L’antic Refugi de L’illa, no guardat, era una edificació de dimensions aproximades: 35 metres de longitud per 6 metres de profunditat, d’una sola planta, semisoterrat parcialment, que disposava d’una cinquantena de llits i que disposava també d’una estança habilitada pels vaquers. Es tracta d’una construcció feta en dues fases.
Inicialment es va construir un edifici més petit que l’actual per acollir els treballadors de FHASA durant la construcció de la presa. Durant el 1993 l’edifici es va ampliar com a refugi.
El terreny es troba a la zona propera al dic de l’estany de L’Illa, dins de la Parròquia d’Encamp. Es tracta d’un terreny a la capçalera de la Vall del Madriu-Perafita-Claror amb pendent orientat a Sud-oest. El Refugi es troba a una aalçada de 2.488 metres . La construcció i la concessió a anat a càrrec del Govern d’Andorra siguin la política de millora i a condicionament dels refugis de muntanya , el refugi es troba a la confluència del GR11, GR7 i la Coronallacs.
=======
HOSTAL GRAU ROIG
Grau Roig Andorra Boutique Hotel & Spa, situat en un marc incomparable, a deu metres dels remuntadors de l’estació d’esquí Grandvalira, ofereix 42 habitacions amb vistes espectaculars. Totes elles equipades amb el màxim confort i tecnologia, la seva decoració va des de l’estil neorústic a les habitacions Superiors, Autèntiques, Romàntiques i Suites, al classicisme de les habitacions Estàndard. Wi-fi gratuït a totes les instal•lacions de l’hotel.
Podrà degustar la seva variada gastronomia al Restaurant “La Marmita”, de cuina tradicional evolucionada; al Restaurant-Grill “La Vaqueria”, de cuina de muntanya —que obre només al migdia—, i al Restaurant “El Teatre del Vi”, un espai exclusiu dedicat al tast de vins i champagne, de cuina creativa, que suggereix maridatges per a paladars exigents. El seu celler compta amb més de 500 referències.
De 10 h a 21 h pot relaxar-se a l’Spa, totalment equipat, i gaudir de tractaments corporals i de bellesa o d’un bany a la nostra piscina climatitzada.
Sales per a reunions i esdeveniments de 2 a 50 persones. Completen les seves instal•lacions i serveis: el “Jazz room”; el saló de lectura; el lounge d’estiu, que compta amb banyera d’hidromassatge a la seva terrassa. L’hotel admet animals de companyia.
=======
REFUGI CAP DE REC
El refugi de Cap del Rec, Situat a l’estació d’esquí de fons de Lles de Cerdanya..
PLACES: disposa de 68 places en lliteres i en diferents habitacións d’entre 2 i 32 places.
SERVEIS: disposa de mantes, matalassos, coixins,llum, aigua, estufa, servei de bar, menjars, begudes, duxtes i WC.
======
REFUGI DELS ESTANYS DE LA PERA
Estanys de la Pera mountain hut (Pyrenees), on the background the Claror mountain pass. Lles de Cerdanya (Catalonia, Spain). Refugi dels Estanys de la Pera (Pirineus), al fons el coll de Claror. Lles de Cerdanya (Catalunya, Espanya). Refugio Estanys de la Pera (Pirineos), al fondo el collado de Claror. Lles de Cerdanya (Cataluña, España).
El Refugi dels Estanys de la Pera ha estat construït al 1956 per la FEEC. És un refugi acollidor on es pot gaudir d’una bona cuina i unes àmplies vistes cap a la Cerdanya i la Serra del Cadí, ja que s’ubica a 2.357 m d’alçada.
La seva curta aproximació, els llacs i la cascada fan que sigui un lloc ideal per a families i nens a l’estiu.
El refugi disposa de 35 places per dormir, amb flassades i coixins, dutxa d’aigua calenta i menjador amb estufa de llenya i de biomassa.
També s’ofereix servei de bar i cuina (menú del dia, plats combinats, entrepans, pastissos casolans i begudes fredes i calentes).
=====
HOTEL PARIS – ENCAMP
L’Hotel París és un Hotel de tres estrelles amb tots els serveis necessaris per fer la seva estada molt còmoda i agradable a Andorra. És un hotel econòmic i familiar. Ideal per a persones que desitgen gaudir dels esports de muntanya, com és l’esquí a l’hivern i el senderisme a l’estiu, entre d’altres activitats a l’aire lliure.
L’hotel Paris, amb mes de 45 anys d’existència en l’hostaleria andorrana, posa al seu servei tota la seva experiència i professionalitat perquè les seves vacances al nostre singular i petit país siguin inoblidables. Localitzat en la població d’Encamp (Andorra).
Consta de 37 habitacions, restaurant, bar, biblioteca, sala d’estar, etc.
Ampliem el nostre ventall de sortides programades per la propera tardor, organitzant un grup guiat per un dels nostres nous trekkings mès solicitats. SA VOLTA FORMENTERA. Descobreix la ruta amb la companyia d’un guia local, expert coneixedor del recorregut, de l’illa, dels seus racons, costums i història. Máxima seguretat, tranquilitat, experiència i coneixement del territori.
Les dates triades son el pont de mitjans d’octubre, una època ideal per caminar per la Illa de Formentera, amb bones temperatures, possibilitat de fer encara bons banys al mar i amb la tranquilitat que es viu en aquest paradisiac indret una vegada que ha marxat tot el turisme de sol i platja tipic d’estiu.
FOTO PAKO CRESTAS
El planning dons es el següent:
9 d’octubre – Vol a Eivissa, nit prèvia al Eivissa (no inclos al preu)
10 d’octubre – Ferry pel matí a Port Savina. 1r dia de trekking fins al Pinar de la Mola
11 d’octubre – 2n dia de trekking – Far de la Mola a Far de la Barbaria.
12 d’octubre: Darrer dia de trekking, tanquem el cercle – Far de la Barbaria a Port Savina. Ferry de retorn a Eivissa i vol de tornada a casa.
RECUPEREM AQUÍ UN ESCRIT QUE VA PUBLICAR EN EL SEU DIA EL BON AMIC “MIQUEL MESEGUER” AL QUE ERA TOT UN BLOG DE REFERÈNCIA DE MONTSENY … “NOTICIES FREQUES DEL TURÓ” … I QUE MALAURADAMENT VAN TANCAR PER PROBLEMES TÈCNICS DE LA PRÒPIA PLATAFORMA QUE FEIA DE SUPORT VITUAL AL BLOG
Els arxius del CEI van crear-se juntament amb el centre, el 1958, però els primers anys es va dur a terme una revisió a fons de la premsa anterior tot cercant la casuística nacional des de l’inici dels anomenats “platets voladors” el 1947.
Així, el primer cas publicat a la premsa és una carta adreçada al Director del “Diario de Barcelona” i signada per vuit excursionistes de Barcelona que el 3 d’octubre de 1955 procedien a l’ascensió al cim del Matagalls. La carta diu així:
Objeto no identificado visto desde el Matagalls.
Señor Director:
Tenemos el placer de comunicarle, por si fuera de interés para su periódico, que anteayer, domingo 3 de octubre, observamos desde la cumbre del Matagalls, de 1691 m. (Montseny ), un extraño objeto anuliforme, ligeramente alargado, muy brillante, que permaneció estacionado a gran altura y por un lapso de tres horas ( desde la una hasta las cuatro de la tarde ), en dirección nordeste. No podía tratarse de un avión o de un globo meteorológico, puesto que dicho objeto permaneció todo el tiempo en la misma posición, a pesar del fuerte viento reinante.
Este fenómeno fue observado, además de nosotros, por otros excursionistas que subieron al Matagalls.
Sin otro particular,…(etc).
El següent cas consignat als nostres arxius és una nota de l’Agència de noticies Cifra publicada a “La Vanguardia” el 8 de febrer de 1956:
UN OBJETO LUMINOSO CRUZÓ EL CIELO DEL PIRINEO HACIA MATARÓ
El Observatorio dice que tenia forma de pera invertida y despedía chispas.
Barcelona, 8. El Director del Observatorio del Montseny informa que entre las cinco y cinco y cuarto de la tarde de ayer, un objeto de gran tamaño, de forma de pera invertida, cruzó el cielo desde el Pirineo hacia Mataró, aproximadamente, moviéndose a la velocidad del viento. Calculan en aquel observatorio que se encontraba a unos tres mil metros de altura y descartan la posibilidad de que se tratara de un globo de sondajes meteorológicos. El objeto en cuestión brillaba deslumbradoramente, como una llama blanca, y desprendía partículas, asimismo luminosas, de sus partes más estrechas. Se carece de toda base para una explicación científica del hecho. – ( Cifra ).
Entre finals d’octubre de 1959 i primers de març de 1960, es van produir al Vallès Oriental unes observacions en sèrie que considerem de la més extraordinària importància. Van ser testimonis d’elles moltes persones ( de la primera, diversos centenars ), però entre totes elles, només una va demostrar tenir el mètode, la disciplina i el interès necessaris per a recollir-les de forma ordenada i acompanyar-les de valuoses dades. Va ser aquest testimoni excepcional el propietari d’una masia situada en el poble de Les Franqueses, anomenada mas Cabrit. Antoni Ribera s’hi va entrevistar alguns anys després en nom del Centre d’Estudis Interplanetaris i es va fer ressò d’aquests avistaments en el seu principal llibre “El gran enigma de los platillos volantes” *
Gairebé totes les observacions van tenir com a protagonistes el que en l’època s’anomenaven “cilindres platejats” que brillaven intensament tot reflectint els raigs de sol, a l’alba i al vespre. Aquest testimoni creu que a altres hores és impossible veure’ls, doncs segons ell no emeten lluminositat pròpia, limitant-se a reflectir encegadorament els raigs solars en el brunyit metall de la seva superfície. Quan aquesta lluentor desapareix, adquireixen un color mat fosc, podent-se apreciar millor els detalls estructurals de la suposada nau interplanetària.
La designació de “nau portadora” o “nodrissa” venia de la natura del comportament d’aquest tipus de fenomen que consistia en un únic objecte de forma cilíndrica o allargada que més tard, en la observació, semblava que es descomponia o se li desprenien altres objectes més petits, tal com si es tractés d’un portaavions aeri.
Les observacions van tenir lloc els dies següents:
24 d’octubre de 1959: nau d’abastament que es va desplaçar lentament sobre el Vallès Oriental, essent vista per centenars de persones com un cilindre platejat, primer horitzontal i després inclinat uns 45º respecte a l’horitzó.
16 de desembre de 1959: nau portadora vista cap a l’est en el moment de sortir el sol. Posició inclinada.
19 de desembre: dos discos vistos de costat, inclinats, al posar-se el sol.
5 de gener de 1960: quatre discos ( sense determinar ) totalment immobilitzats, inclinats.
Entre el 15 i el 25 de febrer: magnífic ballet o desfilada aèria, formada per tres naus nodrisses i onze discos, més altres dos més pròxims.
2 de març: disc vist a la posta del sol, descendint en picat sobre Montserrat.
15 de març: ( última observació comunicada ) a la posta de sol, dos discos que se separen, un rumb al nord i l’altre rumb sud.
De totes aquestes observacions, la primera, del 24 d’octubre del 59, va suscitar una allau de cartes a emissores i periòdics. Ràdio Barcelona la va comentar diverses vegades. Alguns tècnics meteorològics van veure en la suposada nau d’abastament rígida i fusiforme un globus – sonda, però aquesta hipòtesi no va semblar explicar tot el fenomen de forma complerta. Per a les restants observacions, el testimoni va recaptar el concurs d’altres persones, entre la seva família i mossos, prenent a més punts de referència mitjançant estaques clavades en el sòl o accidents topogràfics pròxims i llunyans coneguts.
En un moment en el qual parlar sobre aquest tema era motiu suficient d’escarni i burla per part de veïns, aquest pagès no sols no va dubtar en informar de tots els cassos sinó que va dur a terme una sèrie de magnífiques observacions, es va apressar a deixar-les registrades amb el major nombre de detalls que va poder reunir, i cosa sorprenent, fins i tot va arribar a elaborar una teoria sobre la propulsió de les misterioses naus de l’espai, que en el seu llenguatge més planer estava perfectament d’acord amb la teoria del capità de la R.A.F. Jean Plantier, qui al setembre de 1953 va publicar un article a la “Revue Mensuelle de l’Armée de l’Air” on afirmava que era possible aplicar a cadascun dels àtoms ( o nuclis atòmics ) presents en un volum donat, una força proporcional a la seva massa, orientable i modulable a voluntat. L’autor francès ens parla clarament d’un sistema d’implosió com una solució al desplaçament d’aquestes naus suposadament extraterrestres.
UN OVNI TRIANGULAR AL 1967
Al setembre de 1967 tenim un altre avistament al Montseny que el propi observatori del turó de l’Home va facilitar a través d’una breu nota de premsa. Antoni Ribera se’n va fer ressò, però va ser un altre soci del CEI, el pastor evangèlic Eugeni Danyans, qui en va parlar àmpliament a partir de les seves pròpies investigacions.
El misteriós OVNI va ser observat el dimarts 26 de setembre de 1967, a les 16,30 h., des de la font del Briançó, lloc situat a uns 600 m. al NNE del turó de l’Home. En aquest cas els observadors van ser: el senyor Fernando García de Castro, director de l’Observatori del turó de l’Home, al veïnat de Santa Fe del Montseny ( Barcelona ); la seva esposa, Anna Maria Meseguer; el seu fill Miquel de vuit anys; i un veí de Montseny ** ( l’Enric Morè, de Can Farré de Dalt ) ** amb qui es trobava el meteoròleg des del principi de l’observació. Es van encaminar al turó de l’Home, sense deixar de mirar l’objecte, i des d’on van poder veure’l amb uns prismàtics de sis augments amb la seva família ** i dos o tres visitants que s’hi trobaven. Poca estona després, en Fernando muntava a la pista de ciment de l’ observatori el seu telescopi reflector auto construït, amb mirall i òptiques del sr. Costas, estructura de fusta i el tub de cartolina encolada, fet i pintat al turó malgrat l’ajuda d’un infant aprenent de constructor de telescopis per uns dies… ** El cel estava parcialment cobert per Cirrus densos, que a partir de les 17 h. ocultaven intermitentment l’objecte, ja que es trobava a major altura que aquells, no participant del seu moviment de translació, el que prova que no estava impulsat pel vent. D’altra banda, la visibilitat era bona quan no restava ocult pels núvols. El sol es trobava a aquella hora cap a ponent, mentre que l’objecte va romandre immòbil sobre la vertical dels observadors. La lluna, per trobar-se en quart decreixent, es trobava sota l’horitzó. L’elevació de l’objecte sobre l’horitzó al principi devia ésser d’uns 85º cap al ENE, essent de 90º al cap de poca estona i fins el final de l’observació. L’altitud es va estimar que estaria compresa entre els 12 i el 15 mil m., ** i es suposà la seva grandària com molt major que la de qualsevol aeronau molt gran( fins i tot que qualsevol globus aerostàtic ). Cal tenir en compte que l’objecte es trobava molt per sobre del mantell de Cirrus. **
La seva velocitat, nul·la. No es va poder observar cap maniobra. L’objecte va ser vist per darrera vegada a les 17,45 h., semi – vetllat pels núvols, els quals es van anar espessint, ocultant-lo definitivament. Per tant, va ser observat per espai de més d’una hora i quart, encara que una altra persona que també ho va veure, i que es trobava a diversos quilòmetres de distància, va assegurar que a les 14,30 h. ja es trobava l’objecte sobre la vertical del Montseny. L’angle aproximat recorregut en una hora i quart, va ser d’uns 5º. A primera vista no es podia precisar la forma, però observat amb un telescopi reflector apareixia com un triangle isòsceles, brillant, blanc, d’aparença metàl·lica. De no haver romàs immòbil, s’hauria confós amb una aeronau moderna, en forma de fletxa o delta.
Les dimensions aparents aproximades serien les d’una desena part del disc lunar. El color era blanc, ** amb unes bandes fosques al llarg d’un dels eixos del triangle i d’una de les bases ** , una mica més fosc cap als costats. La seva lluentor va disminuir molt en els últims moments de l’observació, pel cessament o disminució de llum solar reflectida per la seva superfície. No va poder observar-se cap deixant ni rastre algun del seu pas. No es va observar tampoc cap pertorbació magnètica o meteorològica.
RECUPEREM AQUÍ UN ESCRIT QUE VA PUBLICAR EN EL SEU DIA EL BON AMIC «MIQUEL MESEGUER» AL QUE ERA TOT UN BLOG DE REFERÈNCIA DE MONTSENY … «NOTICIES FREQUES DEL TURÓ» … I QUE MALAURADAMENT VAN TANCAR PER PROBLEMES TÈCNICS DE LA PRÒPIA PLATAFORMA QUE FEIA DE SUPORT VITUAL AL BLOG
En Josep Gil i Na Maria Oliveres van ser els primers habitants de l’observatori fins a mitjans de la guerra civil, moment en que es van veure obligat a anar l’exili a Andorra. La seva família encara hi viu al país dels Pirineus. L’any 1.934 en Josep Gil va publicar el següent escrit al número 473 del Butlletí Excursionista de Catalunya:
BOIRA
La boira a muntanya és cosa temuda pels excursionistes, però, al turó de l’home assoleix el seu grau màxim, car la major part de l’any hi està posada, adés prima i translúcida, adés espessa i fosca, ploranera al bon temps, o gebradora així que la temperatura baixa sota zero.
La boira prima és bella si hom solament contempla els canvis ràpids i capriciosos de forma i com s’allunya o apropa el disc del sol, però també un xic enutjosa si hom vol precisar el paisatge, ja que quan en una ràpida esqueixada els ulls delitosos es posen en acció per a veure el màxim, sobtadament queda closa i inútilment esperen un esvaïment complet, encara que solament sigui en un petit espai.
Quan la boira és espessa i fosca, hom se sent materialment enterrat en vida, ja que passen les hores, els dies i àdhuc les setmanes sempre dintre el migrat cercle de color de plom. Quan el terreny és lliure o blanc-gris, quan el terreny i objectes estan coberts per la neu o el gebre, gebre que hi queda enganxat, a mesura que el vent hi fa fregar la boira, i segons a la velocitat que passi, hi queda un gruix de gel que pot oscil·lar entre mig centímetre i nou mil·límetres. Ens hem trobat alguna vegada que, durant la nit, s’han soldat les portes i els porticons i, al matí, hem hagut d’obrir a cops de massa.
TEMPESTES
És difícil de descriure les impressions de la tempesta; totes, però, son fortes i poc agradables quan hom, directament o indirecta, n’ha sofert les conseqüències.
Generalment, el turó de l’Home ens hi trobem dintre i quedem embolcallats per la boira i la claror feridora dels llamps. Les tempestes locals són les més benignes (generalment a la primavera); quatre trons, llamps i quinze minuts de calamarsa i de xiulets interminables dels parallamps produïts per la descàrrega elèctrica.
Les terribles, són les que vénen de lluny, amb un preludi de trons llunyans, ventades fortes i el naixement sobtat de boira per tots els vessants, gotes grosses espaiades, llamp i tro pròxim seguit de pedregada seca i espessa que cobreix ràpidament el terreny i que espetega sorollosament a la teulada, parets i vidres, i s’esmicola per la força del vent.
Aquestes tempestes són sempre paoroses: ja que les descàrregues elèctriques se succeeixen una darrera l’altra fent sotraguejar el turó, i, tot barrejat amb els trons, les ràfegues, la remor de la pedra i la costant il·luminació dels llamps. Però, quan amb el típic espetec sec (sense tro) i la vivíssima llum, cau un llamp a la casa, hom resta, per uns minuts, sense esma i es troba excitadíssim fins que la tempesta s’allunya. Llavors encara segueix el descarregament elèctric; a la nit es veu una llumeta blavosa o verda de la punta dels objectes, i si hom surt al defora és fàcil de trobar-se (sense voler) amb els cabells de punta precedit per una sobtada estirada de la pell de la cara cap amunt.
VENT A MUNTANYA
El vent mai no és plaent, però dalt el turó de l’Home és terrible, i per nosaltres l’element més temut, ja que ens ha fet estar setmanes senceres en guàrdia vigilant nit i dia quina peça de la casa seria la que saltaria primer; sentint-ne els xerrics que fa de dalt a baix sense poder descansar, sofrint una excitació nerviosa tal, que per qualsevol altra contrarietat esclata amb desig de destrucció. No podem dir si és pitjor el que bufa del Nord, o el de l’Oest, tots dos són potents i més d’una vegada hem hagut de fer exercicis acrobàtics per sostenir-nos en eixir, per necessitat, al defora. El vent del Sud-oest sol bufar més constantment (solament calent algun dia d’estiu); però violent i fred durant la tardor, hivern i primavera i tant persistent que de vegades ha bufat furiosament durant una setmana. El vent del Nord no és pas més potent, però com que bufa a batzegades sempre fa més por i és el que ens obsequia amb les estridents xerricades de la casa.
Per nosaltres, el vent és fluix encara que faci remor o xiuli fort; quan bufa amb sorolls de canonades les fort, i terribles quan les ràfegues fan cruixir la casa de dalt a baix i les parets es corben cap endins.
Cal haver-s’hi trobat per imaginar-se com són eterns els dies que el vent bufa potentment sense treva, hora darrera hora, nit i dia, i quan finalment para, hom se sent tornar a la vida i amb delit surt a fora de la casa per copsar el màxim la tranquil·litat, que una altre propera tongada de vent li robarà.
LA NEU
A muntanya, la neu en si, és una meravella! Ja en veure caure els indecisos borralls dintre el recolliment silenciós i solitari, ja quan després de la nevada brilla sota els raigs de sol, o de la lluna, i ho cobreix tot amb el seu mantell immaculat, o quan sobre els esquís, hom pot lliscar-ne pel damunt, adés en vertiginosa cursa, esquivant rocs i arbres, adés rostos amunt, escoltant els gemecs de l’atapeïda capa, sota les esveltes llates, o bé deixant lliurement els esquís que segueixin amb suavitat per on els meni el pendent de carena enllà, i disfrutar d’un goig tal en poder contemplar el paisatge, en ingràvida sensació; que el que llavors hom sent és nou cada vegada, i sempre sembla un somni, fins que un canvi sobtat de nivell el torna a la realitat.
Però, les nevades als cims, quan són de tempesta, sempre van acompanyades de vent, i llavors són un terrible element, car els borralls es converteixen en agulles que el vent us clava a la cara i als ulls sense pietat, i les introdueix per entre la més petita obertura de la roba que us cobreix, i això us causa tan gran martiri que es necessita tot el tremp de muntanyenc per no sucumbir sota el fred, o l’atabalament que proporcionen els veritables núvols de pols de neu que aixeca el furiós i gelat vent. De vegades, en la lluita, hom per l’esma i comença a flaquejar; sobtadament sent una dolcesa tal, que s’estiraria sobre la neu, i finiria sense cap sofriment. Cal, però, reaccionar. Llavors, els minuts que es necessiten per a vèncer la resistència del vent i l’esforç que cal fer per mirar, on no es pot veure res (efecte de les polsegueres de neu), per tal d’arribar on convé, són eternitats.
Nosaltres, en dies així, hem necessitat 20 i 30 minuts per arribar al peu de l’anemòmetre per tal de fer la lectura de la velocitat del vent; això que només està a 29 metres de casa (al mateix cim).
També quan en dies ben serens i de visibilitat màxima, que s’escaiguin després d’una nevada, si es posa a bufar el vent amb fúria. Aixeca la neu sense parar per tot el llarg de la carena, us quedeu embolcallats pel polsim, i no podeu veure res al voltant de la casa, igual que si estiguéssiu ficats dintre la boirina.
També per les escletxes de les parets es filtra una bella quantitat de neu que us refresca àdhuc els abrigalls del llit.
LA BONANÇA
Per nosaltres, gairebé eterns presoners de la boira i el vent, per poc que amaini l’un i s’esvaeixi l’altra ja ens dóna la sensació de bonança. Però, si un dia tenim la sort que sigui esplèndid de cap a cap, ens hi rabegem amb tota l’ànima, i amb aquell sol jorn, voldríem servar dintre nostre tot el bé que el sol proporciona durant un any als altres feliços mortals.
També aquell jorn els ulls poden veure fins a l’infinit, ja que abans la vista no arribarà a l’horitzó haurà de passar per sobre els turons, boscos i cingles; valls amb llurs prats, conreus, pobles i viles. La costa, encara la platja i la immensa mar blava, mirant cap a llevant. Però, si mirem a ponent en pondre’s el sol, distingim clarament termes i termes, serra darrera serra, la qual cosa us dóna la sensació que ja no us queda més món per veure. I si tenim la sort que al bon dia segueixi una nit esplèndida, i que en aixecar els ulls de la porta ens trobem cara a cara amb una lluna resplendent, la felicitat és completa. Il·lumina tan clar que hom es pot passejar per tota ka carena sense por d’ensopegar, car no hi ha ombres i es poden veure els boscos, quintars i masies de les properes valls. Això, per a nosaltres, és tant, que encara que sols sigui momentàniament ens sentim compensats de les altres angunioses i eternes nits passades.
Ampliem el nostre ventall de sortides programades per grups oberts per descobrir els nous trekkings que estem dissenyany fent la que serà la nostra darrera sortida amb GRUP OBERT amb la participació meva com a dissenyadors de la ruta d’aquest estiu. En aquesta ocasió obrim sortida del 1 al 3 de setembre per fer la versió mès oriental del nou trekking Pirisud Inèdit. RECORDEU QUE LA MEVA PARTICIPACIÓ COM A DISSENYADOR DE LA RUTA NO COMPORTA CAP COST AFEGIT A LA MATEIXA
Una excusa perfecte per gaudir del final de l’estiu, al cor del Pirineu català, a cavall entre les Valls d’Àssua i Vall Fosca.
El planning es el següent:
1 de setembre, inici ruta a Estany Sallent. Travesia Estany Gento – Montsent Pallars ó Mainera – Llessui (nit a Llessui).
2 de setembre – Travessia Llessui – Capdella passant pel Coll de Triador, posible pujada a la Turó de la Cometa (dependent de la meteo). Nit al Refugi Tacita.
3 de setembre: Refugi Tacita a Estany Sallent passant pels Estanys de la Capcelera de la Vall Fosca. Final de la travesia.
El preu es de 145,00 euros i inclou:
Pernocta amb sopar i esmorzar a Llessui
Pernocta amb sopar i esmorzar a Hotel Montseny
Assistència de Pako Crestas, dissenyador de la nova ruta
Samarreta propia de la ruta
Neck Tube (mocador de coll) de la col.lecció Pako Crestas
Seguint amb els nostres productes de proximitat i donant a coneixer nous i ja clàssics trekkings per casa nostra, us oferim tot un ventall de variades sortides des de mitjans de setembre fins als voltants de nadal.
PIRISUD INÈDIT – GRUP OBERT AMB PAKO CRESTAS – 1-3 SEPTIEMBRE 2020:
Ampliem el nostre ventall de sortides programades per grups oberts per descobrir els nous trekkings que estem dissenyany fent la que serà la nostra darrera sortida amb GRUP OBERT amb la participació meva com a dissenyadors de la ruta d’aquest estiu. En aquesta ocasió obrim sortida del 1 al 3 de setembre per fer la versió mès oriental del nou trekking Pirisud Inèdit. Una excusa perfecte per gaudir del final de l’estiu, al cor del Pirineu català, a cavall entre les Valls d’Àssua i Vall Fosca.
MICROCREMADA CENTRAL AMB GUIA – 11 AL 13 DE SETEMBRE DEL 2020. Del 11 al 13 de setembre farem la MICROCREMADA CENTRAL amb la variant del PONT CABRARIS, on encara podrem gaudir d’un bon bany al riu (per valents). Un recorregut variat i molt divertit amb bonics trams de corda. A part del curiós i atractiu Pont Cabraris coneixarem altres indrets imprescindibles de la ruta del Caracremada com Busa, Cap de Verd, Sant Llorenç de Morunys i Gósol.
101 LLACS – 24 A 27 DE SETEMBRE – GRUP GUIAT. Ultima edició de grup guiat de la RUTA 101 LLACS d’aquesta temporada estival. Descobreix la ruta amb la companyia d’un guía titulat, expert coneixedor del recorregut i les muntanyes. Máxima seguretat, tranquilitat, experiència i coneixement de les muntanyes i la seva història. Del 24 al 27 de setembre farem la RUTA DE 4 DIES DELS 101 LLACS, que discorre per les Valls de Maldriu i la Llosa i altres indrets de la Cerdanya com Cap de Rec i Estanys de la Pera.
CIMSDECERVOLS – GRUP GUIAT AL BOUMORT A L’ÈPOCA DE LA BRAMA – 1 A 4 OCTUBRE 2020. Del 1 al 4 d’OCTUBRE farem la 3 de les 4 etapes del trekking CIMSDECERVOLS, justament les 3 etapes en les quals resulta mès fàcil veure els animals i sentir cap al vespre l’increible concert de la BRAMA, ja que justament aquest època de l’any es quan estan en ple zel. A mès a mès garudirem ja d’un paisatge pre-tardorenc, època en que ja comença la transformació cromàtica dels boscos caducifolis.
9-12 DE OCTUBRE: GRUP GUIAT A SA VOLTA DE FORMENTERA: Ampliem el nostre ventall de sortides programades per la propera tardor, organitzant un grup guiat per un dels nostres nous trekkings mès solicitats. SA VOLTA FORMENTERA. Descobreix la ruta amb la companyia d’un guia local, expert coneixedor del recorregut, de l’illa, dels seus racons, costums i història. Máxima seguretat, tranquilitat, experiència i coneixement del territori. Les dates triades son el pont de mitjans d’octubre, una època ideal per caminar per la Illa de Formentera, amb bones temperatures, possibilitat de fer encara bons banys al mar i amb la tranquilitat que es viu en aquest paradisiac indret una vegada que ha marxat tot el turisme de sol i platja tipic d’estiu.
VOLTACOMTEDELPORT – GRUP GUIAT 10-12 OCTUBRE 2020. Del 10 al 12 d’OCTUBRE farem la VOLTA COMTEDELPORT, un increible i espectacular trekking de tardor pel Port del Comte en el qual pujarem els cims mès alts: Tosa Pelada, Pedró dels Quatre Batlles i Puig de les Morrres i visitarem indrets emblemàtics de la muntanya com les capçaleres de la Vall d’Alinyà, Canalda, els camps de l’Arp i el Salí d’Oden.
101 LLACS – GRUP GUIAT 10-12 OCTUBRE 2020: Aprofitant la nova versió mès reduida de la ruta dels 101 LLACS, fem un primer grupo guit per la VERSIÓ de 3 DIES en plena temporada de tardor. Descobreix la ruta amb la companyia d’un guía titulat, expert coneixedor del recorregut i les muntanyes. Máxima seguretat, tranquilitat, experiència i coneixement de les muntanyes i la seva història. Un increible i espectacular trekking de tardor per les muntanyes mès altes de la zona del nord de la Cerdanya (Estanys de la Pera i Vall de la Llosa) i el sud d’Andorra, on descobrirem la Vall de Madriu (patrimoni de l’humanitat) en una de les èpoques de mès riquessa cromàtica. Amb sort fins i tot trepitjarem les primeres nevades de la temporada.
GRUP OBERT 1a EDICIÓ RUTA AMETISTES 3 DIES, AMB PAKO CRESTAS – 31 OCTUBRE A 2 NOV.2020. Finals d’octubre es una de les millors èpoques per fer trekking pel Montseny, ja que els boscos de fageda i castanyers estan a plena caiguda de la fulla amb una gran varietat cromàtica que fa que els paisatges siguin, simplement, de fàbula, espectaculars … imatges de postal. Pujarem tots els cims emblemàtics de la Serralada: Sant Elies, Samont, Puig Drau, Tagamanent, Matagalls, les Agudes i Turó de l’Home.
101 LLACS AMB RAQUETES DE NEU – GRUP OBERT AMB PAKO CRESTAS – 19-23 DE DESEMBRE 2020. Ens avancem al hivern i obrim UNIC I EXCLUSIU grup a la temporada per fer la 1a edició de la ruta dels 101 Llacs amb raquetes de neu. Nou disseny per evitar la part mès complicada de la ruta amb raquetes (que justament es la pujada al Refugi de l’Illa per la Vall de Maldriu), itinerari que sovint està intransitable per les mateixes branques del bosc doblegades per la neu. Ara hem fet un disseny diferent, molt mès d’alta muntanya que ens assegurarà uns dies inigualables entre cims nevats i paisatges hivernals d’alta muntanya. L’itinerari també està dissenyat per poder transitar tota l’estona dels cims amb raquetes de neu i evitar en tot moment els possible perill d’allau en cas de que la neu sigui molt abundant en alçada.
DESEMBRE 2020 – COR DE LO PALLARS AMB RAQUETES DE NEU I GUIA: Del 28 al 30 de desembre fem una edició guiada i amb places molt limitades d’aquesta interessant volta de la Torreta de l’Orri, on tenim neu garantida i uns paisatges excpecionals. El tour també inclou la serra secundària de Freixa. Una visió completa girant un 360º graus sobre aquesta muntanya que gaudeix de les millor panoràmiques del nostre estimat Pirineu.
LO COR DE LO PALLARS AMB RAQUETES es una excel.lent ruta d’alta muntanya al cor del Pirineu del Pallars Sobirà. Un escenari perfecte per gaudir d’uns dies en plema màgia hivernal entre els dies festius de Nadal i cap d’any. Descobreix la ruta amb la companyia d’un guía titulat, expert coneixedor del recorregut i les muntanyes. Máxima seguretat, tranquilitat, experiència i coneixement de les muntanyes i la seva història.
Del 27 al 30 de desembre fem una edició guiada i amb places molt limitades d’aquesta interessant volta de la Torreta de l’Orri, on tenim neu garantida i uns paisatges excpecionals. El tour també inclou la serra secundària de Freixa. Una visió completa girant un 360º graus sobre aquesta muntanya que gaudeix de les millor panoràmiques del nostre estimat Pirineu.
De com una mosca descobrí un criminal: Compta la llegenda que un masover tingué les seves raons amb un veí i en el fort de la pica – baralla el va amenaçar del mor. “Si ho fas – li respongué l’al·ludit – les mosques et descobriran”. Malgrat l’estrany advertiment la baralla va anar a més i el masover consolidà la seva amenaça tot matant al veí. Passa el temps i l’assassí no va ser descobert. Anys més tard, en al fort de l’estiuada, una mosca va caure a l’escudella del masover. Ell va esclafí en una forta riallada. La dona li preguntà “Que et passa? De que rius?” L’home li respongué “Deixar-ho córrer, de res important”, però davant l’ insistència de la seva dona, al final va confessar:
“Et recordes d’aquell veí que va ser mor fa anys i que no van trobar el culpable? Dons vaig ser jo. I ric per que, just abans de matar-lo, em va advertir de que les mosques em delatarien. Com pot ser que una mosca escaldada al plat pugui fer descobrir res?”.
La dona, confiada pel pas del temps i dels anys, no se’n va poder estar d’explicar el contingut de la conversa a una de les veïnes. Poc després el seu marit caigué en mans de la justícia.
Altres versions de com es descobrí el criminal: El llibre d’Apel·les Mestres ens fa esment de dos versions de la llegenda de com el criminal va ser descobert per les mosques. La primera d’elles ens parla que, la víctima, abans de ser agredit, li va fer l’advertiment: “El sol et delatarà”. Al dia següent, quan el criminal es va despertar, entrada un raig de sol per la finestra, i no es va poder estar de riure sense parar. Quan la seva dona, estranyada per l’asclar de riure, li va preguntar el motiu, ell li va explicar, tot confiant que no ho comentaria a ningú. La dona no es va poder estar de confessar-li a una amiga, i poc després tot el poble ho sabia. El criminal va ser executat a la forca.
La segona versió es idèntica, si be el que havia de delatar al criminal eren els espinacals, que es la planta que fa una flor de lliri amb propietats guaridores. L’assassí va tenir un atac de riure al anar pel camí, amb la companyia de la seva dona, i passar pel costat d’un marge ple d’espinacals. La resolució va ser idèntica a les anteriors causades pel rai de sol i per les mosques.
RECUPEREM AQUÍ UN ESCRIT QUE VA PUBLICAR EN EL SEU DIA EL BON AMIC «MIQUEL MESEGUER» AL QUE ERA TOT UN BLOG DE REFERÈNCIA DE MONTSENY … «NOTICIES FREQUES DEL TURÓ» … I QUE MALAURADAMENT VAN TANCAR PER PROBLEMES TÈCNICS DE LA PRÒPIA PLATAFORMA QUE FEIA DE SUPORT VITUAL AL BLOG
Tot i que ja fa uns anys que és a càrrec meu l’Observatori Meteorològic del cim del Montseny, aquest ha estat el primer hivern sencer que he habitat, amb la meva esposa, la petita caseta. Els hiverns anteriors, des de 1951, em limitava a pujar els diumenges, i només quan el temps es presentava bo i no gaire fred, el vell xalet de fusta restava un xic confortable, i jo hi romania uns quants dies. Però tant bon punt s’alçava un xic el vent, cosa freqüent per aquestes alçades, s’escolava per les esquerdes i forats de la vella fusta, i la petita ”poela” ( nota del traductor: estufa de ferro colat cerdana, de tres peus, tres fogons i un forn petit – 20 x 20 x 40 cm. – ) que amb prou feina aconseguia mantenir a l’interior una temperatura un xic més alta que la exterior, cosa que la feia inhabitable la major part de l’estació freda.
A la fi, l’estiu de 1954, la nova edificació planejada de feia tants anys per substituir a la que es va construir provisionalment el 1932 amb motiu del II Any Geofísic i Polar Internacional, es va fer realitat. En comptes d’una substitució,es va dur a terme una ampliació per la seva banda posterior ( nord ), i pel que va caldre excavar una mica més de la muntanya, restant així el nou cos més protegit dels vents huracanats. I a l’hora, queda notablement reforçada la vella caseta de fusta, doncs tota la seva paret posterior, abans subjectada per un cable d’acer, queda adossada a un sòlid mur de pedra i ciment. Aquelles animades “danses” que tota la casa interpretava al compàs de les manxades d’ Eolo, i que tot i no poder amb els set vents d’acer que la reforçaven, si destrossaren més d’un cop els nervis dels seus moradors, ja no han tornat a repetir-se.
Recordo una nit, la tardor de 1952, en que el vent va anar assolint proporcions d’huracà i, cosa poc freqüent, bufava de Xaloc, l’únic costat totalment desprotegit, doncs es va creure que un vent així mai es donaria. Tota la casa trontollava, estremint-se el fustam de dalt a baix amb cruixits sinistres. No vaig aclucar l’ull en tota la nit, i finalment, convençut que la casa se’m queia a sobre, vaig decidir marxar, tot i que encara era negra nit, amb el greuge de la pluja, els trons i els llamps.
Tot just traspassar la porta, em sento empès pels aires, anant a caure uns metres avall, i de cap. Per sort, només vaig patir una fractura a la mà, i un bon “nyanyo” al cap. Probablement, de no ser per aquest accident, el projecte del nou edifici encara seria dormint a alguna oblidada carpeta, sota dos dits de pols… Va ser, doncs, una caiguda afortunada.
Coincidint amb la construcció de la nova caseta, vaig conèixer a qui sis mesos després seria la meva esposa ( Anna Maria Messeguer ), que era l’ única mancança per completar la meva joia de viure a les altures.
L’hivern a muntanya és generalment més agradable del que pot semblar al primer cop d’ull. Els dies són més clars, l’atmosfera més diàfana i amb una major riquesa de matisos i de color. A l’extraordinària bellesa que presenten a la tardor els boscos de santa Fe, amb els seus mil tons diferents de verds, daurats i vermells a les fulles que moren, succeeixen els quiets i transparents dies de desembre, on l’atmosfera sembla reposar de les tempestes tardorenques i estivals.
La primera nevada sempre ens omple d’alegria. La puresa del blanc mantell ens penetra l’ànima, i ens sembla tornar a l’infantesa, tot fent batalles de boles de neu.
Aquest hivern no hem estat gaire de sort, amb la neu. Fins a últims de febrer no hem pogut practicar l’esquí; tot i nevar algun dia, no sobrepassàvem els 5 cm. Com a consol, hem gaudit d’un gener verament primaveral, doncs fins i tot han començat a brotar algunes flors.
Però va arribar el febrer, i amb ell el que tots recordem: una darrera l’altra, successives onades d’aire siberià ens envaïren, acabant amb la bona vida. Confinats l’Anna Maria i jo a un parell d’habitacions de la nova casa, i amb la cuina, estufa i llar de foc enceses nit i dia, consumim en poc temps gairebé tot el combustible que teníem en reserva fins a la primavera. Tant sols sortia a l’exterior per anotar les dades meteorològiques, i a cercar provisions a Santa Fe un cop a la setmana.
Ha estat quelcom sense precedents a l’historial de l’Observatori, doncs la temperatura més baixa registrada anteriorment havia estat de – 14 º, i el primer dia de l’invasió freda, el dia 2 de febrer, el termòmetre va baixar 20 º per sota el punt de congelació. L’antic “rècord” de fred va ser superat dons per un gran marge, i el que encara és pitjor, durant molts dies. Conseqüències: les cisternes gelades, canonades rebentades, …si fins i tot les cerveses es van solidificar a les ampolles, dins la casa!
El dia 12, i davant la impossibilitat d’escalfar la casa, ens veiem obligats a marxar, tornant dues setmanes després, quan el fred havia afluixat un xic. No us penseu que per això es perdin les dades meteorològiques, doncs un seguit d’aparells automàtics deixen enregistrades les variacions de la temperatura, l’ humitat, la pressió atmosfèrica i d’altres fenòmens importants.
Tot i que encara fa fred, la vida a l’Observatori torna a tenir al·licients: les nevades són més abundants, i ens permeten lliscar per colls i cims; el sol, cada dia més alt sobre l’horitzó, ja escalfa deliciosament. Aviat la neu serà substituïda per un verd mantell florit, i on destacaran per la bellesa i el suau flaire els Narcisus poeticus, que atrauran a centenars d’excursionistes. La muntanya despertarà del seu son d’hivern i els boscos es vestiran amb el verd de la tendra brotada.
Fernando García de Castro, 1956. Publicat a “Montaña”, CEC, gen-feb. 1956.
La ramaderia, en altre temps exuberant. Minva cada dia més. Éser pastor exigeix una vocació perseverant, tan forta com la del pescador. El pastor, avui en dia, menysprea la solitud. Abans, per matar-la, avesat al silenci, tocava el flabiol, una cançó improvisada, el somni monòton, feia esclops o lloses amb el ganivet, o bastons. Ara, per tal de matar el temps, es val de transistor, de la bestialitat mecànica, material, que fereix l’aire beatífic del silenci, de la solitud…
… A les altures solitàries es troben sovint els corrals que s’utilitzen, més que res, per a aixopluc del bestiar de la calda del sol estival o de la pedregada, si bé el ramat dorm al ras durant la nit. Els corrals s’aixequen amb paret seca i fang, amb pilars centrals que aguanten el carener. Tot molt elemental, primari.
Alguns utilitza per als corrals – i sense escrúpols – ermites abandonades, com la de Sant Segimon, Sant Miquel dels Barretons, Tagamanent i altres … Mossèn Pere Ribot.
La ramaderia, juntament amb l’agricultura i l’explotació forestal, ha constituït, al llarg de l’historia, l’eix bàsic de l’economia del Montseny. Malgrat la manca, en molts casos, de dades fiables, sembla que sempre ha dominat, per importància, des de les planes fins més enllà dels 1.000 metres, el bestiar oví.
EL PASTURATGE I LA TRANSHUMÀNCIA: El Montseny sempre ha estat zona de pasturatges, i no només dels ramats propis de la muntanya, si no també d’aquells procedents del Pirineu i del Pre-pirineu que estaven de pas, o sigui, de Transhumància. El període d’aquestes migracions coincidia amb l’arribada del bon temps (maig – juny), moment en que els ramats es pujaven a les parts altes, en especial al Pla de Calma, i finalitzava a la tardor.
A diferència de l’aviram i el bestiar vacum, que estava distribuït arreu dels masos, pastaven pels voltants a s’alimentaven dins de les pròpies dependències del mas; el bestiar de llana i cabrum necessitava grans zones de pastures per la seva alimentació. Per aquest motiu eren els municipis amb els termes més alts del massís els que tenien aquest tipus de bestiar (Brull, Tagamanent, Viladrau, Montseny i Fogars de Monclús). La necessitat d’agrupar ramats per dur-los a les zones de pastura, i que el clima de la part alta de les muntanyes no fos l’adient pels ramats a l’època hivernenca, feia que hi hagués moviments de transhumància al propi massís.
La ramaderia de temporada a les pastures d’alta muntanya van provocar l’aparició de construccions per aixoplugar als pastors i als ramats. Aquetes construccions son els anomenats corrals o casanoves, molt dels quals hi son (la majoria en runes avui en dia), per sobre els 1.000 metres: corral de la Cortada, corral d’en Deumal, corral de Cambrodon, corral d’en Perera, corral de Casanova, etc …. Si el mas no tenia corral propi, el pastor aplegava el bestiar en una jaça i ell dormia en una barraca. La toponímia de les parts altes de la muntanya i son plenes de mots com jaça, amorriador i barraca, (malgrat que avui en dia gairebé totes han desaparegut físicament parlant): jaça del Bellit, jaça d’en Pla, amorriador d’en Rovira, amorriador del Bac, barraca del Sord, barraca d’en Ramón, etc …
La transhumància estava molt ben organitzada, per tota una mena de drets històrics de pas i utilització de les pastures.
No només cal esmentar la transhumància interna, ja que va haver-hi una altre força més important, que era la transhumància dels grans ramats, alguns d’ells gegantins, que anaven del Pirineu vers al Vallès i la Marina (Maresme). Aquests ramats de milers de caps passaven dues vegades a l’any: a l’abril (quan pujaven vers al Pirineu) i al setembre (quan feien el camí vers a les zones temperades per hivernar). Molts dels ramats eren del Ripollès i de la Cerdanya, i a la muntanya del Montseny els pastors que conduïen aquest ramats van eren coneguts com “Cerdans”. Els cerdans trigaven de quinze dies a un mes per fer el trajecte, i el seu pas pel Montseny els hi ocupava dos o tres dies. La transhumància creà dons els anomenats camins ramaders. Al Montseny hi havien els següents camins ramaders:
El que anava de Sant Pere de Vilamajor i Sant Esteve de Palautordera a Sant Elies i al Samon per pujar a tot el Pla de la Calma, fins al Collformic. Es seguia el trajecte cap als emprius de Viladrau, passant pel Pla de Cinc Sous i el turó dels Esqueis, davallant pel molí Espatllat. Una vegada a Viladrau seguien el seu camí vers a Vic.
El camí per la vall del Congost.
Viladrau – Sant Marçal – Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera.
El que anava cap a Breda i Arbúcies passant pel Coll del Ravell.
La transhumància va desaparèixer a partir del moment en que els ramats han estat desplaçats amb camions i criats a granges on podien viure i alimentar-se tot l’any, sense necessitat de desplaçar-se. El testimoni recollit d’un vell pagès anònim al llibre del mas del Montseny, d’en Xavier Roigé i en Ferran Estrada, es prou explícit:
“Només que ara això de caminar deu o dotze dies s’ha perdut. No volen caminar. Baixen aquest camions de dos o tres pisos, carreguen dues-centes ovelles, tres-centes ovelles, per dir algo, i en poques hores es traslladen d’aquí allà i d’allà aquí.”
La transhumància va desaparèixer, al Montseny, a mitjans de la dècada dels 90, va ser el darrer estiu en que un ramat relativament nombrós va creuar les quasi abandonades pastures del Pla de la Calma.
catalonia-trekking 
