, una força proporcional a la seva massa, orientable i modulable a voluntat. L’autor francès ens parla clarament d’un sistema d’implosió com una solució al desplaçament d’aquestes naus suposadament extraterrestres.

UN OVNI TRIANGULAR AL 1967

Al setembre de 1967 tenim un altre avistament al Montseny que el propi observatori del turó de l’Home va facilitar a través d’una breu nota de premsa. Antoni Ribera se’n va fer ressò, però va ser un altre soci del CEI, el pastor evangèlic Eugeni Danyans, qui en va parlar àmpliament a partir de les seves pròpies investigacions.

El misteriós OVNI va ser observat el dimarts 26 de setembre de 1967, a les 16,30 h., des de la font del Briançó, lloc situat a uns 600 m. al NNE del turó de l’Home. En aquest cas els observadors van ser: el senyor Fernando García de Castro, director de l’Observatori del turó de l’Home, al veïnat de Santa Fe del Montseny ( Barcelona ); la seva esposa, Anna Maria Meseguer; el seu fill Miquel de vuit anys; i un veí de Montseny ** ( l’Enric Morè, de Can Farré de Dalt ) ** amb qui es trobava el meteoròleg des del principi de l’observació. Es van encaminar al turó de l’Home, sense deixar de mirar l’objecte, i des d’on van poder veure’l amb uns prismàtics de sis augments amb la seva família ** i dos o tres visitants que s’hi trobaven. Poca estona després, en Fernando muntava a la pista de ciment de l’ observatori el seu telescopi reflector auto construït, amb mirall i òptiques del sr. Costas, estructura de fusta i el tub de cartolina encolada, fet i pintat al turó malgrat l’ajuda d’un infant aprenent de constructor de telescopis per uns dies… ** El cel estava parcialment cobert per Cirrus densos, que a partir de les 17 h. ocultaven intermitentment l’objecte, ja que es trobava a major altura que aquells, no participant del seu moviment de translació, el que prova que no estava impulsat pel vent. D’altra banda, la visibilitat era bona quan no restava ocult pels núvols. El sol es trobava a aquella hora cap a ponent, mentre que l’objecte va romandre immòbil sobre la vertical dels observadors. La lluna, per trobar-se en quart decreixent, es trobava sota l’horitzó. L’elevació de l’objecte sobre l’horitzó al principi devia ésser d’uns 85º cap al ENE, essent de 90º al cap de poca estona i fins el final de l’observació. L’altitud es va estimar que estaria compresa entre els 12 i el 15 mil m., ** i es suposà la seva grandària com molt major que la de qualsevol aeronau molt gran( fins i tot que qualsevol globus aerostàtic ). Cal tenir en compte que l’objecte es trobava molt per sobre del mantell de Cirrus. **

La seva velocitat, nul·la. No es va poder observar cap maniobra. L’objecte va ser vist per darrera vegada a les 17,45 h., semi – vetllat pels núvols, els quals es van anar espessint, ocultant-lo definitivament. Per tant, va ser observat per espai de més d’una hora i quart, encara que una altra persona que també ho va veure, i que es trobava a diversos quilòmetres de distància, va assegurar que a les 14,30 h. ja es trobava l’objecte sobre la vertical del Montseny. L’angle aproximat recorregut en una hora i quart, va ser d’uns 5º. A primera vista no es podia precisar la forma, però observat amb un telescopi reflector apareixia com un triangle isòsceles, brillant, blanc, d’aparença metàl·lica. De no haver romàs immòbil, s’hauria confós amb una aeronau moderna, en forma de fletxa o delta.

Les dimensions aparents aproximades serien les d’una desena part del disc lunar. El color era blanc, ** amb unes bandes fosques al llarg d’un dels eixos del triangle i d’una de les bases ** , una mica més fosc cap als costats. La seva lluentor va disminuir molt en els últims moments de l’observació, pel cessament o disminució de llum solar reflectida per la seva superfície. No va poder observar-se cap deixant ni rastre algun del seu pas. No es va observar tampoc cap pertorbació magnètica o meteorològica.

SEGUEIX-NOS A INSTAGRAM https://www.instagram.com/cataloniatrekking/

SEGUEIX-NOS AL FACEBOOK: https://www.facebook.com/pakocrestascom/

RECUPEREM AQUÍ UN ESCRIT QUE VA PUBLICAR EN EL SEU DIA EL BON AMIC «MIQUEL MESEGUER» AL QUE ERA TOT UN BLOG DE REFERÈNCIA DE MONTSENY … «NOTICIES FREQUES DEL TURÓ» … I QUE MALAURADAMENT VAN TANCAR PER PROBLEMES TÈCNICS DE LA PRÒPIA PLATAFORMA QUE FEIA DE SUPORT VITUAL AL BLOG

En Josep Gil i Na Maria Oliveres van ser els primers habitants de l’observatori fins a mitjans de la guerra civil, moment en que es van veure obligat a anar l’exili a Andorra. La seva família encara hi viu al país dels Pirineus. L’any 1.934 en Josep Gil va publicar el següent escrit al número 473 del Butlletí Excursionista de Catalunya:

BOIRA

La boira a muntanya és cosa temuda pels excursionistes, però, al turó de l’home assoleix el seu grau màxim, car la major part de l’any hi està posada, adés prima i translúcida, adés espessa i fosca, ploranera al bon temps, o gebradora així que la temperatura baixa sota zero.

La boira prima és bella si hom solament contempla els canvis ràpids i capriciosos de forma i com s’allunya o apropa el disc del sol, però també un xic enutjosa si hom vol precisar el paisatge, ja que quan en una ràpida esqueixada els ulls delitosos es posen en acció per a veure el màxim, sobtadament queda closa i inútilment esperen un esvaïment complet, encara que solament sigui en un petit espai.

Quan la boira és espessa i fosca, hom se sent materialment enterrat en vida, ja que passen les hores, els dies i àdhuc les setmanes sempre dintre el migrat cercle de color de plom. Quan el terreny és lliure o blanc-gris, quan el terreny i objectes estan coberts per la neu o el gebre, gebre que hi queda enganxat, a mesura que el vent hi fa fregar la boira, i segons a la velocitat que passi, hi queda un gruix de gel que pot oscil·lar entre mig centímetre i nou mil·límetres. Ens hem trobat alguna vegada que, durant la nit, s’han soldat les portes i els porticons i, al matí, hem hagut d’obrir a cops de massa.

TEMPESTES

És difícil de descriure les impressions de la tempesta; totes, però, son fortes i poc agradables quan hom, directament o indirecta, n’ha sofert les conseqüències.

Generalment, el turó de l’Home ens hi trobem dintre i quedem embolcallats per la boira i la claror feridora dels llamps. Les tempestes locals són les més benignes (generalment a la primavera); quatre trons, llamps i quinze minuts de calamarsa i de xiulets interminables dels parallamps produïts per la descàrrega elèctrica.

Les terribles, són les que vénen de lluny, amb un preludi de trons llunyans, ventades fortes i el naixement sobtat de boira per tots els vessants, gotes grosses espaiades, llamp i tro pròxim seguit de pedregada seca i espessa que cobreix ràpidament el terreny i que espetega sorollosament a la teulada, parets i vidres, i s’esmicola per la força del vent.

Aquestes tempestes són sempre paoroses: ja que les descàrregues elèctriques se succeeixen una darrera l’altra fent sotraguejar el turó, i, tot barrejat amb els trons, les ràfegues, la remor de la pedra i la costant il·luminació dels llamps. Però, quan amb el típic espetec sec (sense tro) i la vivíssima llum, cau un llamp a la casa, hom resta, per uns minuts, sense esma i es troba excitadíssim fins que la tempesta s’allunya. Llavors encara segueix el descarregament elèctric; a la nit es veu una llumeta blavosa o verda de la punta dels objectes, i si hom surt al defora és fàcil de trobar-se (sense voler) amb els cabells de punta precedit per una sobtada estirada de la pell de la cara cap amunt.

VENT A MUNTANYA

El vent mai no és plaent, però dalt el turó de l’Home és terrible, i per nosaltres l’element més temut, ja que ens ha fet estar setmanes senceres en guàrdia vigilant nit i dia quina peça de la casa seria la que saltaria primer; sentint-ne els xerrics que fa de dalt a baix sense poder descansar, sofrint una excitació nerviosa tal, que per qualsevol altra contrarietat esclata amb desig de destrucció. No podem dir si és pitjor el que bufa del Nord, o el de l’Oest, tots dos són potents i més d’una vegada hem hagut de fer exercicis acrobàtics per sostenir-nos en eixir, per necessitat, al defora. El vent del Sud-oest sol bufar més constantment (solament calent algun dia d’estiu); però violent i fred durant la tardor, hivern i primavera i tant persistent que de vegades ha bufat furiosament durant una setmana. El vent del Nord no és pas més potent, però com que bufa a batzegades sempre fa més por i és el que ens obsequia amb les estridents xerricades de la casa.

Per nosaltres, el vent és fluix encara que faci remor o xiuli fort; quan bufa amb sorolls de canonades les fort, i terribles quan les ràfegues fan cruixir la casa de dalt a baix i les parets es corben cap endins.

Cal haver-s’hi trobat per imaginar-se com són eterns els dies que el vent bufa potentment sense treva, hora darrera hora, nit i dia, i quan finalment para, hom se sent tornar a la vida i amb delit surt a fora de la casa per copsar el màxim la tranquil·litat, que una  altre propera tongada de vent li robarà.

LA NEU

A muntanya, la neu en si, és una meravella! Ja en veure caure els indecisos borralls dintre el recolliment silenciós i solitari, ja quan després de la nevada brilla sota els raigs de sol, o de la lluna, i ho cobreix tot amb el seu mantell immaculat, o quan sobre els esquís, hom pot lliscar-ne pel damunt, adés en vertiginosa cursa, esquivant rocs i arbres, adés rostos amunt, escoltant els gemecs de l’atapeïda capa, sota les esveltes llates, o bé deixant lliurement els esquís que segueixin amb suavitat per on els meni el pendent de carena enllà, i disfrutar d’un goig tal en poder contemplar el paisatge, en ingràvida sensació; que el que llavors hom sent és nou cada vegada, i sempre sembla un somni, fins que un canvi sobtat de nivell el torna a la realitat.

Però, les nevades als cims, quan són de tempesta, sempre van acompanyades de vent, i llavors són un terrible element, car els borralls es converteixen en agulles que el vent us clava a la cara i als ulls sense pietat, i les introdueix per entre la més petita obertura de la roba que us cobreix, i això us causa tan gran martiri que es necessita tot el tremp de muntanyenc per no sucumbir sota el fred, o l’atabalament que proporcionen els veritables núvols de pols de neu que aixeca el furiós i gelat vent. De vegades, en la lluita, hom per l’esma i comença a flaquejar; sobtadament sent una dolcesa tal, que s’estiraria sobre la neu, i finiria sense cap sofriment. Cal, però, reaccionar. Llavors, els minuts que es necessiten per a vèncer la resistència del vent i l’esforç que cal fer per mirar, on no es pot veure res (efecte de les polsegueres de neu), per tal d’arribar on convé, són eternitats.

Nosaltres, en dies així, hem necessitat 20 i 30 minuts per arribar al peu de l’anemòmetre per tal de fer la lectura de la velocitat del vent; això que només està a 29 metres de casa (al mateix cim).

També quan en dies ben serens i de visibilitat màxima, que s’escaiguin després d’una nevada, si es posa a bufar el vent amb fúria. Aixeca la neu sense parar per tot el llarg de la carena, us quedeu embolcallats pel polsim, i no podeu veure res al voltant de la casa, igual que si estiguéssiu ficats dintre la boirina.

També per les escletxes de les parets es filtra una bella quantitat de neu que us refresca àdhuc els abrigalls del llit.

LA BONANÇA

Per nosaltres, gairebé eterns presoners de la boira i el vent, per poc que amaini l’un i s’esvaeixi l’altra ja ens dóna la sensació de bonança. Però, si un dia tenim la sort que sigui esplèndid de cap a cap, ens hi rabegem amb tota l’ànima, i amb aquell sol jorn, voldríem servar dintre nostre tot el bé que el sol proporciona durant un any als altres feliços mortals.

També aquell jorn els ulls poden veure fins a l’infinit, ja que abans la vista no arribarà a l’horitzó haurà de passar per sobre els turons, boscos i cingles; valls amb llurs prats, conreus, pobles i viles. La costa, encara la platja i la immensa mar blava, mirant cap a llevant. Però, si mirem a ponent en pondre’s el sol, distingim clarament termes i termes, serra darrera serra, la qual cosa us dóna la sensació que ja no us queda més món per veure. I si tenim la sort que al bon dia segueixi una nit esplèndida, i que en aixecar els ulls de la porta ens trobem cara a cara amb una lluna resplendent, la felicitat és completa. Il·lumina tan clar que hom es pot passejar per tota ka carena sense por d’ensopegar, car no hi ha ombres i es poden veure els boscos, quintars i masies de les properes valls. Això, per a nosaltres, és tant, que encara que sols sigui momentàniament ens sentim compensats de les altres angunioses i eternes nits passades.

VISITA ELS NOSTRES TREKKINGS AL SEGÜENT ENLLAÇ: https://www.catalonia-trekking.com/trekkings-catalonia/

SEGUEIX-NOS A INSTAGRAM https://www.instagram.com/cataloniatrekking/

SEGUEIX-NOS AL FACEBOOK: https://www.facebook.com/pakocrestascom/

De com una mosca descobrí un criminal: Compta la llegenda que un masover tingué les seves raons amb un veí i en el fort de la pica – baralla el va amenaçar del mor. “Si ho fas – li respongué l’al·ludit – les mosques et descobriran”. Malgrat l’estrany advertiment la baralla va anar a més i el masover consolidà la seva amenaça tot matant al veí. Passa el temps i l’assassí no va ser descobert. Anys més tard, en al fort de l’estiuada, una mosca va caure a l’escudella del masover. Ell va esclafí en una forta riallada. La dona li preguntà “Que et passa? De que rius?” L’home li respongué “Deixar-ho córrer, de res important”, però davant l’ insistència de la seva dona, al final va confessar:

“Et recordes d’aquell veí que va ser mor fa anys i que no van trobar el culpable? Dons vaig ser jo. I ric per que, just abans de matar-lo, em va advertir de que les mosques em delatarien. Com pot ser que una mosca escaldada al plat pugui fer descobrir res?”.

La dona, confiada pel pas del temps i dels anys, no se’n va poder estar d’explicar el contingut de la conversa a una de les veïnes. Poc després el seu marit caigué en mans de la justícia.

Altres versions de com es descobrí el criminal: El llibre d’Apel·les Mestres ens fa esment de dos versions de la llegenda de com el criminal va ser descobert per les mosques. La primera d’elles ens parla que, la víctima, abans de ser agredit, li va fer l’advertiment: “El sol et delatarà”. Al dia següent, quan el criminal es va despertar, entrada un raig de sol per la finestra, i no es va poder estar de riure sense parar. Quan la seva dona, estranyada per l’asclar de riure, li va preguntar el motiu, ell li va explicar, tot confiant que no ho comentaria a ningú. La dona no es va poder estar de confessar-li a una amiga, i poc després tot el poble ho sabia. El criminal va ser executat a la forca.

La segona versió es idèntica, si be el que havia de delatar al criminal eren els espinacals, que es la planta que fa una flor de lliri amb propietats guaridores. L’assassí va tenir un atac de riure al anar pel camí, amb la companyia de la seva dona, i passar pel costat d’un marge ple d’espinacals. La resolució va ser idèntica a les anteriors causades pel rai de sol i per les mosques.

VISITA ELS NOSTRES TREKKINGS AL SEGÜENT ENLLAÇ: https://www.catalonia-trekking.com/trekkings-catalonia/